Un altre mes d’agost que s’acaba, i això és sinònim de que s’acaben les vacances d’estiu en molts casos. I vull començar aquest nou curs escrivint un post dedicat a la nostra estimada família Çarku de Thëthi.
I per aquells i aquelles que es preguntin si ja no tenim res més a dir sobre Albània, els direm que mai acabaríem de parlar-ne! Això si, de la ruta que vam fer, només ens queda parlar sobre Thëthi, un poblet del nord. Per a nosaltres, Thëthi significa moltes coses, com tranquil·litat, bon ambient, bona acollida… entre d’altres. Sobretot direm que et sents en un món a part, molt diferent de la resta del país. Resulta que per arribar-hi s’ha d’accedir per l’únic camí possible, el qual no es troba en un estat gaire bo (típic camí de sorra-pedra), on inclús el conductor/a d’un 4×4 també té els seus problemes.
Però després de la llarga aventura per arribar-hi, ja es nota un paisatge diferent, de cop deixa de fer calor (si és estiu) i el sol és difícil de veure. Un jersei i pantaló llarg no estan de més per fer rutes per la zona, i no oblidem pas una bona manta per dormir. Just arribar hi ha una mena de bar-paradeta on hi ha persones de per allà, les quals pregunten als nouvinguts/des a on volen anar. Nosaltres ja teníem marcada la casa de la família Çarku, de manera que un nen va pujar al cotxe i ens va acompanyar. De fet, va pujar al cotxe, vam seguir el camí i resulta que la primera casa que ens vam trobar ja era la de la família Çarku, així que va fer un senyal, ens vam aturar, va baixar i va marxar caminant. A nosaltres ens van rebre membres de la família, que no són pocs, molt agradables i particulars cada un d’ells.
I aquí és on volia arribar, a la sensació agradable que vam tenir quan estàvem en aquella casa, on només una tieta parla anglès, i amb la resta ens comunicàvem amb el nostre ventall de paraules albaneses, que cada dia era més ampli. Teníem previst quedar-nos-hi només una nit, però com que estàvem taaaaant bé vam decidir fer una segona nit, i així vam tenir un segon dia per fer una ruta amb una família de Kosovo que també s’hi estava uns dies a la casa, i guiada per una de les tietes de la casa.
Una descripció ràpida de la família podria ser la següent: La mare, qui duu la batuta, sempre somriu i cuida els convidats com si fossin de la família. El pare, sempre amb el raki a la mà, és qui duu els comptes de la casa. Una primera tieta, la nostra guia, molt simpàtica i espontània. Una segona tieta, professora de l’escola del poble, és qui ensenya anglès i fa de traductora per la casa. Un tiet, crec que marit de la professora, sempre amb els seus amics, asseguts a una taula del pati tot comentant la jugada. I per acabar, tot el sector de nens i nenes. Les dues més grans, ajudant més en les tasques de la casa, i tota la resta de petits/es jugant pels voltants. En definitiva, una família plena d’alegria, que farà que un/a se senti com a casa.
Estic segur que la resta de famílies que habiten per la zona són molt encantadores, però nosaltres vam conviure amb aquesta, i n’estem d’allò més orgullosos, fins al punt de recomanar anar-hi si algú s’està per aquestes terres.
Thëthi fou per nosaltres el gran descobriment del país, un dels grans racons albanesos, però en aquest cas un d’aquells racons no habituals. És un poble on mana la natura, on hi ha unes quantes cases convertides en masies per acollir a les persones que viatgen, i on no hi ha cap tipus de botiga/negoci. Poc a poc va apareixent el seu nom arreu, com en les guies de viatge d’Albània, que per cert cada vegada en podem trobar alguna més que l’any anterior a les llibreries.
Estaria tot el dia parlant i dedicant paraules agradables als seus habitants i al seu paisatge, però diuen que una imatge val més que mil paraules, així que molt millor veure-ho amb els propis ulls.
pd: dins la descripció de la família, me’n adono que no hi apareix el gran referent que no falta a cap família de la zona: la iaia. Sempre ens la trobàvem fora de la casa, fent les seves coses, i quan ens veia ens deia si plouria o no (amb un 100% d’encert), ja que gràcies a ella ens vam estalviar algun que altre xàfec. Ara ja puc acabar el post ben a gust.
Enric
