L’albanès té un origen molt peculiar ja que molts filòlegs consideren que és la llengua més arcaica de totes les llengues que provenen de l’indoeuropeu.
L’indoeuropeu és la mare de [casi] totes les llengues europees, aquesta fou la llengua al voltant del 3000 a.C. parlada per pobles nòmades de la zona dels Urals i el Mar Negre. Aquestes tribus arribaren a la zona dels Balcans on s’establiren i de les quals es té constància que al voltant del 2000 a.C. ja existien diferències substancials entre varies llengües.
De seguida l’indoeuropeu es dividí en dues grans branques: l’helènica i la hindo-iraniana [ambdos en formes hiperarcàiques], separant-se clarament la zona Europea amb l’Asiàtica. Però a la vegada naixeren dos idiomes que avui en dia encara es parlen i han mantingut part de l’estructura arcaica inicial: l’armeni i l’albanès.
Es considera doncs que l’albanès és l’idioma més antic dels que coneixem avui en dia al Vell Continent, i lògicament és quelcom que fa estar orgullosos als albanesos… a la vegada que com tot el que és antic, no tothom accepta aquesta afirmació.
Per acabar d’ensabonar als albanesos dir que es considera que la tribu originaria de l’actual Albània, els Iliris, són l’origen tambè dels Europeus… es documenta des de més del 1200 a.C. de tal tribu que ocupava els Balcans des de la costa croata fins a l’actual Albània.
MENDA
