Guimarães és la cuna de la nació Portuguesa i és el bastió des d’on va començar la reconquesta portuguesa a principis del segle XII, l’enclau dona mostres al haver un nucli històric protegit per restes d’una antiga muralla i encapçalat per un castell a dalt del turonet que presideix tal nucli.
El primer assentament fou un monestir de finals del segle X i a principis del segle XI es construïria el castell… al llarg del segle XI s’unirien castell i monestir amb cases i la vil·la de Vimaraes es convertiria en la “capital” de Portugal amb la coronació del primer Rei de Portugal: Alfonso Henriques.
Al segle XII hi hauria una batalla contra l’obispat de Santiago que assentaria la regió i permetria començar a recuperar terreny al món àrab a partir del segle XII.

La ciutat però ha anat creixent “lletjament” al voltant del nucli històric que avui en dia és l’únic que val la pena, tot i que és més que suficient.
El nucli històric té una configuració clarament medieval amb places aporticades, i una estructura de carrers simple, amb pràcticament 3 carrers principals “amples” que tots porten al castell i una munió de carrers perpendiculars als principals molt més estrets i laberíntics.

Val la pena la visita al poble ja que té un encant xulo.
Tot i que nosaltres no vam fer-ho, existeix un telefèric que et puja a una muntanya d’on hi ha unes excelents vistes al poble i a tota la regió.
També cal destacar l’estadi del Vitoria de Guimarães (Estadi Alfonso Henriques), amb capacitat per 30.000 espectadors i remodelat en motiu de l’Eurocopa de Futbol que es va disputar a Portugal l’any 2004 sent una seu de l’esdeveniment.

MENDA

La Praxe va nèixer a principis del segle XVIII a Coimbra i venia arrelada als ideals d’igualtat de sexe i persones, drets civils, integració i cooperació… però amb el pas del temps tot això ha derivat en una associació molt jerarquitzada que es dedica a fer accions que en molts casos tendeixen al sadisme i a un abús extrem entre membres.
Una comunitat que va ser una insignia important de la lluita contra la dictadura a pres una forma que de ben segur Salazar estaria orgullós.

Aquesta forta jerarquització i l’abús de poder que “poden” pràcticar amb l’excusa de ser de major rang degenera en continues vexacions i abús de poder… com ells diuen: “la praxis és dura però és la praxis” (Dura Praxis, Sed Praxis),(fent un símil amb la famosa frase romana de “la llei és dura però és la llei”)

Per fer-nos una idea… la vestimenta i simbologia que passejen els de la praxe diariament (perquè no es treuen l’atuendo ni per cagar - d’uns 500€ -, basat en una capa negra i en el cas de nois traje i noies, traje amb faldilla) porta de per si tot el contingut, en el qual cada any que portes a la unviersitat obtindràs símbols que t’identificaràn, al igual que el “jefe suprem” es reconegut per portar una immensa cullera de fusta (deu ser un fill de puta el de la cullera), talls a la capa, “parches” o llaços de colors lligats impliquen una sèrie de fets, així anar fent…
…la idea és la següent: per ser de major rang, aquest pot ordenar el que sigui (”manu militaris” total), el de menor rang no pot mirar als ulls al de major rang… etc. etc.

Les majors vexacions es produeixen durant les 3 primeres setmanes de classe on la conseqüència més extrema és la mort d’un estudiant ofegat mentres estava sent passejat amb una corretja de gos… traumes físics i psicològics son el dia a dia de la Praxe: una imatge xocant és la que ens relatava una amiga que diu que va veure més de 50 tios plorant desconsolats.

Bueno, doncs, quines ganes no de començar la uni i ser maltractat no?
La veritat és que a principi d’universitat si dexideixes no formar part de la praxe té tambè conseqüències ja que a part de ser marginat, ets blanc d’un col·lectiu massa poderós, així que almenys si ets de la praxe tens el fosc consol de putejar al personal en un futur…

… per sort, el moviment anti-praxe és cada cop més majoritari, i la dupla.com s’hi addereix sense cap mena de dubte.

MENDA

PS. m’agradaria veure l’imbècil de la cullera passejant pel barri de la Ribiera a vere que li passa…

Benvinguda a en Bernat la Irene i la Mire… i a seguir amb l’aventura…

Volteta vora del riu, on pots veure de primera ma com la ciutat viu del seu port on el camí del ví falta curar-se en les bodegues que es trobar a tota la riba del Duero, al llarg de tot Porto.
Vaixells que no han canviat en segles pujen i baixen diariament a travès de la Ribera del Douro.
El concepte de port dista totalment de qualsevol port comercial - sens dubte - o pesquer! L’única materia prima és la que fa famòs Porto: els seus vinets.

