Carrers patrocinats

Davant la mala situació econòmica del país i de les Administracions Públiques – a part d’esquarterar l’Estat del Benestar – es busquen certes solucions creatives com són les de patrocinar els noms de les parades de metro.
(que ha generat noms recurrents com “Fontan-eda”, “Marina-d’Or”…)

“Vomistar” patrocina els carrers de Montevideo

Doncs bé, quelcom que va en aquesta línia vaig veure tant a Buenos Aires com a Montevideo on els carrers de la ciutat estaven patrocinats.
Sota de cada placa que indica el nom del carrer, hi trobem una marca comercial.

Carrers patrocinats a Buenos Aires

En aquest casos, els patrocinis van servir perquè aquestes empreses privades financessin el posar les plaques informatives dels carrers a la vegada que implicava un ingrés extra per a l’Ajuntament.
Això ha fet que aquesta pràctica s’estengués per tota la ciutat… excepte a certs barris suburbials on no hi ha plaques.

Basavilbaso és clarament el número 1: els del Tenerife ja ho sabien.

Tot i que existeix una necessitat econòmica clara, arriba un punt que la inclusió de publicitat als espais públics acaba sent certament saturant.

Salut… sense patrocini!

ROGER

Aparcament “a la Uruguaya”

Un denominador comú a Montevideo és la forma d’aparcar d’aquests.
De forma molt habitual, els cotxes es van enganxant uns a altres de manera que es creen cadenes de cotxes enganxats.

Cotxes encadenats a Montevideo

Fins i tot m’atreviria a dir que aparcar amb el fre de ma posat és il·legal, ja que no entenc com sistemàticament, al aparcar, un es dedica a moure els cotxes de davant i del darrere.

No vaig tenir el gust de veure com algú atrapat entre els cotxes era capaç de sortir-hi tot movent uns quants cotxes… però vist lo vist, deuen tenir els collons pelats de fer-ho…

Salut i… bicicletes!

ROGER

La vorera te l’arregles tu!

Les ciutats del Uruguai, així com Buenos Aires tenen una cosa en comú: cadascú s’arregla el seu tros de vorera.
Sí, en efecte, tal i com sentiu.

Vorera “artística” al Casc Antic de Montevideo

La primera conseqüència d’aquesta norma és que les voreres de les ciutats son gens uniformes: cadascú fa servir un tipus de llosa diferent i el desgast/estat d’aquest és dispers.
Així doncs, la vorera canvia de forma, color i estat a cada pas que un dona.

… ja era hora que arreglessin la vorera (Buenos Aires)

I d’aquest últim apunt destacar l’estat de les voreres.
En alguns casos les voreres es troben en un estat lamentable, tot i que jo crec que estan millor del que es podria esperar, ja que en el fons, entenc que la prioritat d’una família alhora d’arreglar el teu tros de vorera deu ser baixa.

Aquesta vorera no té solució; pobre veï

Especialment perquè a ciutats com Montevideo la majoria de la gent viu en cases i no en pisos i per tant, el cost d’arreglar el teu tros de vorera és superior al que tindria si es visqués en un pis.
D’aquesta manera, els barris rics acostumen a tenir les voreres arreglades; mentre que els més humils a vegades ni tan sols existeixen.

Vorera d’un edifici públic feta malbé a Buenos Aires

Continúa leyendo La vorera te l’arregles tu!

El Departamento de Rocha (Uy)

A l‘Uruguay existeix un lloc on el temps va a una altra velocitat, així com les seves maneres de fer, de viure… i de parlar (usen el “tu” enlloc del “vos”).
El Departamento de Rocha és una regió que té un encant especial de visita imprescindible. A la vegada que podem veure els pobles costaners (anomenats balnearios) més bonics del Uruguay.

Les roques de Punta del Diablo

La regió es troba a uns 170 km de Montevideo i és fronterera amb el Brasil.
Nosaltres vam anar-hi tot llogant un cotxe i conduint per la Ruta 10, la carretera de la costa.
Vam recórrer el litoral Atlàntic passant per les regions més turístiques: Canelones [sí, sí, en efecte, Canelones] i Maldonado; i el seu centre neuràlgic: Punta del Este.

