Guimarães és la cuna de la nació Portuguesa i és el bastió des d’on va començar la reconquesta portuguesa a principis del segle XII, l’enclau dona mostres al haver un nucli històric protegit per restes d’una antiga muralla i encapçalat per un castell a dalt del turonet que presideix tal nucli.
El primer assentament fou un monestir de finals del segle X i a principis del segle XI es construïria el castell… al llarg del segle XI s’unirien castell i monestir amb cases i la vil·la de Vimaraes es convertiria en la “capital” de Portugal amb la coronació del primer Rei de Portugal: Alfonso Henriques.
Al segle XII hi hauria una batalla contra l’obispat de Santiago que assentaria la regió i permetria començar a recuperar terreny al món àrab a partir del segle XII.

La ciutat però ha anat creixent “lletjament” al voltant del nucli històric que avui en dia és l’únic que val la pena, tot i que és més que suficient.
El nucli històric té una configuració clarament medieval amb places aporticades, i una estructura de carrers simple, amb pràcticament 3 carrers principals “amples” que tots porten al castell i una munió de carrers perpendiculars als principals molt més estrets i laberíntics.

Val la pena la visita al poble ja que té un encant xulo.
Tot i que nosaltres no vam fer-ho, existeix un telefèric que et puja a una muntanya d’on hi ha unes excelents vistes al poble i a tota la regió.
També cal destacar l’estadi del Vitoria de Guimarães (Estadi Alfonso Henriques), amb capacitat per 30.000 espectadors i remodelat en motiu de l’Eurocopa de Futbol que es va disputar a Portugal l’any 2004 sent una seu de l’esdeveniment.

MENDA

La Praxe va nèixer a principis del segle XVIII a Coimbra i venia arrelada als ideals d’igualtat de sexe i persones, drets civils, integració i cooperació… però amb el pas del temps tot això ha derivat en una associació molt jerarquitzada que es dedica a fer accions que en molts casos tendeixen al sadisme i a un abús extrem entre membres.
Una comunitat que va ser una insignia important de la lluita contra la dictadura a pres una forma que de ben segur Salazar estaria orgullós.

Aquesta forta jerarquització i l’abús de poder que “poden” pràcticar amb l’excusa de ser de major rang degenera en continues vexacions i abús de poder… com ells diuen: “la praxis és dura però és la praxis” (Dura Praxis, Sed Praxis),(fent un símil amb la famosa frase romana de “la llei és dura però és la llei”)

Per fer-nos una idea… la vestimenta i simbologia que passejen els de la praxe diariament (perquè no es treuen l’atuendo ni per cagar – d’uns 500€ -, basat en una capa negra i en el cas de nois traje i noies, traje amb faldilla) porta de per si tot el contingut, en el qual cada any que portes a la unviersitat obtindràs símbols que t’identificaràn, al igual que el “jefe suprem” es reconegut per portar una immensa cullera de fusta (deu ser un fill de puta el de la cullera), talls a la capa, “parches” o llaços de colors lligats impliquen una sèrie de fets, així anar fent…
…la idea és la següent: per ser de major rang, aquest pot ordenar el que sigui (“manu militaris” total), el de menor rang no pot mirar als ulls al de major rang… etc. etc.

Les majors vexacions es produeixen durant les 3 primeres setmanes de classe on la conseqüència més extrema és la mort d’un estudiant ofegat mentres estava sent passejat amb una corretja de gos… traumes físics i psicològics son el dia a dia de la Praxe: una imatge xocant és la que ens relatava una amiga que diu que va veure més de 50 tios plorant desconsolats.

Bueno, doncs, quines ganes no de començar la uni i ser maltractat no?
La veritat és que a principi d’universitat si dexideixes no formar part de la praxe té tambè conseqüències ja que a part de ser marginat, ets blanc d’un col·lectiu massa poderós, així que almenys si ets de la praxe tens el fosc consol de putejar al personal en un futur…

… per sort, el moviment anti-praxe és cada cop més majoritari, i la dupla.com s’hi addereix sense cap mena de dubte.

MENDA

PS. m’agradaria veure l’imbècil de la cullera passejant pel barri de la Ribiera a vere que li passa…

Benvinguda a en Bernat la Irene i la Mire… i a seguir amb l’aventura…

Volteta vora del riu, on pots veure de primera ma com la ciutat viu del seu port on el camí del ví falta curar-se en les bodegues que es trobar a tota la riba del Duero, al llarg de tot Porto.
Vaixells que no han canviat en segles pujen i baixen diariament a travès de la Ribera del Douro.
El concepte de port dista totalment de qualsevol port comercial – sens dubte – o pesquer! L’única materia prima és la que fa famòs Porto: els seus vinets.

