Arrel de tot el merder vinculat amb la nacionalització de Respol-YPF a l’Argentina – que no en parlarem – s’ha posat en primer pla al nostre país la política argentina com no passava des de feia una dècada arrel del corralito.
La política argentina és sens dubte molt complicada d’entendre i seguir: ho és més que un discurs de 3 hores d’en Mas-Colell o que un partit de Criquet.
… i aquesta afirmació no la dic jo; ho diuen els propis argentins.
Casa Rosada: el palau presidencial
Quan varem anar a Buenos Aires el desembre passat, va coincidir amb la investidura de la Presidenta Cristina Fernández de Kirschner.
Aquell esdeveniment [la investidura] que a Catalunya o a Espanya passa força desapercebut i no va més enllà d’un avorrit protocol parlamentari i posterior jurament del càrrec, allà és un acte de primer ordre i fastuós.
Fiesta Patria Popular – ciutat empaperada
L’acte tenia lloc al balcó de la Casa Rosada (el palau presidencial) i DOS dies abans de l’acte ja havien tallat els carrers al voltant de la Plaza de Mayo. Perquè ens fem a l’idea és com si tallen Plaça Catalunya i tot a 500 metres a la rodona.
Carrers annexes a Pl. Mayo tallats: El Obelisco al fons
Van col·locar pantalles gegants i tota la ciutat estava empaperada proclamant l’acte (Fiesta Patria Popular)… per acabar d’adobar-ho el diumenge de la investidura, el transport públic era gratuït perquè tothom hi pogués assistir i al llarg de tot el dia desfilaven pel centre de Buenos Aires diversos regiments a cavall de l’exercit argentí.
Regiment de la guàrdia muntada de l’exercit fent el paseillo
L’acte era una mica com la celebració d’un títol de futbol: moltes banderes, càntics, gent alterada…
… a la rellevància de l’acte se li sumava una càrrega simbòlica addicional: la figura del difunt marit de la Presidenta, en Néstor.
Néstor Kirschner és vist per la majoria (electoralment parlant) com una mena de salvador de la pàtria que va treure argentina del forat post-corralito.
Fa un parell d’anys; en Néstor va morir d’aturada cardíaca, dos anys desprès de deixar la Presidència en favor de la seva dona.
Arrel de la mort, Néstor esdevé un mite: llibres, pintades de “Néstor vive” i fins i tot càntics.
Pintada de “Néstor Vive” – un clàssic
La política argentina té un denominador comú: Perón.
A Argentina, ser “peronista” t’assegura un gran gruix de vots o dit d’una altre manera; si no ets peronista no tens res a fer.
La majoria de candidats a la presidència son peronistes; ja siguin de dretes o d’esquerres.
El Peronisme ho pot englobar tot, i és que sota aquest nom s’han dut a terme polítiques “molt més que socialistes” fins a les polítiques més neoliberals de la història del país.
El Peronisme, al llarg de la història, ha tingut membres que enarboraven l’eslògan de “Hasta la Victoria Siempre” i a la vegada uns altres que van brindar el país a la sanguinària dictadura de Videla (com va fer Isabel Perón)… com podeu veure; “oh benvinguts passeu passeu” [...] “que a casa no hi falta ningú”.
Una seu “Peronista”
El Peronisme va començar com un moviment en favor de la justícia social (i de la sobirania i independència econòmica) encapçalat per Juan Domingo Perón però a la segona legislatura va derivar en un estat repressiu i amb importants manques de drets i llibertats… també cal recordar que l’Argentina de Perón fou l’únic aliat de l’Espanya de Franco durant el període autàrquic (recordar la visita d’Evita Perón el 1947).
Continue reading
