Una de les curiositats que ens va cridar l’atenció de la nostra estada a Londres de fa uns anys, que no són poques, foren les estacions de metro. Diuen que a Moscú són majestuoses, i que a París tenen el seu encant. En el cas de Londres, l’adjectiu per definir les estacions seria clàssiques, amb el clàssic emblema d’UNDEGROUND (rodona vermella i blanca i lletres blanques sobre rectangle blau al mig), i a la vegada curioses, ja que algunes d’elles mostren algunes pintures o qualsevol símbol repetit a les seves parets com pot ser el perfil de Sherlock Homes a l’estació de Baker Street. Ens agradaria saber-ne el significat, ja que és ben curiós tot plegat.
Totes elles, com poden ser les de Waterloo, Nothing Hill, Camden Town o Euston, aprofiten el clàssic emblema, tot afegint alguns dibuixos i requadres pintats a l’estil Mondrian, o requadres més senzills com si es tractés del típic joc de quan érem petits en el qual agafàvem un full quadriculat i seguíem els requadres fins que ens sortia el dibuix d’un castell. D’altres repeteixen amb lletres GEGANTS el nom de l’estació com el cas de MORNINGTON CRESCENT (gran nom per cert).
La que més ens va encuriosir és l’estació de Charing Cross, on podem veure unes persones de l’Edat Medieval fent les seves tasques, un grup de senyors més benestants reunits a la seva taula tot disposats a parlar d’alguna cosa o uns personatges amb el seu nom inclòs que duen uns barrets prou peculiars.
Per acabar, destacar altres detalls del metro de Londres, com poden ser els llargs transbords que s’han de fer per anar d’una línia a una altra, tot passant per escales mecàniques inacabables. També els memorables MIND THE GAP constants per tot arreu. I sobretot, el fet que el metro sigui més llarg que la pròpia andana de l’estació, i si algú es troba al principi o final del metro no pugui sortir perquè es troba una paret al davant i hagi de córrer cap a la següent porta.
Anar amb metro per Londres és tota una aventura!
Enric
