El Kanun i la venjança de sang

A les muntanyes del Nord d’Albània (Alps Balcànics) tenen unes lleis i codis de conducte propis que s’escapen a qualsevol legislació “moderna”: el Kanun.
Es creu que el Kanun es remonta a les tribus il·líries (de les primeres tribus sedentàries d’Europa i els pares del món occidental Europeu que avui coneixem), això implica més de dos mil·lenis, encara que no fou fins fa un segle que es varen transcriure en un llibre: el Kanun de Leke.

La vall de Theth, al Nord d’Albània

Per entendre coses com el Kanun s’ha d’entendre el context que es viu a les muntanyes d’Albània. Aquestes han estat històricament inexpugnables, fou l’únic lloc on els otomans mai varen entrar i per tant els habitants d’allà han estat històricament incomunicats. De fet avui en dia durant 6 mesos de l’any, és pràcticament impossible l’accés a les muntanyes del nord. Com a detall, també cal remarcar que és l’unic lloc d’Albània on no son musulmans.
Per tant, en un context d’aïllament tan marcat és normal que existissin unes “lleis” propies que han perdurat durant tants anys.

En aquest context d’aïllament, les families que varen habitar les muntanyes, vivien en un món a part i no fou fins l’arribada del comunisme que van començar a interactuar amb la resta del país.
Moltes families van començar a baixar de les muntanyes (a Shköder i rodalies), a la vegada que es va perseguir activament per primer cop el Kanun, sent prohibit pel règim de Hoxha. (es diu que quan es perpetrava una venjança de sang, tota la familia que havia comès la venjança era assassinada)

De tot el que hi diu al Kanun, la venjança de sang (Gjakmarrja) és potser el tema més delicat de tots. La “llei” diu que una violació, un assassinat d’un varó o l’assassinat d’un hoste ha de ser replicat amb un altre assassinat a la familia que l’ha perpetrat: “ull per ull”.
A la vegada és una obligació cometre la venjança i només la mediació d’un bajraktari pot alliberar la familia de l’obligació de la venjança.
Bàsicament el que succeeix desprès d’un assassinat és que els varons de la familia “amenaçada” s’han de recluir a casa, ja que dins dels murs de la casa familiar tampoc es pot cometre cap crim (la casa és sagrada, ho diu el Kanun).
Aquesta llei del “ull per ull” és també un dels esculls que té Albània per entrar a la UE.
Destacar que el Kanun es basa en 4 pilars: honor, hospitalitat, bona conducta i la lleieltat. De la mateixa manera que parla sobre la familia, el treball, la propietat i totes aquelles regles que han de regir una societat en el seu dia a dia.

En aquesta torre, et podies recluir de l’amenaça de la venjança de sang.
És com la torre municipal: Kulla e Ngujimit.

Quan nosaltres vam anar, ens ho van explicar tot, però també ens van dir que tot plegat anava a la baixa i que feia ja força anys que res passava al respecte. També ens van dir que és impossible que un turista es veiés afectat per això.

Tot i que, pels turistes no hi ha cap problema… llegit el següent article i veient els números, això que vagi a la baixa i sigui residual ja no ho tinc tant clar.
L’article a continuació publicat pel diari “El País” ajuda a saber més del tema i entendre la realitat d’aquells afectats per la venjança de sang, recollint el testimoni de gent afectada per la venjança de sang així com dels mediadors: ARTICLE MOLT BO I RECOMANABLE!
Enllaç
: http://internacional.elpais.com/internacional/2012/10/19/actualidad/1350669077_773761.html

Salut i Pau!

ROGER

Te dua Thëthi!

Un altre mes d’agost que s’acaba, i això és sinònim que s’acaben les vacances d’estiu en molts casos. I vull començar aquest nou curs escrivint un post dedicat a la nostra estimada família Çarku de Thëthi (Alps Balcànics; Nord d’Albània).

La Vall del Theth amb les seves casetes disperses

I per aquells i aquelles que es preguntin si ja no tenim res més a dir sobre Albània, els direm que mai acabaríem de parlar-ne! Això sí, de la ruta que vam fer, només ens queda parlar sobre Thëthi, un poblet del nord. Per a nosaltres, Thëthi significa moltes coses, com tranquil·litat, bon ambient, bona acollida… entre d’altres. Sobretot direm que et sents en un món a part, molt diferent de la resta del país. Resulta que per arribar-hi s’ha d’accedir per l’únic camí possible, el qual no es troba en un estat gaire bo (típic camí de sorra-pedra), on inclús el conductor/a d’un 4×4 també té els seus problemes.

Accés a la vall de Theth: 25 km de terra i carretera a 2000m.

Però després de la llarga aventura per arribar-hi, ja es nota un paisatge diferent, de cop deixa de fer calor (si és estiu) i el sol és difícil de veure. Un jersei i pantaló llarg no estan de més per fer rutes per la zona, i no oblidem pas una bona manta per dormir. Just arribar hi ha una mena de bar-paradeta on hi ha persones de per allà, les quals pregunten als nouvinguts/des a on volen anar. Nosaltres ja teníem marcada la casa de la família Çarku, de manera que un nen va pujar al cotxe i ens va acompanyar. De fet, va pujar al cotxe, vam seguir el camí i resulta que la primera casa que ens vam trobar ja era la de la família Çarku, així que va fer un senyal, ens vam aturar, va baixar i va marxar caminant. A nosaltres ens van rebre membres de la família, que no són pocs, molt agradables i particulars cada un d’ells.

