Tag Archives: albania

Tomba de Berlusconi a Albània

Una de les recomanacions si es va a Albània és visitar les ruïnes de Butrint: tot un complex de restes gregues i romanes conservat en un estat immillorable.
Un dels detalls més curiosos és que a l’entrada hi ha plaques commemoratives, en honor als caps d’estat que han visitat les ruïnes…

En un lloc sense parets “contemporànies”, col·locar aquestes plaques no és tan trivial, així que van optar per posar-les al terra… amb la “mala fortuna” que l’entrada sembla un cementiri. Això sí, amb personalitats enterrades.

Un d’ells… l’impresentable Berlusconi on els albanesos ¿amb bona voluntat? li dediquen una mort prematura… Vaffanculo Silvio!!

ROGER

Moldavia i altres destins pocs turístics

L’altre dia m’estava mirant estadístiques de la WTTC sobre el nombre de turistes rebuts per 176 països del món i em va cridar l’atenció un seguit de coses:

Especialment destaco la posició de Moldàvia – tercer per la cua – amb 8.300 turistes a l’any, quelcom exageradament baix per un país situat en un bon punt geogràfic, que podria tenir visitants de països del voltant com Romania o Ucraïna, o de gent migrada – amb una nacionalitat no Moldava – que torna al seu país… certament em va deixar consternat, que estigues per sota de països com Uganda, Ruanda, Sierra Leone o el Níger.

Certament hom pot imaginar que les illes d’Oceania rebin pocs turistes donada la mida i la posició al mapa, al igual que països africans com els anteriorment mencionats… però la veritat es que entre tots aquest països rarament visitats trobem altres com Bielorússia (100.000 turistes (159é) la necessitat d’un visat per entrar-hi els hi fa mal), Macedònia (277.000 turistes – 136é) posicionat entre Haití i Lesotho. Bòsnia i Sèrbia son els altres dos països europeus que no es troben al top100 mundial.

La nostra estimada Albània es troba sorprenentment a la posició 56 amb més de 2 milions i mig de visitants… gràcies als milers de Macedònis i Kosovars que cada any creuen les fronteres…

… i quins països no surten? destacar Geòrgia sobretot. Altres com Guinea Equatorial, Líbia, Tadjikistan, Kyrigistan o Turkmenistan… amb règims dictatorials o pseudodictatorials… els països dominats per pirates com son Somàlia, Eritrea o Djibouti i altres lògics de no aparèixer com Corea del Nord (la tv ens ha ensenyat que de tant en tant n’entra algun), Iraq o Afganistan (ens estalviem comentaris satírics referents als turistes que visiten ambdós països)

Per acabar, i com a contrast, destacar la posició 22 que gaudeix Catalunya amb gairebé 13 milions de turistes estrangers l’any… i el país que més turistes rep és França, amb més de 70 milions, que queda patent que li agrada molt les visites estrangeres mentre no provinguin de Romania…

…així doncs caldrà anar a Moldàvia… que per cert, es volen separar en dos, la part russòfila i la part romanesa…

ROGER

Te dua Thëthi!

Un altre mes d’agost que s’acaba, i això és sinònim que s’acaben les vacances d’estiu en molts casos. I vull començar aquest nou curs escrivint un post dedicat a la nostra estimada família Çarku de Thëthi (Alps Balcànics; Nord d’Albània).

La Vall del Theth amb les seves casetes disperses

I per aquells i aquelles que es preguntin si ja no tenim res més a dir sobre Albània, els direm que mai acabaríem de parlar-ne! Això sí, de la ruta que vam fer, només ens queda parlar sobre Thëthi, un poblet del nord. Per a nosaltres, Thëthi significa moltes coses, com tranquil·litat, bon ambient, bona acollida… entre d’altres. Sobretot direm que et sents en un món a part, molt diferent de la resta del país. Resulta que per arribar-hi s’ha d’accedir per l’únic camí possible, el qual no es troba en un estat gaire bo (típic camí de sorra-pedra), on inclús el conductor/a d’un 4×4 també té els seus problemes.

