Nov 5

Ens vam llevar plens de sorra per tot arreu, matalàs, roba, orelles, a tot arreu teníem sorra! Això si, abans de posar-nos a dormir vam contemplar les estrelles com mai ho havíem fet.

Pel matí vam anar a fer una ruta amb cotxe per la vora del desert, fins a una haima on hi vivia una família de nòmades. Quina vida! Ens van acollir molt amablement, tot mirant-nos per veure qui érem. I és que senzillament tenien lo just i necessari per viure, una gran haima per a fer tots els àpats i descansar, una cuina i una mena d’espai per a fer treballs manuals com teixir una catifa. Ens vam sentir molt bé, i és tan autèntic veure i viure-ho!

Per dinar, vam anar al poble de Khamlia, al sud-est, prop de Merzouga, on habiten els Gnawa. Són de les poques regions de poblants negres que queden pel país (totes pel sud-est). Ens van rebre amb molta hospitalitat, i ens van convidar a dinar i a escoltar i ballar la seva música en directe, eren més músics que no pas públic, però ens ho vam passar pipa! El poblet és molt petit i acollidor, on s’hi pot trobar una escola mixta pels nens i nenes, creada per l’Association El Khamlia (es pot trobar informació a la xarxa sobre l’associació esmentada). Un aplaudiment per aquest poble, que intenta tirar endavant per mitjà de canvis i sobretot, d’un bonic somriure.

A la tarda, sant tornem-hi cap a l’alberg a fer un bany a la piscina, i a omplir la motxilla petita amb lo necessari per passar la nit al desert. I per endinsar-nos al desert, vam complir el típic i tòpic d’anar-hi amb dromedari. La primera sensació és de trobar-se molt amunt, ja que quan un es puja damunt del dromedari aquest està ajagut a terra i no sembla que sigui tan gran, però quan comença a desplegar les seves llaaaargues cames! Agafem-nos al agafador/ferro que els hi posen com a nansa per poder-se agafar i no caure en cap moment! Un cop estem ben habituats, només queda deixar-se dur i contemplar el paisatge. Es poden anar trobant petjades d’altres dromedaris que fan ruta, o zones on no hi ha petjades, i per tant, resulta que estàs més sol que la una. La nostra ruta va durar una hora i trenta minuts, i ens esperava una haima on hi passaríem la nit. No obstant abans, vam voler escalar una duna, però no s’acabava mai! Els peus se’ns anaven enfonsant si els mantenies una estona, i resulta, que quan estàvem a punt d’arribar al cim de la duna, apareixia el pic d’una altra duna que hi havia més enllà! Ens podríem estar dia i nit escalant dunes sense mai acabar!

Resultat: vam decidir baixar corrents per arribar a la haima en un temps rècord. Cal dir que baixar corrents impacta bastant, ja que no pots parar! Però per sort, no ens vam topar amb els dromedaris ni amb la haima.

A la nit, sopar amb el guia de dromedaris, un nòmada dels de tota la vida, anomenat Ibrahïm. Ell mateix fou el cuiner. No vam poder parlar amb ell, però la seva cara de bona persona ja ens inspirava tota la confiança i bondat del món. I ell, en el moment que va tenir son, es posà a dormir allà al costat, a terra, com tota la vida. I nosaltres, vam decidir anar a fer un tomb, com qui no vol la cosa, pel desert, guiant-nos pel guia i per la llum de la lluna. Ens vam asseure una bona estona al capdamunt d’una duna tot contemplant tota l’extensió de sorra que teníem al davant. L’únic so de la nit era el del nostre djembé.

Una imatge de silenci? Estar una nit enmig del desert sense dir res. Impressionant.

pd1: En tots els acudits que expliquen els marroquins surt un dromedari o una cabra.

pd2: L’altre dia, a les barraques de Girona, vam escoltar la cançó dels bobobobs: Visca, visca som els bobobobs! Els grans nautes del capità Bob! Hem de viatjar, sense mai parar, i al planeta terra hem d’arribar! Quins temps!

