L’esport a Albània és quelcom molt important (com a tot arreu). El futbol, avui en dia, és allò que és capaç de moure masses de gent que viuen pel sentiment que senten per el seu equip. Albània, en aquest aspecte, no és gens diferent a la resta del món. Allà, tothom és fanàtic de l’equip de la seva localitat, i els camps albanesos s’omplen jornada rere jornada i es crea un ambient increïble.
Cal destacar, sobretot, l’ambient del Qemal Stafa quan hi juga la selecció nacional. El país té la il·lusió d’arribar cada any més amunt en les fases de classificació per a Mundials i Eurocopes. Amb els anys, van sortint noves promeses del futbol albanès i kosovar (independent però sense selecció) i la selecció es va formant amb aquesta nova base de jugadors. Un exemple és Lorik Cana (pronunciat Tsana), nascut a Pristina, és l’actual referent del futbol albanès i amb una trajectòria admirable pel futbol francès, i encara amb 25 anys. És l’actual capità del Marseille. També hem d’estar atents, segons paraules d’un kosovar, a Armend Dallku, també kosovar de Pristina, qui ja s’ha fet un lloc entre els referents de la selecció.
A part de ser fanàtic de l’equip de la localitat, l’albanès també és fanàtic dels principals equips de les millors lligues europees. O són del Barça o del Madrid. O del Milano, Inter o Juventus. Etcètera. De manera que es creen molts derbis personals entre ells mateixos. Deuen estar enganxats a la televisió, per mitjà de la parabòlica, a tots els partits internacionals de la jornada (i poder apostant a bwin també).
Nosaltres vam tenir la gran sort de jugar un partit, gràcies a la Katie d’Ersekë, amb joves albanesos. Ho vam fer al mateix poble d’Ersekë, en una pista de futbol sala de gespa artificial, estil “cantxa” tancada amb parets i sostre enreixats. Vam, i ho tornem a fer, felicitar el seu joc. Juguen al toc, i ho fan molt i molt bé. Tots i cada un d’ells (i ella) ben situats pel camp i intentant trenar jugades d’una bellísima factura i qualitat. Nosaltres vam tirar del carro gràcies al nostre empeny i al saber tocar-la també, i gràcies al senyor davanter albanès, al més pur estil Bogdani, que estava sempre disposat a fer gols, i a la Mònica pel seu empeny també i el seu somriure.
Ens veiem obligats a comparar els joves albanesos amb els anglesos (en termes futbolístics), ja que vam jugar en parcs de London dos anys enrere, i surten guanyant els albanesos! Visca el futbol albanès!
pd1: Pels interessats, es poden cercar vídeos al youtube, posant “albania football” i es pot comprovar l’ambient als camps.
pd2: Felicitar de nou al Klubi Sportiv Flamurtari pel seu paper contra el Barça.
Enric
