…tot i que al Mar Mort encara no hi he anat, aquest estiu he experimentat una sensació que si més no s’hi acosta: la salinitat de les aigues de l’illa de Cres (Croàcia) era increïble (en alguns llocs més que altres) fins el punt que un podia no moure’s dins l’aigua i t’aguantaves - amb alguns problemes tot i això.
Altres coses banals com intentar tocar el fons o donar una tombarella totalment dins de l’aigua es convertien en tot un repte… tambè s’ha de dir que els ulls s’en ressentien especialment.

MENDA

I per aquells i aquelles que es preguntin si ja no tenim res més a dir sobre Albània, els direm que mai acabaríem de parlar-ne! Això si, de la ruta que vam fer, només ens queda parlar sobre Thëthi, un poblet del nord. Per a nosaltres, Thëthi significa moltes coses, com tranquilitat, bon ambient, bona acollida… entre d’altres. Sobretot direm que et sents en un món a part, molt diferent de la resta del país. Resulta que per arribar-hi s’ha d’accedir per l’únic camí possible, el qual no es troba en un estat gaire bo (típic camí de sorra-pedra), on inclús el conductor/a d’un 4×4 també té els seus problemes.

Però després de la llarga aventura per arribar-hi, ja es nota un paisatge diferent, de cop deixa de fer calor (si és estiu) i el sol és difícil de veure. Un jersei i pantaló llarg no estan de més per fer rutes per la zona, i no oblidem pas una bona manta per dormir. Just arribar hi ha una mena de bar-paradeta on hi ha persones de per allà, les quals pregunten als nouvinguts/des a on volen anar. Nosaltres ja teníem marcada la casa de la família Çarku, de manera que un nen va pujar al cotxe i ens va acompanyar. De fet, va pujar al cotxe, vam seguir el camí i resulta que la primera casa que ens vam trobar ja era la de la família Çarku, així que va fer un senyal, ens vam aturar, va baixar i va marxar caminant. A nosaltres ens van rebre membres de la família, que no són pocs, molt agradables i particulars cada un d’ells.

I aquí és on volia arribar, a la sensació agradable que vam tenir quan estàvem en aquella casa, on només una tieta parla anglès, i amb la resta ens comunicàvem amb el nostre ventall de paraules albaneses, que cada dia era més ampli. Teníem previst quedar-nos-hi només una nit, però com que estàvem taaaaant bé vam decidir fer una segona nit, i així vam tenir un segon dia per fer una ruta amb una família de Kosovo que també s’hi estava uns dies a la casa, i guiada per una de les tietes de la casa.

Una descripció ràpida de la família podria ser la següent: La mare, qui duu la batuta, sempre somriu i cuida els convidats com si fossin de la família. El pare, sempre amb el raki a la mà, és qui duu els comptes de la casa. Una primera tieta, la nostra guia, molt simpàtica i espontània. Una segona tieta, professora de l’escola del poble, és qui ensenya anglès i fa de traductora per la casa. Un tiet, crec que marit de la professora, sempre amb els seus amics, asseguts a una taula del pati tot comentant la jugada. I per acabar, tot el sector de nens i nenes. Les dues més grans, ajudant més en les tasques de la casa, i tota la resta de petits/es jugant pels voltants. En definitiva, una família plena d’alegria, que farà que un/a se senti com a casa.

Estic segur que la resta de famílies que habiten per la zona són molt encantadores, però nosaltres vam conviure amb aquesta, i n’estem d’allò més orgullosos, fins al punt de recomanar anar-hi si algú s’està per aquestes terres.

Thëthi fou per nosaltres el gran descobriment del país, un dels grans racons albanesos, però en aquest cas un d’aquells racons no habituals. És un poble on mana la natura, on hi ha unes quantes cases convertides en masies per acollir a les persones que viatgen, i on no hi ha cap tipus de botiga/negoci. Poc a poc va apareixent el seu nom arreu, com en les guies de viatge d’Albània, que per cert cada vegada en podem trobar alguna més que l’any anterior a les llibreries.

