www.ladupla.com

Ens aixequem a l’hostal Dar Antonio, de Chaouen, a les 6:30 del matí, ja que hem d’agafar un autocar que ens durà a Tànger. Una dutxa ràpida d’aigua freda a la super dutxa-termes de l’hostal i cap a l’estació. Dormida fins arribar a Tànger, on de seguida agafem un grand taxi entre sis persones, nosaltres quatre i una parella basca, amb els quals negociem per cabre-hi tots, i acabem quatre al darrere i dos + conductor al davant. I la idea és que ens deixi a Asilah, poble costaner que rep també molt turista castellà.

Asilah és un poble que es caracteritza pel seu casc antic emmurallat i per les seves platges. De les segones, no parlarem, ja que simplement són platges com d’altres en el món, però si que és un atractiu que duu a molta població marroquina a fer-hi una visita per vacances. I del casc antic, doncs dir que com Chaouen, també té el seu encant mediterrani. Realment no pensàvem quedar-nos al poble, però el tren cap a Marrakech no sortia fins la nit, de manera que aquí ens vam quedar. Però no hi ha molt més a dir. Senzillament ens trobem amb el típic indret de la zona nord del país, més occidentalitzat, per l’estructura i per les persones que ens hi trobem. I si busquem l’autenticitat marroquina (o amazic) més avall hem d’anar.

Quan es feu de nit, caminada amb motxilla a l’esquena fins l’estació de tren. Passà l’estona, i arribà el tren, molt ple, massa i tot. I amb nosaltres, també hi pujà molta gent. Buscàrem per tots els vagons un lloc on poder estar, però no fou gens fàcil, ja que caminar entre tota la gent pels passadissos ja era prou complicat. De manera que asseguda a terra al costat del lavabo (com l’interrail) i anar dormint i esperant fins que es vagi buidant a Rabat i Casablanca. Sort que al cap d’una estona, un noi amb un anglès molt correcte, ens convidà al seu compartiment, on hi cabíem tots quatre, i on vam poder dormir.

Fou un dia en que vam agafar tots els transports possibles del país. Petit taxi - autocar - grand taxi - tren. Amb quin em quedaria? Doncs cal destacar l’estat de l’autocar, ja antic, i amb els seients de les darreres files una mica destrossats, però em quedaria amb l’aventura d’anar amb un grand taxi replet de persones al màxim. A l’hivern encara fa gràcia estar juntets, però a l’estiu…

I l’endemà un altre taxi. Sort que cada vegada ens en sortim una mica millor amb això de negociar preus! I és prou divertit i curiós!

Enric

1, 2, 3 coses que es poden fer a Chaouen? Passejar pels carrerons del poble i perdre’s. Anar d’hostal en hostal preguntant si tenen lloc, i tot i que et diguin que no l’ensenyen per dins i es pot veure el seu encant (tots els hostals són molt diferents i macos). Anar a fer unes tapas de bar en bar. Fer-se un te a la terrassa d’un bar mentre cada 2 minuts vénen a oferir droga. Fer-se fotografies amb l’opció d’extracció de blau a la càmera. O també fer ràfegues de fotos una rere l’altra pels carrers buits. O fins i tot podem anar de botiga en botiga a emprovar-nos roba de l’estil “hippie” com diuen ara. Es poden fer moltes coses! I totes en un mateix dia!

Nosaltres vam estar-hi dos dies. I la recerca d’hostal havia sigut difícil, però ja teníem reserva al Dar Antonio per la segona nit, ja que ens havia agradat molt. El duu el senyor Antonio, amb el seu bigoti i quasi sempre sense samarreta, un home molt agradable que parla un castellà molt correcte, i sap dites catalanes (siii sap com guanyar-se a un català/ana). I que dir del Dar Antonio? Doncs que és molt petit i acollidor. Els espais són molt petits, amb escales i sostres un pèl baixos segons la zona, però amb una terrassa al pis de dalt on ens podem trobar amb d’altres hostes o el mateix Antonio fent alguna tasca.

I què dir de Chaouen? És molt d’estil andalús i mediterrani. Et sents com al típic poble de la zona sud d’Espanya (dit de paraula per persones que han estat als dos llocs). I passejar pels carrers i anar a la zona muntanyosa per veure les vistes és d’allò més maco. Anar-se creuant totes les nenes i nens jugant pels carrers i jugar-hi plegats també ho és. A la plaça central hi podem trobar tots els restaurants i bars on ens intentaran convèncer per menjar-hi.

