La història de l’anècdota es remunta a l’estiu del 2008; a la Ribera Albanesa.
Nosaltres tornàvem de passar un dia a la platja de Himarë i al tornar, vam fer una parada al mig de la carretera per escalar muntanya amunt fins un búnquer que hi havia per allà que de ben segur ens brindaria unes vistes collonudes a tota l’escarpada costa albanesa.
Un cop a dalt, gaudint de la pau i d’un viatge collonut veiem com un cotxe es para just darrere el nostre.

Cotxe al fons… en busca del búnquer

Nosaltres teníem el cotxe uns quants metres muntanya avall i la incertesa del que passaria amb aquell tio eren màximes.
Mentre deliberàvem nerviosos que passaria… el tio surt del cotxe, s’ho mira tot plegat… mira amunt i al veure’ns comença a fotre crits.
Que un albanès et foti crits enmig del no res no mola gaire, no fos cas que tregui la Kalashnikov...
…així que en plan “son de paz” i fent signes del pal; “no t’entenc“, baixem ràpidament muntanya avall.

Vistes de la costa albanesa… amb búnquer

El tio, nerviós, ens pregunta que collons fem allà i li fem veure que “búnquer”, “allà dalt”, “vistes de puta mare” i de cop es parteix la caixa.
Lo del búnquer li va fer gràcia; normal, tenint en compte que hi ha milions arreu del país; aquell tros de ciment no és gaire diferent a veure un Mercedes.

Les muntanyes de l’escarpada costa albanesa

Després d’alegrar-se tant de la nostra procedència (ohhhhh Barcelonaaaa!) com de la nostra visita al seu país, ens explica que “la muntanya era seva” i que dos anys enrere s’havia cremat tota i que d’ençà, ell sempre està molt atent.
En aquell moment em van venir al cap uns incendis importantíssims a Grècia dos anys enrere i vaig suposar que Albània també els havia patit.
De Grècia en parlaven a diari a les notícies aquell estiu, però d’Albània suposo que se’n van recordar menys… en tot cas, una desgràcia tot plegat!

M’agradaria veure aquella costa un altre cop, però amb tota la vegetació possible!
CAP INCENDI MÉS, ENLLOC!

ROGER

Moment àlgid: Mercedes de Fier (Albània) a Catalunya
matricula parcialment esborrada per evitar represàlies

Un cop vaig reaccionar davant l’increïble moment; em van venir al cap dues reflexions.
La primera és que els tres cotxes eren Mercedes.
Albània és el país del món amb major densitat de cotxes de luxe. Això com pot ser?
Les mafies albaneses, entre altres coses, es dediquen a robar cotxes (especialment a Alemanya i Itàlia) per vendre’ls desprès a Albània a uns preus raonables pels albanesos… (per 4000€ pots tenir un molt bon Mercedes; …riute dels que van a Alemanya a comprar cotxes!)
Això comporta que la majoria de cotxes del país són Mercedes-Benz [i similars], encara que alguns tenen 30 anys… i l’altre dia, a l’àrea de servei, no es va trencar l’estadística [3 de 3].
Recordar finalment que durant la dictadura de Hoxha, el cotxe era prohibit… així que avui en dia s’ha convertit en una obsessió pels albanesos que es passen el dia donant voltes amb els seus Mercedes; molts sense cap rumb determinat.

Podeu ampliar l’imatge i contar Mercedes (i similars)
A dalt; Korçë. A baix; Tirana
La veritat és que és graciós repassar les fotos del viatge i veure com a totes on surten cotxes es colen Mercedes… especialment quan la majoria de cops son l’únic cotxe que surt a la foto…

La segona reflexió és que aquest any, per primer cop, els albanesos tenen el dret a sortir del país per el temps d’un mes.
Fins ara, per poder sortir del país, es requeria un visat expedit per un temps màxim d’un mes que tenia un cost de més de 1.000€ i que tenia mil traves administratives al darrere.
Així doncs, és interessant veure com a la primera que els deixen sortir es dediquen a recórrer Europa: ara ja no serà tan estrany veure cotxes albanesos!

Dir de pas que tant Macedònia com Kosovo tenen el mateix règim de límits al sortir, amb la diferència que els ciutadans d’aquests països poden entrar a Albània. (detall que va condicionar que a l’hotel de Vlorë fóssim els únics turistes no macedonis)
Quan varem estar a Albània vam conèixer una família Kosovar que ens explicava que durant l’època comunista tenien força llibertat de moviments dins i fora de Iugoslàvia… mentre que ara només podien anar a Albània.

Qualsevol pas que impliqui normalitzar la vida dels albanesos és sempre ben rebut a ladupla!