Enric

Oct 8

Títol llarg però que resumeix el tercer dia a terres marroquines. Fou un dia intens, ja que ens llevàvem ben aviat a Dades tot contemplant les meravelloses vistes just sortint de l’habitació. Les altes muntanyes impressionaven molt més de dia. I després d’un bon esmorzar, com és habitual allà, vam posar rumb per les carreteres disposats a veure més i més paisatges impressionants. I ens destinàvem a Todra, on hi ha les altres grans gorges del sud del país.

Todra s’ha convertit en un punt de trobada on les famílies i els amics/gues d’aquesta zona del Marroc venen a passar-hi el matí o la tarda. Hi ha una mena de riu on es remullen els peus i hi renten la roba també, i de pas, a la vora del riu, estan tots i totes situats a lo pícnic tot menjant alguna cosa. Hi ha qui passeja els burro/s o el ramat de cabres pel costat del riu, on està situada tota la filera de cotxes de les respectives famílies.

Un cop deixàvem Todra ens anàrem cap a Erfoud, on el conductor Mohammed ens havia convidat a dinar a casa seva. Erfoud és un poblet molt petit, que es caracteritza per les seves cases típiques i tradicionals berbers. Casa d’en Mohammed és una casa petita i acollidora, de fet, només vam veure el menjador, on ens esperava una petita taula rodona on hi menjaríem set persones i mentrestant, tota la quitxalla jugant pel mateix menjador. Després del gran (sempre gran!) plat de cous cous (que mai s’acaba!) vam tenir una tarda molt divertida jugant amb els nens i nenes de la casa, que no sabem d’on sortien, però anaven entrant al menjador poc a poc. La qüestió és que vam acabar fent una festa de globus (típica festa de globus) on vam acabar tots gaudint molt i molt! Tot nen/a ha de tenir la seva primera festa de globus no?

Un cop jugat i rejugat a casa d’en Mohammed, anàrem cap a Rissani, on ens esperava el darrer dia del casament (darrer dia ja que els casaments berbers acostumen a durar 3 dies, o més). Era el gran dia! On la parella ja podia començar a fer vida en comú! Tota la festa que fan està molt bé. Tot lo dia ballant, dones i homes uns davant dels altres, i es poden estar hores i hores! Es va reunir tot el poble al casament, i es podia notar qui hi “pertanyia” i qui no per la vestimenta. Però quan hi ha qualque cosa a celebrar es reuneixen tots/es i fan xerinola i es diverteixen com ningú. Nosaltres, altra vegada, vam estar gran part de la tarda jugant amb tot nen i nena que anava apareixent per allà del poble, fins al punt que ens vam convertir en el centre d’atenció de Rissani, obviant el casament. Ens van tractar com a reis.

Però tot lo bo s’acaba, i caigué la nit, i tocava anar cap al desert! No sabem com, però en Mohammed va saber arribar a l’alberg en plena nit on no es veia res de res, tenint en compte que hi ha molts albergs iguals per la zona. Un aplaudiment berber per en Moha! Ja estàvem allà! Teníem dues habitacions, però de la calor que feia vam acabar dormint al terrat amb un matalàs, i cal dir que s’hi dorm molt bé!

I després d’un dia amunt i avall, convivint amb el poble berber, i amb una nit molt estrellada, ens anàrem a dormir. Demà ruta amb dromedari i haima enmig del desert? Visca!

Enric

Sep 24

Ens aixecàrem aviat per fer un bon esmorzar i posar rumb cap a Aït Benhaddou, el conegut com a poble fortalesa i per formar part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. El poble és característic per les seves edificacions i una arquitectura típica del sud del Marroc. Però aquest poble va més enllà, i d’aquesta manera s’ha convertit en un referent d’aquesta arquitectura esmentada, gràcies a la kasbah que hi forma part i que ocupa gran part del terreny, i també és referent ja que s’hi han rodat algunes pel·lícules (algunes de molt conegudes) com Lawrence d’Aràbia, Jesús de Nazaret o Gladiator entre altres.

