De totes les ciutats de l’Est que vam visitar en motiu del nostre primer Interrail, la que ens va causar un major impacte va ser Budapest.
De les múltiples coses que es poden fer i vam fer a Budapest, comencem destacant un parc on s’hi van reubicar bona part de les estatues de l’època comunista: Estem parlant del Memento Park. (Szoborpark)
Anar-hi representa un retorn al passat i ens permet submergir-nos a l’estètica de l’època.
Continue reading
Posted in Hongria
Tagged Budapest, Comunisme, hongria, Interrail, lenin, marx, memento park, parc estatues comunistes, szoborpark
Entrar a Rússia és una epopeia, això és un fet i és lamentable en el context que vivim avui en dia: si hom vol anar-hi, ha de fer el cor fort i tenir paciència.
En aquesta història hi ha una paraula clau: VISAT. El visat és un malson i és el causant de tots els mals, ja que darrere aquest paper s’amaga tot un procediment indigne i patètic….
…a part de pagar una bona morterada (entre 60$-180$ segons lo apurat que vagis)
Nosaltres teniem pensat anar-hi durant el nostre segon Interrail (dit JoseLuis), on desprès de Polònia i les Repúbliques Bàltiques voliem fer Sant Petersburg (Leningrad) i Moscú.
A Sant Petesburg ens acollia una bona amiga, la Marta [i la seva familia] i fou la que ens va guiar en tot el procés d’entrada al país.
Si es vol entrar a Rússia s’ha de declarar quins dies estaràs, a on estaràs i a on dormiràs (reserva dels allotjaments inclós) en cada moment: cap espai per a l’improvització.
Però la cosa estava en que no podiem dormir tècnicament a casa de la Marta, ja que no era resident russa i no els hi donàven el permís de residència tot i estar totalment establerts, i així el govern rus s’enbutxacava més diners.
Com ho fem doncs? El seu marit treballa a l’empresa R., aquesta té contactes amb una empresa que arregla visats i aquesta segona empresa té acords amb varis hotels per dir que tu dorms allà i poder fer desprès el que vulguis.
Així que nosaltres rebem uns papers conforme podem entrar a Rússia 5 dies, i dormir als luxosos hotels Moscow i Belgrad de Leningrad i Moscú respectivament.
Feliços amb les trampes que vam poder fer (tot i que vam pagar eeeh); ens anem al Consulat Rus de Barcelona de l’avinguda Piercing (Pearson, 34) i desprès d’atravessar individualment 2 portes blindades mentre saludes al camera, entrem a una sala d’espera.
Allà estava l’amable treballador del consulat que al veure els papers diu: “AIXÒ NO VAL, SIGUIENTE”. Cap explicació, cap ajuda. Estavem desesperats, com que no valia? I res, discutint: jo exigia una ajuda que ell no em volia donar, com ens va dir, “ELL NO ESTAVA PER AJUDAR A NINGÚ”.
Desprès d’una petita discussió i que digués “SIGUIENTE” 40 cops, impotents, ens anem/ens fan fora, maleïnt Rússia i decidint que aquell país no el trepitjaríem… així que vam acabar a Finlàndia; un país que enlloc de fotre-te-la abans d’entrar, te la fot un cop estàs dins.
El “kit de la questió” és que aquell paper era un resguard temporal, i l’endemà vam rebre la paperassa bona, però marxavem en 2 dies, ens haurien cobrat casi 200$ de visat i ens negavem a trepitjar el consulat de nou.
Vam estar a punt d’anar a jugar a cartes al consulat i a tocar-li’s els nassos fins que ens fessin fora, però val més no jugar amb aquests mafiosos “fills de putin”…
MENDA
Amb 17 anys, i viatjant sols per primer cop, ens varem embarcar en el nostre primer interrail. La primera nit la vam passar en un tren nocturn que anava de Cracòvia a Praga.
A l’Europa de l’Est els trens tenen compartiments de fins a vuit persones i nosaltres ens vam apoderar aquella nit d’un sencer: el panorama era immillorable fins que vaig treure el cap per la finestra i vaig veure un tio agafat a l’escala d’accès al tren en plena marxa, amb tot el cos enfora i un altre tio des de dins del tren, treient el cap i indicant-li coses.
