La història de l’anècdota es remunta a l’estiu del 2008; a la Ribera Albanesa.
Nosaltres tornàvem de passar un dia a la platja de Himarë i al tornar, vam fer una parada al mig de la carretera per escalar muntanya amunt fins un búnquer que hi havia per allà que de ben segur ens brindaria unes vistes collonudes a tota l’escarpada costa albanesa.
Un cop a dalt, gaudint de la pau i d’un viatge collonut veiem com un cotxe es para just darrere el nostre.

Cotxe al fons… en busca del búnquer

Nosaltres teníem el cotxe uns quants metres muntanya avall i la incertesa del que passaria amb aquell tio eren màximes.
Mentre deliberàvem nerviosos que passaria… el tio surt del cotxe, s’ho mira tot plegat… mira amunt i al veure’ns comença a fotre crits.
Que un albanès et foti crits enmig del no res no mola gaire, no fos cas que tregui la Kalashnikov...
…així que en plan “son de paz” i fent signes del pal; “no t’entenc“, baixem ràpidament muntanya avall.

Vistes de la costa albanesa… amb búnquer

El tio, nerviós, ens pregunta que collons fem allà i li fem veure que “búnquer”, “allà dalt”, “vistes de puta mare” i de cop es parteix la caixa.
Lo del búnquer li va fer gràcia; normal, tenint en compte que hi ha milions arreu del país; aquell tros de ciment no és gaire diferent a veure un Mercedes.

Les muntanyes de l’escarpada costa albanesa

Després d’alegrar-se tant de la nostra procedència (ohhhhh Barcelonaaaa!) com de la nostra visita al seu país, ens explica que “la muntanya era seva” i que dos anys enrere s’havia cremat tota i que d’ençà, ell sempre està molt atent.
En aquell moment em van venir al cap uns incendis importantíssims a Grècia dos anys enrere i vaig suposar que Albània també els havia patit.
De Grècia en parlaven a diari a les notícies aquell estiu, però d’Albània suposo que se’n van recordar menys… en tot cas, una desgràcia tot plegat!

M’agradaria veure aquella costa un altre cop, però amb tota la vegetació possible!
CAP INCENDI MÉS, ENLLOC!

ROGER

Moment àlgid: Mercedes de Fier (Albània) a Catalunya
matricula parcialment esborrada per evitar represàlies

Un cop vaig reaccionar davant l’increïble moment; em van venir al cap dues reflexions.
La primera és que els tres cotxes eren Mercedes.
Albània és el país del món amb major densitat de cotxes de luxe. Això com pot ser?
Les mafies albaneses, entre altres coses, es dediquen a robar cotxes (especialment a Alemanya i Itàlia) per vendre’ls desprès a Albània a uns preus raonables pels albanesos… (per 4000€ pots tenir un molt bon Mercedes; …riute dels que van a Alemanya a comprar cotxes!)
Això comporta que la majoria de cotxes del país són Mercedes-Benz [i similars], encara que alguns tenen 30 anys… i l’altre dia, a l’àrea de servei, no es va trencar l’estadística [3 de 3].
Recordar finalment que durant la dictadura de Hoxha, el cotxe era prohibit… així que avui en dia s’ha convertit en una obsessió pels albanesos que es passen el dia donant voltes amb els seus Mercedes; molts sense cap rumb determinat.

Podeu ampliar l’imatge i contar Mercedes (i similars)
A dalt; Korçë. A baix; Tirana
La veritat és que és graciós repassar les fotos del viatge i veure com a totes on surten cotxes es colen Mercedes… especialment quan la majoria de cops son l’únic cotxe que surt a la foto…

La segona reflexió és que aquest any, per primer cop, els albanesos tenen el dret a sortir del país per el temps d’un mes.
Fins ara, per poder sortir del país, es requeria un visat expedit per un temps màxim d’un mes que tenia un cost de més de 1.000€ i que tenia mil traves administratives al darrere.
Així doncs, és interessant veure com a la primera que els deixen sortir es dediquen a recórrer Europa: ara ja no serà tan estrany veure cotxes albanesos!

Dir de pas que tant Macedònia com Kosovo tenen el mateix règim de límits al sortir, amb la diferència que els ciutadans d’aquests països poden entrar a Albània. (detall que va condicionar que a l’hotel de Vlorë fóssim els únics turistes no macedonis)
Quan varem estar a Albània vam conèixer una família Kosovar que ens explicava que durant l’època comunista tenien força llibertat de moviments dins i fora de Iugoslàvia… mentre que ara només podien anar a Albània.