Riu avall, trobem Foz, el port pesquer de Porto, un poblet pesquer que manté l’encant de Porto amb les seves villes “azulejades” que donen al mar, la muntanya que acompanya tota la riba del Douro fa que no tinguem apenes més que una primera linia de mar.
Un tranvia - dels pocs que funcionen - recorra tot el litoral fins arribar a la punta de l’Atlàntic.
Nosaltres varem gaudir - com era d’esperar - d’un gran dia de pluja i vent huracanat… en la (trista) història quedarà com el temporal (Xhyntia) que ha destrossat el Nord d’Espanya i ha causat uns 50 morts a França.

MENDA

PS. “opau” foneticament, en brasileiro vol dir pal (com a membre)

… la victima, Porto, la maravellosa ciutat del vi que es troba a la desembocadura del riu Douro (Duero)

amb en Mulet, el Pau i el Bernat… i l’Irene, la Mire… i la Cèlia (que ens acull amb els braços oberts)… passarem gairebe una setmaneta!!… aixo si, passats per aigua.

Les primeres sensacions: una ciutat maravellosa, que se li ensuma un encant acollonant… i que viu cara el vi i el seu riu!!…

MENDA

pd. va per tu, gonzalez!!

I després d’aquesta estona curiosa i divertida, ens dirigíem a Ifrane, amb prèvia parada al llac que es coneix amb el mateix nom que el poble. Ifrane és un indret molt peculiar dins del context marroquí. De cop et trobes en un poblet amb els seus jardins i bancs (de diners, tot i que també n’hi ha per asseure’s, encara que abunden més els primers) tot molt modern i europeu. Té el sobrenom de la Petita Suïssa. Era el suposat lloc per dinar, però no vam ni baixar del cotxe i vam anar cap al següent punt.

I el dinar fou el darrer àpat plegats amb guia i conductor, o el que és el mateix, amb l’Ali i el Mohammed. Més tard, ens deixarien a Fes, darrera parada de la gran ruta amb ells. Ens van deixar davant mateix de la porta de l’hotel, i fou un moment molt emotiu que el guardem per a nosaltres. Aquestes persones ens ho van donar tot!

A la tarda, visita a la GRAN MEDINA, la qual és la més antiga del Marroc i la més llarga del món. Hi ha massa carrrers estrets per on perdre’s! Hi podem trobar de tot, això si, i ens podríem estar tot un dia negociant amb els venedors. I de fet, si trobem alguna cosa que volem comprar, podem esperar a trobar-la més endavant a un altre preu, o bé quedar-nos la del venedor més simpàtic (hi ha alguns que han nascut per això, ja que aconsegueixen reunir mig poble a la botiga). Recomanable anar a veure el senyor de les babutxes grogues, el qual té les millors del mercat, fetes amb pell per ell mateix. De paciència en té molta aquell home, i només li cal un traductor si les explicacions són molt complicades.

Després de voltes i més voltes i aconseguir reconèixer alguna botiga per la qual havíem passat abans, vam saber refer el camí de tornada i arribar a l’hotel, on ens vam fer les primeres birres del viatge! Una mena de quintos de la marca Flag. Cartes i quadrat! i a fer nones.

Demà? Chaouen! El poble de color blau.

Enric

Tallin és la capital d’Estonia, però tot i ser la ciutat més gran de la petita República Bàltica, té uns 400.000 habitants.
Tallin és però la ciutat més extensa de llarg, i la veritat és que ho és motl degut a tenir cases poc altes i semblar més aviat un gran poble que una petita ciutat.

Aquesta s’estructura al voltant de la ciutat antiga i el port. La ciutat antiga creix al voltant d’un turó, que tot just neix del port. La importància de l’enclau geoestratègic és evident i molt adequat.
El nucli antic està tot emmurellat i té accès des de la part interior de la ciutat, la part que dona al mar és totalment infranquejable encara avui en dia.

De les tres capitals de les repúbliques bàltiques, Tallin és la més ben conservada, degut a una total restauració duta a terme amb la caiguda de la Unió Soviètica i una forta inversió dels “veïns
germans” finalndesos.
El centre està composat per carrerons que s’entrelliguen i s’enfilen cap a dalt del turó, on es troba una emminent esgèsia ortodoxa (St Olav) envoltada per les restes d’un castell.
Tot i l’agradable passeig que comporta perdre’s pel centre, tot sembla massa artificial, massa ben cuidat i perfecte, deixant una sensació de ciutat de cartró-pedra.
Fora de muralles veiem una zona super-moderna que ens demostren l’efectivitat de l’inversió finalndesa que ha donat fruit a centres comercials i oficines.