Nosaltres vam fer una escalada a lo més alt de la kasbah, amb una forta calor que ens acompanyava, i vam anar pujant pels carrers estrets i passant per casetes fins arribar al punt més alt, des d’on hi ha unes vistes molt maques de tot allò que envolta Aït Benhaddou. Quan pujàvem i baixàvem per la kasbah, anàvem trobant la poca gent que hi havia per allà, la gran majoria dels quals eren venedors de les seves respectives botigues (com va sent habitual a tot arreu del Marroc).

Tot seguit, ens desplaçàvem cap a la zona d’Ouarzazate, on un canvi de plans va fer que no ens hi quedéssim. Únicament vam fer una ràpida visita al llac El Mansour Eddahbi per a reposar una estona i més tard anar a Dades, on passaríem la nit. Dades es troba a l’Atlas, i a part del paisatge muntanyenc, es caracteritza per les seves gorges, que a primer cop d’ull impressionen per la seva alçada. Per arribar a l’hotel vam trigar una bona estona. Sort del conductor, que ja sigui una muntanya altíssima, un terra ple de pedrotes immenses o per aigua que ell condueix igual de bé! Això si, havia d’anar pitant a totes les curves perquè tot el personal del poble es trobava enmig del carrer jugant a pilota o comentant la jugada del dia, com si mai passessin cotxes! Finalment vam arribar, ja era de nit i en aquell moment no vam poder gaudir de la immensitat del paisatge que ens envoltava. Resulta que dormíem entre muntanyes (abaix a la dreta de la fotografia).

Tot i ésser un post curt, la jornada fou molt intensa.

pd: Per cert, la carretera em recorda molt al paisatge de les continues persecucions d’en Coyote i en Correcaminos (Wile E. Coyote and Road Runner en anglès).

Enric

Sep 2

Introducció: Anàrem des de Barcelona a Reus en autocar, que sortia des de l’estació de Sants a tres quarts de quatre del matí. Si fossin festes de Sants com els darrers dies hauríem fet unes birres i ballat uns concerts i tot seguit haguéssim agafat l’autocar per anar a Reus. Tot i així, a aquestes hores, o vas a dormir molt aviat o les birres les fas igualment i agafes l’autocar tot seguit. El vol sortia a tres quarts menys cinc de set del matí. És lo que té viatjar amb Ryanair, que és molt i molt barat, però a part d’haver-te de desplaçar fins a altres aeoroports (per aquells/es que visquin a prop ja els anirà bé), els vols poden sortir a unes hores poc habituals.

La ruta, indicada en el post anterior, durà quinze dies. La primera meitat (fins el dia cinc d’agost) la férem amb guia, i la segona meitat al nostre aire.

I ara sí, arribàrem a Marrakech, a l’aeroport Menara, i tot seguit ens esperava el guia i el conductor que ens mostrarien durant vuit dies el màxim de racons possibles. Primer de tot ens dugueren al Riad Marana, el nostre allotjament per la primera nit. Un riad encantador, on s’hi dorm de meravella! I amb un personal cent per cent servicial, que inclou unes habitacions molt acollidores i espectaculars (es podria dedicar un post només a habitacions acollidores i/o lavabos acollidors de riads i hostals del Marroc). Férem el nostre primer te a la menta, molt i molt calent per cert, però resulta que és habitual prendre el te sempre calent.

Marrakech, que de fet és el tema a tractar, és una ciutat destacada i coneguda pel seu immens soc (mercat), que és més petit que el soc de Fes, però on ens hi podem perdre durant hores i hores. I sobretot, destacada per la gran plaça Djemaa el Fna, la gran atracció de la ciutat. En un moment puntual del dia s’hi poden reunir tot de gent que està per allà oferint menjar, d’altres fent espectacles i tota la colla de turistes que mirem de contemplar els espectacles i que ens anem sorprenent amb cada un d’ells. Sumant també la quantitat important de cotxes i motos que van transitant per allà a tota hora. Les nits a Djemaa el Fna no tenen pèrdua!

