Ens aixequem a l’hostal Dar Antonio, de Chaouen, a les 6:30 del matí, ja que hem d’agafar un autocar que ens durà a Tànger. Una dutxa ràpida d’aigua freda a la super dutxa-termes de l’hostal i cap a l’estació. Dormida fins arribar a Tànger, on de seguida agafem un grand taxi entre sis persones, nosaltres quatre i una parella basca, amb els quals negociem per cabre-hi tots, i acabem quatre al darrere i dos + conductor al davant. I la idea és que ens deixi a Asilah, poble costaner que rep també molt turista castellà.
Asilah és un poble que es caracteritza pel seu casc antic emmurallat i per les seves platges. De les segones, no parlarem, ja que simplement són platges com d’altres en el món, però si que és un atractiu que duu a molta població marroquina a fer-hi una visita per vacances. I del casc antic, doncs dir que com Chaouen, també té el seu encant mediterrani. Realment no pensàvem quedar-nos al poble, però el tren cap a Marrakech no sortia fins la nit, de manera que aquí ens vam quedar. Però no hi ha molt més a dir. Senzillament ens trobem amb el típic indret de la zona nord del país, més occidentalitzat, per l’estructura i per les persones que ens hi trobem. I si busquem l’autenticitat marroquina (o amazic) més avall hem d’anar.
Quan es feu de nit, caminada amb motxilla a l’esquena fins l’estació de tren. Passà l’estona, i arribà el tren, molt ple, massa i tot. I amb nosaltres, també hi pujà molta gent. Buscàrem per tots els vagons un lloc on poder estar, però no fou gens fàcil, ja que caminar entre tota la gent pels passadissos ja era prou complicat. De manera que asseguda a terra al costat del lavabo (com l’interrail) i anar dormint i esperant fins que es vagi buidant a Rabat i Casablanca. Sort que al cap d’una estona, un noi amb un anglès molt correcte, ens convidà al seu compartiment, on hi cabíem tots quatre, i on vam poder dormir.
Fou un dia en que vam agafar tots els transports possibles del país. Petit taxi – autocar – grand taxi – tren. Amb quin em quedaria? Doncs cal destacar l’estat de l’autocar, ja antic, i amb els seients de les darreres files una mica destrossats, però em quedaria amb l’aventura d’anar amb un grand taxi replet de persones al màxim. A l’hivern encara fa gràcia estar juntets, però a l’estiu…
I l’endemà un altre taxi. Sort que cada vegada ens en sortim una mica millor amb això de negociar preus! I és prou divertit i curiós!
Enric
