Category Archives: Marroc

Totes les sensacions que vam viure al Marroc

Blanquiblau

No parlarem pas de l’Espanyol. Seguim a terres marroquines, i anem cap al nord. Ens despertem a l’hotel de luxe de Fes, amb la piscina plena d’holandesos/es (com a l’alberg del desert), i amb els quintos massa cars. Tenim la intenció d’anar a veure l’adobat de pells, tot un clàssic del país i de la ciutat. I la millor manera de veure-ho des d’una bona posició és des dels terrats que l’envolten. I com arribar a aquests terrats? Nosaltres vam tenir sort i com és habitual, sempre hi ha qui està disposat a ajudar i acompanyar a qualsevol guiri que estigui buscant alguna cosa. De manera que un senyor ens va veure, el vam seguir, i ens va dur a una gran botiga de tot d’articles de pell, com no, i ens va fer pujar per una escala, d’on de cop van baixar un vintena de persones que havien pujat per fer fotos també. És una de les grans atraccions de la ciutat!

Més tard, mini ruta per la medina per a comprar alguna cosa d’última hora i cap a l’hotel a agafar les bosses per després agafar un taxi. Primer contacte amb el món dels taxis!

L’estació de taxis estava plena de conductors disposats a negociar. Nosaltres volíem anar cap a Chaouen, lloc al qual ningú ens volia dur, ja que està un pèl amunt, i el conductor de torn després hauria de tornar i serien masses hores perdudes. Aleshores es tracta d’anar pujant el preu, fins que apareix el típic que està disposat a treure’s uns diners. El guia ens havia dit que ens sortiria per uns 500-600 dirhams (màxim). Finalment vam acabar pagant-ne 700. No està malament per ser la primera vegada, i realment no estaven disposats a baixar del burro, així que no teníem altra sortida.

Ens va tocar el grand taxi (hi ha grands i petits, i caurà un post només per als taxis del Marroc) més decadent possible, els tres asseguts al darrere estàvem literalment enganxats per tota aquella zona del cos que estigués mínimament suada, ja que feia massa calor allà dins. El conductor no parava de pitar, sense cap motiu aparent. No li calia tenir ningú al davant. Va fer una aturada, no prevista, per menjar alguna cosa. I ja quan estàvem a meitat de camí, s’atura i es saluda amb un altre taxi que venia de Chaouen i anava cap a Fes. Resultat? Canvi de taxi! No recordo si anaven 5-6 persones (sense comptar el conductor) a l’altre, però ens vam canviar de taxi, i vam sortir guanyant, ja que aquest era molt més ample, i el conductor era més simpàtic i agradable. Encara em pregunto com de mosquejades estarien les persones de l’altre…

Ens va deixar just a la part baixa del poble, de manera que l’escalada a l’estil lisboeta fou considerable. Per fotos anteriors al viatge, m’havia fet la idea que el poble era bastant més petit, i la primera impressió des del taxi quan arribàvem fou tot el contrari.

La primera cosa era buscar allotjament, cosa gens fàcil degut a l’afluència de persones que visiten el poble, moltes andaluses (mots com pisha! es poden escoltar sovint). Caminant, caminant, anàvem preguntant a tot hostal que ens trobàvem, i després d’una llarga estona, ens van acollir al Dar Mounir, on tenien lloc per una primera nit (ja que n’estariem dues a Chaouen). Ens vam quedar amb dues habitacions dobles, petites però molt acollidores, i amb un bany molt i molt maco.

Per acabar, deixant la visita a Chaouen per l’endemà, dir que és un poble marcat pel seu encant dels colors de les cases. Resulta que estan totes pintades de blanc i blau, molt mediterrani i original tot plegat. I també dir, que seria una mica el paradís de la droga del país, ja que ofereixen a cada cantonada. Tot i això, mereix una visita!

Enric

Papio anubis

Propera parada? Un bosc just al costat d’Azrou, anomenat el Bosc de Cedres, on hi ha el cedre (cedrus) més antic conegut. Ara no recordo quants anys té, però es tracta d’un tros d’arbre molt i molt alt. Cauen fotos a raudals al costat d’aquest arbre. I just al costat, dins del bosc, hi trobem tot un seguit de papions, babuïns, o vulgarment micos. Són molt curiosos i juganers, i tot el menjar el reben amb molt de gust. Hi havia tot de gent al seu costat, i ells es comportaven com si fossin amics nostres. Sempre fa gràcia veure i jugar una estona amb ells.