A més, hom podria pensar que Tallin no és una ciutat gaire visitada… seria caure en l’error. Cada dia i especialment els caps de setmana, la capital és invaida per Finlandesos que creuen l’estret (un trajecte de 1 hora i pico amb vaixell) per buscar oci infinitament més barat.
De tota la munió de finesos que invaiexen els carrers del nucli antic de Tallin, destaquen especialment els joves que hi acostumen a sortir de festa, ja que al seu país el preu de l’alcohol és prohibitiu.
El més bó de tot plegat és que els tios no perden ni un segon en les ansies d’alcoholitzar-se i ja en el duty free del vaixell agafen un pet acollonant… l’imatge de desenes de borratxos a la duana del port d’Estonia és força bona…(i encara més bona si són només les 10 del matí del dissabte i ja s’han begut una litrona de vodka a palo seco… hauria estat bo comprovar si arribaven a la nit)…
…tot i això els més grans no es queden curts ja que tots tornen amb el seu carro (homologat per carregar el màxim de beguda possible) ple d’alcohol… ja que no és broma quan diem que un regal típic entre finlandesos és una bona ampolla de vodka o whisky.

Una curiositat que ens deixa Estonia (on cal recordar que era una antiga República Soviética) és que apenes hi ha russos. Ens expliquem: quan Stalin va fotre mà als amics Bàltics – a part de carregar-se’n uns quants – es va encarregar de repoblar el país amb russos deixant una proporció de 50-50.
Amb la independencia, els venjatius estons van decidir no donar papers a la comunitat russa, forçant la marxa de la majoria d’ells. Avui en dia, la comunitat russa viu bàsicament del comerç, especialment treballa al Gran Mercat de Tallin, formant una comunitat tancada que veu la seva situació amb resignació al estar condemnats a una vida [gairebé] apàtrida.

La Kumpania Algazarra ens deleiten amb una combinació d’estils marcats per l’estil balcànic, d’aquells que ens fa ballar i saltar hores i hores sense parar. És d’aquells grups ideals per animar una festa, ja sigui en un local o pels carrers. El recomanem altament. Per anar fent boca:

pd: No ens oblidem pas de Jaleo Real, els quals també recomanem d’escoltar. Jaleito, jaleito, ito, ito…!

Enric

La següent parada és Azrou. Però abans, dues anècdotes matineres. La primera, tenint en compte les poques persones allotjades a l’alberg, destacar que El Poal, poble molt proper a Mollerussa, fou conegut per tots/es, ja que hi havia presència poalenca, o coneixença de família poalenca (en un moment, es va començar a reunir una, dues i tres persones que n’eren o hi tenien família). El Poal fou famós per un dia!

I la segona anècdota, resulta que quan ens dirigíem al següent destí, vam acompanyar a la dona treballadora de l’alberg, qui resulta que s’havia acomiadat, ja que era el seu darrer dia de feina. La senyora era molt feliç en aquell moment, i cantàrem tots plegats durant el trajecte.

Fou un dia amb moltes hores dins el cotxe. Vam anar fent parades segons les necessitats del moment, com els àpats. Destaco el llac Tislit, amb una tonalitat de blau turquesa molt maca. Ens van explcar la llegenda dels llacs: Isli i Tislit: “Es diu que dos joves enamorats havien pres la decisió de casar-se però no van obtenir el consentiment dels seus pares. Bojos d’amor, els dos joves van plorar fins que les seves llàgrimes van formar els dos llacs. Des de llavors els membres d’aquesta tribu tenen dret a escollir lliurement amb qui es volen casar, sense el consentiment dels pares”.

I després d’escoltar tradicions, jugar, cantar… vam fer una aturada a mig camí en una zona on les famílies van a passar-hi el dia. Es tracta d’una zona on hi ha un petit riu, envoltat per “cabanyes” de fusta, amb les seves catifes, on es troben les famílies resposant i prenent el te, tot comentant la jugada del dia. Ens vam sentir com una família més. Al costat, hi ha les típiques paradetes on venen menjar com unes patates, crispetes, festucs… les típiques bosses de plàstic que es venen a tot arreu en definitiva.

Tot seguit, més hores de cotxe, posta de sol, més jocs i històries… fins arribar a Azrou, enmig de l’Atlas. Ens van dur a un hotel perdut damunt la muntanya. Tantes hores de cotxe cansen també! Bona nit i fins demà!

