La Plaça Major de Riga (Ratslaukums, a la dreta)

De Letònia, a part de saber que la capital és Riga, que fou una República Soviètica, i que van fer un molt bon paper a l’Eurocopa de Portugal de 2004, en sabia poca cosa més. La idea d’anar-hi, com també als altres dos estats bàltics, em transmetia una imatge tranquil·la, amb molt de paisatge verge i verd, i on podríem ser dels pocs turistes si anàvem més enllà de les capitals.

Riu Gauja al PN de Sigulda

Disposàvem dels dos darrers dies de viatge per visitar terres letones. Ens vam allotjar a la capital, i ho vam fer en un hostal força peculiar.
Aquest disposa de dues plantes. L’habitació, ja que només en té una, es troba al pis superior, tota plena de lliteres, la qual no s’omplia ni de broma aquells dies. A la planta baixa ens podem trobar un bar, ja que de fet és un bar, però amb la peculiaritat de ser un local eròtic, ja que les mosses que et miren i s’ofereixen ronden per allà a l’espera de reclutar clients. La lluminositat del local el delata, ja que és d’un vermell llampant, i hom pot deduir on està entrant. Quan ens van oferir passar-hi la nit no vèiem clar on ens duien, però quan vam veure que existien els llits citats al pis superior ja ens vam quedar tranquils i vam creure que seria una anècdota per explicar en un futur. Vull fer un incís en aquest punt, i explicar que el servei que oferien era un massatge amb final feliç, segons paraules d’un ragazzo italiano de Torino, el qual rondava sol i sempre creuré que fou el blanc fàcil del moment.

“Hostel – Puti” de Riga (Paradize Salon; Jana str. 8 )

I sobre la capital, què en podem dir? Doncs Riga és una ciutat la qual qualificaria amb paraules com senyorial i sinònims que en puguin derivar, degut a l’estil art noveau de les seves cases, el clàssic empedrat del sòl i amb un cas antic (declarat Patrimoni de la Humanitat) d’allò més maco i conservat. Les cases i els edificis tenen semblança amb les de Praga, per l’estil i pels seus colors marronosos, groguencs i taronjosos. De les capitals bàltiques deu ser, segurament, la més visitada. I ho dic perquè es veia més quantitat de turisme que no pas a les altres. Cal dir que tinc una imatge grisa d’aquesta ciutat, pel fet que no recordo gaire lluminositat i potser pels dies ennuvolats que feia.

Art Noveau a Riga

I només vam visitar la capital? Doncs no. Sempre que visitem un estat nou per a nosaltres intentem no quedar-nos només amb la capital i anar més enllà tot visitant algun indret proper del qual s’hagi llegit i/o vist i/o sigui una recomanació i se’n parli bé, sigui maco i acollidor, i com menys turístic millor. Per això vam acabar al Parc Natural de Sigulda, un indret bastant proper a Riga, al qual s’hi pot arribar amb tren. Es caracteritza pel seu paisatge verd i boscós. Compta amb una zona boscosa immensa, dins la qual podem trobar-nos amb algun que altre castell per allà perdut (d’aquells de postal de paisatge eslovè, però més amagat). És recomanable anar-hi si es vol passar un dia tranquil i fer alguna que altra ruta per la natura.

Castell al PN de Sigulda

No vull acabar sense abans mencionar dos detalls més sobre Letònia i els letons. El primer, que allà vam provar la cervesa filtrada per primera i també darrera vegada, ja que no l’hem tornat a trobar, però ens agradaria tornar-ne a tastar alguna ja que ens va agradar molt. El segon, que els letons tenen una obsessió en oferir serveis eròtics als turistes, ja que a part de l’hostal on ens allotjàvem, també ens van oferir noies (recordo que amb insistència i esperant una resposta afirmativa) a l’acabar de sopar en un restaurant… i és que Riga és destí de turisme sexual.

Ja hem escrit sobre Letònia doncs.

Enric

El vaixell anava ple d’animada gent jove i d’adults amb carros de la compra…
…quin és el secret que atrau tants finlandesos a Estònia? Han obert una discoteca puntera? un Mercadona? l’intercanvi cultural?
La resposta és ben senzilla: l’alcohol val 6 cops menys (i el mateix podríem dir del tabac).