Per acabar, vam sopar plegats amb els nostres amics d’El Poal, amb els quals vam tornar a coincidir. Records. L’endemà a primera hora ens espera un autocar que ens durà a Tànger.

pd: Avui és el primer dia de la Primavera! Bona estació per a tothom!

Enric

No parlarem pas de l’Espanyol. Seguim a terres marroquines, i anem cap al nord. Ens despertem a l’hotel de luxe de Fes, amb la piscina plena d’holandesos/es (com a l’alberg del desert), i amb els quintos massa cars. Tenim la intenció d’anar a veure l’adobat de pells, tot un clàssic del país i de la ciutat. I la millor manera de veure-ho des d’una bona posició és des dels terrats que l’envolten. I com arribar a aquests terrats? Nosaltres vam tenir sort i com és habitual, sempre hi ha qui està disposat a ajudar i acompanyar a qualsevol guiri que estigui buscant alguna cosa. De manera que un senyor ens va veure, el vam seguir, i ens va dur a una gran botiga de tot d’articles de pell, com no, i ens va fer pujar per una escala, d’on de cop van baixar un vintena de persones que havien pujat per fer fotos també. És una de les grans atraccions de la ciutat!

Més tard, mini ruta per la medina per a comprar alguna cosa d’última hora i cap a l’hotel a agafar les bosses per després agafar un taxi. Primer contacte amb el món dels taxis!

L’estació de taxis estava plena de conductors disposats a negociar. Nosaltres volíem anar cap a Chaouen, lloc al qual ningú ens volia dur, ja que està un pèl amunt, i el conductor de torn després hauria de tornar i serien masses hores perdudes. Aleshores es tracta d’anar pujant el preu, fins que apareix el típic que està disposat a treure’s uns diners. El guia ens havia dit que ens sortiria per uns 500-600 dirhams (màxim). Finalment vam acabar pagant-ne 700. No està malament per ser la primera vegada, i realment no estaven disposats a baixar del burro, així que no teníem altra sortida.

Ens va tocar el grand taxi (hi ha grands i petits, i caurà un post només per als taxis del Marroc) més decadent possible, els tres asseguts al darrere estàvem literalment enganxats per tota aquella zona del cos que estigués mínimament suada, ja que feia massa calor allà dins. El conductor no parava de pitar, sense cap motiu aparent. No li calia tenir ningú al davant. Va fer una aturada, no prevista, per menjar alguna cosa. I ja quan estàvem a meitat de camí, s’atura i es saluda amb un altre taxi que venia de Chaouen i anava cap a Fes. Resultat? Canvi de taxi! No recordo si anaven 5-6 persones (sense comptar el conductor) a l’altre, però ens vam canviar de taxi, i vam sortir guanyant, ja que aquest era molt més ample, i el conductor era més simpàtic i agradable. Encara em pregunto com de mosquejades estarien les persones de l’altre…

Ens va deixar just a la part baixa del poble, de manera que l’escalada a l’estil lisboeta fou considerable. Per fotos anteriors al viatge, m’havia fet la idea que el poble era bastant més petit, i la primera impressió des del taxi quan arribàvem fou tot el contrari.

La primera cosa era buscar allotjament, cosa gens fàcil degut a l’afluència de persones que visiten el poble, moltes andaluses (mots com pisha! es poden escoltar sovint). Caminant, caminant, anàvem preguntant a tot hostal que ens trobàvem, i després d’una llarga estona, ens van acollir al Dar Mounir, on tenien lloc per una primera nit (ja que n’estariem dues a Chaouen). Ens vam quedar amb dues habitacions dobles, petites però molt acollidores, i amb un bany molt i molt maco.

Per acabar, deixant la visita a Chaouen per l’endemà, dir que és un poble marcat pel seu encant dels colors de les cases. Resulta que estan totes pintades de blanc i blau, molt mediterrani i original tot plegat. I també dir, que seria una mica el paradís de la droga del país, ja que ofereixen a cada cantonada. Tot i això, mereix una visita!

Enric

Guimarães és un poble situat al nord de Porto (a 1.30h en tren, important remarcar-ho) d’uns 50.000 habitants el qual el seu nucli antic és Patrimoni de la Humanitat i opta a ser Capital Europea de la Cultura de cara al 2012.