Estaria tot el dia parlant i dedicant paraules agradables als seus habitants i al seu paisatge, però diuen que una imatge val més que mil paraules, així que molt millor veure-ho amb els propis ulls.

pd: dins la descripció de la família, me’n adono que no hi apareix el gran referent que no falta a cap família de la zona: la iaia. Sempre ens la trobàvem fora de la casa, fent les seves coses, i quan ens veia ens deia si plouria o no (amb un 100% d’encert), ja que gràcies a ella ens vam estalviar algun que altre xàfec. Ara ja puc acabar el post ben a gust.

Enric

Hem gaudit de la referescant brisa de muntanya a la casa de Tolmin i de la també referescant brisa marina del piset de Cres. Ens hem refrescat (beneït) als rius de muntanya eslovens (especialment al Soca) i hem esquivat la calor croata a les aigues adriàtiques. Hem pujat als sostres eslovens per veure els alps i hem pujat a penyasegats de l’illa de Cres per veure les serralades de les costes i illes croates. Hem vist ciutats filles de l’imperi austro-hongarès i ciutats filles de l’imperi Venecià. Hem vist coves que van inspirar a Dante i les coves del Carst que a qualsevol deixa maravellat. Hem fet rafting pel Soca i equilibris a les boies de les platges de Cres. Hem vist monuments mussolinians i homenatges als (grans) Partizans. Hem provat vins, cerveses, aigues de l’aixeta, cockta… i raki. Hem viatjat en ferri, en autobús, en tren i en cotxe (més lent que els Yugos de fa 50 anys)… i hem vist dos móns diferents però que durant 60 anys van conviure tant a gust com nosaltres hem disfrutat de cadascún dels seus racons!!

HVALA LEPA Slovenija, HVALA LEPA Otok Cres!!

MENDA

Per endavant ens queden 10 dies d’Alps Julians i platges verges, d’espectaculars gorges i ciutats d’una altra època, de riu Soca i llac Bled, de coves càrstiques i bons vins, de fred i calor, de pobles perduts i de capitals europees, de ferris i carreteres a 1700 metres… i esperem que d’hospitalitat balcanica!

Aquest cop la Sònia, en Pau i en González m’acompanyen en un viatge de contrastos que esperem que surti rodó.

MENDA

De les seleccions africanes, només Ghana, amb el permís dels serbis, ha passat de ronda. Les altres s’han quedat pel camí. L’amfitriona ho ha intentat fins al final, però ja era massa tard. Nigèria, Camerun i Algèria han quedat últimes dels seus respectius grups, amb falta de gol, errors defensius…

Anglaterra i EEUU s’han clasificat de xurra. Els anglesos han fet el mínim esforç, i els yankees encara han jugat bé, però és un fet que han passat al temps de descompte eliminant a l’estimada Eslovènia, que mereixia passar a vuitens, i com a primera, ja que ha sigut l’única selecció regular del grup.

Argentina i Holanda, amb molt millor joc la primera, sembla que van a pel títol, guanyant tots els partits fins al moment. Alemanya també, però amb alguns dubtes, tot i que fan un molt bon futbol. Cal dir que pel joc mostrat fins al moment, és la millor.

Paraguay i Eslovàquia mereixen un aplaudiment, no pas menys que una de les seleccions invictes del campionat com és Nova Zelanda, que ha empatat els tres partits.

Les seleccions de Llatinoamèrica han demostrat jugar molt bé, i han passat totes, a excepció de Chile i Honduras que juguen avui. Esperem que Chile passi, per mèrits propis, i Honduras ho intenti fins al final deixant una bona imatge.

Per acabar, altra vegada, elogiar el joc i l’actitud dels asiàtics. Corea del Sud i Japó arriben a vuitens mostrant un gran joc tàctic, tècnic, disciplinat… i un Honda molt inspirat. I no oblidem pas Corea del Nord, que malgrat la golejada rebuda, ha arribat fins al Mundial, una fita per la seva història futbolística.

Aupa Chile!