En efecte, la gent jove surt de festa (mooolt intensivament) al país veï [rieu-vos del SalouFest]…
…i els adults se’n van a comprar alcohol; portant a casa el màxim permès amb l’ajut de carros de mida estandarditzat… on si fa falta, s’emporten l’àvia per poder-ne portar més:  Turisme alcohòlic pur i dur senyors!

Port de Tallin

El més divertit del cas, és que al vaixell, els preus de l’alcohol ja son lliures d’impostos i per tant, la “cogorza” comença aquí… encara que siguin les 9 del matí!
La imatge més impactant és veure una desena de joves estirats pel terra, agonitzant, mentre esperen creuar la duana del port… tot un espectacle que ens brinda el vodka ‘a palo seco’ que s’han begut al llarg del trajecte els molt ansiosos!

Helsinki – algú es va endur l’hèlix del vaixell al tornar de festa.

Els preus a Finlàndia son prohibitius de per si, i els de l’alcohol encara més; és per això que surt a compte pagar el ferri per carregar provisions.
De fet, és molt típic entre els finlandesos regalar alcohol…
…però vaja, tampoc ens ha de sorprendre aquesta història… i sinó, només cal pensar en els puja-i-baixa que la gent fa cap Andorra.

ROGER

Però no havíem quedat que els mosquits moren amb el fred? Doncs allà dalt, NO. I no només això sinó que son més i més monstruosos. (i si no us ho creieu, un altre post que en parla)
Especialment els mosquits van ser notoris a Estònia i Finlàndia, on fins i tot trobem senyals alertant de la presència de mosquits (veure les fotos). El que no canvia és la seva presència en zones d’aigua estancada i com que a Finlàndia, el que més hi ha son llacs, doncs un va servit.
Els mosquits allà son una mena de “marabunta” que quan cau el sol, apareixien per tot i un es trobava “bancs de boira de mosquits”: acollonant.
La mida d’aquests era exagerada: alguns grans com una ma (si tenim en compte les potes).

Font de la foto (sí, si no diem el contrari, les fotos son nostres)

Al vespre, intimiden de valent ja que de cop s’apareixen núvols de mosquits que ningú s’atreveix a travessar… i quan dorms, lògicament et rebenten.
Nosaltres, vam tenir la sort de comptar amb el company de viatge Marc, que atreia gairebé tots els mosquits, així que ens vam lliurar força gràcies a la seva sang dolça.
Avís: Dormir tapat fins a dalt, no donant peu a un centímetre de pell és una opció, però al final, no saps com, t’acaben picant igual.

ROGER

Aquesta sens dubte fou la sorpresa més agradable i sorprenent del viatge!
El desert el trobem a la costa bàltica, on a l’alçada de Klaipeda (Lituània) comença un istme [llengua de terra que uneix dos punts peninsulars] de 98 km de llarg i entre 400 i 3800 metres d’ample que va fins Lesnoi (enclau de Kaliningrad, Rússia): és l’istme de Curlàndia.
La llegenda diu que un gegant va crear l’istme d’una trepitjada, formant el llac de Curlàndia.
L’istme de Curlàndia és patrimoni de la humanitat i és per nosaltres el recurs turístic més destacat de les Repúbliques Bàltiques.

Nosaltres vam accedir des de Lituània (ja que a Rússia no es pot entrar, i menys improvisar), on un ferri et porta des de Klaipeda a l’istme.
El municipi de Neringa (52 km de llarg, sent l’únic municipi i abraçant la part lituana de l’istme) engloba 6 poblets, on la majoria de cases són d’estiueig (datxes).
Durant el període soviètic, Neringa era LA ciutat balneari/resort de Lituània i era força exclusiva als membres del partit.

Fa uns 500 anys, van desforestar l’istme i arrel d’això, la sorra i el matoll va prendre lloc, formant espectaculars dunes que van collar els pobles que hi havien.
Destacar també un conjunt patrimonial contemporani al poblet de Juodkranté anomenat “el turó de les bruixes” on arreu del bosc (perquè a part de desert, hi ha un bosc repoblat) trobem estàtues de fusta tallades… un St.Jordi inclòs!

La meitat de l’istme és lituà i l’altre meitat rus, el qual provoca que al llarg dels 3 km d’amplada hi hagi una fina frontera on l’accés és per carretera, però un pot aventurar-se a entrar pel desert.
El problema està en que uns 500 metres de la frontera et vas trobant policies que t’impedeixen el pas perquè és una “espai natural protegit”…
…tot i això, uns pocs policies lituans no ens fan por, i a l’estil Rambo, amagats darrere les dunes vam superar la barrera policíaca.