Qualsevol pas que impliqui normalitzar la vida dels albanesos és sempre ben rebut a ladupla!

Salut!

ROGER

PS. Noticia que explica que van trobar un cotxe robat a Gatusso a Albània… i com la Ministra d’Interior de Macedònia havia comprat un cotxe robat a Beckham.

Doncs ara ja puc dir que ja tenim una relació amistosa, i que sempre que ens trobem ens saludem i intercanviem quatre paraules en albanès. Quina gràcia! Ell, anomenat Xhon (prounciat Djon), o quelcom per l’estil, em va ensenyant vocabulari albanès poc a poc.

És tot un personatge. Nascut a Elbasani, de família nombrosa, són deu germans, i tots d’una alçada més que considerable ja que gairabé cap de la família baixa de 1,85m, arribant a passar els 2m en alguns casos. Quan era jove, i per explicar una anècdota sobre l’alçada familiar, va anar a parar a Beograd, on va jugar al Partizan de basquetbol, equip molt conegut pels amants d’aquest esport i també per la seva afició sempre entregada. No durà massa i tampoc arribà a fer gran cosa com a jugador, i crec que em va dir que era aler, d’aquells que sempre estan a la cantonada llançant triples i que li costava baixar a defensar els contraatacs.

I seguint amb la seva història, marxà fa divuit anys a cercar món i mirar de guanyar-se els seus diners. Passà per Itàlia, com tot albanès, on s’hi quedà nou anys, en gran part per la zona del nord. Més tard passà per França, on s’hi quedà uns anys més, i després caigué per Barcelona. No ha tornat a casa seva d’ençà que va marxar, i per això em pregunta algunes vegades coses d’allà per veure si ha canviat molt o no.

Parla més italiano que no pas castellano, i acaba moltes de les seves frases amb la paraula fratello.

I bé, ja seguirem explicant més sobre el nostre estimat fratello albanès, una bona persona que sempre ronda pel barri.

Mirëdita!

Enric

Albània no és alie a la crisi, tot i que els ha afectat en menor mesura.
El problema que té Albània (al igual que altres països en vies de desenvolupament com la famosa Tunísia o Egipte) és la corrupció política i el fort increment del preu de les commodities (béns bàsics).
Aquests processos inflacionistes que ofeguen poc a poc la població d’aquests països venen donats especialment degut al creixement de la Xina, que té una necessitat imperiosa de comprar béns (des de béns bàsics a altres com la pell, el petroli…), i aquest fort augment de la demanda està provocant un augment de preus a nivell global.

El que acaba succeeint és que si la població s’ofega poc a poc, quan l’aigua els arriba al nas, la gent, com és normal, s’enfada i el que percep ràpidament és que hi ha molta gent que no està pas molla. Bàsicament estem parlant de la classe política i un bon gruix de nous empresaris.

Que a Albània hi ha corrupció no és res que ens hagi d’estranyar… doncs si a països més auditats i “desenvolupats” els nivells de corrupció son escandalosos (Espanya, Itàlia…) un país con Albània més, i és quelcom que és vox populi.

Un dels casos de corrupció més famosos [sense tenir en compte la famosa crisi piramidal] és la desaparició de tots els diners provinents de la Unió Europea que havien de finançar l’autopista Durres-Kukes que connectaria el port d’Albània (Durres) amb la capital kosovar (Pristina).
El projecte, des de fa un parell d’anys sí està en marxa, però durant molts, l’únic que havien eren cartells que ho indicaven i l’únic que s’asfaltava era la pensió dels corruptes polítics.
També van transcendir a l’opinió pública imatges gravades en càmera oculta on es registrava la corrupció en la licitació, precisament sobre la construcció d’aquesta autopista.

El cap de tots, l’actual primer ministre, Sali Berisha, que va permetre el frau piramidal en el seu moment, que es mira amb complaciència tot el que passa i del qual es sospita que comet frau electoral. A l’altra banda del ring trobem a Edi Rama el carismàtic alcalde de Tirana, socialista i cap de l’oposició. [rapero, jugador de bàsquet, polític, pintor... encarregat de coses com pintar les cases de Tirana]
Ja al maig del 2010, la gent, encapçalada per Rama, va sortir al carrer protestant per frau electoral desprès que Berisha guanyés per uns pocs vots… potser els dies que ara viu Albània provocaren un canvi radical en l’avanç de la democràcia. Almenys això esperem.