Salut!

ROGER

PS. Noticia que explica que van trobar un cotxe robat a Gatusso a Albània… i com la Ministra d’Interior de Macedònia havia comprat un cotxe robat a Beckham.

Doncs ara ja puc dir que ja tenim una relació amistosa, i que sempre que ens trobem ens saludem i intercanviem quatre paraules en albanès. Quina gràcia! Ell, anomenat Xhon (prounciat Djon), o quelcom per l’estil, em va ensenyant vocabulari albanès poc a poc.

És tot un personatge. Nascut a Elbasani, de família nombrosa, són deu germans, i tots d’una alçada més que considerable ja que gairabé cap de la família baixa de 1,85m, arribant a passar els 2m en alguns casos. Quan era jove, i per explicar una anècdota sobre l’alçada familiar, va anar a parar a Beograd, on va jugar al Partizan de basquetbol, equip molt conegut pels amants d’aquest esport i també per la seva afició sempre entregada. No durà massa i tampoc arribà a fer gran cosa com a jugador, i crec que em va dir que era aler, d’aquells que sempre estan a la cantonada llançant triples i que li costava baixar a defensar els contraatacs.

I seguint amb la seva història, marxà fa divuit anys a cercar món i mirar de guanyar-se els seus diners. Passà per Itàlia, com tot albanès, on s’hi quedà nou anys, en gran part per la zona del nord. Més tard passà per França, on s’hi quedà uns anys més, i després caigué per Barcelona. No ha tornat a casa seva d’ençà que va marxar, i per això em pregunta algunes vegades coses d’allà per veure si ha canviat molt o no.

Parla més italiano que no pas castellano, i acaba moltes de les seves frases amb la paraula fratello.

I bé, ja seguirem explicant més sobre el nostre estimat fratello albanès, una bona persona que sempre ronda pel barri.

Mirëdita!

Enric

Albània no és alie a la crisi, tot i que els ha afectat en menor mesura.
El problema que té Albània (al igual que altres països en vies de desenvolupament com la famosa Tunísia o Egipte) és la corrupció política i el fort increment del preu de les commodities (béns bàsics).
Aquests processos inflacionistes que ofeguen poc a poc la població d’aquests països venen donats especialment degut al creixement de la Xina, que té una necessitat imperiosa de comprar béns (des de béns bàsics a altres com la pell, el petroli…), i aquest fort augment de la demanda està provocant un augment de preus a nivell global.

El que acaba succeeint és que si la població s’ofega poc a poc, quan l’aigua els arriba al nas, la gent, com és normal, s’enfada i el que percep ràpidament és que hi ha molta gent que no està pas molla. Bàsicament estem parlant de la classe política i un bon gruix de nous empresaris.

Que a Albània hi ha corrupció no és res que ens hagi d’estranyar… doncs si a països més auditats i “desenvolupats” els nivells de corrupció son escandalosos (Espanya, Itàlia…) un país con Albània més, i és quelcom que és vox populi.

Un dels casos de corrupció més famosos [sense tenir en compte la famosa crisi piramidal] és la desaparició de tots els diners provinents de la Unió Europea que havien de finançar l’autopista Durres-Kukes que connectaria el port d’Albània (Durres) amb la capital kosovar (Pristina).
El projecte, des de fa un parell d’anys sí està en marxa, però durant molts, l’únic que havien eren cartells que ho indicaven i l’únic que s’asfaltava era la pensió dels corruptes polítics.
També van transcendir a l’opinió pública imatges gravades en càmera oculta on es registrava la corrupció en la licitació, precisament sobre la construcció d’aquesta autopista.

El cap de tots, l’actual primer ministre, Sali Berisha, que va permetre el frau piramidal en el seu moment, que es mira amb complaciència tot el que passa i del qual es sospita que comet frau electoral. A l’altra banda del ring trobem a Edi Rama el carismàtic alcalde de Tirana, socialista i cap de l’oposició. [rapero, jugador de bàsquet, polític, pintor... encarregat de coses com pintar les cases de Tirana]
Ja al maig del 2010, la gent, encapçalada per Rama, va sortir al carrer protestant per frau electoral desprès que Berisha guanyés per uns pocs vots… potser els dies que ara viu Albània provocaren un canvi radical en l’avanç de la democràcia. Almenys això esperem.

La corrupció a Albània també la trobem en certes professions. Molts fan xanxullos, altres viuen gràcies a les partides dels familiars migrants… i els funcionaris (metges, professors…) tenen un problema: que no tenen lloc a tenir xanxullos i el seu salari està molt per sota de la carestia de vida. Per tant es generen mecanismes de compensació per apropiar-se dels xanxullos aliens. Per exemple, els metges cobren les visites o els professors cobren per corregir exàmens.

