Tag Archives: Albània (Shqipëria)

Roda punxada a Albània i el súmmum de l’hospitalitat

Aquest era un dels nostres temors més grans a Albània: punxar una roda. Primera perquè mai n’havia canviat una i segona perquè pots trobar-te una mica sense recursos per solucionar-ho depèn de com.
Doncs res, dit i fet, camí de Sarandë varem punxar…


Ens posem mans a l’obra i realment el procediment no té cap secret ni dificultat.
El problema va arribar quan la peça que ens van donar per treure els cargols de la roda estava tan desgastada que no agafava bé el cargol per fer-lo girar.
Per sort, uns operaris que treballaven a la carretera van aturar-se a ajudar:
Treu tres cargols i el quart… no surt. Estava collat tan fort que era impossible treure’l. Després de treure mil eines i de provar mil maneres de treure un cargol… agafa espàtula i martell i el parteix per la meitat!!
PIM PAM, roda canviada després de més d’una hora.


Aquell tio ens havia salvat el cul de forma inaudita, ja que les possibilitats que teníem d’èxit davant el panorama eren nul·les.
Vam considerar que tanta amabilitat, lògicament, bé es mereixia que el senyor es prengués unes quantes cerveses a la nostra salut…
… doncs res, el tio va rebutjar qualsevol quantitat de diner!! Tot i insistir-li molt, el tio es puja al cotxe i vinga… mirëmbrëma!

La carretera de la Ribera Albanesa, al 2008, l’estaven asfaltant, i només els faltava uns pocs quilòmetres (els de la foto, on vam punxar)… avui ja no és problema i pots donar la volta al país amb asfalt. (i es veu que al 2008 van posar senyals de tràfic i indicacions per primer cop; tot un detall!!)

Però la dosi diària d’hospitalitat albanesa no va acabar aquí. Arribem a Sarandë (a on ens dirigíem) i parem a una ferreteria per comprar una peça nova, per si tornàvem a punxar.
El de la ferreteria no tenia la peça, però cap problema: El tio de la tenda ens la va a buscar. Agafa la moto i se’n va deixant-nos sols a la tenda i, en efecte, al cap de 5 minuts torna amb la peça. Voilà!!


Aquesta és la hospitalitat albanesa portada a l’extrem. És una prova de fins on pot arribar, i tot sigui dit que aquestes mostres d’hospitalitat les vivíem gairebé a diari!
Quan a un lloc, a un el tracten tan bé, un guarda un millor record… i com que la concepció que es té d’Albània és més aviat la contraria, no ens cansarem de lluitar [és casi una croada] per fer canviar aquest tòpic totalment desvirtuat de la realitat.
Un pot estar tranquil, que de l’últim que s’ha de preocupar a Albània és de la seguretat, ens al contrari, a la mínima t’ajuden. Paraula de ladupla, i paraula dels estrangers que hi treballen allà: tots coincidíem en el mateix.

ROGER

Share

Centenari de ladupla

El temps passa volant, i ladupla ha arribat a 100 posts!
El blog va néixer amb dos objectius: fer conèixer al món la realitat d’Albània fruit del viatge que vam fer-hi l’any 2008 i també per guardar les nostres memòries acumulades al llarg de la nostra vida viatgera en algún lloc.


No tenim la intenció de rebre moltes visites diàries, que ens escriguin molts comentaris positius, ni d’aconseguir convèncer a tothom que visiti Albània d’una vegada per totes. Si així fos, tindríem la moral massa alta i seríem una mica autoritaris. Cal dir que la moral la tenim alta, però som realistes i el nostre és un bloc més, dels milions de blocs que hi ha a la xarxa, i si algú per casualitat cau per aquí, esperem que s’hi trobi a gust llegint el seu contingut. Està clar que si anem rebent visites estarem contents i procurarem seguir escrivint així que puguem.


El que volem és escriure sobre allò que hem viscut, que és la nostra experiència a altres indrets del món. I quan diem la nostra experiència, vol dir que és personal, i això implica que pot ser compartida o no pels lectors/es. De manera que s’accepten crítiques i tot allò que es vulgui dir. Estem oberts a qualsevol dubte, petició, consell…

Pel que fa a Albània, és evident que hi tenim molta estima. Es nota no? És clar que ens agradaria que algú ens digués: “Doncs tenieu tota la raó! Vam decidir fer una ruta aquest estiu passat per Albània i ens va encantar! El paisatge i també la gent!” Però d’altra banda, només amb el fet de difondre la informació ja som feliços, de veritat.

Després d’una primera etapa forta, el blog va renéixer – després d’un any quasi inactiu – aquest setembre, i aquest revifament també s’ha notat en els nostres lectors. Cada cop en tenim més i per tant, aquest post també és un agraïment públic a tots vosaltres, que ens doneu més motius per escriure: FALEMINDERIT!