La corrupció a Albània també la trobem en certes professions. Molts fan xanxullos, altres viuen gràcies a les partides dels familiars migrants… i els funcionaris (metges, professors…) tenen un problema: que no tenen lloc a tenir xanxullos i el seu salari està molt per sota de la carestia de vida. Per tant es generen mecanismes de compensació per apropiar-se dels xanxullos aliens. Per exemple, els metges cobren les visites o els professors cobren per corregir exàmens.

Perquè surt al carrer la gent amb ganes de petar-ho tot? Perquè tot suma, perquè ja han patit unes quantes osties, perquè el context internacional és idoni per fer-ho i perquè estan farts que se’ls pixin a sobre!

Arribat a aquest punt, jo trobo normal i justificable que passi el que passa; el problema no és que a Albània es revoltin, el problema és que no ho fem nosaltres, que també es riuen de nosaltres i res passa!

Des de la dupla.com esperem que les coses canviïn per bé, que s’acabi la corrupció i que tots els albanesos visquin millor: qualsevol pas endavant serà bo.

TE DUA SHUME SHQIPËRIA!

ROGER

Ens posem mans a l’obra i realment el procediment no té cap secret ni dificultat.
El problema va arribar quan la peça que ens van donar per treure els cargols de la roda estava tan desgastada que no agafava bé el cargol per fer-lo girar.
Per sort, uns operaris que treballaven a la carretera van aturar-se a ajudar:
Treu tres cargols i el quart… no surt. Estava collat tan fort que era impossible treure’l. Després de treure mil eines i de provar mil maneres de treure un cargol… agafa espàtula i martell i el parteix per la meitat!!
PIM PAM, roda canviada després de més d’una hora.

Aquell tio ens havia salvat el cul de forma inaudita, ja que les possibilitats que teníem d’èxit davant el panorama eren nul·les.
Vam considerar que tanta amabilitat, lògicament, bé es mereixia que el senyor es prengués unes quantes cerveses a la nostra salut…
… doncs res, el tio va rebutjar qualsevol quantitat de diner!! Tot i insistir-li molt, el tio es puja al cotxe i vinga… mirëmbrëma!

La carretera de la Ribera Albanesa, al 2008, l’estaven asfaltant, i només els faltava uns pocs quilòmetres (els de la foto, on vam punxar)… avui ja no és problema i pots donar la volta al país amb asfalt. (i es veu que al 2008 van posar senyals de tràfic i indicacions per primer cop; tot un detall!!)

Però la dosi diària d’hospitalitat albanesa no va acabar aquí. Arribem a Sarandë (a on ens dirigíem) i parem a una ferreteria per comprar una peça nova, per si tornàvem a punxar.
El de la ferreteria no tenia la peça, però cap problema: El tio de la tenda ens la va a buscar. Agafa la moto i se’n va deixant-nos sols a la tenda i, en efecte, al cap de 5 minuts torna amb la peça. Voilà!!

Aquesta és la hospitalitat albanesa portada a l’extrem. És una prova de fins on pot arribar, i tot sigui dit que aquestes mostres d’hospitalitat les vivíem gairebé a diari!
Quan a un lloc, a un el tracten tan bé, un guarda un millor record… i com que la concepció que es té d’Albània és més aviat la contraria, no ens cansarem de lluitar [és casi una croada] per fer canviar aquest tòpic totalment desvirtuat de la realitat.
Un pot estar tranquil, que de l’últim que s’ha de preocupar a Albània és de la seguretat, ens al contrari, a la mínima t’ajuden. Paraula de ladupla, i paraula dels estrangers que hi treballen allà: tots coincidíem en el mateix.

ROGER

Aquests dies m’he dit, per què no cercar arreu de la xarxa a veure si les opinions segueixen sent les mateixes o d’altra banda han canviat, ni que sigui una mica? I efectivament, han canviat. Primer de tot cal dir que només vam trobar dues guies, una en français i l’altra en anglais. Actualment, ja en podem trobar algunes més, de les quals alguna és en castellà. Hauran augmentat les visites turístiques.