Accés a la vall de Theth: 25 km de terra i carretera a 2000m.

Però després de la llarga aventura per arribar-hi, ja es nota un paisatge diferent, de cop deixa de fer calor (si és estiu) i el sol és difícil de veure. Un jersei i pantaló llarg no estan de més per fer rutes per la zona, i no oblidem pas una bona manta per dormir. Just arribar hi ha una mena de bar-paradeta on hi ha persones de per allà, les quals pregunten als nouvinguts/des a on volen anar. Nosaltres ja teníem marcada la casa de la família Çarku, de manera que un nen va pujar al cotxe i ens va acompanyar. De fet, va pujar al cotxe, vam seguir el camí i resulta que la primera casa que ens vam trobar ja era la de la família Çarku, així que va fer un senyal, ens vam aturar, va baixar i va marxar caminant. A nosaltres ens van rebre membres de la família, que no són pocs, molt agradables i particulars cada un d’ells.

Bunker a la vall del Theth

I aquí és on volia arribar, a la sensació agradable que vam tenir quan estàvem en aquella casa, on només una tieta parla anglès, i amb la resta ens comunicàvem amb el nostre ventall de paraules albaneses, que cada dia era més ampli. Teníem previst quedar-nos-hi només una nit, però com que estàvem taaaaant bé vam decidir fer una segona nit, i així vam tenir un segon dia per fer una ruta amb una família de Kosovo que també s’hi estava uns dies a la casa, i guiada per una de les tietes de la casa.

La Cascada – excursió amb la gent d’allà

Una descripció ràpida de la família podria ser la següent: La mare, qui duu la batuta, sempre somriu i cuida els convidats com si fossin de la família. El pare, sempre amb el raki a la mà, és qui duu els comptes de la casa. Una primera tieta, la nostra guia, molt simpàtica i espontània. Una segona tieta, professora de l’escola del poble, és qui ensenya anglès i fa de traductora per la casa. Un tiet, crec que marit de la professora, sempre amb els seus amics, asseguts a una taula del pati tot comentant la jugada. I per acabar, tot el sector de nens i nenes. Les dues més grans, ajudant més en les tasques de la casa, i tota la resta de petits/es jugant pels voltants. En definitiva, una família plena d’alegria, que farà que un/a se senti com a casa.

Família Çarku de Theth

Estic segur que la resta de famílies que habiten per la zona són molt encantadores, però nosaltres vam conviure amb aquesta, i n’estem d’allò més orgullosos, fins al punt de recomanar anar-hi si algú s’està per aquestes terres.

Passejant per la vall del Theth

Thëth fou per nosaltres el gran descobriment del país, un dels grans racons albanesos, però en aquest cas un d’aquells racons no habituals. És un poble/vall on mana la natura [és un Parc Natural], on hi ha unes quantes cases convertides en masies per acollir a les persones que viatgen, i on no hi ha cap tipus de botiga/negoci.

Un canó a la vall del Theth

Poc a poc va apareixent el seu nom arreu, com en les guies de viatge d’Albània, que per cert cada vegada en podem trobar alguna més que l’any anterior a les llibreries.

La torre de defensa de Theth: Kulla e Ngujimit

Estaria tot el dia parlant i dedicant paraules agradables als seus habitants i al seu paisatge, però diuen que una imatge val més que mil paraules, així que molt millor veure-ho amb els propis ulls.

Accés al Parc Natural, amb la vall al fons

Enric

PS: dins la descripció de la família, me’n adono que no hi apareix el gran referent que no falta a cap família de la zona: la iaia. Sempre ens la trobàvem fora de la casa, fent les seves coses, i quan ens veia ens deia si plouria o no (amb un 100% d’encert), ja que gràcies a ella ens vam estalviar algun que altre xàfec. Ara ja puc acabar el post ben a gust.