Nosaltres, un cop deixades les bosses al riad, anàrem a fer un tomb pel soc per començar a tenir contacte amb el poble marroquí. Poc a poc, i mirant a banda i banda, anàrem veient tot de coses que podríem comprar, però que decidírem deixar-ho pel darrer dia. Anar caminant per tota la quantitat de tendes que hi ha significa tenir tots els venedors ja cridant: ” Espanyoles? Catalanes o bascos? ” la gran majoria de les vegades. No cal ni que ens escoltin una paraula que ja saben d’on venim. Anar passejant per els carrerons i més carrerons que es poden anar trobant és tot un món. És tan autèntic veure com de cop i volta et pita per darrere una moto que ve a tota llet seguida per dues bicicletes en un espai massa reduit i això no és tot, sinó que per davant ve el senyor que va amb el seu carro i el seu burro i tots ells han de maniobrar per tal de no donar cap cop a ningú i poder passar el més ràpid possible i arribar al seu destí. Crec que l’únic moment en que els marroquins tenen pressa és quan condueixen.

Més tard, un cop aconseguírem arribar a la plaça, després d’algunes indicacions incorrectes d’alguna persona, començàrem a patir calor de veritat. Resulta que feia una calor de fins a cinquanta-sis graus. Tots mirant al terra, respirant d’una manera més incòmode de lo habitual. Decídirem anar a dinar en un restaurant de la mateixa plaça per tal d’estar a l’ombra (ja veníem de la situació anterior, caminant pels carrerons del soc intentant anar per l’ombra). Primer àpat, primer contacte amb el cous cous i tajine, els plats més habituals del Marroc.

Pel que fa a la tarda-vespre, un cop superada la calor i feta una bona migdiada, vàrem pujar a la terrassa del Cafe France, el millor lloc per contemplar la plaça i on tot de gent treu la càmara per fer tot de fotografies.

Marrakech mereix una visita. Ja sigui amb l’excusa d’arribar amb l’avió, de voler visitar alguna ciutat (juntament amb Fes les dues recomanades) o de voler veure en directe l’espectacle de Djemaa el Fna. El motiu que el trii cadascú!

Enric

Aug 26

Per fi vam trepitjar el Marroc! Hi havia moltes ganes d’anar-hi, just el mateix any en que molta gent també hi anava. Si més no, això semblava, ja que tothom coneixia alguna persona que hi anava o coneixia alguna persona que coneixa alguna altra persona que hi anava. En definitiva, que la presència catalana pels carrers i pobles marroquins és notòria (juntament amb la presència francesa i holandesa). Segurament pel fet de ser els països amb més immigració marroquina, però aquest tema ja el tocarem més endavant.

Marroc és genial, fantàstic, meravellós i una llista infinita d’adjectius que podríem afegir al darrere. Trobem un gran paisatge i sobretot, una gran gent. El poble marroquí ens acollí de la millor manera possible!

Primerament, en aquest post, posarem la ruta que vàrem fer, i és la següent:

29 de juliol

Barcelona - Reus - Marrakech
Nit al Riad Marana

30 de juliol

Marrakech - Aït Benhaddou (poble fortalesa) - Ouarzazate, llac El Mansour Eddahbi - Dades
Nit a Kasbah de la Vallée

31 de juliol

Gorges de Dades - Gorges de Todra - Erfoud - Rissani (casament berber)
Nit a l’Auberge Sahara, prop del desert d’Erg Chebbi

1 d’agost

Visita a una haima nòmada - Poble Gnawa (dinar i música) - Endinsament al desert amb dromedaris
Nit enmig del desert en una haima

2 d’agost

Rissani (mercat d’animals i grand marché) - Merzouga
Nit a l’Auberge Sahara

3 d’agost

Merzouga - Todra - Agoudal (Alt Atlas)
Nit a l’Auberge Ibrahim

4 d’agost

Agoudal - Imilchil - Llac Tislit - Azrou (Mig Atlas)
Nit a Azrou

5 d’agost

Azrou - Bosc de Cedres (Forêt des Cèdres, proper a Azrou) - Llac d’Ifrane - Fes (medina)
Nit a Fes