I arreu de la xarxa o paper (diaris o suplements) no vam llegir gairebé res que incités algú a anar-hi. Ara he fet una cerca i he trobat alguns blocs o pàgines informatives de viatges que recomanen una visita a Albània, totes elles d’aquest mateix any 2010. Aquí van algunes frases:

“viajar a un país incontaminado por el turismo, con atractivos naturales como son sus montañas y la costa asomada al Adriático y al Jónico. La arqueología de un país con dos mil años de antigüedad. La seguridad más que suficiente, precios baratos (una comida en un buen restaurante de Tirana puede salir por 15 euros) y gente cálida y cordial.”

“Tierra desconocida: Albania, la perla secreta del Mediterráneo”

“¿Quieres viajar a un paraíso desconocido y ajeno a la maquinaria de la explotación turística?”

“Albania es uno de los desinos turísticos más versátiles e interesantes que se puede visitar en Europa.”

Un estat amb atractius naturals, seguretat més que suficient, gent càlida i cordial, la perla secreta del Mediterrani, paradís desconegut, destí turístic versàtil i interessant? Si haguéssim sabut això abans d’anar-hi, un altre gall cantaria. És sorprenent que es digui això,  cosa que m’alegra molt. Però em pregunto si realment totes les opinions anteriors eren escrites sense saber res i senzillament es tractava de criticar per criticar. Segurament algú haurà patit una mala experiència, no ho dubto. Però és que nosaltres havíem llegit que anéssim molt en compte amb la seguretat, que de perla o paradís res de res i semblava que havíem de patir robatoris, passar gana, dormir sota un pont ple de gent demanant diners i creuar-nos amb màfies tota l’estona, de veritat.

M’alegra haver-ho comprovat amb els meus propis ulls, i que les opinions hagin canviat radicalment. Sempre estarem orgullosos d’haver-hi anat!

Enric

L’únic país europeu on el braç del McDonald’s no arriba és a Albània (algú ho dubtava?)… però tenen l’alternativa: el Kolonat.

Polònia, tot i haver McDonald’s, han decidit fer-li la competència (amb servei de pizzeria inclòs)… amb el McKucharz.

Per acabar, dir que els reis de fer alternatives al McDonald’s són els gabaxos (vulgarment coneguts com a francesos) amb el seu Quick, que de fet té un poder certament important. Quí si no els gabaxos que son tan “nostrats” ells podríem competir amb tal gegant.

ROGER

En un lloc sense parets “contemporànies”, col·locar aquestes plaques no és tan trivial, així que van optar per posar-les al terra… amb la “mala fortuna” que l’entrada sembla un cementiri. Això sí, amb personalitats enterrades.

Un d’ells… l’impresentable Berlusconi on els albanesos ¿amb bona voluntat? li dediquen una mort prematura… Vaffanculo Silvio!!

ROGER

L’indoeuropeu és la mare de [casi] totes les llengües europees, aquesta fou la llengua al voltant del 3000 a.C. parlada per pobles nòmades de la zona dels Urals i el Mar Negre. Aquestes tribus arribaren a la zona dels Balcans on s’establiren i de les quals es té constància que al voltant del 2000 a.C. ja existien diferències substancials entre varies llengües.

De seguida l’indoeuropeu es dividí en dues grans branques: l’hel·lènica i la hindú-iraniana [ambdós en formes hiperarcàiques], separant-se clarament la zona Europea amb l’Asiàtica.  Però a la vegada naixeren dos idiomes que avui en dia encara es parlen i han mantingut part de l’estructura arcaica inicial: l’armeni i l’albanès.

Es considera doncs que l’albanès és l’idioma més antic dels que coneixem avui en dia al Vell Continent, i lògicament és quelcom que fa estar orgullosos als albanesos… a la vegada que com tot el que és antic, no tothom accepta aquesta afirmació.

Per acabar d’ensabonar als albanesos dir que es considera que la tribu originaria de l’actual Albània, els Iliris, són l’origen també dels Europeus… es documenta des de més del 1200 a.C. de tal tribu que ocupava els Balcans des de la costa croata fins a l’actual Albània.