Riu avall, trobem Foz, el port pesquer de Porto, un poblet pesquer que manté l’encant de Porto amb les seves villes “azulejades” que donen al mar, la muntanya que acompanya tota la riba del Douro fa que no tinguem apenes més que una primera linia de mar.
Un tranvia – dels pocs que funcionen – recorra tot el litoral fins arribar a la punta de l’Atlàntic.
Nosaltres varem gaudir – com era d’esperar – d’un gran dia de pluja i vent huracanat… en la (trista) història quedarà com el temporal (Xhyntia) que ha destrossat el Nord d’Espanya i ha causat uns 50 morts a França.

MENDA

PS. “opau” foneticament, en brasileiro vol dir pal (com a membre)

… la victima, Porto, la maravellosa ciutat del vi que es troba a la desembocadura del riu Douro (Duero)

amb en Mulet, el Pau i el Bernat… i l’Irene, la Mire… i la Cèlia (que ens acull amb els braços oberts)… passarem gairebe una setmaneta!!… aixo si, passats per aigua.

Les primeres sensacions: una ciutat maravellosa, que se li ensuma un encant acollonant… i que viu cara el vi i el seu riu!!…

MENDA

pd. va per tu, gonzalez!!

La Kumpania Algazarra ens deleita amb una combinació d’estils marcats per l’estil balcànic, d’aquells que ens fa ballar i saltar hores i hores sense parar. És d’aquells grups ideals per animar una festa, ja sigui en un local o pels carrers. El recomanem altament. Per anar fent boca:

pd: No ens oblidem pas de Jaleo Real, els quals també recomanem d’escoltar. Jaleito, jaleito, ito, ito…!

Enric

Per tot això, Lisboa mantè un encant que la fa única. De primeres no entendriem la seva localització si no és per l’excelent sortida al mar que té gràcies a la brutal desembocadura que dibuixa el Tajo. La ciutat neix i creix al voltant de la Praça do Commerço, una enorme esplanada. El centre s’articula a travès de 3 barris: La Baixa – que és l’únic barri pla de la ciutat – l’Alfama i l’Alta-Chiado.

La Baixa és la Praça do Commerco (centre neuralgic històric del comerç portuari del Portugal imperial) i la seva extensió, una zona de carrers peatonals amb molta vida i plaçes amples, plenes de bars, fonts i gent. Gràcies a que és l’únic pla podem gaudir de espais amples i grans.

L’Alfama és el barri a l’est de la Baixa, és el barri del castell. Els seus carrers condueixen tots al castell fent cercles entorn a la muntanya. El resultat son carrers que donen la volta gairebè sencera, trossos de carrers hiperempinats (escales o tranvies directament son alguns). El carrer principal de pujada té tot d’atraccions al llarg: una esglèsia que ens recorda a NotreDame de Paris, uns jardients amb una magnífica vista…
El castell guarda l’estructura força bé i és un espectacle de vistes a la ciutat maravellos.

L’alta-Chiado és sens dubte el barri amb més caliu de tots. Situat a l’oest de la Baixa té un encant que sintetitza l’esperit lisboeta. Per accedir a aquest barri ho podeu fer pels seus empinadíssims carrers o bé mitjançant el magnific ascensor de Santa Justa. A dalt podeu trobar una estructura de carrerons ple de bars. A la nit, la vida de bar passa al carrer, la majoria de bars son molt petits, tant que estan concebuts perquè la gent begui al carrer. En aquest barri trobem una perla, un mirador ajardinat on la gent va a pendre cerveses, llegir…
A dalt de la muntanya de l’Alta trobem un extens parc i tot!!

En general, perdre’s per aquests barris és una delicia. NO cal pendre cap rumb, senzillament et deixes portar.
Lisboa té la força, la vida i l’inquietut que no tenen altres ciutats. Els bars, els centres culturals, la manera de pendre’s la vida que té la gent, les extenses zones ajardinades… tot conformen un paissatge ric, viu i superagradable de viure-hi. Lisboa, a més, és la ciutat de la tolerància i de la multiculturalitat.

Ladupla va tornar absolutament enomarada de Lisboa i recomana altament deixar-s’hi caure, això sí, obliga a tothom a tenir un compromís amb la ciutat més enllà de ser el simple turista. Un s’hi ha d’adentrar una mica més de l’habitual, per poder captar totes aquestes emocions que desprèn la ciutat.

MENDA

PS. i a tot això, aprofitem per agraïr a l’Aina el seu acolliment. Merci!!

Així doncs, en breu, publicarem informació i curiositats de la capital de la terra dels Fados. Els dos marxem amb la voluntat d’enamorar-nos d’una màgica ciutat… a veure que ens sembla.

LADUPLA