Quan ens disposàvem a posar el peu a la frontera i dedicar-li l’èxit al “fill de putin” del consolat rus va veure que una parella havia comés el “crim” que anàvem a cometre i eren perseguits per un policia rus a toc de pito pel desert.
Al final els van deixar en pau (nosaltres érem espectadors des de la llunyania) i vam decidir no jugar-nos-la, així que ens vam conformar en veure Rússia (concretament és l’enclau de Kaliningrad, antiga Königsberg) i “agafar” la senyal d’una companyia de mòbil russa i sentir-nos com si haguéssim penetrat el país, això sí, a través d’un paisatge surreal per ser Rússia.

La veritat és que des de ladupla recomanem l’estada ja que és espectacular!

ROGER

Encantat de conèixe’l! (Meeldiv!)
Com? Sí, és una persona. Concretament un porter de futbol d’Estònia.

Ok, entenem que el blog comença a agafar nivells de freakisme alts, però tot té explicació: l’any [2005] que vam jugar el torneig de futbol platja a Võsu (Estònia) ens vam enfrontar contra el Flora de Tallin (sub-16), que és l’equip que més  títols té d’Estònia, i no vam deixar de fixar-nos en el porter, que es deia RAJANDO, un nom massa graciós per no parar-hi atenció.

Tots teníem esperances posades en ell esperant que arribés a l’absoluta – tot i que pel que vam veure en aquell campionat, el tio apuntava més a ser el recull-pilotes de l’equip local del seu barri que no pas arribar a la selecció estatal – cosa que ha estat a punt perquè sempre ha estat a les categories inferiors, però sembla que no acaba de prosperar del tot. Per sort encara té 21 anys i acaba de fer un salt qualitatiu, al passar de jugar al filial del Flora de Tallin (FC Warrior Valga) a un equip de la zona baixa de la primera divisió, el Paide Linnameeskond (conegut com el Barça estoni, pels seus colors blaugranes).
Un equip que des del 2005 ha pujat cada any de categoria fins arribar a la primera divisió que, segons informen a la seva web, ha mantingut els mateixos jugadors, la majoria molt joves encara.

http://www.youtube.com/watch?v=hcRixIHrmT8

Des de ladupla.com li desitgem a Rajando el millor i que algun dia arribi a l’elit del futbol estonià i no només ajudi al seu humil país a seguir millorant cada dia [on cal dir que aquest any estan fent una digníssima classificació per l'Europeu] sinó que podrem dir: hem jugat contra el porter titular de la selecció d’Estònia!

ROGER

Veniem de Tartu, a l’interior del país, i l’objectiu era anar a Võsu, dins el Parc Nacional de Lahemaa (que per cert és el Parc nacional més antic de la URSS i fou a la vegada una antiga base de submarins soviètics).
Per anar-hi havíem de fer-ho amb bus, però enlloc de donar-nos un bitllet a Võsu, ens el van donar per anar a Võru (que està al sud, en direcció oposada a Võsu)… tot i que nosaltres li vam senyalar al mapa el nostre destí, la senyora que ens va atendre no era massa receptiva.
Desprès d’adonar-nos de l’error i de treure un nou bitllet, vam agafar un autobús fins a Rakvere, i allà un altre fins Viitna (bus direcció Tallin), enmig del no-res d’Estònia.

Viitna era la porta d’entrada al Parc Natural, tot i que fins a Võsu ens quedaven encara 18km… tenint en compte que arribar fins a Võsu caminant era agosarat, ens vam marcar com objectiu arribar al Punt d’Infromació del Parc (Palmse), que estava a uns 8 km.
Tenint en compte que anàvem carregats i ja era tard, vam decidir fer autostop: al ser 4, vam fer dos grups separats amb una certa distància i anar caminant cap a Palmse.
El primer grup format pel Pifa i el Goñi sí els van agafar, però a l’Enric i a mi NO pas. S’ha de dir que la gent va ser poc receptiva. El camí va ser entretingut però…

… a l’arribada ens van buscar un lloc per dormir (molt divertit el estoni, t’havies d’aguantar el riure) i vam trucar un taxi ja que els mosquits començaven a sortir amb la caiguda del sol i se’ns presentava un escenari totalment dantesc, i més vist l’èxit tingut amb l’autostop.
Cal dir que el tema dels mosquits (que són grans i agressius) tant a Estònia com a Finlàndia fa por...