Alertat, vaig fer treure el cap a l’Enric i el Bernat, i tots vam veure com – en plena nit, i enmig del no-res – el tio es va tirar del tren en marxa. (o el van tirar?)
La veritat és que ens vam cagar una mica: a vere qui era el llest que anava al WC, no fos cas que acabessim en plena campinya polaca per culpa d’uns bojos amants del “llançament de passatgers”.
Tancats al compartiment, al cap d’un rato ens piquen a la porta: eren els “veïns” del costat que ens alerten d’una sospitosa olor a gas. La veritat és que pudoreta en feia, però ens vam fer el ‘longuis’… redimonis, només ens faltava això!!
Donada la creixent inquietud, assumim l’oloreta i expliquem als “veïns” el succeït abans amb el suïcida i els “complices”.
Ja hi havia una situació d’alarmisme màxim!! Ens ajuntem tots i ens anem al WC (que estava al costat de la porta on s’havia tirat aquell) per si alguna cosa havia passat (una fuita provocada?, una bomba?, el Papa Joan Pau II ressucitat?); res.
Busquem al revisor i li expliquem tot plegat; el tio passa de nosaltres com de la merda: ni “oloretes”, ni suicides, ni osties…
Tot això va acabar en res, ens vam adormir i vam arribar vius a Praga, però per ser el primer dia de la nostra primera aventura Déu ni do…
MENDA
Posted in Rutes
Tagged alarmisme, compartiments, Cracòvia, gas, Interrail, llançament de passatgers, Polònia, praga, suicides, tren nocturn, trens de l'est
En el nostre segon Interrail – o Joseluis per parlar en propietat – un cop vam deixar enrere les Repúbliques Bàltiques ens vam dirigir a Finlàndia. En realitat la nostra idea inicial era anar a Rússia (fer Leningrad (vulgarment conegut com Sant Petersburg) i Moscú) però al tenir problemes amb el visat vam optar per entrar al gèlid país finès.
Qui ens ho hauria de dir que 20 km sobre Estònia els preus passarien de ser baixos a estratosfèricament alts!! Finlàndia va ser un desgarrador de pressupostos. La veritat és que té un curiós record: és l’allotjament qualitat-preu més car que hem vist mai! Vam estar buscant albergs on dormir i el primer que varem veure costava 35€ la nit. Sorpresos vam estar parlant am el nano de l’alberg perquè semblava mentida aquests preus, però aquesta era la crua realitat dels albergs finlandesos.
El pròpi de l’alberg ens va enviar al que (segons va dir) era el més barat: 30€ la nit en un zulo… sí, era una habitació d’uns 2,5 metres quadrats on dormiem els 4 en lliteres i que del sostre penjava una llum que feia que no podies estar a la llitera de dalt amb la llum encesa perquè 1.)cegava i 2.)generava una calor mortal. Això si, tenia televisió i una aixeta que bàsicament estaven ubicades al metre de paret que quedava lliure.
El dia a Helsinki va ser una punyalada constant… no podies menjar a cap bar, gairebé tampoc podies comprar als supermercats… i no parlem de l’alcohol (la birra era a part dolenta, cervesa d’Estònia que valia 8 cops menys al país veï: A.LeCoq). Vam dinar a un hindú que regalava el pa (un pa super raro i ínsipid, tot sigui dit) i l’aigua, i desprès de demanar el plat de torn que no atipava ni a un anorèxic ens vam inflar a pa i aigua… i ale… Estava clar que era insotenible aquesta situació i que haviem de fugir com fos de Helsinki… i vam decidir agafar un passi de cap de setmana de tren [rebaixat als joves] per poder-hi fer dues nits i així estalviar una mica. El passi de tren costava gairebé tant com un bitllet d’Interrail (Concell: si vas a Escandinavia, treu-te l’Interrail!!) però almenys compensava el robatori de l’allotjament i la mobilitat. Vam pagar poc més de 150€ per 3 dies, però “oju” pq fer un trajecte de 1:45 costava més de 30€… i nosaltres vam fer l’equivalent a més de 16 hores: feu comptes!!
