No parlarem pas de l’Espanyol. Seguim a terres marroquines, i anem cap al nord. Ens despertem a l’hotel de luxe de Fes, amb la piscina plena d’holandesos/es (com a l’alberg del desert), i amb els quintos massa cars. Tenim la intenció d’anar a veure l’adobat de pells, tot un clàssic del país i de la ciutat. I la millor manera de veure-ho des d’una bona posició és des dels terrats que l’envolten. I com arribar a aquests terrats? Nosaltres vam tenir sort i com és habitual, sempre hi ha qui està disposat a ajudar i acompanyar a qualsevol guiri que estigui buscant alguna cosa. De manera que un senyor ens va veure, el vam seguir, i ens va dur a una gran botiga de tot d’articles de pell, com no, i ens va fer pujar per una escala, d’on de cop van baixar un vintena de persones que havien pujat per fer fotos també. És una de les grans atraccions de la ciutat!
Més tard, mini ruta per la medina per a comprar alguna cosa d’última hora i cap a l’hotel a agafar les bosses per després agafar un taxi. Primer contacte amb el món dels taxis!
L’estació de taxis estava plena de conductors disposats a negociar. Nosaltres volíem anar cap a Chaouen, lloc al qual ningú ens volia dur, ja que està un pèl amunt, i el conductor de torn després hauria de tornar i serien masses hores perdudes. Aleshores es tracta d’anar pujant el preu, fins que apareix el típic que està disposat a treure’s uns diners. El guia ens havia dit que ens sortiria per uns 500-600 dirhams (màxim). Finalment vam acabar pagant-ne 700. No està malament per ser la primera vegada, i realment no estaven disposats a baixar del burro, així que no teníem altra sortida.
Ens va tocar el grand taxi (hi ha grands i petits, i caurà un post només per als taxis del Marroc) més decadent possible, els tres asseguts al darrere estàvem literalment enganxats per tota aquella zona del cos que estigués mínimament suada, ja que feia massa calor allà dins. El conductor no parava de pitar, sense cap motiu aparent. No li calia tenir ningú al davant. Va fer una aturada, no prevista, per menjar alguna cosa. I ja quan estàvem a meitat de camí, s’atura i es saluda amb un altre taxi que venia de Chaouen i anava cap a Fes. Resultat? Canvi de taxi! No recordo si anaven 5-6 persones (sense comptar el conductor) a l’altre, però ens vam canviar de taxi, i vam sortir guanyant, ja que aquest era molt més ample, i el conductor era més simpàtic i agradable. Encara em pregunto com de mosquejades estarien les persones de l’altre…
Ens va deixar just a la part baixa del poble, de manera que l’escalada a l’estil lisboeta fou considerable. Per fotos anteriors al viatge, m’havia fet la idea que el poble era bastant més petit, i la primera impressió des del taxi quan arribàvem fou tot el contrari.
La primera cosa era buscar allotjament, cosa gens fàcil degut a l’afluència de persones que visiten el poble, moltes andaluses (mots com pisha! es poden escoltar sovint). Caminant, caminant, anàvem preguntant a tot hostal que ens trobàvem, i després d’una llarga estona, ens van acollir al Dar Mounir, on tenien lloc per una primera nit (ja que n’estariem dues a Chaouen). Ens vam quedar amb dues habitacions dobles, petites però molt acollidores, i amb un bany molt i molt maco.
Per acabar, deixant la visita a Chaouen per l’endemà, dir que és un poble marcat pel seu encant dels colors de les cases. Resulta que estan totes pintades de blanc i blau, molt mediterrani i original tot plegat. I també dir, que seria una mica el paradís de la droga del país, ja que ofereixen a cada cantonada. Tot i això, mereix una visita!
Enric