Enric

Fou un camí llarg per arribar al següent destí: Agoudal. Un dels pobles més acollidors on vam estar. Tot just arribar, ja es respira un ambient de muntanya. Des del cotxe ja véiem tots aquells camps de conreu immensos, i al fons, per un caminet de sorra, es podia arribar al poble, tot ple de casetes. A l’hivern, ens van dir que hi carda un fred important (si si, al Marroc també hi fa fred!) i també hi neva!

Nosaltres faríem nit a l’Auberge Ibrahim. Petit i acollidor. On tothom que hi treballa et somriu i et demana si vols qualsevol cosa. On hi trobem unes poques habitacions, les justes, cada una amb la seva porta blava i un nom d’animal diferent.

Tot seguit, a mitja tarda, vam decidir anar a fer un tomb pel poble. Va ser la passejada més autèntica de tot el viatge! Autèntica en el sentit del contacte amb la gent. Agoudal és on ens van rebre amb els braços ben oberts tots i cada un d’ells. On totes les nenes i nens sortien corrents de les portes de casa seva per veure’ns de ben a prop. On aquestes mateixes nenes i nens no ens demanaven res, com en la gran majoria dels altres indrets marroquins (sense generalitzar, només basat en experiència pròpia). On tot el poble estava pels carrers, observant-nos i saludant-nos, des de lluny o des de prop. On totes les noies que venien de treballar al camp ens dedicaven un somriure. I on vam jugar un partit de futbol, també molt autèntic, on es jugava un Barça-Madrid de la màxima, i on ens van demanar si els hi podíem donar diners per comprar xarxes per les porteries. Queda pendent per la propera visita.

En definitiva, Agoudal és un poble que marcaria a qualsevol ruta per terres marroquines. Per això, aquest post va dedicat a aquest poble, i sobretot, a tota aquella gent que ens hi va rebre!

Enric

I seguim amb la ruta pel Marroc de l’estiu passat. Primer ens hem de situar, ja que si triguem tants dies en escriure, ja no ens recordem d’on som. I tenint en compte que som enmig del desert, encara estem més perduts. I després d’una gran nit, havíem decidit llevar-nos ben aviat per veure la sortida del sol. De manera que a les sis del matí ja sonaven alarmes (qui és capaç de llevar-se tan aviat sense despertador?), i mai havíem trigat tan poc en recollir les coses i pujar dunes amunt per veure l’esdeveniment. Pujar dunes tot just cinc minuts després de llevar-se és una mica dur, però amb la dormida un no s’adona de res i ja és el capdamunt de tot.

La sortida del sol enmig del desert és la típica fotografia, un esdeveniment ideal, i es pot enviar al World Press Photo, a veure si amb una mica de sort passa de la primera ronda de selecció.

Tot just sortit el sol, encara feia aquella “rasquilla” de matí no assolellat. I era hora de la tornada amb dromedari cap a l’alberg, i com no, un bany a la piscina plena de neerlandesos/es, que sembla que no surten mai de l’alberg, i que a sobre ens miren amb menyspreu. Esmorzar, recollida i cap a Rissani altra vegada, per visitar alguns llocs on no havíem pogut anar el dia del casament. Com per exemple els mercats. Primer, un gran mercat ple de paradetes i gent i on s’hi pot trobar de tot. Tot lo necessari pel dia a dia. I segon, els mercats d’animals, tres per separat, cada un d’ells amb un animal diferent. Però aquí ho deixo, veure els animals lligats fa patir, la veritat.

Fem un sal cap al migdia. Dinar a casa de n’Ali, el nostre amic i guia, a Merzouga. Envoltats per la seva família, vam menjar molt a gust, jugar amb els més petits i fer una migdiada conjunta, és a dir, tots nosaltres dormint. A saber que deurien pensar els de la casa de nosaltres. Colla de dormilegues! Vam estar fins a mitja tarda. Merzouga és un petit poblet on hi pots trobar les poques cases i famílies respectives que hi viuen i alguna que altra botiga. Tot molt acollidor. A nosaltres ens van dur a una botiga de catifes, on el venedor, amb un castellà més correcte que el meu, ens va mostrar moltes catifes a veure si li compràvem alguna. Va acabar el terra de la botiga ple de catifes de mil mides i colors. Són els jefes venent.

Més tard, al vespre, tornada a l’alberg, sopar i dormir? No, encara no. Una mica de gresca amb tota una colla de joves que ens van tocar música per a nosaltres. Altra vegada eren més músics que públic, però ells encantats d’acollir-nos. Uns quants acudits seus, dels quals només enteníem un de cada deu, un parell de copes de vi per part nostra, i a dormir? Sí, ara ja toca que anem tocats.

Per acabar, una de les frases més dites del poble marroquí i que els defineix totalment: “La prisa mata, y la pachorra remata”.

Enric