Els Balcans: un polvorí (intro)

Els Balcans són un focus etern de guerres, disputes, barreges ètniques i religioses i en general els balcànics són animals de sang calenta… és per això que al llarg dels anys – i particularment durant l’últim segle – aquests hagin estat immersos en guerres eternes.
Al llarg d’una sèrie de posts, anirem explicant històries contemporànies dels Balcans.

A bote pronto podríem recordar que els Serbis “van iniciar” (sense culpar al poble serbi) la 1a guerra mundial amb l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc autrohongar Franz Ferdinand just desprès que al 1913 fossin expulsats els otomans dels balcans. (ja desprès de la 1a Guerra Mundial seria dissolt l’imperi otomà). Uns anys més tard, amb la segona guerra mundial, tornarien les bufetades.
Iugoslavia i Albània [i Grècia] serien envaïdes per les forces de l’eix un cop més… al final de la guerra els partizans (comunistes) alliberarien els Balcans de sud a nord i acabarien instaurant règims comunistes a tots els Balcans menys a Grècia, que una guerra civil [desigual] truncaria la voluntat popular d’esdevenir un règim comunista.

Durant la 2a Guerra Mundial els croates aprofitarien el caos per començar a protagonitzar la primer neteja ètnica seriosa. Els Ustaše – col·laboracionistes croates – de Pavelic aprofitarien per exterminar jueus, gitanos… i serbis, molts d’ells van morir al camp de concentració de Jasenovac. Aquesta primera neteja ètnica seria el resultat del projecte Cubrilovic (presentat el 1937). Tot i això el projecte Cubrilovic fou la plasmació en paper de quelcom que tant serbis com croates (cal dir que quan parlem de serbis o croates a grosso modo ens referim a moltes institucions de l’època) tenien intenció de fer: netejar de jueus, gitanos, otomans (musulmans) i italians Iugoslàvia. Així doncs, els jueus dels Balcans i els musulmans especialment de Bòsnia, Hercegovina, Kosovo i Albània eren subjectes a les atrocitats de l’època. Cubrilovic seria l’ideòleg teòric del genocidi d’albanesos a Kosovo, de musulmans a Bòsnia… i fins i tot de la masacre de las Foibe, que expulsaria els Italians de Dalmàcia i Ístria.

La segona Guerra Mundial va acabar. Tito pacificaria Iugoslàvia durant 40 anys i tot i que arribaria a fer Cubrilovic ministre rebutjaria continuar amb una Guerra Civil i decidiria apagar els nacionalismes per evitar que la metxa dels Balcans es reencenguès. Albània cauria en mans del dictador stalinista-maoista Enver Hoxha que sumiria el país en una autarquia terrible.

Al caure els règims comunistes els nacionalismes iugoslaus aflorarien de nou i començarien la Guerra Civil més recent a Europa. Sèrbia, encapçalada per Slobodan Miloševic, entraria en guerra amb totes les federacions iugoslaves, sent el causant d’exterminis massius a la majoria de províncies. Paral·lelament, a Croàcia, manava Franjo Tudjman, un altre carnisser major. Ambdós mandataris, a part de matar-se de tant en tant (per raons nacionalistes, com les matances a la regió de Krajina) tenien interessos comuns: l’apropiació d’aquells territoris que es consideraven com a seus i l’extermini d’altres ètnies. Un bon exemple és la partició Bòsnia a l’acord de Karadjordjevo… i de genocidis podríem parlar de Srebrenica o Kosovo per part dels Serbis o el de Prozor per part dels Croates.

La guerra va durar gairebé 9 anys (des dels primers atacs dels Serbis a la costa Dàlmata – de Croàcia – fins Kosovo) i va acabar amb un país desmembrat en més parts que províncies havien durant la SFRJ: Eslovènia, FYR Macedònia, Croàcia, Sèrbia, Montenegro, Kosovo i Bòsnia-Hercegovina.

