Un altre mes d’agost que s’acaba, i això és sinònim que s’acaben les vacances d’estiu en molts casos. I vull començar aquest nou curs escrivint un post dedicat a la nostra estimada família Çarku de Thëthi (Alps Balcànics; Nord d’Albània).
La Vall del Theth amb les seves casetes disperses
I per aquells i aquelles que es preguntin si ja no tenim res més a dir sobre Albània, els direm que mai acabaríem de parlar-ne! Això sí, de la ruta que vam fer, només ens queda parlar sobre Thëthi, un poblet del nord. Per a nosaltres, Thëthi significa moltes coses, com tranquil·litat, bon ambient, bona acollida… entre d’altres. Sobretot direm que et sents en un món a part, molt diferent de la resta del país. Resulta que per arribar-hi s’ha d’accedir per l’únic camí possible, el qual no es troba en un estat gaire bo (típic camí de sorra-pedra), on inclús el conductor/a d’un 4×4 també té els seus problemes.
Accés a la vall de Theth: 25 km de terra i carretera a 2000m.
Però després de la llarga aventura per arribar-hi, ja es nota un paisatge diferent, de cop deixa de fer calor (si és estiu) i el sol és difícil de veure. Un jersei i pantaló llarg no estan de més per fer rutes per la zona, i no oblidem pas una bona manta per dormir. Just arribar hi ha una mena de bar-paradeta on hi ha persones de per allà, les quals pregunten als nouvinguts/des a on volen anar. Nosaltres ja teníem marcada la casa de la família Çarku, de manera que un nen va pujar al cotxe i ens va acompanyar. De fet, va pujar al cotxe, vam seguir el camí i resulta que la primera casa que ens vam trobar ja era la de la família Çarku, així que va fer un senyal, ens vam aturar, va baixar i va marxar caminant. A nosaltres ens van rebre membres de la família, que no són pocs, molt agradables i particulars cada un d’ells.
Bunker a la vall del Theth
I aquí és on volia arribar, a la sensació agradable que vam tenir quan estàvem en aquella casa, on només una tieta parla anglès, i amb la resta ens comunicàvem amb el nostre ventall de paraules albaneses, que cada dia era més ampli. Teníem previst quedar-nos-hi només una nit, però com que estàvem taaaaan bé vam decidir fer una segona nit, i així vam tenir un segon dia per fer una ruta amb una família de Kosovo que també s’hi estava uns dies a la casa, i guiada per una de les tietes de la casa.
La Cascada – excursió amb la gent d’allà
Una descripció ràpida de la família podria ser la següent: La mare, qui duu la batuta, sempre somriu i cuida els convidats com si fossin de la família. El pare, sempre amb el raki a la mà, és qui duu els comptes de la casa. Una primera tieta, la nostra guia, molt simpàtica i espontània. Una segona tieta, professora de l’escola del poble, és qui ensenya anglès i fa de traductora per la casa. Un tiet, crec que marit de la professora, sempre amb els seus amics, asseguts a una taula del pati tot comentant la jugada. I per acabar, tot el sector de nens i nenes. Les dues més grans, ajudant més en les tasques de la casa, i tota la resta de petits/es jugant pels voltants. En definitiva, una família plena d’alegria, que farà que un/a se senti com a casa.
Família Çarku de Theth
Estic segur que la resta de famílies que habiten per la zona són molt encantadores, però nosaltres vam conviure amb aquesta, i n’estem d’allò més orgullosos, fins al punt de recomanar anar-hi si algú s’està per aquestes terres.
Passejant per la vall del Theth
Thëthi fou per a nosaltres el gran descobriment del país, un dels grans racons albanesos, però en aquest cas un d’aquells racons no habituals. És un poble/vall on mana la natura [és un Parc Natural], on hi ha unes quantes cases convertides en masies per acollir a les persones que viatgen, i on no hi ha cap tipus de botiga/negoci.
Un canó a la vall del Theth
Poc a poc va apareixent el seu nom arreu, com en les guies de viatge d’Albània, que per cert cada vegada en podem trobar alguna més que l’any anterior a les llibreries.
La torre de defensa de Theth: Kulla e Ngujimit
Estaria tot el dia parlant i dedicant paraules agradables als seus habitants i al seu paisatge, però diuen que una imatge val més que mil paraules, així que molt millor veure-ho amb els propis ulls.
Accés al Parc Natural, amb la vall al fons
Enric
PS: dins la descripció de la família, me’n adono que no hi apareix el gran referent que no falta a cap família de la zona: la iaia. Sempre ens la trobàvem fora de la casa, fent les seves coses, i quan ens veia ens deia si plouria o no (amb un 100% d’encert), ja que gràcies a ella ens vam estalviar algun que altre xàfec. Ara ja puc acabar el post ben a gust.