I després d’aquesta estona curiosa i divertida, ens dirigíem a Ifrane, amb prèvia parada al llac que es coneix amb el mateix nom que el poble. Ifrane és un indret molt peculiar dins del context marroquí. De cop et trobes en un poblet amb els seus jardins i bancs (de diners, tot i que també n’hi ha per asseure’s, encara que abunden més els primers) tot molt modern i europeu. Té el sobrenom de la Petita Suïssa. Era el suposat lloc per dinar, però no vam ni baixar del cotxe i vam anar cap al següent punt.

I el dinar fou el darrer àpat plegats amb guia i conductor, o el que és el mateix, amb l’Ali i el Mohammed. Més tard, ens deixarien a Fes, darrera parada de la gran ruta amb ells. Ens van deixar davant mateix de la porta de l’hotel, i fou un moment molt emotiu que el guardem per a nosaltres. Aquestes persones ens ho van donar tot!

A la tarda, visita a la GRAN MEDINA, la qual és la més antiga del Marroc i la més llarga del món. Hi ha massa carrrers estrets per on perdre’s! Hi podem trobar de tot, això si, i ens podríem estar tot un dia negociant amb els venedors. I de fet, si trobem alguna cosa que volem comprar, podem esperar a trobar-la més endavant a un altre preu, o bé quedar-nos la del venedor més simpàtic (hi ha alguns que han nascut per això, ja que aconsegueixen reunir mig poble a la botiga). Recomanable anar a veure el senyor de les babutxes grogues, el qual té les millors del mercat, fetes amb pell per ell mateix. De paciència en té molta aquell home, i només li cal un traductor si les explicacions són molt complicades.

Després de voltes i més voltes i aconseguir reconèixer alguna botiga per la qual havíem passat abans, vam saber refer el camí de tornada i arribar a l’hotel, on ens vam fer les primeres birres del viatge! Una mena de quintos de la marca Flag. Cartes i quadrat! i a fer nones.

Demà? Chaouen! El poble de color blau.

Enric

Isli i Tislit

Després de tants dies, seguirem amb les aventures pel Marroc. I cal dir que el llistó està ben alt després de l’estança a Agoudal, el poble que ens agradà tant.

La següent parada és Azrou. Però abans, dues anècdotes matineres. La primera, tenint en compte les poques persones allotjades a l’alberg, destacar que El Poal, poble molt proper a Mollerussa, fou conegut per tots/es, ja que hi havia presència poalenca, o coneixença de família poalenca (en un moment, es va començar a reunir una, dues i tres persones que n’eren o hi tenien família). El Poal fou famós per un dia!

I la segona anècdota, resulta que quan ens dirigíem al següent destí, vam acompanyar a la dona treballadora de l’alberg, qui resulta que s’havia acomiadat, ja que era el seu darrer dia de feina. La senyora era molt feliç en aquell moment, i cantàrem tots plegats durant el trajecte.

Fou un dia amb moltes hores dins el cotxe. Vam anar fent parades segons les necessitats del moment, com els àpats. Destaco el llac Tislit, amb una tonalitat de blau turquesa molt maca. Ens van explcar la llegenda dels llacs: Isli i Tislit: “Es diu que dos joves enamorats havien pres la decisió de casar-se però no van obtenir el consentiment dels seus pares. Bojos d’amor, els dos joves van plorar fins que les seves llàgrimes van formar els dos llacs. Des de llavors els membres d’aquesta tribu tenen dret a escollir lliurement amb qui es volen casar, sense el consentiment dels pares”.

I després d’escoltar tradicions, jugar, cantar… vam fer una aturada a mig camí en una zona on les famílies van a passar-hi el dia. Es tracta d’una zona on hi ha un petit riu, envoltat per “cabanyes” de fusta, amb les seves catifes, on es troben les famílies resposant i prenent el te, tot comentant la jugada del dia. Ens vam sentir com una família més. Al costat, hi ha les típiques paradetes on venen menjar com unes patates, crispetes, festucs… les típiques bosses de plàstic que es venen a tot arreu en definitiva.

Tot seguit, més hores de cotxe, posta de sol, més jocs i històries… fins arribar a Azrou, enmig de l’Atlas. Ens van dur a un hotel perdut damunt la muntanya. Tantes hores de cotxe cansen també! Bona nit i fins demà!

