Tag Archives: Hoxha

Ismail Kadare

“La dictadura i la vertadera literatura només poden cohabitar d’una sola manera: devorant-se dia i nit una a l’altra”.

Ismail Kadare, nat a Gjirokastër un 28 de gener de 1936, acaba de guanyar el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres per “la bellesa i el profund compromís de la seva creació literària”.

Ja duia uns quants anys entre els favorits per endur-se’l i també en els llistats per endur-se el Premi Nobel. Segurament és l’escriptor albanès més conegut del moment (i més ara amb la recent notícia) i també de tots els temps. Quants escriptors/es albanesos/es podríem citar? Kadare és la primera i única resposta que em ve al cap.

Probablement es tracti de l’albanès més famós juntament amb la Mare Teresa de Calcuta, Skanderbeg i Hoxha. Qui ho diria que els llibres d’en Kadare competien amb els d’en Hoxha als prestatges de les llibreries. Coses de la Història.

Kadare és un personatge implicat amb el poble albanès (darrerament ho mostrà amb el compromís amb Kosovo). Aquesta implicació es reflecteix a les seves lectures. Llegir a Kadare és endinsar-se en tot allò que envolta i té importància en el món albanès. Ens fa descobrir, per mitjà de les seves històries, com és i era el poble albanès, i en quines situacions històriques s’ha trobat i ha hagut de viure. Ens transporta a les èpoques viscudes i als sentiments viscuts.

Després d’estar a Albània, llegir a Kadare té més sentit. Veure escrit el nom de Gjergj i saber de qui està parlant i quina mena d’aventures visqué aquest personatge, és quelcom molt enriquidor.

Per acabar, donar la nostra enhorabona a Ismail Kadare. I recomanar la seva lectura, és clar.

Enric

Share

Shkodër

Shkodër és la capital del nord, amb uns 90.000 habitants i és una ciutat iliro-veneciana.
Shkodër fou un important centre comercial des dels temps dels romans, passant els anys com un important nexe entre el nord i el sud dels Balcans. A més a més, fou el centre més destacat dels iliris (els primers pobladors indo-europeus foren els iliris). Avui en dia, tot i que l’estancament degut al comunisme el va relegar en un segon pla, no deixa de ser un important centre cultural i comercial.

Plaça Sheshi Demokratia de Shkodër

Shkodër bàsicament té nom i molts backpackers que hi passen de camí a Grècia o Montenegro. Així doncs, hom tendirà a trobarse motxilerus per aquí al igual que a Sarandë o Tirana.
La ciutat, té un parell d’hotels d’alt standing, uns quants normalets i… un antic hotel de l’època comunista, que avui en dia està infinitament pitjor que fa 30 anys. L’hotel és sens dubte una obra d’art que es cau a trossos i que ha perdut tot el glamour que la dictadura de Hoxha li havia atorgat.

Això sí, l’hotel té les millors vistes de la ciutat. Aquest es troba al qendra (zentrum) de Shkodër; a la Plaça dels Herois. La ciutat està en la intersecció dels rius Bunes [que mor a l'Adriàtic] i el Drina [que mor al llac Scutari]. La ciutat queda presidida per l’espectacular castell venecià de Rozafa, que controla de forma estratègica tota la plana del nord d’Albània, les entrades del mar i l’entrada a Iugoslàvia.

Castell de Shkodër

El castell és sens dubte el més destacat de Shkodër, tot i que un cop se n’han vist uns quants… no es fa tant bukur. Això sí, només les vistes que ofereix la fortalesa ja paga la pena de veure-ho. Per la resta, Shkodër és una ciutat, ciutat (del nivell de Tirana o Elbasan) on les bicis han pres la ciutat!! (cosa destacada tenint en compte la mà de cotxes – i sonats conduint – que hi ha.)
Nosaltres – que teníem més ganes d’anar al nord que res més – vam dedicar el dia a anar al castell, veure el llac Scutari i donar un petit voltio per veure les immediateses de l’hotel.
Ja que la ciutat no dona al llac, també vam voler acostar-nos-hi. Allà vam sopar a la vora del llac, en un dels 1000 restaurants que es pot trobar al llarg de la costa. Això sí, un cop tu has sopat, els mosquits vindran a menjar-te… així que més val sopar ràpid!!!

Des de ladupla.com no encoratgem especialment la visita a Shkodër. Personalment, la visita al castell es resumeix a les grans vistes i el poble no té res a destacar especialment. L’hotel Rozafa val la pena només per veure un hotel de l’època de Hoxha, tota una perla arquitectònica per 4€ nit!! Per nosaltres Shkodër va significar reposar de cara al llarg trajecte que havíem fet des de Pogradeci i per descansar de cara al dur dia que ens esperava camí a les muntanyes de Thethi!

ROGER

Share

Els Balcans: un polvorí (intro)

Els Balcans són un focus etern de guerres, disputes, barreges ètniques i religioses i en general els balcànics són animals de sang calenta… és per això que al llarg dels anys – i particularment durant l’últim segle – aquests hagin estat immersos en guerres eternes.
Al llarg d’una sèrie de posts, anirem explicant històries contemporànies dels Balcans.