Albània, de rebot, es veu involucrat ja que el 95% de la població de Kosovo és albanesa, així que a falta de país formalitzat, els Kosovars llueixen sempre la bandera de l’àguila bicèfala…

Desprès d’un segle amb infinites guerres (2 Guerres Balcàniques, 2 guerres mundials, 1 guerra freda i una guerra civil) sembla que la pau ha retornat a la regió – exceptuant l’encara cas obert de Kosovo – i des de ladupla desitgem que els Balcànics comencin un pròsper període de pau, començant per entrar poc a poc a les institucions europees i deixar-se dels cecs nacionalismes que tant mal han fet als Balcans. Dit de pas, esperar que tots aquells criminals de guerra (morts o vius) siguin condemnats com a tals… carnissers ja morts com Milosevic, Bobetko o Tudjman i altres vius com Novak Dukic, Karadzic, Mladic, Gotovina, Cermak, Makac, Babic, Martic…

ROGER

Gjirokastër

Gjirokastër és, junt amb Berat, l’altra perla del regne de l’àguila bicèfala. La ciutat és patrimoni de la humanitat per l’UNESCO des del 2005 i és un poble que combina una relació d’influències que el fa únic, que el fa simplement Gjirokastrenc.

Així doncs, “el poble de pedra” – com es coneix – és la combinació d’un tradicional poble otomà a la vegada que rep una forta influència grega. (és l’únic indret amb una comunitat grega destacada)
Aquest xoc entre cultures és potser un clar definidor d’Albània, on conviuen ortodoxos i musulmans sense cap mena de problemes.
De Gjirokastër ha sorgit una cultura autòctona inèdita a la resta del país: tipus de cases, tipus de roba, costums locals, menjar… tots ells són específics d’una regió que té una vida i una inquietud que es palpa.

Vistes de Gjirokastër

El poble està construït – un cop més – a la muntanya, tot i que l’eixample de la ciutat s’ha fet just a la falda d’aquesta. Si hom mira el poble des del castell que el presideix (lògicament, castell construït per Ali Pasha) veurà una tonalitat homogènia en el paisatge. Totes les cases i els carrers empedrats prenen el característic color grisós de la pedra de la zona.

Antiga casa del dictador Hoxha, avui museu

L’encant del poble resideix en els carrerons i en aquesta imatge global de “poble de pedra”, però sens dubte les seves particularitats culturals són el que el fan encantador.
El castell és una fortalesa consistent basada en alts murs que guarden una immensa caserna a l’interior. Fora de l’edifici central, el castell és ample i podem trobar grans passadissos i extensions de terra. Fins i tot una església que sembla romànica presideix el castell. Dins aquest podem veure una col·lecció d’armament i estàtues de l’època, on sens dubte la joia de la corona és un avió militar dels EEUU que va ser capturat l’any 1957 – en plena guerra freda -, on el pilot va ser assassinat i l’avió va restar com a trofeu que avui en dia encara mostren orgullosos al món!

Centre de Gjirokastër protegit per la UNESCO

L’altre element curiós del poble són dos habitants il·lustres: Enver Hoxha va néixer allà, en el feu d’una família benestant. Hoxha fou el dictador comunista que va portar el país a la ruïna i a un règim autàrquic de caire maoïsta. Albània, gràcies al règim de Hoxha, esdevení el país més tancat del món junt amb Corea del Nord.
Acabant sempre per lo bo… a Gjirokastër va néixer també Ismail Kadaré. Kadaré és sens dubte l’escriptor més important de la història del país, sent any rere any un ferm candidat al Nobel de literatura.

Hotel Kalemi de Gjirokastër

Des de ladupla  recomanem altament la visita a Gjirokastër. Des de la nostra experiència recomanem altament l’estada a l’hotel Kalemi – tota una joia restaurada, que serveix per fer-nos una idea de la típica casa Gjirokastrenca per només 14€ la nit/persona – i recomanem també fer una bona dinada al restaurant Kujtim’s (terraça maca, barat i cuina tradicional de la zona!). També és més que recomanable visitar la casa on va néixer Enver Hoxha, avui en dia, un museu etnològic que ens permet entendre més bé la cultura de la zona.