Després de 100 posts, cal dir que els albanesos són el segon país que més ens visita i Tirana la segona ciutat més visitant. Això serà així mentre el Pifa no hi faci algo amb França i Tolosa al capdavant, o els tessalònics (Grècia) que són habituals també.
Tenim seguidors arreu: una gironina i una “madrilenya” assídua, algun andalús (precisament cap de Granada), un nano que està obsessionat en l’origen de la marca Skoda, grecs i americans que busquen coses d’Albània, una eslovena que ens ha llegit mitjançant el google translator, alguna exiliada a Anglaterra… a tots ells també els hi donem les gràcies…
… i a totes aquelles persones que han dedicat un instant a fer-hi una visita, gràcies! I si a sobre han quedat satisfetes, moltes gràcies!

Per acabar, un agraïment especial al nostre seguidor més fidel, qui sempre que pot fa la seva aportació en format comentari. Gràcies González!

LADUPLA

No tenim la intenció de rebre moltes visites diàries, de que ens escriguin molts comentaris positius, ni d’aconseguir convèncer a tothom que visiti Albània d’una vegada. Si així fos, tindríem la moral massa alta i seríem una mica autoritaris. Cal dir que la moral la tenim alta, però som realistes i el nostre és un bloc més dels milions de blocs que hi ha a la xarxa, i si algú per casualitat cau per aquí, esperem que s’hi trobi a gust llegint el seu contingut. Està clar que si anem rebent visites estarem contents i procurarem seguir escrivint així que puguem.

El que volem és escriure sobre allò que hem viscut, que és la nostra experiència a altres indrets del món. I quan diem la nostra experiència, vol dir que és personal, i això implica que pot ser compartida o no pels lectors/es. De manera que s’accepten crítiques i tot allò que es vulgui dir. Estem oberts a qualsevol dubte, petició, consell…

Pel que fa a Albània, és evident que hi tenim molta estima. Es nota no? És clar que ens agradaria que algú ens digués: “Doncs tenieu tota la raó! Vam decidir fer una ruta aquest estiu passat per Albània i ens va encantar! El paisatge i també la gent!” Però d’altra banda, només amb el fet de difondre la informació ja som feliços, de veritat.

Uns agraïments especials pel nostre seguidor més fidel, qui sempre que pot fa la seva aportació en format comentari. Gràcies González!

I a totes aquelles persones que han dedicat un instant a fer-hi una visita, gràcies! I si a sobre han quedat satisfetes, moltes gràcies!

Share

Alternatives al McDonald’s

McDonald’s al igual que altres bastardades com la MTV o el Starbucks tenen una capacitat d’ampliar les seves xarxes arreu del món d’una forma gairebé vírica… tot i això encara queda alguna llacuna…

L’únic país europeu on el braç del McDonald’s no arriba és a Albània (algú ho dubtava?)… però tenen l’alternativa: el Kolonat.

Polònia, tot i haver McDonald’s, han decidit fer-li la competència (amb servei de pizzeria inclòs)… amb el McKucharz.

Per acabar, dir que els reis de fer alternatives al McDonald’s són els gabaxos (vulgarment coneguts com a francesos) amb el seu Quick, que de fet té un poder certament important. Quí si no els gabaxos que son tan “nostrats” ells podríem competir amb tal gegant.

ROGER

Share

Tomba de Berlusconi a Albània

Una de les recomanacions si es va a Albània és visitar les ruïnes de Butrint: tot un complex de restes gregues i romanes conservat en un estat immillorable.
Un dels detalls més curiosos és que a l’entrada hi ha plaques commemoratives, en honor als caps d’estat que han visitat les ruïnes…

En un lloc sense parets “contemporànies”, col·locar aquestes plaques no és tan trivial, així que van optar per posar-les al terra… amb la “mala fortuna” que l’entrada sembla un cementiri. Això sí, amb personalitats enterrades.

Un d’ells… l’impresentable Berlusconi on els albanesos ¿amb bona voluntat? li dediquen una mort prematura… Vaffanculo Silvio!!

ROGER

Share

Krujë

Krujë fou la capital de l’imperi albanès durant l’època de Skanderbeg, al segle XV. Durant gairebé un segle Albània fou assetjada per l’imperi Otomà. El centre d’operacions albanès durant aquest temps fou Krujë, enclatge clau pel control de tot el país.
Skanderbeg defensaria el seu poble de fins a 3 setges, el quart seria el definitiu i seria el primer sense Skanderbeg al capdavant, ja mort per malària.

Catell de Krujë

Krujë és doncs un centre històric clau pels Albanesos, símbol de la resistència afèrrima del poble albanes. Krujë avui en dia té dues parts: l’enclau històric conegut encara com a Krujë d’uns 20.000 habitants i totalment construït a la muntanya i un segon poble urbanitzat a la falda de la muntanya, aquest és Fushë-Krujë de 10.000 habitants i sense cap interès.

