Category Archives: Cultura

Què pensen els alemanys de la independència de Catalunya?

Ja portem uns quants mesos aquí a Alemanya i s’ha de dir que el tema de la possible independència de Catalunya és un tema recorrent.

Tot i que no tothom està al cas, sí és cert que molta gent és conscient que alguna cosa s’està coent a Catalunya, tot i que la majoria no entenen gaire bé què passa i perquè passa.

Per una banda, la majoria dels alemanys son conscients que a Catalunya es parla una llengua diferent. També és cert que tots saben col·locar Catalunya en un mapa, i és que “Barcelona ist sehr bekannt” (coneguda). D’altra banda, que la cultura catalana es diferencia de la resta d’Espanya és quelcom que no els sorprèn gaire. Normal, la cultura de les diferents regions d’Espanya és certament diferenciada entre elles, cosa que per a mi és el més maco d’Espanya. Ells consideren que el mateix passa a Alemanya.

Es pot dir que en conjunt i de forma força majoritària, respecte el procés “de transició nacional”, als alemanys no els agrada ni convenç gaire el tema, ni estan per la labor…
Tot i això, es miren el tema amb certa distància i respecte, a veure-le’s venir (s’ha de dir que els alemanys són poc de mullar-se i més si no coneixen el tema).
També val a dir que la informació que acostumen a rebre del tema és per part dels corresponsals alemanys a Madrid que generalment presenten una informació força esbiaixada, molt en consonància amb la posició del govern espanyol, fet que tampoc ajuda a que els alemanys entenguin massa la situació. 

I la pregunta és, per què no es miren amb bona cara el procés?
A continuació vaig plasmant tant comentaris que he anat escoltant al llarg dels dies per part d’alemanys així com de comentaris de catalans a Alemanya arrel d’haver parlat amb ells… entenent que SEMPRE hi ha mil opinions diferents.

1) Per una banda perquè “nacionalisme” – per raons històriques – ho relacionen amb època xunga: nazisme, idea de superioritat de pobles i races i aquest pal… d’aquesta manera se’ls ha de matisar una mica el concepte de “nacionalisme” perquè ho vegin menys violent i agressiu. També s’ha de dir que l’augment de “l’independentisme” no crec que s’hagi donat precisament per un augment del “nacionalisme”…

2) Tema econòmic i “espoli fiscal”. Sobre aquest tema tampoc són gens còmplices – com a molt algú del Hessen, Bayern o Baden-Württemberg ho miraria amb més bona cara, però tampoc massa – ja que en el fons ells “estan igual” i ja els sembla bé… i no els expliquis que si a Catalunya és massa desigual, que si els mecanisme son diferents i 1000 històries d’aquestes que no les volen ni sentir. Encara que les  diferencies son certament rellevants. Sobre el tema podeu seguir el fil d’un debat entre catedràtics força interessant. … i no només hi ha diferències en el tema econòmic sinó especialment en els mecanismes democràtics que té darrere la Länderfinanzausgleich.
Continue reading

Share

“Berlin is not Germany”

Una de les coses que més m’agrada al viatjar arreu del món és veure les petites diferències quotidianes que podem trobar i que fins que no vius una realitat diferent no t’adones que a fora de casa teva allò que és tant habitual no ho és per ells.
Doncs bé, encetem un apartat dedicat a totes aquestes petites – o no tant petites diferències.

Primer de tot alertar d’una cosa: “Berlin is not Germany
Probablement no serà el primer cop que sentiu aquesta idea i és que és del tot ben cert.

“Berlín no és Alemanya” per moltes raons:
1) D’entrada, arquitectònicament, no té res a veure. Berlín mai ha estat una ciutat típica Alemanya però les diferències es van fer encara més grans després de la segona Guerra Mundial.
Berlín va quedar arrasada i una nova ciutat es va construir en temps rècord. I al construir-la, va primar allò més funcional.
A tot això se li ha de sumar la presència d’una ciutat que va ser part de dos països: la RDA i la RFA.
De la mateixa manera que la influència arquitectònica pròpia de la RDA així com de les directrius/influències “arquitectòniques” de la URSS van fer de Berlín quelcom irreconeixible respecte la resta d’alemanya.
I a tota la barreja arquitectònica s’ha de sumar les façanes pintades / grafitades de Berlín: són una obra d’art!