I res, s’ha de dir que el paratge on vam estar és molt recomanable, ens va servir per descansar una mica, ja que va coincidir amb l’equador del viatge i aquell lloc era totalment adient.

ROGER

Resulta que vam anar cap a la zona nord a passar una nit, que finalment foren dos, a la típica zona on hom pot descansar envoltat de natura. I això que el mateix dia que vam arribar, un cop deixades les bosses a l’alberg, vam decidir anar a fer un passeig per veure a on ens trobàvem, fins que vam anar a topar amb la platja. En aquesta platja estaven jugant uns nens d’uns deu anys a futbol, i els hi vam proposar de fer un partit, el resultat del qual va ser un ajustat 9 a 10, victòria pels visitants, o sigui nosaltres, destacant els 9 gols marcats pel mateix jugador d’ells. Un cop acabat el partit ens van proposar de trobar-nos l’endemà pel matí per fer un altre partit.

Matí següent: ens vam llevar pensant amb el nostre partit matinal, tot pensant si aquest cop el nen dels 9 gols ens en marcaria més i ens guanyaria ell solet. La qüestió és que vam anar cap allà, i ens vam trobar amb tota una gentada, ja que es jugava un torneig anual de futbol platja amb alguns dels millors equips estonis com el Flora de Tallinn. Nosaltres ens vam acostar, i gràcies a l’ajuda dels jugadors del Flora vam poder formar part del torneig.

Passem al torneig, que si no es farà massa llarg el post. Hi havia sis equips. El nostre estava format pels quatre integrants del viatge, dos nens (figura inclosa) i un tal Henrik. Vam jugar cinc partits, el primer del qual vam guanyar amb comoditat, tot pensant que podríem arribar lluny. Però poc a poc vam anar decaient, amb tots els arbitres farts d’escoltar queixes, alguna que altra picabaralla amb els finesos o els de groc, de tal manera que no vam marcar més gols i vam perdre la resta de partits. Tot i així vam estar a punt de classificar-nos per les semifinals al darrer partit.

Per acabar, destacar que el Henrik estava lesionat cada dos per tres, inclús arribant a marxar en ple partit sense avisar. I també la il·lusió que van posar-hi els dos nens, els quals era la primera vegada que participaven (pensem que l’edat devia estar a partir dels 15-16), i els quals també van rebre part del joc brut dels finesos, que sense cap mena de compassió ens van tirar a tots a terra diverses vegades. He de reconèixer que m’hagués fet molta il·lusió que el figura hagués marcat algun gol, sobretot per veure la cara d’aquelles persones que no veien clar que juguessin amb nosaltres els dos nens. Un altre dia serà.

Enric

Doncs més o menys. A Vilnius, a la façana de l’ajuntament, trobem una placa en motiu de la visita de George W. Bush que resa (penseu a dir-la amb accent texà): “Anyone who would choose Lithuania as an enemy has also made an enemy of the United States of America”. – G.W: Bush (2002)
…amb una declaració d’intencions a modo de sheriff clint-estwoodià, Lituània s’amaga sota l’aixella del gegant americà, un país que sempre està disposat a fotre’s a òsties amb qui faci falta: bo de saber-ho, no sigui cas.

Com podem veure, la senyora lituana de la foto que sembla tan indefensa… té una superpotència al darrere que la protegeix… tot un luxe!!

Tot plegat es va fer en el context de l’entrada de les Repúbliques Bàltiques a la OTAN, però qui ens deixa més clar les aliances implícites que hi ha al darrere son els Lituans… que suposo que miren una mica a Rússia i diuen: ara qué, tornareu a tocar-nos la moral? (tot sigui dit al Putin no li va fer cap gràcia que les Repúbliques Bàltiques entressin a la OTAN)

ROGER

El primer que vam visitar fou el “museu de l’horror soviètic”: eren els antics calabossos de la KGB on t’ensenyaven les cel·les i les tortures a les que estaven sotmesos els “enemics del règim”.