Krujë creix entorn del castell – avui en dia totalment restaurat – de Skanderbeg. La fortalesa, pel nostre gust, està excessivament restaurada, perdent bona part de l’encant d’un castell tot i que ens permet veure la clara estructura d’aquest. Dins del castell, un museu de guerra dedicat al “gran heroi”. Dins les muralles del castell trobem la torre de control, que es troba al punt més alt.
Immediatament a les portes del castell trobem el basar de Krujë, amb els carrerons estrets, empedrats i empinats… és el millor lloc per comprar un souvenir a tot Albània. (no pel nostre gust, però vaja… el “surtido” és important)

Fora d’això, Krujë no té cap interès aparent fora de les quatre coses de sempre, tot i que és un dels nuclis més turístics del país… ara bé… això es deu a la proximitat amb Tirana.
Des de ladupla no incentivem especialment la seva visita… el que més val la pena són les excel·lents vistes que hom té des d’aquell punt. Es pot apreciar tota la plana del nord, Tirana i tota la vall que hi ha des de Tirana fins el mar (Durrës).

ROGER

Share

Shkodër

Shkodër és la capital del nord, amb uns 90.000 habitants i és una ciutat iliro-veneciana.
Shkodër fou un important centre comercial des dels temps dels romans, passant els anys com un important nexe entre el nord i el sud dels Balcans. A més a més, fou el centre més destacat dels iliris (els primers pobladors indo-europeus foren els iliris). Avui en dia, tot i que l’estancament degut al comunisme el va relegar en un segon pla, no deixa de ser un important centre cultural i comercial.

Plaça Sheshi Demokratia de Shkodër

Shkodër bàsicament té nom i molts backpackers que hi passen de camí a Grècia o Montenegro. Així doncs, hom tendirà a trobarse motxilerus per aquí al igual que a Sarandë o Tirana.
La ciutat, té un parell d’hotels d’alt standing, uns quants normalets i… un antic hotel de l’època comunista, que avui en dia està infinitament pitjor que fa 30 anys. L’hotel és sens dubte una obra d’art que es cau a trossos i que ha perdut tot el glamour que la dictadura de Hoxha li havia atorgat.

Això sí, l’hotel té les millors vistes de la ciutat. Aquest es troba al qendra (zentrum) de Shkodër; a la Plaça dels Herois. La ciutat està en la intersecció dels rius Bunes [que mor a l'Adriàtic] i el Drina [que mor al llac Scutari]. La ciutat queda presidida per l’espectacular castell venecià de Rozafa, que controla de forma estratègica tota la plana del nord d’Albània, les entrades del mar i l’entrada a Iugoslàvia.

Castell de Shkodër

El castell és sens dubte el més destacat de Shkodër, tot i que un cop se n’han vist uns quants… no es fa tant bukur. Això sí, només les vistes que ofereix la fortalesa ja paga la pena de veure-ho. Per la resta, Shkodër és una ciutat, ciutat (del nivell de Tirana o Elbasan) on les bicis han pres la ciutat!! (cosa destacada tenint en compte la mà de cotxes – i sonats conduint – que hi ha.)
Nosaltres – que teníem més ganes d’anar al nord que res més – vam dedicar el dia a anar al castell, veure el llac Scutari i donar un petit voltio per veure les immediateses de l’hotel.
Ja que la ciutat no dona al llac, també vam voler acostar-nos-hi. Allà vam sopar a la vora del llac, en un dels 1000 restaurants que es pot trobar al llarg de la costa. Això sí, un cop tu has sopat, els mosquits vindran a menjar-te… així que més val sopar ràpid!!!

Des de ladupla.com no encoratgem especialment la visita a Shkodër. Personalment, la visita al castell es resumeix a les grans vistes i el poble no té res a destacar especialment. L’hotel Rozafa val la pena només per veure un hotel de l’època de Hoxha, tota una perla arquitectònica per 4€ nit!! Per nosaltres Shkodër va significar reposar de cara al llarg trajecte que havíem fet des de Pogradeci i per descansar de cara al dur dia que ens esperava camí a les muntanyes de Thethi!

ROGER

Share

Korçë

Korçë és coneguda com el “París albanès”, tot i que s’ha de dir que aquesta similitud no se massa d’on se la treuen. Si és ver, que Korçë – i en general la regió – és històrica per la seva cultura.
A Korçë trobem un important museu nacional, és on es va normalitzar la llengua albanesa farà poc més d’un segle, diverses universitats prestigioses [salvant distàncies] i va ser el primer lloc on es va donar classes en albanès (1887) i per a les dones (1891).

Catedral de Korçë

Korçë es diferencia de qualsevol de les ciutats del voltant, i és que és la única de l’interior destacada. Aquesta té una estructura metropolitana clara: carrers transitats, bars, edificis destacats, una fàbrica de cervesa, un bon equip de futbol, un mercat immens… però la ciutat, tot i això, deixa una mica a desitjar.

Búnker enmig d’un parc

Aquell dia, l’amiga K-Say (peace corp que ens va acollir a Ersekë) ens va acompanyar fins allà. Ella ens va fer 5 cèntims de la ciutat i això ens va ajudar a no perdre’ns ni un detall. Tot i això aquell dia també va servir per conèixer altres voluntaris americans. De tots els que vam conèixer destacarem un senyor de Texas que tenia un especial interès pels “camps de batalla” [...] i que feia 3 anys que vivia allà, havent deixat als EEUU una dona i el seu fill. Ell deia que estava feliç sense televisió i que tornaria en breu, quan acabés d’escriure el llibre que estava redactant.

ROGER

Share