Bunker a la vall del Theth

I aquí és on volia arribar, a la sensació agradable que vam tenir quan estàvem en aquella casa, on només una tieta parla anglès, i amb la resta ens comunicàvem amb el nostre ventall de paraules albaneses, que cada dia era més ampli. Teníem previst quedar-nos-hi només una nit, però com que estàvem taaaaan bé vam decidir fer una segona nit, i així vam tenir un segon dia per fer una ruta amb una família de Kosovo que també s’hi estava uns dies a la casa, i guiada per una de les tietes de la casa.

La Cascada – excursió amb la gent d’allà

Una descripció ràpida de la família podria ser la següent: La mare, qui duu la batuta, sempre somriu i cuida els convidats com si fossin de la família. El pare, sempre amb el raki a la mà, és qui duu els comptes de la casa. Una primera tieta, la nostra guia, molt simpàtica i espontània. Una segona tieta, professora de l’escola del poble, és qui ensenya anglès i fa de traductora per la casa. Un tiet, crec que marit de la professora, sempre amb els seus amics, asseguts a una taula del pati tot comentant la jugada. I per acabar, tot el sector de nens i nenes. Les dues més grans, ajudant més en les tasques de la casa, i tota la resta de petits/es jugant pels voltants. En definitiva, una família plena d’alegria, que farà que un/a se senti com a casa.

Família Çarku de Theth

Estic segur que la resta de famílies que habiten per la zona són molt encantadores, però nosaltres vam conviure amb aquesta, i n’estem d’allò més orgullosos, fins al punt de recomanar anar-hi si algú s’està per aquestes terres.

Passejant per la vall del Theth

Thëthi fou per a nosaltres el gran descobriment del país, un dels grans racons albanesos, però en aquest cas un d’aquells racons no habituals. És un poble/vall on mana la natura [és un Parc Natural], on hi ha unes quantes cases convertides en masies per acollir a les persones que viatgen, i on no hi ha cap tipus de botiga/negoci.

Un canó a la vall del Theth

Poc a poc va apareixent el seu nom arreu, com en les guies de viatge d’Albània, que per cert cada vegada en podem trobar alguna més que l’any anterior a les llibreries.

La torre de defensa de Theth: Kulla e Ngujimit

Estaria tot el dia parlant i dedicant paraules agradables als seus habitants i al seu paisatge, però diuen que una imatge val més que mil paraules, així que molt millor veure-ho amb els propis ulls.

Accés al Parc Natural, amb la vall al fons

Enric

PS: dins la descripció de la família, me’n adono que no hi apareix el gran referent que no falta a cap família de la zona: la iaia. Sempre ens la trobàvem fora de la casa, fent les seves coses, i quan ens veia ens deia si plouria o no (amb un 100% d’encert), ja que gràcies a ella ens vam estalviar algun que altre xàfec. Ara ja puc acabar el post ben a gust.

Shkodër

Shkodër és la capital del nord, amb uns 90.000 habitants i és una ciutat iliro-veneciana.
Shkodër fou un important centre comercial des dels temps dels romans, passant els anys com un important nexe entre el nord i el sud dels Balcans. A més a més, fou el centre més destacat dels iliris (els primers pobladors indo-europeus foren els iliris). Avui en dia, tot i que l’estancament degut al comunisme el va relegar en un segon pla, no deixa de ser un important centre cultural i comercial.

Plaça Sheshi Demokratia de Shkodër

Shkodër bàsicament té nom i molts backpackers que hi passen de camí a Grècia o Montenegro. Així doncs, hom tendirà a trobarse motxilerus per aquí al igual que a Sarandë o Tirana.
La ciutat, té un parell d’hotels d’alt standing, uns quants normalets i… un antic hotel de l’època comunista, que avui en dia està infinitament pitjor que fa 30 anys. L’hotel és sens dubte una obra d’art que es cau a trossos i que ha perdut tot el glamour que la dictadura de Hoxha li havia atorgat.

Això sí, l’hotel té les millors vistes de la ciutat. Aquest es troba al qendra (zentrum) de Shkodër; a la Plaça dels Herois. La ciutat està en la intersecció dels rius Bunes [que mor a l’Adriàtic] i el Drina [que mor al llac Scutari]. La ciutat queda presidida per l’espectacular castell venecià de Rozafa, que controla de forma estratègica tota la plana del nord d’Albània, les entrades del mar i l’entrada a Iugoslàvia.

Castell de Shkodër

El castell és sens dubte el més destacat de Shkodër, tot i que un cop se n’han vist uns quants… no es fa tant bukur. Això sí, només les vistes que ofereix la fortalesa ja paga la pena de veure-ho. Per la resta, Shkodër és una ciutat, ciutat (del nivell de Tirana o Elbasan) on les bicis han pres la ciutat!! (cosa destacada tenint en compte la mà de cotxes – i sonats conduint – que hi ha.)
Nosaltres – que teníem més ganes d’anar al nord que res més – vam dedicar el dia a anar al castell, veure el llac Scutari i donar un petit voltio per veure les immediateses de l’hotel.
Ja que la ciutat no dona al llac, també vam voler acostar-nos-hi. Allà vam sopar a la vora del llac, en un dels 1000 restaurants que es pot trobar al llarg de la costa. Això sí, un cop tu has sopat, els mosquits vindran a menjar-te… així que més val sopar ràpid!!!

Des de ladupla.com no encoratgem especialment la visita a Shkodër. Personalment, la visita al castell es resumeix a les grans vistes i el poble no té res a destacar especialment. L’hotel Rozafa val la pena només per veure un hotel de l’època de Hoxha, tota una perla arquitectònica per 4€ nit!! Per nosaltres Shkodër va significar reposar de cara al llarg trajecte que havíem fet des de Pogradeci i per descansar de cara al dur dia que ens esperava camí a les muntanyes de Thethi!

ROGER