Enric

Agoudal

Sisè dia en ruta. Toca marxar del desert. I per explicar el següent indret a visitar, farem una classe de geografia. Ens dirigim a l’Alt Atlas. L’Atlas és el nom de la gran serralada, que al Marroc es divideix en tres parts: Mig Atlas, Alt Atlas i Anti-Atlas (si mirem un mapa trobarem situada cada part de dalt a baix tal com està escrit respectivament).

Fou un camí llarg per arribar al següent destí: Agoudal. Un dels pobles més acollidors on vam estar. Tot just arribar, ja es respira un ambient de muntanya. Des del cotxe ja véiem tots aquells camps de conreu immensos, i al fons, per un caminet de sorra, es podia arribar al poble, tot ple de casetes. A l’hivern, ens van dir que hi carda un fred important (si si, al Marroc també hi fa fred!) i també hi neva!

Nosaltres faríem nit a l’Auberge Ibrahim. Petit i acollidor. On tothom que hi treballa et somriu i et demana si vols qualsevol cosa. On hi trobem unes poques habitacions, les justes, cada una amb la seva porta blava i un nom d’animal diferent.

Tot seguit, a mitja tarda, vam decidir anar a fer un tomb pel poble. Va ser la passejada més autèntica de tot el viatge! Autèntica en el sentit del contacte amb la gent. Agoudal és on ens van rebre amb els braços ben oberts tots i cada un d’ells. On totes les nenes i nens sortien corrents de les portes de casa seva per veure’ns de ben a prop. On aquestes mateixes nenes i nens no ens demanaven res, com en la gran majoria dels altres indrets marroquins (sense generalitzar, només basat en experiència pròpia). On tot el poble estava pels carrers, observant-nos i saludant-nos, des de lluny o des de prop. On totes les noies que venien de treballar al camp ens dedicaven un somriure. I on vam jugar un partit de futbol, també molt autèntic, on es jugava un Barça-Madrid de la màxima, i on ens van demanar si els hi podíem donar diners per comprar xarxes per les porteries. Queda pendent per la propera visita.

En definitiva, Agoudal és un poble que marcaria a qualsevol ruta per terres marroquines. Per això, aquest post va dedicat a aquest poble, i sobretot, a tota aquella gent que ens hi va rebre!

Enric

“La prisa mata, y la pachorra remata”

Primer de tot, hem arribat al cinquantè post! Visca! Si no ho tinguéssim tan oblidat últimament, ja en portaríem uns quants més, suposo… Però ara que comencem desembre i sembla que fa una mica de fred, estarem més estona a casa i tindrem més temps per escriure. Dic sembla perquè ja no sabem si serà cosa de quatre dies o podem començar a treure la roba d’abric de l’armari.

I seguim amb la ruta pel Marroc de l’estiu passat. Primer ens hem de situar, ja que si triguem tants dies en escriure, ja no ens recordem d’on som. I tenint en compte que som enmig del desert, encara estem més perduts. I després d’una gran nit, havíem decidit llevar-nos ben aviat per veure la sortida del sol. De manera que a les sis del matí ja sonaven alarmes (qui és capaç de llevar-se tan aviat sense despertador?), i mai havíem trigat tan poc en recollir les coses i pujar dunes amunt per veure l’esdeveniment. Pujar dunes tot just cinc minuts després de llevar-se és una mica dur, però amb la dormida un no s’adona de res i ja és el capdamunt de tot.

La sortida del sol enmig del desert és la típica fotografia, un esdeveniment ideal, i es pot enviar al World Press Photo, a veure si amb una mica de sort passa de la primera ronda de selecció.

Tot just sortit el sol, encara feia aquella “rasquilla” de matí no assolellat. I era hora de la tornada amb dromedari cap a l’alberg, i com no, un bany a la piscina plena de neerlandesos/es, que sembla que no surten mai de l’alberg, i que a sobre ens miren amb menyspreu. Esmorzar, recollida i cap a Rissani altra vegada, per visitar alguns llocs on no havíem pogut anar el dia del casament. Com per exemple els mercats. Primer, un gran mercat ple de paradetes i gent i on s’hi pot trobar de tot. Tot lo necessari pel dia a dia. I segon, els mercats d’animals, tres per separat, cada un d’ells amb un animal diferent. Però aquí ho deixo, veure els animals lligats fa patir, la veritat.