Karl Marx Alle: els “palaus dels obrers”. Estètica estalinista

2) Alemanya és un país ja d’entrada amb força presència migratòria – ja sigui per estudi o per treball – però és sens dubte Berlín “la que s’endú” la palma.
A Berlín podem trobar-hi fins a 130 nacionalitats diferents!

3) A Alemanya les lleis antitabac als bars són una mica més flexibles que a Espanya, però tot i així existeix per exemple la obligació en locals relativament grans de tenir un espai sense tabac i un espai – si es vol – per a fumadors.
Bé, això s’ho passen totalment pel forro. A Berlín fumen on els hi dóna la gana – amb permís dels amos del bar, és clar.
Existeix fins i tot una llei no escrita a alguns bars on es serveix menjars [que no restaurants] on es pot fumar quan tothom ja ha acabat de menjar – o quan s’ha tancat la cuina, vaja.

Una de les meravelloses façanes de Berlín (Adalbertstrasse)

4) A Berlín tot Cristo travessa els carrers en vermell. Jo recordo que tant a Alemanya com per l’Europa de l’Est m’he endut unes bones bulles de la policia per creuar en vermell.
Doncs bé, aquí tothom creua en vermell i kein problem.
També s’ha de dir que no hi ha gaires passos de zebra, així que sense massa inconvenients hom pot creuar per on l’hi dóna la gana.

Continue reading

Share

Kein Rollos – Sense Persianes

Les persianes són quelcom que està incorporat en el nostre dia a dia i esdevé un element tan quotidià que ni tant sols li fem cas.
Una persiana serveix per minimitzar la calor de l’estiu – cosa que per res ho farien servir al nord d’Europa – però també per tapar la molesta llum matutina.
…però a l’Europa no Mediterrània les persianes no existeixen.

La gent et diu… clar, que si no hi ha tan sol com a Espanya; que si les hores de llum s’han d’aprofitar, que no fa calor i no calen, que si amb una cortina ja fem…
Els pebrots! El que són uns “ionquis de la llum”!

No només nosaltres estem desesperats: tapant la finestra

Durant els dies laborals cap problema ja que hom es lleva amb el sol. Però els caps de setmana són un infern.
Que des de les 9 et vagis despertant per la presència del sol és un desastre ja que les cortines tapen llum, però tampoc tanta, fet que molesta extremadament.
I si ja de per si el sol del matí molesta, si hi ha neu al carrer – com és el cas – encara tot està més il·luminat!
Solució: tots amb “antifaç”.

I sí, tot el grup de gent que estem aquí anem desesperats a la recherche de l’antifaç, NO GENS FÀCIL DE TROBAR.
… i el que tampoc m’explico és com aquesta gent pot dormir pels matins del cap de setmana sense un antifaç.
Només hi trobo una explicació: “son uns ionquis del sol”.

Salut i… una mica de foscor!

PS. També existeix una solució menys ortodoxa: posar cartrons – o succedanis – a la finestra.
Les formes són el de menys a canvi de poder dormir tranquil·lament durant el cap de setmana!

Share

Curiositats sobre el fus horari

Degut a la meva marxa cap a terres veneçolanes en aproximadament dos mesos, m’he adonat que quan sigui allà el meu rellotge haurà de marcar 5 hores i mitja menys que l’hora local d’aquí a Barcelona, que és la mateixa que a Tromsø, N’Djamena o Thëthi, per citar alguns exemples. I és que això de la diferència horària entre els estats del món és ben curiós.

Mapa on podem veure els respectius fusos horaris

De punta a punta del món hi ha una diferència de 26 hores, el que ve a ser un parell d’hores més que un dia sencer. I qui hi ha a punta i punta del fus horari? Doncs es tracta d’illes que es troben perdudes enmig de l’oceà Pacífic, concretament les illes Baker i Howland a menys 12 hores, i l’illa de Kiribati a més 14 hores. Incís: menys 12 hores i més 14 hores respecte el conegut meridià de Greenwich o el també anomenat Temps Universal Coordinat, que ve a ser el mateix, però el segon és el successor del primer.