Guimarães és la cuna de la nació Portuguesa i és el bastió des d’on va començar la reconquesta portuguesa a principis del segle XII, l’enclau dona mostres al haver un nucli històric protegit per restes d’una antiga muralla i encapçalat per un castell a dalt del turonet que presideix tal nucli.
El primer assentament fou un monestir de finals del segle X i a principis del segle XI es construïria el castell… al llarg del segle XI s’unirien castell i monestir amb cases i la vil·la de Vimaraes es convertiria en la “capital” de Portugal amb la coronació del primer Rei de Portugal: Alfonso Henriques.
Al segle XII hi hauria una batalla contra l’obispat de Santiago que assentaria la regió i permetria començar a recuperar terreny al món àrab a partir del segle XII.

La ciutat però ha anat creixent “lletjament” al voltant del nucli històric que avui en dia és l’únic que val la pena, tot i que és més que suficient.
El nucli històric té una configuració clarament medieval amb places aporticades, i una estructura de carrers simple, amb pràcticament 3 carrers principals “amples” que tots porten al castell i una munió de carrers perpendiculars als principals molt més estrets i laberíntics.

Val la pena la visita al poble ja que té un encant xulo.
Tot i que nosaltres no vam fer-ho, existeix un telefèric que et puja a una muntanya d’on hi ha unes excelents vistes al poble i a tota la regió.
També cal destacar l’estadi del Vitoria de Guimarães (Estadi Alfonso Henriques), amb capacitat per 30.000 espectadors i remodelat en motiu de l’Eurocopa de Futbol que es va disputar a Portugal l’any 2004 sent una seu de l’esdeveniment.

MENDA

Una de les coses que més ens va xocar de Porto (extensible a Portugal en general) és la Praxe.
La Praxe és una associació estudiantil de les universitats de Potugal, aquesta gran comunitat estudiantil té unes tradicions, usos i costums molt arrelats al dia a dia de la comunitat universitaria on la majoria d’universitaris portuguesos s’hi troben a dins.

La Praxe va nèixer a principis del segle XVIII a Coimbra i venia arrelada als ideals d’igualtat de sexe i persones, drets civils, integració i cooperació… però amb el pas del temps tot això ha derivat en una associació molt jerarquitzada que es dedica a fer accions que en molts casos tendeixen al sadisme i a un abús extrem entre membres.
Una comunitat que va ser una insignia important de la lluita contra la dictadura a pres una forma que de ben segur Salazar estaria orgullós.

Aquesta forta jerarquització i l’abús de poder que “poden” pràcticar amb l’excusa de ser de major rang degenera en continues vexacions i abús de poder… com ells diuen: “la praxis és dura però és la praxis” (Dura Praxis, Sed Praxis),(fent un símil amb la famosa frase romana de “la llei és dura però és la llei”)

Per fer-nos una idea… la vestimenta i simbologia que passejen els de la praxe diariament (perquè no es treuen l’atuendo ni per cagar - d’uns 500€ -, basat en una capa negra i en el cas de nois traje i noies, traje amb faldilla) porta de per si tot el contingut, en el qual cada any que portes a la unviersitat obtindràs símbols que t’identificaràn, al igual que el “jefe suprem” es reconegut per portar una immensa cullera de fusta (deu ser un fill de puta el de la cullera), talls a la capa, “parches” o llaços de colors lligats impliquen una sèrie de fets, així anar fent…
…la idea és la següent: per ser de major rang, aquest pot ordenar el que sigui (”manu militaris” total), el de menor rang no pot mirar als ulls al de major rang… etc. etc.

Les majors vexacions es produeixen durant les 3 primeres setmanes de classe on la conseqüència més extrema és la mort d’un estudiant ofegat mentres estava sent passejat amb una corretja de gos… traumes físics i psicològics son el dia a dia de la Praxe: una imatge xocant és la que ens relatava una amiga que diu que va veure més de 50 tios plorant desconsolats.

Bueno, doncs, quines ganes no de començar la uni i ser maltractat no?
La veritat és que a principi d’universitat si dexideixes no formar part de la praxe té tambè conseqüències ja que a part de ser marginat, ets blanc d’un col·lectiu massa poderós, així que almenys si ets de la praxe tens el fosc consol de putejar al personal en un futur…

… per sort, el moviment anti-praxe és cada cop més majoritari, i la dupla.com s’hi addereix sense cap mena de dubte.

MENDA

PS. m’agradaria veure l’imbècil de la cullera passejant pel barri de la Ribiera a vere que li passa…

Dia de transició… ahir ens varem mullar lo inimaginable i varem descobrir un gran local de Porto!