Dos de nosaltres no van voler entrar i mentre ells s’esperaven a fora, una noia del poble s’ens va acostar per oferir-nos a fent-se de guia de forma gratuïta. Nosaltres, sorpresos, vam acceptar tal mostra d’hospitalitat i durant la visita vam veure els racons més macos del poble: els parcs entorn al riu, esglésies (una en ruïnes), l’escala dels enamorats [la de la foto, on els amants han de pujar i besar-se per consolidar el seu amor], el pont del diable i el dels àngels [els de la foto]… i algún que altre bar. S’ha de dir que el poble tampoc tenia res de l’altre món, era agradable però.

El “ramalazo” de voler ajudar que li va agafar a la noia no l’acabàvem d’entendre i ens va explicar que ella just venia de fer una ruta per França fent autostop i que ningú li havia ajudat, que gairebé cap cotxe s’havia parat i que tothom, per tot, l’havia ignorat. Així que va tornar molt entristida per la imatge que França li havia donat.

Ella no volia que coses d’aquest estil succeïssin al seu país, així que ens va voler guiar de forma desinteressada perquè marxéssim d’Estònia amb un bon record, independentment de si el país ens ha agradat més o menys. No cal dir que estem agraïts a la noia per la seva hospitalitat i més perquè era una noia més aviat introvertida: Chapeau!

Aquesta anècdota ens duu a la següent moralitat: sembla indiscutible de la bellesa relativa de França contra Estònia però aquella noia va tornar trista de França, per la imatge que la gent d’allà li havia transmès: per tant no gaudeix d’un bon record de França. Nosaltres en canvi ens emportem d’un poble “turísticament menor” com Tartu un gran i valuós record, tot gràcies a l’hospitalitat de la noia.
Un lloc pot ser més o menys bonic, però l’hospitalitat i l’actitud de la gent és un factor augmentador determinant de la bellesa del lloc!

ROGER

Jo segueixo preferint els grups 3 i 4 clarament. El grup 4 agrupa tot un seguit d’estats de l’est d’Europa, propers en més o menys mesura. El grup 3, en canvi, no l’acabo d’entendre molt ja que inclou Croàcia, Dinamarca, Portugal i Grècia, entre d’altres. Aleshores no deu donar temps de visitar gaires llocs, i segurament es perd molt de temps en els trajectes. I tampoc entenc per què Bòsnia i Hercegovina no es troba en cap grup, tenint en compte que l’havien inclòs feia uns anys. Sí que s’hi pot anar amb el bitllet global, però no pas amb el bitllet grupal. M’agradaria saber-ne el motiu.

Pel que veig, es pot anar a tots els estats de la Unió Europea, exceptuant els Països Bàltics, Malta i Xipre. En el cas d’aquests dos encara ho puc entendre ja que són illes i no sé com deuen estar de preparats amb els trens. En el cas dels primers, nosaltres vam comprovar que de connexions via tren hi ha mínimes, però existeixen. Ens podem moure amb tren per algunes de les principals ciutats, i poc més. Però ja és alguna cosa, i tenint en compte que el bitllet també inclou, o si més no incloïa fa uns anys, els bitllets d’autocar, es pot viatjar pels tres estats còmodament i sense pagar cap transport extra.

Per acabar, la descripció que se’n fa de l’interrail és la següent: “En principio, con interrail puedes viajar por casi toda Europa, salvo unos pocos países bálticos, de la antigua Europa del Este, y Albania. Desde los últimos cambios en el billete las zonas ya no existen, y es posible utilizar pases de un único país. Ya hemos hablado en la sección de modalidades del billete de las distintas ofertas que componen interrail”.

Països Bàltics ja ho hem dit, de l’Europa de l’est falten Montenegro, Kosovo, Moldàvia i Albània, exceptuant els de zona soviètica. Pel que veig separen Albània de la resta d’estats de l’est, o de l’antiga Europa de l’est com diuen. Encara resultarà que fa un segle es trobaven a l’Orient Pròxim.

En qualsevol cas, aquesta és la modesta opinió d’un present. I sóc jo qui no entén algunes coses del funcionament de l’interrail. De manera que cadascú triï allà on vol anar i els motius.

Qui s’apunta a fer un viatge pels països no inclosos? Vindria a ser una ruta per Montenegro, Kosovo, Albània i una altra per Moldàvia, a la qual anem agafant més estima dia a dia. La ruta pels Països Bàltics ja la vam fer, i val molt la pena. Queden pendent alguns posts al respecte.

Enric