6 d’agost

Fes (visita a l’adobat de pells) - Chaouen
Nit a l’hostal Dar Mounir

7 d’agost

Visita pel poble de Chaouen
Nit a l’hostal Dar Antonio

8 d’agost

Chaouen - Tanger (autocar) - Grand taxi cap Asilah (estada al poble fins a la nit) - Tren nocturn cap a Marrakech

9 d’agost

Grand taxi Marrakech - Essaouira
Nit a un apartament de l’hostal Smara

10 d’agost

Visita pel poble d’Essaouira
Nit al mateix apartament que la nit anterior

11 d’agost

Autocar Essaouira - Marrakech
Matí per a comprar souvenirs i última tarda-vespre gaudint per la plaça de Djemaa el Fna
Nit al Riad Marana

12 d’agost

Marrakech - Reus - Barcelona

Enric

Aug 5

Kraków és la perla de Polònia (Polska). Una ciutat d’uns 700.000 habitants que il·lumina la gris regió del sud polonés. Declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco sent el centre històric i cultural del país.

Sense ser gaire extensa, el nucli antic queda concentrat tot abraçat pel meandre que fa el riu Vistula (Wisla), dins el meandre s’alça un turonet coronat pel castell. El castell i les seves muralles contenen el centre històric de Krakow. L’estructura és clàssica, portons (barbikan) que donen accès dins les muralles i carrers empedrats que pujen, baixen i envolten el turonet.
A un extrem del centre històric trobem el call jueu, un barri deixat a la mà de Déu degut a les lleis de l’època que obligaven a deixar intactes les cases per 50 anys a l’espera que els familiars - de les víctimes de la Shoah (l’holocaust) - dels residents d’aquelles cases reclamessin la propietat… el resultat és que ningú les ha reclamat i ara es comença a rehabilitar els baixos de les cases en forma de tendes, galeries…

Al voltant de les muralles tot és verd i està magníficament cuidat: parcs, carrils bicis, un boulevard vora el riu… la ciutat viu al voltant del riu i es nota. Krakow és un oasis enmig de la regió més grisa de Polonia. Sembla que la gent visqui aliena al clima de frustració que viu el país: els parcs i carrers estan poblats de gent gaudint del bucòlic entorn que ens brinda Krakow.

Ladupla.com recomana altament la visita a Krakow, un poble que amb un dia ja el tens més que gaudit i que t’impregna de la tranquilitat i la bellesa d’aquest, És sens dubte la ciutat la qual moltes de les altres ciutats polaques s’haurien i es voldrien d’emmirallar.

MENDA

Jun 29

“La dictadura i la vertadera literatura només poden cohabitar d’una sola manera: devorant-se dia i nit una a l’altra”.

Ismail Kadare, nat a Gjirokastër un 28 de gener de 1936, acaba de guanyar el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres per “la bellesa i el profund compromís de la seva creació literària”.

Ja duia uns quants anys entre els favorits per endur-se’l i també en els llistats per endur-se el Premi Nobel. Segurament és l’escriptor albanès més conegut del moment (i més ara amb la recent notícia) i també de tots els temps. Quants escriptors/es albanesos/es podríem citar? Kadare és la primera i única resposta que em ve al cap.

Probablement es tracti de l’albanès més famós juntament amb la Mare Teresa de Calcuta, Skanderbeg i Hoxha. Qui ho diria que els llibres d’en Kadare competien amb els d’en Hoxha als prestatges de les llibreries. Coses de la Història.

Kadare és un personatge implicat amb el poble albanès (darrerament ho mostrà amb el compromís amb Kosovo). Aquesta implicació es reflecteix a les seves lectures. Llegir a Kadare és endinsar-se en tot allò que envolta i té importància en el món albanès. Ens fa descobrir, per mitjà de les seves històries, com és i era el poble albanès, i en quines situacions històriques s’ha trobat i ha hagut de viure. Ens transporta a les èpoques viscudes i als sentiments viscuts.