Continue reading

Share

El menjar no es llença

És probable que a tots nosaltres, de petits, els nostres pares ens deien que “el menjar no es llença” i que si “hi ha nens a l’Àfrica que es moren de gana”… etc. etc.

Els anys han passat i per mi la màxima que “el menjar no es llença” segueix tant o més vigent que mai… però ara que ens hem fet grans, descobrim que molts adults llencen el menjar (es parla que el 40% de la producció de menjar es llença). De la mateixa manera també hem descobert que la fam no només es troba a l’Àfrica, sinó que desgraciadament la podem trobar ben a prop.

Amb l’agreujament de la crisi, menjadors socials així com entitats socials de voluntaris (com pot ser el banc d’aliments o entitats veïnals) es dediquen a recollir, repartir i cuinar menjar per gent que ho necessita.

La desgràcia és que el menjar que ells recullen prové de la beneficència de particulars (i d’empreses també) quan sabem que estem en un món occidental on l’oferta d’aliments és sempre sobrant i cap persona hauria de passar gana ja que existeixen mecanismes de sobres per evitar-ho.

Desgraciadament es llença a diari quantitats industrials de menjar a diferents llocs. En la majoria de casos aquest menjar sobrant es podria distribuir i ja que pel que sembla per voluntat pròpia d’aquests no es farà, demanem que d’alguna forma es reguli de manera que s’acabi aquesta barbaritat.

Supermercats: És una reivindicació antiga la d’obligar que tot el menjar sobrant el donin i s’està lluitant amb vehemència per aconseguir-ho.
Conec de casos que des de dins de les empreses s’ha intentat que es faci però al final sempre preval la raó econòmica que fa que fer-ho sigui una pèrdua de diners; fet que demostra la necessitat de legislar o incentivar per evitar-ho.

Menjadors escolars: Existeixen ordres explícites de les empreses que gestionen el catering/cuines dels menjadors escolars de llençar el menjar sobrant de cada migdia; fins el punt que prohibeixen que els monitors de menjador s’enduguin res.

Hotels i Restaurants: Es calcula que als restaurants de l’Estat Espanyol es llencen unes 173 tones de menjar al dia (63.000 tones a l’any).
Això és una quantitat astronòmica de menjar que provoca a més unes pèrdues anuals al sector d’uns 255 milions d’euros. Aquestes pèrdues venen especialment degudes a la mala gestió dels aliments ja que es té la tendència d’encarregar molt més del que es necessita. (molts cops provocats per descomptes amb la compra de grans quantitats)
Animem a fer una millor gestió però també a que aquests sobrants siguin repartits d’alguna manera.

Camp: Arxifamoses les imatges de tones de fruita enterrades per evitar que els preus d’aquestes s’enfonsin. Tot i que entenem el mecanisme de preus i la raó del perquè es llencen, creiem que s’haurien de generar certs mecanismes per solucionar-ho; encara que no deixa de ser un producte delicat al fer-se malvé tant ràpid.

Grans centres logístics i de distribució: No cal anar al venedor final per trobar exemples on es llencin grans quantitats de menjar. Molt menjar no surt d’aquests centres i es destrueix directament a l’origen.

Continue reading

Share

Aquí te pillo, aquí te asado

Una de les coses que comparteixen argentins i urugua/sh/os són els asados.
Un asado és junt amb el mate els pilars alimentaris de la societat tant “gaucha” com “charrúa“.

L’asado és un ritual i una costum arrelada en la societat fins a límits insospitables. Tenen les seves pràctiques, les seves maneres de fer, així com els seus rituals.
Fins aquí normal. Però el que realment és més sorprenent és la freqüència en que fan un asado o en general, consumeixen carn [vacuna].