Res, una nit Helsinki – Oulu (cal dir que els preus d’Oulu no eren tan abusius com els de Helsinki, ens al contrari, ja que com més lluny de la capital, més barat és tot) i Oulu – Kuopio – Helsinki… i ràpid ferri cap a Tallin mentre ens anavem treient de l’esquena els punyals finesos, més afinats que els d’Albacete!!
MENDA
Posted in Finlàndia
Tagged a.lecoq, albergs helsinki, alcohol finlandia, allotjament helsinki, apunyalat, escandinavia, estonia, Finlàndia, habitació 3 metres quadrats, helsinki, helsinki car, Interrail, joseluis, kuopio, leningrad, moscu, Oulu, preus finlandia, preus helsinki, republiques baltiques, robatori helsinki, russia, sant petesburg, tallin, tren, zulo
En el nostre segon Interrail, varem visitar – entre d’altres – Estònia.
Un dels pobles visitats fou Tartu, un poblet de l’interior d’Estonia destacat per ser la segona ciutat univeristaria per darrere de Tallin.
El primer que vam visitar fou el “museu de l’horror soviètic”: eren els antics calabossos de la KGB on t’ensenyaven les cel·les i les tortures a les que estaven sotmesos els “enemics del règim”.
Dos de nosaltres no van voler entrar i mentre ells s’esperaven a fora, una noia del poble s’ens va acostar per oferir-nos a fent-se de guia de forma gratuïta. Nosaltres, sorpresos, vam acceptar tal mostra d’hospitalitat i durant la visita vam veure els racons més macos del poble: els parcs entorn al riu, esglèsies (una en ruïnes), l’escala dels enamorats [la de la foto, on els amants han de pujar i besar-se per consolidar el seu amor], el pont del diable i el dels angels [els de la foto]… i algún que altre bar. S’ha de dir que el poble tampoc tenia res de l’altre món, era agradable però.
El “ramalazo” de voler ajudar que li va agafar a la noia no l’acabavem d’entendre i ens va explicar que ella just venia de fer una ruta per França fent autostop i que ningú li havia ajudat, que gairebé cap cotxe s’havia parat i que tothom, per tot, l’havia ignorat. Així que va tornar molt entristida per la imatge que França li havia donat.
Ella no volia que coses d’aquest estil succeïssin al seu país, així que ens va voler guiar de forma desinteressada perquè marxessim d’Estònia amb un bon record, independentment de si el país ens ha agradat més o menys. No cal dir que estem agraïts a la noia per la seva hospitalitat i més perqué era una noia més aviat introvertida: Chapeau!
Aquesta anecdota ens duu a la següent moralitat: sembla indiscutible de la bellesa relativa de França contra Estònia però aquella noia va tornar trista de França, per la imatge que la gent d’allà li havia transmès: per tant no gaudeix d’un bon record de França. Nosaltres en canvi ens emportem d’un poble “turísticament menor” com Tartu un gran i valuós record, tot gràcies a l’hospitalitat de la noia.
Un lloc pot ser més o menys bonic, però l’hospitalitat i l’actitud de la gent és un factor augmentador determinant de la bellesa del lloc!
MENDA
PS. Pels quatre gats que ens llegiu, com a premi, us hem deixat una perla de fotografia.
Un altre record de l’interrail. En aquest cas, es tracta d’un dia en el qual vam anar de tren en tren, i quan dic un dia, vol dir que foren 24 hores de tren en tren. Vam sortir de Bratislava a les 7 del matí i vam arribar a Split 24 hores (aproximades) més tard.
Fer un interrail significa haver de combinar trens per arribar d’un lloc a un altre. Hi ha dues possibilitats: una primera és anar a l’aventura sense saber horaris i anar preguntant a cada estació “a quina hora surt el tren demà?” i una segona és comprar-se la guia Thomas Cook i fer-se un planning aproximat abans de sortir de casa. Nosaltres vam optar per la segona per ja tenir una idea. S’accepten més possibilitats.