Després d’estar a Albània, llegir a Kadare té més sentit. Veure escrit el nom de Gjergj i saber de qui està parlant i quina mena d’aventures visqué aquest personatge, és quelcom molt enriquidor.

Per acabar, donar la nostra enhorabona a Ismail Kadare. I recomenar la seva lectura, és clar.

Enric

Jun 25

Viatjar és una passió evident, però existeix un component adicional que em fa especialment feliç: veure trens diferents. Al llarg dels viatges a l’est hem vist trens totalment diferents (o en alguns casos ni n’hem vist perquè no n’hi havien!!, ex: Estonia, Letonia…) i tot i que no hem vist el rei dels trens; el Transiberià, hem pogut fer un petit reportatge fotogràfic que il·lustra bé com son.

L’element comú i més destacat és que… els trens de llarga distància son de compartiments! S’ha acabat la impersonalitat, es comparteix la vida entre 8 persones d’on pots conviure amb una familia, uns turistes, uns inquiets lugareños… i el que és més important, tens el teu espai per dormir per quan arriba la nit. Cada compartiment té els seus detalls… uns son amb seients individuals, altres son un gran banc, altres poden extendre’s i convertir el compartiment en un gran llit…

El tren és simbol de progrès i hom es pot trobar vies per tot arreu. A Kutna Hora (CZ) hi ha un trenet que et porta des de la parada del poble fins a les portes d’aquest. Estacions on pots trobar metres i metres de vies.  A Bratislava havia un tren que unia la capital eslovaca amb Viena durant el Teló d’acer, era un tren duana. Desgraciadament tambè trobem algunes vies que duien a la mort, com totes aquelles que acabaven dins els camps d’extermini. Vies restaurades i amb encara moltes dificultats com les de Iugoslàvia. Vies que nomès uneixen dos pobles i representen l’únic esquelet ferroviari del país (Kaunas - Vilna, a Lituania). Vies inexistents que no uneixen les capitals Bàltiques.

Viatjar és preciós, però el tren té un element especial romàntic que el fa únic. Visca el tren!

MENDA

May 30

Lisboa és sens dubte una capital europea diferent, atípica. És una ciutat - petita - que provoca una curiosa barreja d’emocions. És una ciutat que t’enamora, que t’atrapa entre els seus carrerons, els seus garitos, la seva diversitat cultural, els seus tranvies, les seves pujades i baixades i que et sorprèn amb el pauperrim estat de conservació d’aquesta (estem massa ben acostumats). Tot i ser la capital d’un país que el podriem calificar de modern i avançat, contè infinitat d’elements, que la transporten a una altra època. Les barberies són antigues, encara trobem queviures de barri [etc.] i en general les tendes no han canviat des dels últims 30 anys. El ritme de vida de la ciutat és pausat, calmat… té un tempo que l’allunya de l’estressant món occidental.
Les cases o son palauets o son cases modestes. Dins les cases modestes trobem aquelles que necessiten una bona mà de pintura (com la ciutat una mica) o aquelles que estan totes amb rajoles vidriades (azulejos), quelcom supersimbolic de la ciutat.

Per tot això, Lisboa mantè un encant que la fa única. De primeres no entendriem la seva localització si no és per l’excelent sortida al mar que té gràcies a la brutal desembocadura que dibuixa el Tajo. La ciutat neix i creix al voltant de la Praça do Commerço, una enorme esplanada. El centre s’articula a travès de 3 barris: La Baixa - que és l’únic barri pla de la ciutat - l’Alfama i l’Alta-Chiado.

La Baixa és la Praça do Commerco (centre neuralgic històric del comerç portuari del Portugal imperial) i la seva extensió, una zona de carrers peatonals amb molta vida i plaçes amples, plenes de bars, fonts i gent. Gràcies a que és l’únic pla podem gaudir de espais amples i grans.

