Després de tants dies, seguirem amb les aventures pel Marroc. I cal dir que el llistó està ben alt després de l’estança a Agoudal, el poble que ens agradà tant.
La següent parada és Azrou. Però abans, dues anècdotes matineres. La primera, tenint en compte les poques persones allotjades a l’alberg, destacar que El Poal, poble molt proper a Mollerussa, fou conegut per tots/es, ja que hi havia presència poalenca, o coneixença de família poalenca (en un moment, es va començar a reunir una, dues i tres persones que n’eren o hi tenien família). El Poal fou famós per un dia!
I la segona anècdota, resulta que quan ens dirigíem al següent destí, vam acompanyar a la dona treballadora de l’alberg, qui resulta que s’havia acomiadat, ja que era el seu darrer dia de feina. La senyora era molt feliç en aquell moment, i cantàrem tots plegats durant el trajecte.
Fou un dia amb moltes hores dins el cotxe. Vam anar fent parades segons les necessitats del moment, com els àpats. Destaco el llac Tislit, amb una tonalitat de blau turquesa molt maca. Ens van explcar la llegenda dels llacs: Isli i Tislit: “Es diu que dos joves enamorats havien pres la decisió de casar-se però no van obtenir el consentiment dels seus pares. Bojos d’amor, els dos joves van plorar fins que les seves llàgrimes van formar els dos llacs. Des de llavors els membres d’aquesta tribu tenen dret a escollir lliurement amb qui es volen casar, sense el consentiment dels pares”.
I després d’escoltar tradicions, jugar, cantar… vam fer una aturada a mig camí en una zona on les famílies van a passar-hi el dia. Es tracta d’una zona on hi ha un petit riu, envoltat per “cabanyes” de fusta, amb les seves catifes, on es troben les famílies resposant i prenent el te, tot comentant la jugada del dia. Ens vam sentir com una família més. Al costat, hi ha les típiques paradetes on venen menjar com unes patates, crispetes, festucs… les típiques bosses de plàstic que es venen a tot arreu en definitiva.
Tot seguit, més hores de cotxe, posta de sol, més jocs i històries… fins arribar a Azrou, enmig de l’Atlas. Ens van dur a un hotel perdut damunt la muntanya. Tantes hores de cotxe cansen també! Bona nit i fins demà!
Enric