Los dedos de Punta del Este

Deixant enrere Punta del Este, hom segueix cap a Rocha, però al entrar-hi, la carretera s’acaba.
Per seguir, s’ha d’agafar una petita balsa que et creua la Laguna de Garzón i et dona la benvinguda a la regió.
El primer canvi: l’asfalt. Ja no n’hi ha.
De cop s’acaba tot: la carretera, les urbanitzacions, els banyistes, els “postes” de vigilància de les platges…
En part, aquest “canvi” ve donat per l’absència de pont. Existeix, per sort, forta pressió en contra del pont de la Laguna de Garzón que només serviria per urbanitzar tota aquella de zona: llarga vida a la balsa.

Ruta 10 a Rocha: sense asfaltar. Balsa de Garzón al fons.

És destacable que dels 170 km de costa del Departamento de Rocha, us podem ben assegurar que el nombre de poblets costaners (balnearios) es poden comptar amb els dits de les mans!
A més a més, val la pena destacar que al llarg del litoral uruguaià no hi ha pràcticament cap tros “assecat” pels humans, mantenint l’ecosistema litoral ja perdut a Catalunya (dunes, matolls i aiguamolls). Rocha no és una excepció.

Nosaltres vam estar dormint a Punta del Diablo, un meravellós poble pescador de 600 habitants que encara conserva els seus orígens més arcaics.
Tot i que als estius s’omple de turistes, es manté perfectament.
En part perquè no hi ha pràcticament establiments hotelers, fora de les cases de la gent, que es lloguen com apartaments.
Punta del Diablo no té pràcticament carrers i està configurat per casetes modestes de fusta o de cal que es distribueixen desordenadament.

Platja i port de Punta del Diablo

Cada matí, els vaixells dels pescadors salpen a la mar en busca del peix del dia i al acabar la jornada deixen les barques a la platja per anar a les barraques de davant, des d’on venen el peix.
La població permanent del poble no és molta i quan vam anar nosaltres ultimaven la preparació de la temporada d’estiu, arreglant els taulons de les barraques. Continúa leyendo El Departamento de Rocha (Uy)

Cabo Polonio

Existeix un lloc on el temps passa a una altra velocitat, un lloc on les maneres de fer són diferents a les de la gent del voltant… i dins aquesta regió anomenada Rocha, a l’Uruguay, existeix un poble que resisteix als efectes del ciment i la modernització: Cabo Polonio.

Panoràmica de Cabo Polonio

Que al segle XXI, en un món “occidentalitzat” i “globalitzat”, t’expliquin que hi ha un poble de la costa sense aigua corrent ni electricitat en ple litoral sembla que sigui una camama. Doncs no, existeix i es troba a la riba Atlàntica del Uruguay.

Busca el pal de l’electricitat…

Cabo Polonio es troba dins un Parc Nacional – fet que ha ajudat a preservar el paratge – i per accedir-hi s’ha d’aparcar a fora del parc i agafar un camió que surt cada 2 hores per entrar-hi. [ull, pregunteu horaris per tornar]

El viatge en camió per les dunes del parc és sens dubte la primera atracció.

El poble de Cabo Polonio no és res més que un grapat de cases llançades de forma desordenada arreu del cap: ni carrers, ni asfalt, ni fanals, ni clavegueram, ni aigua corrent, ni hotels, ni edificis de més d’una planta, ni platges plenes… només algunes cases amb grups electrògens d’energia eòlica i dipòsits d’aigua.
Anar a Cabo Polonio és tornar enrere en el temps i situar-te en el que devia ser certs llocs d’Eivissa fa 50 anys. Continúa leyendo Cabo Polonio

Aquí te pillo, aquí te asado

Una de les coses que comparteixen argentins i urugua/sh/os són els asados.
Un asado és junt amb el mate els pilars alimentaris de la societat tant “gaucha” com “charrúa“.

