Amb 17 anys, i viatjant sols per primer cop, ens varem embarcar en el nostre primer interrail. La primera nit la vam passar en un tren nocturn que anava de Cracòvia a Praga.
A l’Europa de l’Est els trens tenen compartiments de fins a vuit persones i nosaltres ens vam apoderar aquella nit d’un sencer: el panorama era immillorable fins que vaig treure el cap per la finestra i vaig veure un tio agafat a l’escala d’accès al tren en plena marxa, amb tot el cos enfora i un altre tio des de dins del tren, treient el cap i indicant-li coses.
Alertat, vaig fer treure el cap a l’Enric i el Bernat, i tots vam veure com – en plena nit, i enmig del no-res – el tio es va tirar del tren en marxa. (o el van tirar?)
La veritat és que ens vam cagar una mica: a vere qui era el llest que anava al WC, no fos cas que acabessim en plena campinya polaca per culpa d’uns bojos amants del “llançament de passatgers”.
Tancats al compartiment, al cap d’un rato ens piquen a la porta: eren els “veïns” del costat que ens alerten d’una sospitosa olor a gas. La veritat és que pudoreta en feia, però ens vam fer el ‘longuis’… redimonis, només ens faltava això!!
Donada la creixent inquietud, assumim l’oloreta i expliquem als “veïns” el succeït abans amb el suïcida i els “complices”.
Ja hi havia una situació d’alarmisme màxim!! Ens ajuntem tots i ens anem al WC (que estava al costat de la porta on s’havia tirat aquell) per si alguna cosa havia passat (una fuita provocada?, una bomba?, el Papa Joan Pau II ressucitat?); res.
Busquem al revisor i li expliquem tot plegat; el tio passa de nosaltres com de la merda: ni “oloretes”, ni suicides, ni osties…
Tot això va acabar en res, ens vam adormir i vam arribar vius a Praga, però per ser el primer dia de la nostra primera aventura Déu ni do…
MENDA