A bote pronto podríem recordar que els Serbis “van iniciar” (sense culpar al poble serbi) la 1a guerra mundial amb l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc autrohongar Franz Ferdinand just desprès que al 1913 fossin expulsats els otomans dels balcans. (ja desprès de la 1a Guerra Mundial seria dissolt l’imperi otomà). Uns anys més tard, amb la segona guerra mundial, tornarien les bufetades.
Iugoslavia i Albània [i Grècia] serien envaïdes per les forces de l’eix un cop més… al final de la guerra els partizans (comunistes) alliberarien els Balcans de sud a nord i acabarien instaurant règims comunistes a tots els Balcans menys a Grècia, que una guerra civil [desigual] truncaria la voluntat popular d’esdevenir un règim comunista.

Durant la 2a Guerra Mundial els croates aprofitarien el caos per començar a protagonitzar la primer neteja ètnica seriosa. Els Ustaše – col·laboracionistes croates – de Pavelic aprofitarien per exterminar jueus, gitanos… i serbis, molts d’ells van morir al camp de concentració de Jasenovac. Aquesta primera neteja ètnica seria el resultat del projecte Cubrilovic (presentat el 1937). Tot i això el projecte Cubrilovic fou la plasmació en paper de quelcom que tant serbis com croates (cal dir que quan parlem de serbis o croates a grosso modo ens referim a moltes institucions de l’època) tenien intenció de fer: netejar de jueus, gitanos, otomans (musulmans) i italians Iugoslàvia. Així doncs, els jueus dels Balcans i els musulmans especialment de Bòsnia, Hercegovina, Kosovo i Albània eren subjectes a les atrocitats de l’època. Cubrilovic seria l’ideòleg teòric del genocidi d’albanesos a Kosovo, de musulmans a Bòsnia… i fins i tot de la masacre de las Foibe, que expulsaria els Italians de Dalmàcia i Ístria.

La segona Guerra Mundial va acabar. Tito pacificaria Iugoslàvia durant 40 anys i tot i que arribaria a fer Cubrilovic ministre rebutjaria continuar amb una Guerra Civil i decidiria apagar els nacionalismes per evitar que la metxa dels Balcans es reencenguès. Albània cauria en mans del dictador stalinista-maoista Enver Hoxha que sumiria el país en una autarquia terrible.

Al caure els règims comunistes els nacionalismes iugoslaus aflorarien de nou i començarien la Guerra Civil més recent a Europa. Sèrbia, encapçalada per Slobodan Miloševic, entraria en guerra amb totes les federacions iugoslaves, sent el causant d’exterminis massius a la majoria de províncies. Paral·lelament, a Croàcia, manava Franjo Tudjman, un altre carnisser major. Ambdós mandataris, a part de matar-se de tant en tant (per raons nacionalistes, com les matances a la regió de Krajina) tenien interessos comuns: l’apropiació d’aquells territoris que es consideraven com a seus i l’extermini d’altres ètnies. Un bon exemple és la partició Bòsnia a l’acord de Karadjordjevo… i de genocidis podríem parlar de Srebrenica o Kosovo per part dels Serbis o el de Prozor per part dels Croates.

La guerra va durar gairebé 9 anys (des dels primers atacs dels Serbis a la costa Dàlmata – de Croàcia – fins Kosovo) i va acabar amb un país desmembrat en més parts que províncies havien durant la SFRJ: Eslovènia, FYR Macedònia, Croàcia, Sèrbia, Montenegro, Kosovo i Bòsnia-Hercegovina.

Albània, de rebot, es veu involucrat ja que el 95% de la població de Kosovo és albanesa, així que a falta de país formalitzat, els Kosovars llueixen sempre la bandera de l’àguila bicèfala…

Desprès d’un segle amb infinites guerres (2 Guerres Balcàniques, 2 guerres mundials, 1 guerra freda i una guerra civil) sembla que la pau ha retornat a la regió – exceptuant l’encara cas obert de Kosovo – i des de ladupla desitgem que els Balcànics comencin un pròsper període de pau, començant per entrar poc a poc a les institucions europees i deixar-se dels cecs nacionalismes que tant mal han fet als Balcans. Dit de pas, esperar que tots aquells criminals de guerra (morts o vius) siguin condemnats com a tals… carnissers ja morts com Milosevic, Bobetko o Tudjman i altres vius com Novak Dukic, Karadzic, Mladic, Gotovina, Cermak, Makac, Babic, Martic…

ROGER

Share

Gjirokastër

Gjirokastër és, junt amb Berat, l’altra perla del regne de l’àguila bicèfala. La ciutat és patrimoni de la humanitat per l’UNESCO des del 2005 i és un poble que combina una relació d’influències que el fa únic, que el fa simplement Gjirokastrenc.

