Bratislava fou una ciutat que ens va sorprendre: es respirava [dins el que cap] un ambient festiu, on les terrassetes dels bars reinaven part del centre de la ciutat, quelcom gens habitual a l’Europa de l’Est.
La ciutat en si tampoc és res de l’altre món, aquesta conté la majestuositat de les ciutats de l’Imperi Austro-hongar, però de forma molt més moderada/moderada que a altres llocs com a les ciutats d’Àustria.
El centre és pràcticament peatonal, fet que almenys fa molt agradable passejar-s’hi. A més, cada dos per tres et trobes conjunts musicals (quartets, solistes…) tocant música clàssica, on els violinistes [alguns eren nens de 6 anys disfressats de Mozart] monopolitzen la majoria de les “cantonades”.
Bratislava, es pot visitar en un dia, i es una bona escapada si un està a Viena, ja que s’hi arriba en menys d’una hora de tren.
Però el que realment ens va impressionar de Bratislava van ser els “personatges” que ens varem creuar:
Primer, a l’oficina d’informació de l’estació, una dona gran que no parava de treure “capellans” per la boca [el vidre que ens separava era la prova] ens va tenir una hora per indicar-nos a on allotjar-nos! A més, la senyora no parava de marxar-se tota l’estona ves a saber on: AGÒNIC.
Un cop arribem a l’alberg, coneixem el de la recepció, el Sr. Lobo (tal qual, en serio), que ens diu que no té lloc però que podem anar a casa d’un amic pel mateix preu. Perfecte, el truca i ens diu que l’amic ens ve a buscar amb cotxe.
Mentre esperem, ens comença a convidar a xupitos de l’aiguardent autòcton eslovac: Slivovica (una mena de raki). Hospitalitat eslovaca en estat pur!
Un cop ja estàvem ‘estovats’, arriba l’amic i ens porta a casa seva. Aquesta era una mena d’interior d’illa amb varies casetes i un jardinet acollidor.
Allà ens trobem amb dos finlandeses i un neo-zelandès amb la cama enguixada que els seus amics l’havien deixat “tirat” mentre seguien el viatge.
A la nit, el company Bernat no les tenia totes amb el de la casa, especialment desprès que el Sr. Lobo ens intentés emborratxar i ens encolomés a casa l’intrigant amic…
…I si ens atacava el “casero” amb la destral que tenia preparada al pati?
Era evident que l’atontat del neo-zelandès havia estat presa de la seva part fosca i el següent pas era que li passés el que els passava a la gent a la peli ‘Hostel’ [per cert, ambientada a Bratislava i que encara no s'havia estrenat per aquella època i sort, perquè sinó el Bernat no hauria dormit]
… per sort no va passar res, i després de fastidiar-li la nit al neo-zelandès amb la nostra presència (ja que s’intentava lligar les finlandeses) al jardinet junt amb tots els hostes, l’endemà ens esperaria el dia més llarg: 24 hores de tren fins Split, Croàcia.
ROGER
PS: S’ha de dir que com a bon atontat, el neozelandès no deia res, aquella nit només es limitava a senyalar estrelles; de veritat: “look a star” era la seva frase; increïble. Vam necessitar una nit per justificar l’abandó dels seus amics, vist lo plasta i aturat que era a la vegada.
Aquell mateix dia marxàvem nosaltres i les finlandeses… molt probablement, el “casero” va fer el “seqüència pilot” de ‘Hostel’ ja tranquil·lament.