Les vaques són les reines del país…

Uruguay és [junt amb Argentina] el país del món amb major consum de carn vacuna: 58,2 kg a l’any per habitant [160 grams al dia]*.
No és d’estranyar doncs que el paisatge predominant del Uruguay siguin les vaques, que pasten lliurement i alegrament pels verds camps del Uruguay. Concretament en pasten al voltant de 12 milions [cada habitant li toquen unes 3,5 vaques]*.
Això sí, la qualitat d’aquesta és sublim. Gràcies a que aquestes pasten enlloc d’estar tancades i que menjen herba fresca.

“Medio Tanque” a Montevideo… un asadero públic urbà

Potser el que més em va cridar l’atenció fou que pels carrers pots trobar “medio tanques” perquè la gent pugui fer-se el seu asado en qualsevol moment.
I així és, si a casa no tens espai o no tens per fer un asado, sempre pots anar a aquests “asaderos públics urbans” i te’l fas.

Una altra cosa que em va cridar l’atenció fou l’estructura de les graelles. Sempre tenen una part al costat de la graella per fer exclusivament el foc i tenir-lo així sempre obert [sempre hi ha temps de fer un últim tall]. Les brases que van caient del foc senzillament es van col·locant sota la graella on es troba el menjar: una gran idea!!

Detall de la posició del foc i les brases i… vacio, chorizo, provolone, molleja, morrones con queso, morcilla… mmmm…

Però no es oro todo lo que reluce. Aquesta voracitat carnívora té un inconvenient: la principal mort de la població del Uruguay son les enfermetats cardiovasculars que venen donades per l’excés de consum de carn [vacuna]*.

Finalment dir que jo tinc una especial devoció per la molleja (les amígdales de la vaca) que son un manjar i que estan boníssimes!!

Salut i… “un aplauso para el asador“!

ROGER

* Referències de les dades exposades en aquest enllaç: http://ves.cat/a100

Share

El tango més punk té un nom: Orquesta Típica Fernández Fierro

Buenos Aires és sinònim de moltes coses, però potser un dels més sonats és el TANGO, patrimoni immaterial de la humanitat.

Un gènere musical que té arrels al voltant del Mar del Plata [Buenos Aires, Montevideo i Rosario es disputen l'origen] i que va néixer als barris obrers d’aquestes ciutats com expresió que fusionava un infinit d’expressions artístiques; tant d’arrels europees, africanes com llatinoamericanes… donant com a resultat una expressió “criolla” totalment nova que no pararia de créixer i fer-se famosa ja des de mitjans del segle XIX… i que veuria el seus apogeus ja des d’inicis del segle XX.

Concert de la Fernández Fierro al CAFF (10/12/12)

El tango té grans noms, potser el més notori és el de Carlos Gardel… però l’escena també contemple grans bandeonistes, parelles de ball, intèrprets…
… el tango va molt més enllà del ritme (“2×4“) i de la imatge clàssica del ball d’una parella efusiva…
… el tango té moltes formes d’interpretació i d’entendre’l on potser [a part del ritme] l’únic punt en comú és el bandoneó (una mena d’acordió).

La visita a Buenos Aires no ens podia excusar d’assistir a algun esdeveniment de tango [lluny del circuit turístic]…
… casualment, durant aquells dies, es celebrava el dia internacional del Tango i la ciutat de Buenos Aires havia preparat una vesprada de concerts als Jardins de Palermo (davant del Planetari) on GRANS de l’escena anaven posant el seu granet de sorra.
Nosaltres, com a complets ignorants del tango, ens va servir per veure i començar a entendre la diversitat d’aquest gènere músical, molt però que molt més enllà dels tòpics coneguts.

Concert Orquesta Típica Fernandez Fierro (10/12/11) from Ladupla on Vimeo.

Però el plat fort venia l’endemà, últim dia del viatge.
Uns amics ens van recomanar que anéssim a veure l’Orquesta Típica Fernández Fierro, un grup molt canyero de tango, que es troba dins l’escena d’un reguitzell de grups que estan modernitzant el tango coneguts com “La Guardia Joven“.
La Fernández Fierro fa més de 10 anys que batalla fora dels circuits oficialistes, entre el carrer i l’escenari i com a precursors de la modernització del tango s’han guanyat un documental i tot. Continue reading

Share