Fem un sal cap al migdia. Dinar a casa de n’Ali, el nostre amic i guia, a Merzouga. Envoltats per la seva família, vam menjar molt a gust, jugar amb els més petits i fer una migdiada conjunta, és a dir, tots nosaltres dormint. A saber que deurien pensar els de la casa de nosaltres. Colla de dormilegues! Vam estar fins a mitja tarda. Merzouga és un petit poblet on hi pots trobar les poques cases i famílies respectives que hi viuen i alguna que altra botiga. Tot molt acollidor. A nosaltres ens van dur a una botiga de catifes, on el venedor, amb un castellà més correcte que el meu, ens va mostrar moltes catifes a veure si li compràvem alguna. Va acabar el terra de la botiga ple de catifes de mil mides i colors. Són els jefes venent.

Més tard, al vespre, tornada a l’alberg, sopar i dormir? No, encara no. Una mica de gresca amb tota una colla de joves que ens van tocar música per a nosaltres. Altra vegada eren més músics que públic, però ells encantats d’acollir-nos. Uns quants acudits seus, dels quals només enteníem un de cada deu, un parell de copes de vi per part nostra, i a dormir? Sí, ara ja toca que anem tocats.

Per acabar, una de les frases més dites del poble marroquí i que els defineix totalment: “La prisa mata, y la pachorra remata”.

Enric

Jo tenia un dromedari

Ens vam llevar plens de sorra per tot arreu, matalàs, roba, orelles, a tot arreu teníem sorra! Això si, abans de posar-nos a dormir vam contemplar les estrelles com mai ho havíem fet.

Pel matí vam anar a fer una ruta amb cotxe per la vora del desert, fins a una haima on hi vivia una família de nòmades. Quina vida! Ens van acollir molt amablement, tot mirant-nos per veure qui érem. I és que senzillament tenien lo just i necessari per viure, una gran haima per a fer tots els àpats i descansar, una cuina i una mena d’espai per a fer treballs manuals com teixir una catifa. Ens vam sentir molt bé, i és tan autèntic veure i viure-ho!

Per dinar, vam anar al poble de Khamlia, al sud-est, prop de Merzouga, on habiten els Gnawa. Són de les poques regions de poblants negres que queden pel país (totes pel sud-est). Ens van rebre amb molta hospitalitat, i ens van convidar a dinar i a escoltar i ballar la seva música en directe, eren més músics que no pas públic, però ens ho vam passar pipa! El poblet és molt petit i acollidor, on s’hi pot trobar una escola mixta pels nens i nenes, creada per l’Association El Khamlia (es pot trobar informació a la xarxa sobre l’associació esmentada). Un aplaudiment per aquest poble, que intenta tirar endavant per mitjà de canvis i sobretot, d’un bonic somriure.

A la tarda, sant tornem-hi cap a l’alberg a fer un bany a la piscina, i a omplir la motxilla petita amb lo necessari per passar la nit al desert. I per endinsar-nos al desert, vam complir el típic i tòpic d’anar-hi amb dromedari. La primera sensació és de trobar-se molt amunt, ja que quan un es puja damunt del dromedari aquest està ajagut a terra i no sembla que sigui tan gran, però quan comença a desplegar les seves llaaaargues cames! Agafem-nos al agafador/ferro que els hi posen com a nansa per poder-se agafar i no caure en cap moment! Un cop estem ben habituats, només queda deixar-se dur i contemplar el paisatge. Es poden anar trobant petjades d’altres dromedaris que fan ruta, o zones on no hi ha petjades, i per tant, resulta que estàs més sol que la una. La nostra ruta va durar una hora i trenta minuts, i ens esperava una haima on hi passaríem la nit. No obstant abans, vam voler escalar una duna, però no s’acabava mai! Els peus se’ns anaven enfonsant si els mantenies una estona, i resulta, que quan estàvem a punt d’arribar al cim de la duna, apareixia el pic d’una altra duna que hi havia més enllà! Ens podríem estar dia i nit escalant dunes sense mai acabar!

Resultat: vam decidir baixar corrents per arribar a la haima en un temps rècord. Cal dir que baixar corrents impacta bastant, ja que no pots parar! Però per sort, no ens vam topar amb els dromedaris ni amb la haima.