Perquè surt al carrer la gent amb ganes de petar-ho tot? Perquè tot suma, perquè ja han patit unes quantes osties, perquè el context internacional és idoni per fer-ho i perquè estan farts que se’ls pixin a sobre!

Arribat a aquest punt, jo trobo normal i justificable que passi el que passa; el problema no és que a Albània es revoltin, el problema és que no ho fem nosaltres, que també es riuen de nosaltres i res passa!

Des de la dupla.com esperem que les coses canviïn per bé, que s’acabi la corrupció i que tots els albanesos visquin millor: qualsevol pas endavant serà bo.

TE DUA SHUME SHQIPËRIA!

ROGER

Ens posem mans a l’obra i realment el procediment no té cap secret ni dificultat.
El problema va arribar quan la peça que ens van donar per treure els cargols de la roda estava tan desgastada que no agafava bé el cargol per fer-lo girar.
Per sort, uns operaris que treballaven a la carretera van aturar-se a ajudar:
Treu tres cargols i el quart… no surt. Estava collat tan fort que era impossible treure’l. Després de treure mil eines i de provar mil maneres de treure un cargol… agafa espàtula i martell i el parteix per la meitat!!
PIM PAM, roda canviada després de més d’una hora.

Aquell tio ens havia salvat el cul de forma inaudita, ja que les possibilitats que teníem d’èxit davant el panorama eren nul·les.
Vam considerar que tanta amabilitat, lògicament, bé es mereixia que el senyor es prengués unes quantes cerveses a la nostra salut…
… doncs res, el tio va rebutjar qualsevol quantitat de diner!! Tot i insistir-li molt, el tio es puja al cotxe i vinga… mirëmbrëma!

La carretera de la Ribera Albanesa, al 2008, l’estaven asfaltant, i només els faltava uns pocs quilòmetres (els de la foto, on vam punxar)… avui ja no és problema i pots donar la volta al país amb asfalt. (i es veu que al 2008 van posar senyals de tràfic i indicacions per primer cop; tot un detall!!)

Però la dosi diària d’hospitalitat albanesa no va acabar aquí. Arribem a Sarandë (a on ens dirigíem) i parem a una ferreteria per comprar una peça nova, per si tornàvem a punxar.
El de la ferreteria no tenia la peça, però cap problema: El tio de la tenda ens la va a buscar. Agafa la moto i se’n va deixant-nos sols a la tenda i, en efecte, al cap de 5 minuts torna amb la peça. Voilà!!

Aquesta és la hospitalitat albanesa portada a l’extrem. És una prova de fins on pot arribar, i tot sigui dit que aquestes mostres d’hospitalitat les vivíem gairebé a diari!
Quan a un lloc, a un el tracten tan bé, un guarda un millor record… i com que la concepció que es té d’Albània és més aviat la contraria, no ens cansarem de lluitar [és casi una croada] per fer canviar aquest tòpic totalment desvirtuat de la realitat.
Un pot estar tranquil, que de l’últim que s’ha de preocupar a Albània és de la seguretat, ens al contrari, a la mínima t’ajuden. Paraula de ladupla, i paraula dels estrangers que hi treballen allà: tots coincidíem en el mateix.

ROGER

Aquests dies m’he dit, per què no cercar arreu de la xarxa a veure si les opinions segueixen sent les mateixes o d’altra banda han canviat, ni que sigui una mica? I efectivament, han canviat. Primer de tot cal dir que només vam trobar dues guies, una en français i l’altra en anglais. Actualment, ja en podem trobar algunes més, de les quals alguna és en castellà. Hauran augmentat les visites turístiques.

I arreu de la xarxa o paper (diaris o suplements) no vam llegir gairebé res que incités algú a anar-hi. Ara he fet una cerca i he trobat alguns blocs o pàgines informatives de viatges que recomanen una visita a Albània, totes elles d’aquest mateix any 2010. Aquí van algunes frases:

“viajar a un país incontaminado por el turismo, con atractivos naturales como son sus montañas y la costa asomada al Adriático y al Jónico. La arqueología de un país con dos mil años de antigüedad. La seguridad más que suficiente, precios baratos (una comida en un buen restaurante de Tirana puede salir por 15 euros) y gente cálida y cordial.”

“Tierra desconocida: Albania, la perla secreta del Mediterráneo”

“¿Quieres viajar a un paraíso desconocido y ajeno a la maquinaria de la explotación turística?”

