“La dictadura i la vertadera literatura només poden cohabitar d’una sola manera: devorant-se dia i nit una a l’altra”.
Ismail Kadare, nat a Gjirokastër un 28 de gener de 1936, acaba de guanyar el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres per “la bellesa i el profund compromís de la seva creació literària”.
Ja duia uns quants anys entre els favorits per endur-se’l i també en els llistats per endur-se el Premi Nobel. Segurament és l’escriptor albanès més conegut del moment (i més ara amb la recent notícia) i també de tots els temps. Quants escriptors/es albanesos/es podríem citar? Kadare és la primera i única resposta que em ve al cap.
Probablement es tracti de l’albanès més famós juntament amb la Mare Teresa de Calcuta, Skanderbeg i Hoxha. Qui ho diria que els llibres d’en Kadare competien amb els d’en Hoxha als prestatges de les llibreries. Coses de la Història.
Kadare és un personatge implicat amb el poble albanès (darrerament ho mostrà amb el compromís amb Kosovo). Aquesta implicació es reflecteix a les seves lectures. Llegir a Kadare és endinsar-se en tot allò que envolta i té importància en el món albanès. Ens fa descobrir, per mitjà de les seves històries, com és i era el poble albanès, i en quines situacions històriques s’ha trobat i ha hagut de viure. Ens transporta a les èpoques viscudes i als sentiments viscuts.
Després d’estar a Albània, llegir a Kadare té més sentit. Veure escrit el nom de Gjergj i saber de qui està parlant i quina mena d’aventures visqué aquest personatge, és quelcom molt enriquidor.
Per acabar, donar la nostra enhorabona a Ismail Kadare. I recomanar la seva lectura, és clar.
Enric





