Albània, com a bon país Balcànic, és un polvorí també en quant a barreja religiosa… el que ja no és tant normal és que totes les religions que conviuen en el país ho fan de forma pacífica, tolerant i constructiva.
Albània té un 67% de població musulmana un 20% de població ortodoxa, un 10% de població cristiana i un 3% d’aromanesos (gitanos)… per acabar d’il·lustrar-ho, Kosovo (on el 95% són Albanesos) existeixen uns percentatges on la proporció musulmana és una mica superior a Albània. Aquesta tendència ve explicada per la necessita imperiosa dels Albanesos de Kosovo de diferenciar-se dels serbis. Un estudi determinava que Albània era el país més tolerant – en termes religiosos – del món, i dels que més matrimonis mixtos hi ha.
Església i Mesquita a la Plaça Major de Tirana
Però a Albània conviuen tant persones com edificis tranquil·lament. En qualsevol poble hom podrà veure la mesquita i l’església juntes a la plaça del poble, sense haver-se destorçat mútuament (com per exemple ha passat a Espanya que no van deixar una mesquita en peu). Les festivitats també són respectades i celebrades amb total normalitat, fins el punt que existeixen festivitats compartides. Nosaltres vam presenciar-ne una i és que el que importa és la salut del culte religiós i no la fervositat fonamentalista!!
Albània és originàriament un país cristià, que té com a màxim representant Gjergj Kastrioti Skanderbeg, un “atleta de crist” que va lluitar incansablement contra els otomans durant el segle XV. Aquest heroi nacional va aconseguir fer front a l’Imperi Otomà (i també al grec, al serbi i al hongarès) fins la seva mort. El setge dels otomans – i aliats – fou brutal. Skanderbeg va morir de malària i deu anys més tard la resistència albanesa cediria provocant l’annexió del país a l’Imperi Otomà fins al 1913. La població es veuria forçada a l’exili o a la conversió. Skanderbeg és, avui en dia, heroi nacional indiscutible (tot i ser cristià en un país de majoria musulmana)
Església i Mesquita a la Plaça Major de Tirana
Des del 1913 al 1944 fou un període monàrquic on destacarem la figura del Rei Zog I que va modernitzar Albània protagonitzant el període històric contemporani de major esplendor… i recristianitzant el país.
Amb l’alliberació del país desprès de la segona guerra mundial per part partisans i la posterior presa de control del partit comunista, el país es veuria sumit en un regim comunista que al 1967 prohibiria taxativament el culte religiós, amb una ferotge persecució per poder esdevenir “el primer país ateu del món” i ja no seria fins la seva desaparició a inicis dels 90′ que tornarien a sentir Imans pels altaveus de les mesquites de les ciutats albaneses. [...] Com a detall, cal dir que l’única zona que no havia estat alterada – en termes religiosos – fou la zona Albanesa dels Alps Balcànics (al Nord) ja que els Otomans mai van entrar a les tancades valls… per això romangueren cristians sempre (excepte el règim comunista de Hoxha que els va sotmetre a una forta repressió perquè abandonessin el kanun i el culte cristià)
Avui en dia, Albània és un país que no té cap mena de fervor religiós. Hom percep una falta de motivació cap els cultes religiosos molt alta i la gent d’allà és el que acostuma a dir-te. Molta gent continua seguint un credo però gairebé per inèrcia i no veuràs mai cap dona amb vel o amb qualsevol signe que faci determinar que la persona és musulmana i pel que fa als cristians, podem dir més o menys el mateix. L’spleen religiós ha acaparat la vida albanesa farta d’invasions otomanes, prohibicions comunistes, etnocidis serbis per motius religiosos…
Esglèsia i mesquita a la Plaça Major de Berat
…Així que la religió va prendre forma per últim cop en forma de conflicte durant la guerra dels Balcans on els serbis van voler eliminar el poble albanès amb l’excusa de ser un poble musulmà. (al igual que es va fer amb Srebrenica o Tuzla a Bòsnia) Per aquell moment la comunitat internacional no va donar suport l’excusa de la religió com a argument per ometre les massacres que es van dur a terme, tot i que els serbis constantment emetien propaganda d’Albània com a poble musulmà per apropiar-se de Kosovo. Els serbis, van mostrar amb el tema de Kosovo la cara de defensors incondicionals de l’ortodòxia (gairebé eren croades) davant un poble que no té uns sentiments tant desperts per la religió i que en cap cas hauria anat a les armes per aquest motiu!!
Per acabar un incís; existeixen bàsicament tres personatges celebres Albanesos: Skanderbeg, l’escriptor Ismaíl Kadaré i la Mare Teresa (de Calcuta, que va néixer a Skopje, sent de família albanesa)… dos dels tres són eminències cristianes!!
Des de la dupla.com volen fer veure Albània com un exemple de tolerància i saludable convivència religiosa exemplar en un moment on els fonamentalismes religiosos estan a l’ordre del dia de nou per desgràcia. (el fonamentalisme islàmic ja conegut però també el fonamentalisme dels EEUU de Bush, o el fonamentalisme dels jueus d’Israel etc. etc. que tantes morts estan provocant.)
ROGER
De seguida l’indoeuropeu es dividí en dues grans branques: l’hel·lènica i la hindú-iraniana [ambdós en formes hiperarcàiques], separant-se clarament la zona Europea amb l’Asiàtica. Però a la vegada naixeren dos idiomes que avui en dia encara es parlen i han mantingut part de l’estructura arcaica inicial: l’armeni i l’albanès.
