Qui va ser primer l’ou o la gallina?
En aquest cas, és indubtable que el massis fou primer.
El Catinaccio ve del llatí “ciadenac”, que vol dir cadena (o candau).
…ara bé, la manera de dir “candau” és amb “e”; catenaccio… que deriva de cadena (“catena”).
És a dir, a la pràctica, comparteixen significat… però el nom del massís és una versió arcaica, lèxicament parlant.

Catenaccio (amb “e”):
El Catenaccio és un conegut sistema ultradefensiu especialment emprat pel futbol italià als anys 60′.
L’origen però no és Italià. El creador del “sistema” fou Karl Rappan; un entrenador austríac que primer el va aplicar al Servette de Ginebra (Suïssa) i desprès a la selecció suïssa.
Es basa en jugar amb una línia de tres centrals, un lliure per davant de la defensa i un altre lliure encarregat de tancar la defensa i fer un marcatge individual al punta.
La premsa francesa va batejar-ho com a “verrou” (bloqueig) que en italià derivaria a “catenaccio”.
Aquell any (1938) Suïssa arribaria a quarts de final, sent eliminats per Hongria, però deixant a la cuneta a Alemanya [per sort els alemanys no es van sentir ofesos i els Suïssos no van ser victimes de cap invasió com a represalia]

No seria fins una dècada més tard que arribaria a Itàlia de la mà de Nereo Rocco (1946/47) que entrenava la Triestina (la qual, l’amic Toni Padilla ens il·lustra amb la peculiar història de la Triestina)
Rocco es regalaria una mica més i fixaria una línia de 4 més un lliure, carregant el mig del camp amb 4 migcampistes.
I pensareu… bueno, el Depor de Lotina també juga amb 5 tios… però s’ha de pensar que aquella època la gent jugava amb 3 defenses i 5 davanters i que Hongria feia 6 gols per partit.
… i els fruits de jugar tancat quins van ser?
La Triestina va quedar subcampiona d’Itàlia l’any següent!

Nereo Rocco i les seves copes

Però l’apogeu no arribaria fins la dècada dels 60′ on el mateix Rocco va fer campió d’Europa i del món al Milan: s’havia consolidat el resultadisme, on 1-0 era la tònica habitual que justificava qualsevol partit.
L’altre moment històric fou quan Helenio Herrera, amb el seu Inter de Milano va guanyar la final de la Champions al Celtic (que aquella època jugava bé).
Era el catenaccio contra el “futbol total”… i va guanyar el catenaccio. Aquell dia el Celtic va xutar 40 cops a porta i va jugar infinitament millor, però van perdre: “Minipunto pel Catenaccio”.

Helenio Herrera… i més èxits del catenaccio

Avui en dia el Catenaccio com a tal s’usa puntualment, on la Grècia del 2004, campiona d’Europa, pot fer-hi bandera.
Itàlia segueix guardant d’ençà un tic ultradefensiu del qual probablement no sortirà en molts anys.

Hem entès que superar una defensa a là “catenaccio” té les seves complicacions…
…doncs superar el massís del catinaccio també.

Catinaccio (amb “i”):
El massís del Catinaccio és un massís de les Dolomites italianes a la província del Trentino.
Els sudtirolesos en canvi li’n diuen “Rosengarten” (jardí de roses) per les seves formes punxegudes i perquè la seva composicio dolomítica (combinat de carbonat de calci i magnesi) li dona aquest to vermellós… que queda exaltat en certs moments de la posta del sól que li doten d’un color vermell preciós.
La versió austríaca és sens dubte més poètica.

Escalada pura i dura per superar el catinaccio

L’italiana en canvi en parla de l’inexpugnabilitat d’aquest grup muntanyós.
No seria fins a finals del segle XIX que els primers escaladors superarien aquesta barrera… i de fet no hi ha cap carretera ni camí que l’atravessa.
Tots els camins passen pels costats i és que el Grup del Catinaccio ÉS insuperable!
Estem parlant de formes molt verticals, extremadament abruptes que agafen els 2.800 metres…

Increible massis, increibles colors

Dit això, algú dubte de la relació entre ambdues coses?

Finalment recomanar la visita a les Dolomites… lloc on un servidor no hi ha anat i es mor de ganes de fer-ho.

Salut!

MENDA

Noi siamo stati a Pisa due volte, prima e dopo di andare a Albania. Abbiamo arrivato a il aeroporto Galileo Galilei (qui è nato a Pisa) per la notte, e abbiamo dormito davanti del stesso aeroporto, in una piccola spianata, perche il aereo verso la Albania usciva a prima ora de la matina. Così che abbiamo lasciato la visita per il ritorno.