Així doncs, “el poble de pedra” – com es coneix – és la combinació d’un tradicional poble otomà a la vegada que rep una forta influència grega. (és l’únic indret amb una comunitat grega destacada)
Aquest xoc entre cultures és potser un clar definidor d’Albània, on conviuen ortodoxos i musulmans sense cap mena de problemes.
De Gjirokastër ha sorgit una cultura autòctona inèdita a la resta del país: tipus de cases, tipus de roba, costums locals, menjar… tots ells són específics d’una regió que té una vida i una inquietud que es palpa.

Vistes de Gjirokastër

El poble està construït – un cop més – a la muntanya, tot i que l’eixample de la ciutat s’ha fet just a la falda d’aquesta. Si hom mira el poble des del castell que el presideix (lògicament, castell construït per Ali Pasha) veurà una tonalitat homogènia en el paisatge. Totes les cases i els carrers empedrats prenen el característic color grisós de la pedra de la zona.

Antiga casa del dictador Hoxha, avui museu

L’encant del poble resideix en els carrerons i en aquesta imatge global de “poble de pedra”, però sens dubte les seves particularitats culturals són el que el fan encantador.
El castell és una fortalesa consistent basada en alts murs que guarden una immensa caserna a l’interior. Fora de l’edifici central, el castell és ample i podem trobar grans passadissos i extensions de terra. Fins i tot una església que sembla romànica presideix el castell. Dins aquest podem veure una col·lecció d’armament i estàtues de l’època, on sens dubte la joia de la corona és un avió militar dels EEUU que va ser capturat l’any 1957 – en plena guerra freda -, on el pilot va ser assassinat i l’avió va restar com a trofeu que avui en dia encara mostren orgullosos al món!

Centre de Gjirokastër protegit per la UNESCO

L’altre element curiós del poble són dos habitants il·lustres: Enver Hoxha va néixer allà, en el feu d’una família benestant. Hoxha fou el dictador comunista que va portar el país a la ruïna i a un règim autàrquic de caire maoïsta. Albània, gràcies al règim de Hoxha, esdevení el país més tancat del món junt amb Corea del Nord.
Acabant sempre per lo bo… a Gjirokastër va néixer també Ismail Kadaré. Kadaré és sens dubte l’escriptor més important de la història del país, sent any rere any un ferm candidat al Nobel de literatura.

Hotel Kalemi de Gjirokastër

Des de ladupla  recomanem altament la visita a Gjirokastër. Des de la nostra experiència recomanem altament l’estada a l’hotel Kalemi – tota una joia restaurada, que serveix per fer-nos una idea de la típica casa Gjirokastrenca per només 14€ la nit/persona – i recomanem també fer una bona dinada al restaurant Kujtim’s (terraça maca, barat i cuina tradicional de la zona!). També és més que recomanable visitar la casa on va néixer Enver Hoxha, avui en dia, un museu etnològic que ens permet entendre més bé la cultura de la zona.

ROGER

Share

Porto Palermo

Al final de la Costa Sud d’Albània, quan les muntanyes donen pas a la plana, trobem el golf de Porto Palermo. Dins aquest, trobem un espectacular castell pentagonal construït per Ali Pasha al segle XVIII.
Durant el règim comunista d’Enver Hoxha, Porto Palermo va ser una base de submarins.

Fortalesa de Porto Palermo

La zona és un braç de terra dins el mar, a la punta d’aquest trobem un castell robust, arcaic i sobri. Dins les parets el clima és molt més tolerable i la calor de l’exterior es veu perfectament mitigada. El castell té un únic pis amb molts departaments que queden centralitzats per un distribuïdor circular. Dins podem trobar fins i tot una capella!
El terrat és simple, oberta i sense masses proteccions. Un podria esperar que en un país atapait de bunkers això fos una autèntica fortalesa, ens al contrari, la seva simplicitat d’estructura sorprèn absolutament.

Davant del castell, veiem un petit espai de terra i una platja amb aigües cristal·lines als dos costats. Modestament acompanyats en aquest bucòlic paratge, trobem quatre cases abandonades, que fan encara més inòspit el lloc. Les cases han estat decorades amb estranyes figures surrealistes d’homes-peixos que ens varen fascinar!!

Cases sorprenentment pintades

L’única font de vida de la zona la configuren l’amistós guarda del castell i els que regenten el bar que hi ha allà. De l’amic guarda guardem un especial record. Primer perquè el vam veure per primer cop a tv3 en un programa sobre viatges que va sortir Albània (Km33) i desprès per les històries que ens va explicar (des de que va ser jugador del Flamurtari de Vlorë a que va visitar Espanya – a la seva ruta cal destacar llocs com Talavera o Badajoz… – )
Dels del bar, guardem el record del peix acabat de pescar que ens vam menjar en una terrassa, sols… visca la tranquil·litat d’Albània!!

Porto Palermo representava el final de la Ribera, i va ser un comiat excel·lent – desprès punxaríem una roda i ja la tranquil·litat es va acabar -.
Des de la dupla animem altament a passar un matí allà amb bany inclòs!

ROGER

Share