ROGER

La Vall del Theth amb les seves casetes disperses

I per aquells i aquelles que es preguntin si ja no tenim res més a dir sobre Albània, els direm que mai acabaríem de parlar-ne! Això sí, de la ruta que vam fer, només ens queda parlar sobre Thëthi, un poblet del nord. Per a nosaltres, Thëthi significa moltes coses, com tranquil·litat, bon ambient, bona acollida… entre d’altres. Sobretot direm que et sents en un món a part, molt diferent de la resta del país. Resulta que per arribar-hi s’ha d’accedir per l’únic camí possible, el qual no es troba en un estat gaire bo (típic camí de sorra-pedra), on inclús el conductor/a d’un 4×4 també té els seus problemes.

Accés a la vall de Theth: 25 km de terra i carretera a 2000m.

Però després de la llarga aventura per arribar-hi, ja es nota un paisatge diferent, de cop deixa de fer calor (si és estiu) i el sol és difícil de veure. Un jersei i pantaló llarg no estan de més per fer rutes per la zona, i no oblidem pas una bona manta per dormir. Just arribar hi ha una mena de bar-paradeta on hi ha persones de per allà, les quals pregunten als nouvinguts/des a on volen anar. Nosaltres ja teníem marcada la casa de la família Çarku, de manera que un nen va pujar al cotxe i ens va acompanyar. De fet, va pujar al cotxe, vam seguir el camí i resulta que la primera casa que ens vam trobar ja era la de la família Çarku, així que va fer un senyal, ens vam aturar, va baixar i va marxar caminant. A nosaltres ens van rebre membres de la família, que no són pocs, molt agradables i particulars cada un d’ells.

Bunker a la vall del Theth

I aquí és on volia arribar, a la sensació agradable que vam tenir quan estàvem en aquella casa, on només una tieta parla anglès, i amb la resta ens comunicàvem amb el nostre ventall de paraules albaneses, que cada dia era més ampli. Teníem previst quedar-nos-hi només una nit, però com que estàvem taaaaant bé vam decidir fer una segona nit, i així vam tenir un segon dia per fer una ruta amb una família de Kosovo que també s’hi estava uns dies a la casa, i guiada per una de les tietes de la casa.

La Cascada – excursió amb la gent d’allà

Una descripció ràpida de la família podria ser la següent: La mare, qui duu la batuta, sempre somriu i cuida els convidats com si fossin de la família. El pare, sempre amb el raki a la mà, és qui duu els comptes de la casa. Una primera tieta, la nostra guia, molt simpàtica i espontània. Una segona tieta, professora de l’escola del poble, és qui ensenya anglès i fa de traductora per la casa. Un tiet, crec que marit de la professora, sempre amb els seus amics, asseguts a una taula del pati tot comentant la jugada. I per acabar, tot el sector de nens i nenes. Les dues més grans, ajudant més en les tasques de la casa, i tota la resta de petits/es jugant pels voltants. En definitiva, una família plena d’alegria, que farà que un/a se senti com a casa.

Família Çarku de Theth

Estic segur que la resta de famílies que habiten per la zona són molt encantadores, però nosaltres vam conviure amb aquesta, i n’estem d’allò més orgullosos, fins al punt de recomanar anar-hi si algú s’està per aquestes terres.

Passejant per la vall del Theth

Thëth fou per nosaltres el gran descobriment del país, un dels grans racons albanesos, però en aquest cas un d’aquells racons no habituals. És un poble/vall on mana la natura [és un Parc Natural], on hi ha unes quantes cases convertides en masies per acollir a les persones que viatgen, i on no hi ha cap tipus de botiga/negoci.

Un canó a la vall del Theth

Poc a poc va apareixent el seu nom arreu, com en les guies de viatge d’Albània, que per cert cada vegada en podem trobar alguna més que l’any anterior a les llibreries.

La torre de defensa de Theth: Kulla e Ngujimit

Estaria tot el dia parlant i dedicant paraules agradables als seus habitants i al seu paisatge, però diuen que una imatge val més que mil paraules, així que molt millor veure-ho amb els propis ulls.

Accés al Parc Natural, amb la vall al fons

Enric

PS: dins la descripció de la família, me’n adono que no hi apareix el gran referent que no falta a cap família de la zona: la iaia. Sempre ens la trobàvem fora de la casa, fent les seves coses, i quan ens veia ens deia si plouria o no (amb un 100% d’encert), ja que gràcies a ella ens vam estalviar algun que altre xàfec. Ara ja puc acabar el post ben a gust.