Dopo di quindici bellissimi giorni a Albania, abbiamo ritornato a Pisa. Questa volta si che abbiamo tenuto tempo per visitare la città con calma, ja che no uscivamo fino il pomeriggio.

Pisa è una città piccola che distacca per la famosa torre di Pisa. Questa torre sta in la Piazza dei Miracoli, dove anche sta il Duomo, il Battistero e il Camposanto Monumentale. Ma non solo ha la torre! Pisa tiene belli posti per perderci. Stradi senza gente e tranquilli. Sono molto belli qualsiasi stradi stretti.

Tutta la gente stanno visitando la torre in qualsiasi giorno del anno. Forse per questo è molto bello andare per la periferia della Piazza e andare senza rotta.

Enric

De Sardenya es diu que és una Nova Zelanda, però en petit i això és una molt bona floreta. Illa amb clima mediterrani, de platges verges i litoral abrupte. Interior salvatge, amb turons, muntanyes, valls, boscos, pobles perduts, pobles turístics, ermites, monuments megalítics, coves tant en terra com en mar, postes de sol infinites i de carreteres que enamoren.

Sardenya està relativament poc poblada (1.665.000 habitants), i la seva geografia fa que els pobles més importants es trobin a la costa. L’interior està format per pobles remots i pobles poc habitats. La seva capital, Cagliari, es troba al sud i al nord destaquem Sassari, punt de connexió amb l’illa de Còrsega, que es troba a uns pocs quilometres. La seva cervesa – l’Ichnusa – és tota una institució a l’illa, a més de l’excel·lent oli d’oliva que hi ha.

Les platges de Sardenya, són de sorra, però no per ser una illa hom s’ha d’imaginar infinitat de litoral banyable, ens al contrari, la majoria del litoral és escarpat, fet que fa impossible el bany. En certs llocs, la natura dóna una treva i ens brinda amb platges estretes i llargues magnífiques. Probablement gràcies a aquest litoral, Sardenya mai ha estat ni serà de turisme massiu – el mateix, però més accentuat, passa amb Còrsega.

L’experiència personal no em permet parlar massa en concret. Vam anar 5 dies, d’aquests, un parell a l’Alghero, un a Bosa i l’interior entre Bosa i l’Alghero, i un al nord de l’Alghero.
L’Alghero, és un poble magnífic, molt recomanat. Bosa és un poble urbanitzat entorn d’un riu. Poble venecià molt agradable amb un alt patrimoni cultural i unes coves marítimes. Aquest té, al final del riu, una petita platja.
Al nord, destacar les platges que hi ha entorn del poble de Stintino.

I sobretot destacar el poblet de Monteleone Rocca Doria. Aquest es troba a dalt d’una roca. Desprès de varies corves de 180º, hom arriba a un poble bucòlic, remot i que té unes vistes increïbles. Mare meva, 5 estrelles Michelin li dono al poble!!

Nosaltres vam anar a l’hivern, així que ens vam mullar… de la pluja que va caure. Vent, fred i aigua; un escenari infernal, però tot i això vam gaudir molt de l’illa.
Des de ladupla.com ens hem quedat amb les ganes de tornar… a l’estiu i poder-la explorar més a fons. Realment val la pena dedicar unes bones vacances a Sardenya – i així ja m’ho han fet saber coneguts que han estat.

MENDA

Teramo, que nassos és Teramo i com és que aquest poblet italià de la regió d’Abruzzo es mereix un post especial? La resposta és ben senzilla: és un poble que durant una setmana de juliol es converteix en l’epicentre de l’handbol a Itàlia.
Aquest poble de 55.000 habitants, tranquil i sense massa res a destacar que les restes d’un anfiteatre romà, un castell i una esglèsia romànica es transforma per acollir un torneig internacional d’handbol que té ja 36 anys de vida. Des del 1972 el poble acull tot tipus de nacionalitats per una sola causa: l’handbol (pallamano en italià). Aquest fet ha provocat que l’UNESCO declarès Teramo “città apperta al mondo”.

De l’aventura esportiva ja han passat molts anys (concretament des del 2000), i vaig anar amb l’equip d’handbol d’ençà, el BCN-Sants UBAE. De fet, els jugadors érem els integrants de l’equip que des de petits he estat jugant. Així que nosaltres, que érem uns crios de 14 anys, tots bons amics i que veníem de passar 5 dies a Calella de Mar disputant els Campionats de Catalunya (que vam quedar tercers), ens deixaven sols pel món per primer cop! Tot un caxondeo!