ROGER

Butrint

Butrint és sens dubte la perla de l’arqueologia albanesa. Una gran ciutat que encara es conserva en un gran estat i que actualment és patrimoni de la humanitat.
Butrint es troba a 25km al sud de Sarandë, tocant a la frontera amb Grècia.
L’assentamentes remunta al segle VI a.C. on grecs, romans, fenicis i venecians van anar poblant la ciutat que des dels seus inicis va esdevenir un importantíssim centre mercantil de la zona.

Amfiteatre de Butrint

La ciutat queda construïda sobre una península que és un turonet. Dalt del turó, un castell construït per Ali Pasha, controla els voltants. Antigament la ciutat va expandir-se fora de la península, durant l’època de màxima esplandor.

La ciutat doncs gaudeix dels elements característics com poden ser una àgora, un teatre, cases, diverses portes d’entrada a la ciutat… a part d’altres elements com mosaics, una esglèsia i un baptisteri del segle VI d.C. [...] Per sort l’estat de conservació és excelent i és sens dubte una visita més que obligada!!

Per acabar, destacar un element que va marcar l’estança: a l’entrada del recinte els albanesos premien amb una placa a aquells visitants honorables (presidents de països), entre elles trobem la placa del Berlusconi. Però hi ha un problema… i és que no hi ha parets per posar les plaques, així que van decidir fer el següent:

VOILÀ, la tomba del Berlusconi (que grans que són els albanesos!! Són uns visionaris, a veure quan es compleix!!)

ROGER

Porto Palermo

Al final de la Costa Sud d’Albània, quan les muntanyes donen pas a la plana, trobem el golf de Porto Palermo. Dins aquest, trobem un espectacular castell pentagonal construït per Ali Pasha al segle XVIII.
Durant el règim comunista d’Enver Hoxha, Porto Palermo va ser una base de submarins.

Fortalesa de Porto Palermo

La zona és un braç de terra dins el mar, a la punta d’aquest trobem un castell robust, arcaic i sobri. Dins les parets el clima és molt més tolerable i la calor de l’exterior es veu perfectament mitigada. El castell té un únic pis amb molts departaments que queden centralitzats per un distribuïdor circular. Dins podem trobar fins i tot una capella!
El terrat és simple, oberta i sense masses proteccions. Un podria esperar que en un país atapait de bunkers això fos una autèntica fortalesa, ens al contrari, la seva simplicitat d’estructura sorprèn absolutament.

Davant del castell, veiem un petit espai de terra i una platja amb aigües cristal·lines als dos costats. Modestament acompanyats en aquest bucòlic paratge, trobem quatre cases abandonades, que fan encara més inòspit el lloc. Les cases han estat decorades amb estranyes figures surrealistes d’homes-peixos que ens varen fascinar!!

Cases sorprenentment pintades

L’única font de vida de la zona la configuren l’amistós guarda del castell i els que regenten el bar que hi ha allà. De l’amic guarda guardem un especial record. Primer perquè el vam veure per primer cop a tv3 en un programa sobre viatges que va sortir Albània (Km33) i desprès per les històries que ens va explicar (des de que va ser jugador del Flamurtari de Vlorë a que va visitar Espanya – a la seva ruta cal destacar llocs com Talavera o Badajoz… – )
Dels del bar, guardem el record del peix acabat de pescar que ens vam menjar en una terrassa, sols… visca la tranquil·litat d’Albània!!

Porto Palermo representava el final de la Ribera, i va ser un comiat excel·lent – desprès punxaríem una roda i ja la tranquil·litat es va acabar -.
Des de la dupla animem altament a passar un matí allà amb bany inclòs!

ROGER