Enric

Un Mundial també ens permet veure les diverses aficions d’arreu del món. Una munió de persones que, unides per un sentiment, es desplacen des de molt lluny per viure aquest moment. I un cop al camp, podrem veure quines són les més cridaneres, divertides o balladores (aquestes últimes són bàsicament les africanes o algun grup de borratxos). I sempre fa gràcia veure la relació entre les dues aficions, que ja pot ser bona o dolenta (no cal posar exemples), o també tenir al davant persones d’un país del qual no se’n coneix res. Al llarg dels anys, s’acaben creant derbis personals, i se sol escoltar la frase de: “Aquests són els que al Mundial del 94 ens van guanyar…”

De moment, s’ha jugat una ronda, i per tant tothom ha jugat un partit. Alemanya sembla que és l’única que ha mostrat un molt bon joc, i des del primer minut buscava guanyar el partit. La resta de partits tenien una cosa en comú, i era el fet de que totes les seleccions es limitaven a veure venir el rival, i si en algun moment podien fer algun gol, doncs millor que millor. Cal destacar les seleccions asiàtiques (trobem a faltar Aràbia Saudita), que com sempre, són molt ordenades i disciplinades, i això sempre dificulta l’atac del rival. I així individualment, destacaria Eslovàquia, a la qual li falta acabar les jugades i no adormir-se els darrers minuts, Corea del Nord, per la gran defensa davant Brasil, la qual va tenir dificultats per marcar, i Chile, que ha demostrat ordre, rapidesa, tècnica i un bon criteri per jugar la pilota.

Anirem seguint el Mundial. A veure si tenim sorpreses!

Si voleu seguir els partits com si fossiu al camp, no dubteu en aconseguir una bona vuvuzela!

Enric

Ens ha estat explicant unes quantes històries. Ens ha fet saber que no és immigrant social, sinó immigrant polític, tot i que no ha acabat d’explicar molt bé els motius. És un apassionat de la política, i està encantat amb l’espanyola. Està content aquí. La família pot treballar i els fills estudiar sense problemes. Viu a Caldes d’Estrac, però en qüestió de pocs dies es trasllada a Mataró (tot i que els fills estudiin a Barcelona). Encara és més feliç de que hi hagi la companyia Wizz Air, amb la qual pot anar i tornar al seu país a un bon preu. I per acabar, entre d’altres coses, també ens ha explicat que va estar una temporada a Corea del Sud, de qui ens ha destacat la disciplina del dia a dia (en àmbit laboral i social).

Aquesta és una història més de persones nouvingudes que t’expliquen i també t’agraeixen el tracte rebut, cosa que fa sentir bé. A partir d’aquí, he cercat informació de la població turca a Bulgària, que representa el 9% del total de la població. Si que podia pensar en que hi hauria molta presència degut a que són països fronterers, però no m’hi havia capficat mai. I de fet, la immigració turca, pel que veig, deu ser una de les més notòries arreu d’Europa, i procedents del mateix continent.

Sempre ens agrada conèixer altres persones, amb les seves històries respectives, com la d’en Lazaro.

Enric

De fet, d’aquesta pel·lícula, destacaria dos fets que ens vol mostrar l’autor. El primer, la relació entre Sèrbia i Albània. L’odi que es tenen es mostra en certs moments per mitjà de comentaris fets per uns i altres. Aquest odi duu a la violència, que és el mitjà que utilitzen per comunicar-se aquests dos països.

L’altre fet, són les onades d’immigració que vénen d’Europa de l’est. És habitual escoltar i/o veure notícies relacionades amb pasteres que arriben plenes de persones procedents d’Àfrica, però no s’ha d’oblidar pas que dia a dia arriben, o ho intenten, persones procedents d’arreu del món. De manera que quan parlem d’immigració, hauríem de fer referència a qualsevol persona, ja sigui gambiana, nepalesa o belga. L’acció sempre és la mateixa, tot i que canvien les condicions amb les quals es desplacen. Per això, crec que és molt encertat el missatge de la pel·lícula, mostrant-nos la quantitat de problemes que tenen persones per desplaçar-se a un altre país del mateix contintent.

Llàstima que sigui una d’aquelles pel·lícules que es manté tres o quatre setmanes en cartellera en un sol cinema. Nosaltres érem un total de cinc espectadors. Animem a veure-la en algun moment, com també d’altres obres del mateix autor.