L’asado és un ritual i una costum arrelada en la societat fins a límits insospitables. Tenen les seves pràctiques, les seves maneres de fer, així com els seus rituals.
Fins aquí normal. Però el que realment és més sorprenent és la freqüència en que fan un asado o en general, consumeixen carn [vacuna].

Les vaques són les reines del país…

Uruguay és [junt amb Argentina] el país del món amb major consum de carn vacuna: 58,2 kg a l’any per habitant [160 grams al dia]*.
No és d’estranyar doncs que el paisatge predominant del Uruguay siguin les vaques, que pasten lliurement i alegrament pels verds camps del Uruguay. Concretament en pasten al voltant de 12 milions [cada habitant li toquen unes 3,5 vaques]*.
Això sí, la qualitat d’aquesta és sublim. Gràcies a que aquestes pasten enlloc d’estar tancades i que menjen herba fresca.

“Medio Tanque” a Montevideo… un asadero públic urbà

Potser el que més em va cridar l’atenció fou que pels carrers pots trobar “medio tanques” perquè la gent pugui fer-se el seu asado en qualsevol moment.
I així és, si a casa no tens espai o no tens per fer un asado, sempre pots anar a aquests “asaderos públics urbans” i te’l fas.

Una altra cosa que em va cridar l’atenció fou l’estructura de les graelles. Sempre tenen una part al costat de la graella per fer exclusivament el foc i tenir-lo així sempre obert [sempre hi ha temps de fer un últim tall]. Les brases que van caient del foc senzillament es van col·locant sota la graella on es troba el menjar: una gran idea!!

Detall de la posició del foc i les brases i… vacio, chorizo, provolone, molleja, morrones con queso, morcilla… mmmm…

Però no es oro todo lo que reluce. Aquesta voracitat carnívora té un inconvenient: la principal mort de la població del Uruguay son les enfermetats cardiovasculars que venen donades per l’excés de consum de carn [vacuna]*.

Finalment dir que jo tinc una especial devoció per la molleja (les amígdales de la vaca) que son un manjar i que estan boníssimes!!

Salut i… “un aplauso para el asador“!

ROGER

* Referències de les dades exposades en aquest enllaç: http://ves.cat/a100

Canchas [i futbol] del Uruguay

Uruguay, des de fa ben poc, a tornat a fer-se amb un lloc entre els grans desprès d’haver arribat a les semifinals de l’últim Mundial de Futbol (Sudàfrica 2010) i posteriorment de coronar-se com a rei de Sudamèrica al emportar-se la Copa Amèrica 2011.
Però la història i tradició del futbol uruguaià és llarga i viva.

Montevideo i la seva bahia… i el camp del Rampla Junior (Cerro), on un despeje al lateral surt car

Uruguay és un país amb uns 3 milions d’habitants, dels quals 1,5 milions viuen a la capital, Montevideo.
Un país petit que aquests anys ha dominat davant de dos gegants com l’Argentina o el Brasil.

Parque Alfredo V. Viera – Montevideo Wanderers

Però això no és nou per Uruguay, ja que mostren orgullosos fins a 4 mundials* aconseguits als inicis de segle. [JJOO Paris 1924, JJOO Amsterdam 1928, Uruguay 1930, 1950-Maracanazo]
(*dos d’ells són ors olímpics, en una època on no existia el Mundial)

Cancha al Centro Viejo de Montevideo

Potser la història avala d’entrada els futbolistes uruguaians que es troben arreu del món.
Milers de professionals uruguaians del futbol volten arreu del món en els millors equips i les millors lligues.

Taquilles del Jose Nasazzi – C.A. Bella Vista

Quan un passeja per Montevideo pot entendre-ho tot.
A mesura que vas caminant, no pares de trobar-te amb camps de futbol!!
…i sinó, la gent improvitza una “cancha” en un dels molts parcs de Montevideo.
Aquest “pequeño milagro celeste” té els seus fonaments.

Continúa leyendo Canchas [i futbol] del Uruguay