Benvinguda a en Bernat la Irene i la Mire… i a seguir amb l’aventura…

Volteta vora del riu, on pots veure de primera ma com la ciutat viu del seu port on el camí del ví falta curar-se en les bodegues que es trobar a tota la riba del Duero, al llarg de tot Porto.
Vaixells que no han canviat en segles pujen i baixen diariament a travès de la Ribera del Douro.
El concepte de port dista totalment de qualsevol port comercial - sens dubte - o pesquer! L’única materia prima és la que fa famòs Porto: els seus vinets.

Riu avall, trobem Foz, el port pesquer de Porto, un poblet pesquer que manté l’encant de Porto amb les seves villes “azulejades” que donen al mar, la muntanya que acompanya tota la riba del Douro fa que no tinguem apenes més que una primera linia de mar.
Un tranvia - dels pocs que funcionen - recorra tot el litoral fins arribar a la punta de l’Atlàntic.
Nosaltres varem gaudir - com era d’esperar - d’un gran dia de pluja i vent huracanat… en la (trista) història quedarà com el temporal (Xhyntia) que ha destrossat el Nord d’Espanya i ha causat uns 50 morts a França.

MENDA

PS. “opau” foneticament, en brasileiro vol dir pal (com a membre)

Acabem d’arribar a porto!! Ladupla ja no podia més i necessitava airejar-se…

… la victima, Porto, la maravellosa ciutat del vi que es troba a la desembocadura del riu Douro (Duero)

amb en Mulet, el Pau i el Bernat… i l’Irene, la Mire… i la Cèlia (que ens acull amb els braços oberts)… passarem gairebe una setmaneta!!… aixo si, passats per aigua.

Les primeres sensacions: una ciutat maravellosa, que se li ensuma un encant acollonant… i que viu cara el vi i el seu riu!!…

MENDA

pd. va per tu, gonzalez!!

Propera parada? Un bosc just al costat d’Azrou, anomenat el Bosc de Cedres, on hi ha el cedre (cedrus) més antic conegut. Ara no recordo quants anys té, però es tracta d’un tros d’arbre molt i molt alt. Cauen fotos a raudals al costat d’aquest arbre. I just al costat, dins del bosc, hi trobem tot un seguit de papions, babuïns, o vulgarment micos. Són molt curiosos i juganers, i tot el menjar el reben amb molt de gust. Hi havia tot de gent al seu costat, i ells es comportaven com si fossin amics nostres. Sempre fa gràcia veure i jugar una estona amb ells.

I després d’aquesta estona curiosa i divertida, ens dirigíem a Ifrane, amb prèvia parada al llac que es coneix amb el mateix nom que el poble. Ifrane és un indret molt peculiar dins del context marroquí. De cop et trobes en un poblet amb els seus jardins i bancs (de diners, tot i que també n’hi ha per asseure’s, encara que abunden més els primers) tot molt modern i europeu. Té el sobrenom de la Petita Suïssa. Era el suposat lloc per dinar, però no vam ni baixar del cotxe i vam anar cap al següent punt.

I el dinar fou el darrer àpat plegats amb guia i conductor, o el que és el mateix, amb l’Ali i el Mohammed. Més tard, ens deixarien a Fes, darrera parada de la gran ruta amb ells. Ens van deixar davant mateix de la porta de l’hotel, i fou un moment molt emotiu que el guardem per a nosaltres. Aquestes persones ens ho van donar tot!

A la tarda, visita a la GRAN MEDINA, la qual és la més antiga del Marroc i la més llarga del món. Hi ha massa carrrers estrets per on perdre’s! Hi podem trobar de tot, això si, i ens podríem estar tot un dia negociant amb els venedors. I de fet, si trobem alguna cosa que volem comprar, podem esperar a trobar-la més endavant a un altre preu, o bé quedar-nos la del venedor més simpàtic (hi ha alguns que han nascut per això, ja que aconsegueixen reunir mig poble a la botiga). Recomanable anar a veure el senyor de les babutxes grogues, el qual té les millors del mercat, fetes amb pell per ell mateix. De paciència en té molta aquell home, i només li cal un traductor si les explicacions són molt complicades.

Després de voltes i més voltes i aconseguir reconèixer alguna botiga per la qual havíem passat abans, vam saber refer el camí de tornada i arribar a l’hotel, on ens vam fer les primeres birres del viatge! Una mena de quintos de la marca Flag. Cartes i quadrat! i a fer nones.