“Albania es uno de los desinos turísticos más versátiles e interesantes que se puede visitar en Europa.”

Un estat amb atractius naturals, seguretat més que suficient, gent càlida i cordial, la perla secreta del Mediterrani, paradís desconegut, destí turístic versàtil i interessant? Si haguéssim sabut això abans d’anar-hi, un altre gall cantaria. És sorprenent que es digui això,  cosa que m’alegra molt. Però em pregunto si realment totes les opinions anteriors eren escrites sense saber res i senzillament es tractava de criticar per criticar. Segurament algú haurà patit una mala experiència, no ho dubto. Però és que nosaltres havíem llegit que anéssim molt en compte amb la seguretat, que de perla o paradís res de res i semblava que havíem de patir robatoris, passar gana, dormir sota un pont ple de gent demanant diners i creuar-nos amb màfies tota l’estona, de veritat.

M’alegra haver-ho comprovat amb els meus propis ulls, i que les opinions hagin canviat radicalment. Sempre estarem orgullosos d’haver-hi anat!

Enric

L’únic país europeu on el braç del McDonald’s no arriba és a Albània (algú ho dubtava?)… però tenen l’alternativa: el Kolonat.

Polònia, tot i haver McDonald’s, han decidit fer-li la competència (amb servei de pizzeria inclòs)… amb el McKucharz.

Per acabar, dir que els reis de fer alternatives al McDonald’s són els gabaxos (vulgarment coneguts com a francesos) amb el seu Quick, que de fet té un poder certament important. Quí si no els gabaxos que son tan “nostrats” ells podríem competir amb tal gegant.

ROGER

L’indoeuropeu és la mare de [casi] totes les llengües europees, aquesta fou la llengua al voltant del 3000 a.C. parlada per pobles nòmades de la zona dels Urals i el Mar Negre. Aquestes tribus arribaren a la zona dels Balcans on s’establiren i de les quals es té constància que al voltant del 2000 a.C. ja existien diferències substancials entre varies llengües.

De seguida l’indoeuropeu es dividí en dues grans branques: l’hel·lènica i la hindú-iraniana [ambdós en formes hiperarcàiques], separant-se clarament la zona Europea amb l’Asiàtica.  Però a la vegada naixeren dos idiomes que avui en dia encara es parlen i han mantingut part de l’estructura arcaica inicial: l’armeni i l’albanès.

Es considera doncs que l’albanès és l’idioma més antic dels que coneixem avui en dia al Vell Continent, i lògicament és quelcom que fa estar orgullosos als albanesos… a la vegada que com tot el que és antic, no tothom accepta aquesta afirmació.

Per acabar d’ensabonar als albanesos dir que es considera que la tribu originaria de l’actual Albània, els Iliris, són l’origen també dels Europeus… es documenta des de més del 1200 a.C. de tal tribu que ocupava els Balcans des de la costa croata fins a l’actual Albània.

ROGER

Al veí albanès li passarem a dir S, ja que té pinta de dir-se Salim.

S és un home alt, de pell bruna, a qui de tant en tant em trobo per l’escala de veïns. Només veure’l és lògic pensar que procedeix dels països de l’est d’Europa. Sempre va ben vestit. Sembla el típic personatge que surt a les pel·lícules d’en Kusturica (per posar un exemple), amb el seu vestit blanc i les seves sabates blanques. La corbata no la duu mai però.

S està orgullós de que algú (en aquest cas el seu veí, o sigui jo) hagi estat a Albània.

Cada vegada que S es troba a mon pare pel barri quasi l’abraça de l’emoció que el fill del seu veí (en aquest cas el veí és mon pare) hagi estat a Albània.

Quan S entra en un bar, i mon pare també hi és (ja que jo no sabria aquest fet si no hi fos) S comença a dir a tota aquella gent que es trobi en el bar que ell fill del seu veí ha estat a Albània.

S sap que jo m’ho vaig passar molt bé a Albània i que em va apassionar.

S sempre mostra el seu orgull a tothom per fer referència que algú ha estat a Albània, el seu país d’origen.

Aquest orgull convida a pensar que Albània és un país on ens acolliran amb els braços ben oberts.

Gràcies a que jo he estat a Albània, he pogut saber que S és d’allà. I n’estic orgullós.

Enric

Albània té un 67% de població musulmana un 20% de població ortodoxa, un 10% de població cristiana i un 3% d’aromanesos (gitanos)… per acabar d’il·lustrar-ho, Kosovo (on el 95% són Albanesos) existeixen uns percentatges on la proporció musulmana és una mica superior a Albània. Aquesta tendència ve explicada per la necessita imperiosa dels Albanesos de Kosovo de diferenciar-se dels serbis. Un estudi determinava que Albània era el país més tolerant – en termes religiosos – del món, i dels que més matrimonis mixtos hi ha.