A la nit, sopar amb el guia de dromedaris, un nòmada dels de tota la vida, anomenat Ibrahïm. Ell mateix fou el cuiner. No vam poder parlar amb ell, però la seva cara de bona persona ja ens inspirava tota la confiança i bondat del món. I ell, en el moment que va tenir son, es posà a dormir allà al costat, a terra, com tota la vida. I nosaltres, vam decidir anar a fer un tomb, com qui no vol la cosa, pel desert, guiant-nos pel guia i per la llum de la lluna. Ens vam asseure una bona estona al capdamunt d’una duna tot contemplant tota l’extensió de sorra que teníem al davant. L’únic so de la nit era el del nostre djembé.

Una imatge de silenci? Estar una nit enmig del desert sense dir res. Impressionant.

pd1: En tots els acudits que expliquen els marroquins surt un dromedari o una cabra.

pd2: L’altre dia, a les barraques de Girona, vam escoltar la cançó dels bobobobs: Visca, visca som els bobobobs! Els grans nautes del capità Bob! Hem de viatjar, sense mai parar, i al planeta terra hem d’arribar! Quins temps!

Enric

Dinar familiar, casament amazic i arribada al Desert

Títol llarg però que resumeix el tercer dia a terres marroquines. Fou un dia intens, ja que ens llevàvem ben aviat a Dades tot contemplant les meravelloses vistes just sortint de l’habitació. Les altes muntanyes impressionaven molt més de dia. I després d’un bon esmorzar, com és habitual allà, vam posar rumb per les carreteres disposats a veure més i més paisatges impressionants. I ens destinàvem a Todra, on hi ha les altres grans gorges del sud del país.

Todra s’ha convertit en un punt de trobada on les famílies i els amics/gues d’aquesta zona del Marroc venen a passar-hi el matí o la tarda. Hi ha una mena de riu on es remullen els peus i hi renten la roba també, i de pas, a la vora del riu, estan tots i totes situats a lo pícnic tot menjant alguna cosa. Hi ha qui passeja els burro/s o el ramat de cabres pel costat del riu, on està situada tota la filera de cotxes de les respectives famílies.

Un cop deixàvem Todra ens anàrem cap a Erfoud, on el conductor Mohammed ens havia convidat a dinar a casa seva. Erfoud és un poblet molt petit, que es caracteritza per les seves cases típiques i tradicionals amazics. Casa d’en Mohammed és una casa petita i acollidora, de fet, només vam veure el menjador, on ens esperava una petita taula rodona on hi menjaríem set persones i mentrestant, tota la quitxalla jugant pel mateix menjador. Després del gran (sempre gran!) plat de cous cous (que mai s’acaba!) vam tenir una tarda molt divertida jugant amb els nens i nenes de la casa, que no sabem d’on sortien, però anaven entrant al menjador poc a poc. La qüestió és que vam acabar fent una festa de globus (típica festa de globus) on vam acabar tots gaudint molt i molt! Tot nen/a ha de tenir la seva primera festa de globus no?

Un cop jugat i rejugat a casa d’en Mohammed, anàrem cap a Rissani, on ens esperava el darrer dia del casament (darrer dia ja que els casaments amazics acostumen a durar 3 dies, o més). Era el gran dia! On la parella ja podia començar a fer vida en comú! Tota la festa que fan està molt bé. Tot lo dia ballant, dones i homes uns davant dels altres, i es poden estar hores i hores! Es va reunir tot el poble al casament, i es podia notar qui hi “pertanyia” i qui no per la vestimenta. Però quan hi ha qualque cosa a celebrar es reuneixen tots/es i fan xerinola i es diverteixen com ningú. Nosaltres, altra vegada, vam estar gran part de la tarda jugant amb tot nen i nena que anava apareixent per allà del poble, fins al punt que ens vam convertir en el centre d’atenció de Rissani, obviant el casament. Ens van tractar com a reis.

Però tot lo bo s’acaba, i caigué la nit, i tocava anar cap al desert! No sabem com, però en Mohammed va saber arribar a l’alberg en plena nit on no es veia res de res, tenint en compte que hi ha molts albergs iguals per la zona. Un aplaudiment amazic per en Moha! Ja estàvem allà! Teníem dues habitacions, però de la calor que feia vam acabar dormint al terrat amb un matalàs, i cal dir que s’hi dorm molt bé!

I després d’un dia amunt i avall, convivint amb el poble amazic, i amb una nit molt estrellada, ens anàrem a dormir. Demà ruta amb dromedari i haima enmig del desert? Visca!

Enric