L’Alfama és el barri a l’est de la Baixa, és el barri del castell. Els seus carrers condueixen tots al castell fent cercles entorn a la muntanya. El resultat son carrers que donen la volta gairebè sencera, trossos de carrers hiperempinats (escales o tranvies directament son alguns). El carrer principal de pujada té tot d’atraccions al llarg: una esglèsia que ens recorda a NotreDame de Paris, uns jardients amb una magnífica vista…
El castell guarda l’estructura força bé i és un espectacle de vistes a la ciutat maravellos.

L’alta-Chiado és sens dubte el barri amb més caliu de tots. Situat a l’oest de la Baixa té un encant que sintetitza l’esperit lisboeta. Per accedir a aquest barri ho podeu fer pels seus empinadíssims carrers o bé mitjançant el magnific ascensor de Santa Justa. A dalt podeu trobar una estructura de carrerons ple de bars. A la nit, la vida de bar passa al carrer, la majoria de bars son molt petits, tant que estan concebuts perquè la gent begui al carrer. En aquest barri trobem una perla, un mirador ajardinat on la gent va a pendre cerveses, llegir…
A dalt de la muntanya de l’Alta trobem un extens parc i tot!!

En general, perdre’s per aquests barris és una delicia. NO cal pendre cap rumb, senzillament et deixes portar.
Lisboa té la força, la vida i l’inquietut que no tenen altres ciutats. Els bars, els centres culturals, la manera de pendre’s la vida que té la gent, les extenses zones ajardinades… tot conformen un paissatge ric, viu i superagradable de viure-hi. Lisboa, a més, és la ciutat de la tolerància i de la multiculturalitat.

Ladupla va tornar absolutament enomarada de Lisboa i recomana altament deixar-s’hi caure, això sí, obliga a tothom a tenir un compromís amb la ciutat més enllà de ser el simple turista. Un s’hi ha d’adentrar una mica més de l’habitual, per poder captar totes aquestes emocions que desprèn la ciutat.

MENDA

PS. i a tot això, aprofitem per agraïr a l’Aina el seu acolliment. Merci!!

May 24

17 anyets i a fer el primer viatge llarg amb amics… va ser un Interrail per l’Est collonut que va començar d’una curiosa manera… a Katowice (Polònia)

El nostre avió arribava a Katowice, la capital de la Silesia polaca. L’estada a Katowice era passagera ja que ens preniem unes horetes abans d’agafar el tren cap a Krakow. Katowice és un poblet gris, tant gris com la regió. Una regió que havia estat rica per la important zona de minera però que des de la caiguda del comunisme va quedar obsoleta, esdevenint una de les zones més castigades per l’atur de tot Europa.

La nostra presencia allà ja provocava la curiositat entre tots els del nostre voltant que de ben segur no estan acostumats a ser visitats… més d’un ens va preguntar i tot què feiem allà… [...] … algún estava tant encuriosit que ens va començar a seguir. Quatre paraules en anglès i l’obsessió per coneixens va fer que aquest senyor ens anés perseguint per tot Katowice…
Al principi encara li seguiem el rollo però quan va començar a agafar excessiva confiança va degenerar l’home agafant-nos, aturant-nos, insistint compulsivament… davant de tothom que es mirava l’escena amb complicitat.

El final acaba amb la inestimable ajuda d’un amic polac (un armari, com tots) que va decidir retenir aquell home, que no obstant insistia en l’aventura de perseguir els turistes del mes!
Tot i el boig de Katowice guardem el record de la nostra primera gran anecdota del viatge!

MENDA

PS. cal dir que Katowice es va dir durant tres anys Stalinogrod (Ciutat de Stalin)… al 1956, havent mort el dictador, van recuperar el nom…

PS2. aquest home de la foto que s’en va tan tranquil amb la seva maleteta… estava fent break dance aqui mateix, en plena estacions de tren… tot un sobrat.

« Previous Entries Next Entries »