Tal com comentava en el post anterior de records de l’interrail sobre Bratislava, sortíem molt aviat per tal de fer una combinació de fins a 3 trens, amb un metro pel mig, per tal d’arribar al nostre destí. El primer tren ens duia a Budapest, i al ser el primer i aviat, doncs s’aprofita per dormir una estona i comentar què farem tantes hores viatjant amb tren. Resulta que quan arribàvem a Budapest havíem de fer canvi d’estació i ens havíem de moure fins l’altra estació. Amb el mapa que ens havien donat semblava que podíem arribar-hi caminant, però gràcies a l’hospitalitat d’una hongaresa (els hongaresos són moooolt bona gent) en veure les nostres cares de dubte, ens va recomanar agafar el metro, el qual recordo antic i em seients a l’estil butaca i amb molts agafadors al sostre.
I vam arribar a l’altra estació, per agafar el tren amb destí Split. Al segon tren ja s’aprofita per anar menjant (cosa que es va fer durant tot el dia, a base d’entrepans i allò que es trobi a les paradetes/bars de les estacions), jugar a cartes o footbag i fer coneixences amb persones d’arreu del món. Aquest tren es va aturar a Zagreb davant sorpresa de tots (els pocs que quedàvem al vagó), per tal d’unir-se amb alguns vagons més i anar cap a Split. Vam haver de canviar de vagó, per anar a un de més còmode per dormir. Per tant, al tercer tren, s’aprofita per dormir altra vegada, ja que aquesta vegada és un tren nocturn.
El tren s’aturava 24 hores més tard a Split, on ja pujava un senyor a oferir-nos allotjament i no ens deixava sortir del compartiment. Tot adormits, vam acceptar.
En el nostre cas, excepte a Budapest, no vam trepitjar res més que les estacions. Amb tantes hores de tren hi ha temps per fer moltes coses: mirar el paisatge per la finestra, jugar a moltes coses, parlar amb altres persones, llegir, menjar o dormir. Tot és combinar-les i saber distreure’s. Al final un/a acaba fent del compartiment la seva habitació, de veritat.
Enric
Posted in Rutes
Tagged 24 hores, Bratislava, Budapest, Cook, footbag, hongaresa, hongaresos, Interrail, Split, Thomas, Thomas Cook, tren, Zagreb
Viatjar és una passió evident, però existeix un component adicional que em fa especialment feliç: veure trens diferents. Al llarg dels viatges a l’est hem vist trens totalment diferents (o en alguns casos ni n’hem vist perquè no n’hi havien!!, ex: Estonia, Letonia…) i tot i que no hem vist el rei dels trens; el Transiberià, hem pogut fer un petit reportatge fotogràfic que il·lustra bé com son.
L’element comú i més destacat és que… els trens de llarga distància son de compartiments! S’ha acabat la impersonalitat, es comparteix la vida entre 8 persones d’on pots conviure amb una familia, uns turistes, uns inquiets lugareños… i el que és més important, tens el teu espai per dormir per quan arriba la nit. Cada compartiment té els seus detalls… uns son amb seients individuals, altres son un gran banc, altres poden extendre’s i convertir el compartiment en un gran llit…
El tren és simbol de progrès i hom es pot trobar vies per tot arreu. A Kutna Hora (CZ) hi ha un trenet que et porta des de la parada del poble fins a les portes d’aquest. Estacions on pots trobar metres i metres de vies. A Bratislava havia un tren que unia la capital eslovaca amb Viena durant el Teló d’acer, era un tren duana. Desgraciadament tambè trobem algunes vies que duien a la mort, com totes aquelles que acabaven dins els camps d’extermini. Vies restaurades i amb encara moltes dificultats com les de Iugoslàvia. Vies que nomès uneixen dos pobles i representen l’únic esquelet ferroviari del país (Kaunas – Vilna, a Lituania). Vies inexistents que no uneixen les capitals Bàltiques.
Viatjar és preciós, però el tren té un element especial romàntic que el fa únic. Visca el tren!
MENDA
Posted in Rutes
Tagged Bahn, Bratislava, Interrail, interrail europa est, kaunas, Kutna Hora, telo d'acer, trains, Trens, trens compartiments, trens europa est, vilna