Demà? Chaouen! El poble de color blau.

Enric

Tallinn és la capital d’Estònia, però tot i ser la ciutat més gran de la petita República Bàltica, té uns 400.000 habitants. És però la ciutat més extensa de llarg, i la veritat és que ho és molt degut a tenir cases poc altes i semblar més aviat un gran poble que una petita ciutat.

Aquesta s’estructura al voltant de la ciutat antiga i el port. La ciutat antiga creix al voltant d’un turó, que tot just neix del port. La importància de l’enclau geoestratègic és evident i molt adequat.

El nucli antic està tot emmurellat i té accés des de la part interior de la ciutat, la part que dóna al mar és totalment infranquejable encara avui dia.

Des de les tres capitals de les repúbliques bàltiques, Tallinn és la més ben conservada, degut a una total restauració duta a terme amb la caiguda de la Unió Soviètica i una forta inversió dels “veïns germans” finlandesos.

El centre està compost per carrerons que s’entrelliguen i s’enfilen cap a dalt del turó, on es troba una emminent església ortodoxa (St. Olav) envoltada per les restes d’un castell.

Tot i l’agradable passeig que comporta perdre’s pel centre, tot sembla massa artificial, massa ben cuidat i perfecte, deixant una sensació de ciutat de cartró-pedra.

Fora muralles veiem una zona super moderna que ens demostra l’efectivitat de l’inversió finlandesa que ha donat fruit a centres comercials i oficines.

A més, hom podria pensar que Tallinn no és una ciutat gaire visitada… seria caure en l’error. Cada dia i especialment els caps de setmana, la capital és envaïda per Finlandesos que creuen l’estret (un trajecte de 1 hora i pico amb vaixell) per buscar oci infinitament més barat. De tota la munió de finesos que envaixen els carrers del nucli antic de Tallinn, destaquen especialment els joves que hi acostumen a sortir de festa, ja que al seu país el preu de l’alcohol és prohibitiu. El més bo de tot plegat és que els tios no perden ni un segon en les ansies d’alcoholitzar-se i ja en el duty free del vaixell agafen un pet acollonant… l’imatge de desenes de borratxos a la duana del port d’Estònia és força bona…(i encara més bona si són només les 10 del matí del dissabte i ja s’han begut una litrona de vodka a palo seco… hauria estat bo comprovar si arribaven a la nit)… tot i això els més grans no es queden curts ja que tots tornen amb el seu carro (homologat per carregar el màxim de beguda possible) ple d’alcohol… ja que no és broma quan diem que un regal típic entre finlandesos és una bona ampolla de vodka o whisky.

Una curiositat que ens deixa Estònia (on cal recorda que era una antiga República Soviètica) és que apenes hi ha russos. Ens expliquem: quan Stalin va fotre mà als amics bàltics - a part de carregar-se’n uns quants- es va encarregar de repoblar el país amb russos deixant una proporció de 50-50.

Amb la independència, els venjatius estonians van decidir no donar papers a la comunitat russa, forçant la marxa de la majoria d’ells. Avui en dia, la comunitat russa viu bàsicament del comerç, especialment treballa al Gran Mercat de Tallinn, formant una comunitat tancada que veu la seva situació amb resignació al estar condemnats a una vida [gairabé] apàtrida.

Doncs resulta que ahir vam anar a un parell de concerts: Jaleo Real i Kumpania Algazarra, a la Sala Salamandra de l’Hospitalet, en un especial per Carnestoltes. I aquest post el dediquem al grup portuguès de Sintra, vila que es troba dins el districte de Lisboa. Si encara farem publicitat als sintrenses! De fet ens vam topar amb ells en un Carnaval Balcanico a Lisboa tot just fa un any, juntament amb el grup Farra Fanfarra, els quals surten també de Sintra (deu estar ple de festes balcàniques aquest indret), i amb qui solen coincidir.

La Kumpania Algazarra ens deleita amb una combinació d’estils marcats per l’estil balcànic, d’aquells que ens fa ballar i saltar hores i hores sense parar. És d’aquells grups ideals per animar una festa, ja sigui en un local o pels carrers. El recomanem altament. Per anar fent boca:

pd: No ens oblidem pas de Jaleo Real, els quals també recomanem d’escoltar. Jaleito, jaleito, ito, ito…!

Enric