Església i Mesquita a la Plaça Major de Tirana

Però a Albània conviuen tant persones com edificis tranquil·lament. En qualsevol poble hom podrà veure la mesquita i l’església juntes a la plaça del poble, sense haver-se destorçat mútuament (com per exemple ha passat a Espanya que no van deixar una mesquita en peu). Les festivitats també són respectades i celebrades amb total normalitat, fins el punt que existeixen festivitats compartides. Nosaltres vam presenciar-ne una i és que el que importa és la salut del culte religiós i no la fervositat fonamentalista!!

Albània és originàriament un país cristià, que té com a màxim representant Gjergj Kastrioti Skanderbeg, un “atleta de crist” que va lluitar incansablement contra els otomans durant el segle XV. Aquest heroi nacional va aconseguir fer front a l’Imperi Otomà (i també al grec, al serbi i al hongarès) fins la seva mort. El setge dels otomans – i aliats – fou brutal. Skanderbeg va morir de malària i deu anys més tard la resistència albanesa cediria provocant l’annexió del país a l’Imperi Otomà fins al 1913. La població es veuria forçada a l’exili o a la conversió. Skanderbeg és, avui en dia, heroi nacional indiscutible (tot i ser cristià en un país de majoria musulmana)

Església i Mesquita a la Plaça Major de Tirana

Des del 1913 al 1944 fou un període monàrquic on destacarem la figura del Rei Zog I que va modernitzar Albània protagonitzant el període històric contemporani de major esplendor… i recristianitzant el país.
Amb l’alliberació del país desprès de la segona guerra mundial per part partisans i la posterior presa de control del partit comunista, el país es veuria sumit en un regim comunista que al 1967 prohibiria taxativament el culte religiós, amb una ferotge persecució per poder esdevenir “el primer país ateu del món” i ja no seria fins la seva desaparició a inicis dels 90′ que tornarien a sentir Imans pels altaveus de les mesquites de les ciutats albaneses. [...] Com a detall, cal dir que l’única zona que no havia estat alterada – en termes religiosos – fou la zona Albanesa dels Alps Balcànics (al Nord) ja que els Otomans mai van entrar a les tancades valls… per això romangueren cristians sempre (excepte el règim comunista de Hoxha que els va sotmetre a una forta repressió perquè abandonessin el kanun i el culte cristià)

Avui en dia, Albània és un país que no té cap mena de fervor religiós. Hom percep una falta de motivació cap els cultes religiosos molt alta i la gent d’allà és el que acostuma a dir-te. Molta gent continua seguint un credo però gairebé per inèrcia i no veuràs mai cap dona amb vel o amb qualsevol signe que faci determinar que la persona és musulmana i pel que fa als cristians, podem dir més o menys el mateix. L’spleen religiós ha acaparat la vida albanesa farta d’invasions otomanes, prohibicions comunistes, etnocidis serbis per motius religiosos…

Esglèsia i mesquita a la Plaça Major de Berat

…Així que la religió va prendre forma per últim cop en forma de conflicte durant la guerra dels Balcans on els serbis van voler eliminar el poble albanès amb l’excusa de ser un poble musulmà. (al igual que es va fer amb Srebrenica o Tuzla a Bòsnia) Per aquell moment la comunitat internacional no va donar suport l’excusa de la religió com a argument per ometre les massacres que es van dur a terme, tot i que els serbis constantment emetien propaganda d’Albània com a poble musulmà per apropiar-se de Kosovo. Els serbis, van mostrar amb el tema de Kosovo la cara de defensors incondicionals de l’ortodòxia (gairebé eren croades) davant un poble que no té uns sentiments tant desperts per la religió i que en cap cas hauria anat a les armes per aquest motiu!!
Per acabar un incís; existeixen bàsicament tres personatges celebres Albanesos: Skanderbeg, l’escriptor Ismaíl Kadaré i la Mare Teresa (de Calcuta, que va néixer a Skopje, sent de família albanesa)… dos dels tres són eminències cristianes!!

Des de la dupla.com volen fer veure Albània com un exemple de tolerància i saludable convivència religiosa exemplar en un moment on els fonamentalismes religiosos estan a l’ordre del dia de nou per desgràcia. (el fonamentalisme islàmic ja conegut però també el fonamentalisme dels EEUU de Bush, o el fonamentalisme dels jueus d’Israel etc. etc. que tantes morts estan provocant.)

ROGER