Enric

L’àrab és qui té el poder i l’autoritat. L’amazic està més reprimit i li manquen uns drets. Ens trobem davant d’una situació de repressió que dura de fa anys, i pel moment, no sembla que millori. Un exemple és el fet que les persones amazics no poden tenir el nom en el seu idioma, l’amazic, i en la documentació ha de constar en àrab. Per exemple: Ali en lloc d’Ayur (que vol dir lluna). Això recorda a l’època franquista, quan el català estava prohibit. Moltes persones encara duen el nom en castellà al dni.

Aquest fet, evidentment, no només passa al Marroc, sinó a molts altres poblats d’arreu, i en d’altres cultures del món que desconec. I seguint en la línia marroquí, trobem el poble sahrauí, el qual també està directament putejat pels de dalt. Fa temps que reclamen ser un poble lliure i poder tenir uns drets i llibertats que no tenen, però queda encara un llarg camí. Si més no, el cas és conegut arreu, i ja és un principi.

No pretenc donar una imatge negativa del Marroc ni de les persones que hi viuen, però si que em sap greu que aquestes coses passin, i més quan he conegut qui ha nascut i ho viu o ho ha viscut. I darrerament he estat llegint documents i articles al respecte, i m’han agafat ganes d’escriure aquestes línies. Recordar l’estada als poblats amazics del Marroc sempre és quelcom agradable per a mi.

Enric

Recordo que vam arribar a la capital eslovaca des de Praga, passant per Brno (ho recordo ja que tenim una foto feta des del tren) un pèl tard, a mitja tarda, degut a un retard (no només falla la Renfe) que duia el tren.

Recordo que durant l’espera a l’estació de Praga vam estar jugant a footbag amb un parell d’estatunidencs, bastant peculiars, tot sigui dit, a les andandes (més d’una vegada se’ns va caure la pilota a les vies). Per aquelles èpoques sempre dúiem algunes pilotes a sobre, i en estones llargues que teníem, tot era treure la pilota i a jugar!

Recordo que a l’arribada, després d’aquest retard esmentat, vam estar intentant que una treballadora de l’estació ens ajudés a arribar a l’alberg al qual preteníem anar, però no hi havia manera! Cal afegir que mentre parlava tenia la mania d’escupir al vidre que acostuma a separar al personal de l’usuari/a.

Recordo que vam tenir un llarg camí cap a l’alberg. Diria que és l’Hostel Blues. El duu (si és que encara hi és), el senyor Lobo, o així es feia anomenar el bon amic. Resulta que no tenia lloc per als tres, i amb tota la hospitalitat del món, va decidir avisar a un conegut seu, el qual tenia una mena d’apartament amb algunes habitacions (d’aquells que només trobes si algú t’ho diu, ja que no deu aparèixer a les guies).

Recordo que mentre esperàvem a que vingués aquest conegut, el senyor Lobo ens va convidar a uns quants xupitos. Molt amable.

Recordo que el conegut, un home amb el cabell blanc, era bastant seriós, però molt bona persona. Tenia allotjades altres persones: dues noies fineses i un noi australià, el qual s’havia lesionat d’una cama i havia hagut d’aturar la seva ruta i quedar-se aquí, dormint al sofà.

Recordo que vam estar prop del Danubi, com en altres ocasions durant aquest viatge. I les poques hores que hi vam ser, ens van donar temps per fer una volta pels carrers de la ciutat i poc més abans que es fes fosc.

Recordo que fou dels pocs indrets on vam estar durant l’interrail on hi havia prou ambient per la nit, o si més no, no estava amagat de cara al públic. Però no vam sortir, ja que havíem de matinar l’endemà.

Recordo que pel matí següent, de camí cap a l’estació, en hores en les quals encara no hi ha gaires persones pels carrers, i les que hi ha anem amb cara d’adormides, vaig fer la reflexió de que era una llàstima marxar de Bratislava sense haver-hi passat gaires hores. Queda pendent una segona visita, una mica més llarga si pot ser.

Enric