Ens vam llevar plens de sorra per tot arreu, matalàs, roba, orelles, a tot arreu teníem sorra! Això si, abans de posar-nos a dormir vam contemplar les estrelles com mai ho havíem fet.
Pel matí vam anar a fer una ruta amb cotxe per la vora del desert, fins a una haima on hi vivia una família de nòmades. Quina vida! Ens van acollir molt amablement, tot mirant-nos per veure qui érem. I és que senzillament tenien lo just i necessari per viure, una gran haima per a fer tots els àpats i descansar, una cuina i una mena d’espai per a fer treballs manuals com teixir una catifa. Ens vam sentir molt bé, i és tan autèntic veure i viure-ho!
Per dinar, vam anar al poble de Khamlia, al sud-est, prop de Merzouga, on habiten els Gnawa. Són de les poques regions de poblants negres que queden pel país (totes pel sud-est). Ens van rebre amb molta hospitalitat, i ens van convidar a dinar i a escoltar i ballar la seva música en directe, eren més músics que no pas públic, però ens ho vam passar pipa! El poblet és molt petit i acollidor, on s’hi pot trobar una escola mixta pels nens i nenes, creada per l’Association El Khamlia (es pot trobar informació a la xarxa sobre l’associació esmentada). Un aplaudiment per aquest poble, que intenta tirar endavant per mitjà de canvis i sobretot, d’un bonic somriure.
A la tarda, sant tornem-hi cap a l’alberg a fer un bany a la piscina, i a omplir la motxilla petita amb lo necessari per passar la nit al desert. I per endinsar-nos al desert, vam complir el típic i tòpic d’anar-hi amb dromedari. La primera sensació és de trobar-se molt amunt, ja que quan un es puja damunt del dromedari aquest està ajagut a terra i no sembla que sigui tan gran, però quan comença a desplegar les seves llaaaargues cames! Agafem-nos al agafador/ferro que els hi posen com a nansa per poder-se agafar i no caure en cap moment! Un cop estem ben habituats, només queda deixar-se dur i contemplar el paisatge. Es poden anar trobant petjades d’altres dromedaris que fan ruta, o zones on no hi ha petjades, i per tant, resulta que estàs més sol que la una. La nostra ruta va durar una hora i trenta minuts, i ens esperava una haima on hi passaríem la nit. No obstant abans, vam voler escalar una duna, però no s’acabava mai! Els peus se’ns anaven enfonsant si els mantenies una estona, i resulta, que quan estàvem a punt d’arribar al cim de la duna, apareixia el pic d’una altra duna que hi havia més enllà! Ens podríem estar dia i nit escalant dunes sense mai acabar!
Resultat: vam decidir baixar corrents per arribar a la haima en un temps rècord. Cal dir que baixar corrents impacta bastant, ja que no pots parar! Però per sort, no ens vam topar amb els dromedaris ni amb la haima.
A la nit, sopar amb el guia de dromedaris, un nòmada dels de tota la vida, anomenat Ibrahïm. Ell mateix fou el cuiner. No vam poder parlar amb ell, però la seva cara de bona persona ja ens inspirava tota la confiança i bondat del món. I ell, en el moment que va tenir son, es posà a dormir allà al costat, a terra, com tota la vida. I nosaltres, vam decidir anar a fer un tomb, com qui no vol la cosa, pel desert, guiant-nos pel guia i per la llum de la lluna. Ens vam asseure una bona estona al capdamunt d’una duna tot contemplant tota l’extensió de sorra que teníem al davant. L’únic so de la nit era el del nostre djembé.
Una imatge de silenci? Estar una nit enmig del desert sense dir res. Impressionant.
pd1: En tots els acudits que expliquen els marroquins surt un dromedari o una cabra.
pd2: L’altre dia, a les barraques de Girona, vam escoltar la cançó dels bobobobs: Visca, visca som els bobobobs! Els grans nautes del capità Bob! Hem de viatjar, sense mai parar, i al planeta terra hem d’arribar! Quins temps!
Enric