Vam arribar a Itàlia sota una onada de calor històrica… el primer dia estàvem a 56º al sol: l’asfalt es fonia i enlloc havia Aire Condicionat… i a sobre la selecció de Nigèria no es treia el xandall! Per sort, la temperatura va anar minorant. Fet que no va deixar de provocar incompareixènces a les hores més dures i que ens passéssim el dia a la piscina municipal.

Com que el poble no té tants pavellons per acollir l’aconteixement, qualsevol espai era bo per muntar una pista d’handbol: els patis de les escoles, les places del poble o un carrer ample. Fins i tot es muntaven grades! Els equips dormien a les escoles, on s’habilitaven aules amb lliteres i menjadors. Allà convivíem amb italians, brasilers, coreans, eslovens, noruecs… una infinitat de nacions poblaven la vil·la que veia alterada la seva tranquil·litat per una setmana. El dia de l’obertura, la protocol·lària desfilada de nacions et feia sentir als Jocs Olímpics!

De tot això ens emportem un gran record, ja que ens ho vam passar magníficament bé, lliures, envoltats dels amics de tota la vida i fent el que més ens agradava fer: jugar a handbol. (i menjar pizzes!)

Visca l’handbol i visca tots aquells que promouen aquest esport minoritari – a la majoria de països – que fan que sigui més i més gran! En el cas de Teramo, és una ciutat on l’handbol és l’esport rei, amb un etern equip a la primera divisió italiana. Tot això en un país sense cap tradició per aquest bell esport!

MENDA

L’Alghero, l’històric poble on es parla català. Durant el període dels Almogàvers, Catalunya fou una superpotència que controlava una part important del Mar Mediterrani: des dels Països Catalans fins a Grècia, lloc que va ser a vegada la tomba de l’imperi català. Pel camí, l’illa de Sardenya també va ser en part controlada. L’Alghero fou doncs un important centre d’aquest imperi.                                                            Amb el pas del temps, l’Alghero de seguida va tenir altres “amos” però la influència quatribarrada va perdurar. (l’escut de l’Alghero té les quatre barres)

Avui en dia, ni Crist parla català, i aparentment ni tan sols parlen sard. La gent gran es diu que en parla – no ho vam comprovar – la gent dels serveis – alguns sí que en parlen, però estàndard!! – i algunes generacions/promocions que han volgut estudiar-lo – això ens han explicat.
A tot això ens vàrem trobar molta propaganda de la Generalitat que feia recordar a tothom el passat de l’Alghero: banderes, algunes plaques, una seu de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), un monument… i sí que algun tríptic penjat a les parets que animava la recuperació de la llengua (aquest sí que en català alguerès)

A part d’aquesta vessant cultural, l’Alghero té un alt interès intrínsec: és un poble que dona al mar, destinat al turisme. Per sort, el turisme sard no és massiu ni tan sols a l’estiu. Nosaltres vam anar a l’hivern i tot això no ho vam viure, però per boca d’altres, l’Alghero, i Sardenya en general, no estan mai atapeïts. (sí que és ver que, per exemple, no hi ha resorts…etc.)

L’Alghero és un poble emmurallat, però aquesta només recorre la línia de costa, reforçada puntualment amb torreons de defensa. Tot el litoral és escarpat i les seves platges les trobem a uns pocs quilometres enllà. Així doncs, trobem un nucli antic peatonals, de carrers estrets i empedrats, força irregulars i que per sobre de tot, es respira tranquil·litat. La tranquil·litat es reforça quan un dedica el temps a veure el litoral escarpat de l’illa o simplement la unió que hi ha entre la natura i la pedra de la muralla.

Lluny del nucli antic, la vil·la és força vulgar. Cases baixes amb la pintura caiguda – realment, l’Alghero necessita urgentment una mà de pintura – i uns carrers sempre decorats amb palmeres. Per sort, no hi ha zones residencials ni urbanitzacions. Així que el poble es limita a una relativa poca extensió.

Des de ladupla.com recomanem altament una visiteta a l’Alghero (un cap de setmana és més que suficient) i dit de pas, una visita a l’illa en general. Nosaltres vàrem anar 5 dies i vam llogar un cotxe per dos dies i visitar una mica més l’illa… paga la pena absolutament. Dit de pas un petó ben gran als tres companys de viatge! Merci Muletinho, merci Flowers, merci Sònia!!

MENDA