Teramo, que nassos és Teramo i com és que aquest poblet italià de la regió d’Abruzzo es mereix un post especial? La resposta és ben senzilla: és un poble que durant una setmana de juliol es converteix en l’epicentre de l’handbol a Itàlia.
Aquest poble de 55.000 habitants, tranquil i sense massa res a destacar que les restes d’un anfiteatre romà, un castell i una esglèsia romànica es transforma per acollir un torneig internacional d’handbol que té ja 36 anys de vida. Des del 1972 el poble acull tot tipus de nacionalitats per una sola causa: l’handbol (pallamano en italià). Aquest fet ha provocat que l’UNESCO declarès Teramo “città apperta al mondo”.
De l’aventura esportiva ja han passat molts anys (concretament des del 2000), i vaig anar amb l’equip d’handbol d’ençà, el BCN-Sants UBAE. De fet, els jugadors érem els integrants de l’equip que des de petits he estat jugant. Així que nosaltres, que érem uns crios de 14 anys, tots bons amics i que veníem de passar 5 dies a Calella de Mar disputant els Campionats de Catalunya (que vam quedar tercers), ens deixaven sols pel món per primer cop! Tot un caxondeo!
Vam arribar a Itàlia sota una onada de calor històrica… el primer dia estàvem a 56º al sol: l’asfalt es fonia i enlloc havia Aire Condicionat… i a sobre la selecció de Nigèria no es treia el xandall! Per sort, la temperatura va anar minorant. Fet que no va deixar de provocar incompareixènces a les hores més dures i que ens passéssim el dia a la piscina municipal.
Com que el poble no té tants pavellons per acollir l’aconteixement, qualsevol espai era bo per muntar una pista d’handbol: els patis de les escoles, les places del poble o un carrer ample. Fins i tot es muntaven grades! Els equips dormien a les escoles, on s’habilitaven aules amb lliteres i menjadors. Allà convivíem amb italians, brasilers, coreans, eslovens, noruecs… una infinitat de nacions poblaven la vil·la que veia alterada la seva tranquil·litat per una setmana. El dia de l’obertura, la protocol·lària desfilada de nacions et feia sentir als Jocs Olímpics!
De tot això ens emportem un gran record, ja que ens ho vam passar magníficament bé, lliures, envoltats dels amics de tota la vida i fent el que més ens agradava fer: jugar a handbol. (i menjar pizzes!)
Visca l’handbol i visca tots aquells que promouen aquest esport minoritari – a la majoria de països – que fan que sigui més i més gran! En el cas de Teramo, és una ciutat on l’handbol és l’esport rei, amb un etern equip a la primera divisió italiana. Tot això en un país sense cap tradició per aquest bell esport!
MENDA
