El Kanun i la venjança de sang

A les muntanyes del Nord d’Albània (Alps Balcànics) tenen unes lleis i codis de conducte propis que s’escapen a qualsevol legislació “moderna”: el Kanun.
Es creu que el Kanun es remonta a les tribus il·líries (de les primeres tribus sedentàries d’Europa i els pares del món occidental Europeu que avui coneixem), això implica més de dos mil·lenis, encara que no fou fins fa un segle que es varen transcriure en un llibre: el Kanun de Leke.

La vall de Theth, al Nord d’Albània

Per entendre coses com el Kanun s’ha d’entendre el context que es viu a les muntanyes d’Albània. Aquestes han estat històricament inexpugnables, fou l’únic lloc on els otomans mai varen entrar i per tant els habitants d’allà han estat històricament incomunicats. De fet avui en dia durant 6 mesos de l’any, és pràcticament impossible l’accés a les muntanyes del nord. Com a detall, també cal remarcar que és l’unic lloc d’Albània on no son musulmans.
Per tant, en un context d’aïllament tan marcat és normal que existissin unes “lleis” propies que han perdurat durant tants anys.

En aquest context d’aïllament, les families que varen habitar les muntanyes, vivien en un món a part i no fou fins l’arribada del comunisme que van començar a interactuar amb la resta del país.
Moltes families van començar a baixar de les muntanyes (a Shköder i rodalies), a la vegada que es va perseguir activament per primer cop el Kanun, sent prohibit pel règim de Hoxha. (es diu que quan es perpetrava una venjança de sang, tota la familia que havia comès la venjança era assassinada)

De tot el que hi diu al Kanun, la venjança de sang (Gjakmarrja) és potser el tema més delicat de tots. La “llei” diu que una violació, un assassinat d’un varó o l’assassinat d’un hoste ha de ser replicat amb un altre assassinat a la familia que l’ha perpetrat: “ull per ull”.
A la vegada és una obligació cometre la venjança i només la mediació d’un bajraktari pot alliberar la familia de l’obligació de la venjança.
Bàsicament el que succeeix desprès d’un assassinat és que els varons de la familia “amenaçada” s’han de recluir a casa, ja que dins dels murs de la casa familiar tampoc es pot cometre cap crim (la casa és sagrada, ho diu el Kanun).
Aquesta llei del “ull per ull” és també un dels esculls que té Albània per entrar a la UE.
Destacar que el Kanun es basa en 4 pilars: honor, hospitalitat, bona conducta i la lleieltat. De la mateixa manera que parla sobre la familia, el treball, la propietat i totes aquelles regles que han de regir una societat en el seu dia a dia.

En aquesta torre, et podies recluir de l’amenaça de la venjança de sang.
És com la torre municipal: Kulla e Ngujimit.

Quan nosaltres vam anar, ens ho van explicar tot, però també ens van dir que tot plegat anava a la baixa i que feia ja força anys que res passava al respecte. També ens van dir que és impossible que un turista es veiés afectat per això.

Tot i que, pels turistes no hi ha cap problema… llegit el següent article i veient els números, això que vagi a la baixa i sigui residual ja no ho tinc tant clar.
L’article a continuació publicat pel diari “El País” ajuda a saber més del tema i entendre la realitat d’aquells afectats per la venjança de sang, recollint el testimoni de gent afectada per la venjança de sang així com dels mediadors: ARTICLE MOLT BO I RECOMANABLE!
Enllaç
: http://internacional.elpais.com/internacional/2012/10/19/actualidad/1350669077_773761.html

Salut i Pau!

ROGER

Por d’Albània

Albània fou el país més hermètic durant els anys de Guerra Freda, una mica en la línia del que avui en dia pot ser Corea del Nord, tot salvant distàncies culturals i en el temps i l’espai.
Tot i això, ja des de fa dues dècades Albània és un país on tothom hi pot entrar lliurement i – en certa manera – veure i viure el que passa.

Però també és conegut Albània per ser feu de màfies i contraban divers i és per això que avui en dia la gran majoria de la gent mira malament al petit país Balcànic.

Nosaltres i gent que coneixem que hi ha estat, podem constatar que no hi ha cap problema per entrar, visitar o creuar el país…
… però això no ho pensen especialment els seus veïns.

De camí a Albània, quan vam fer escala a l’aeroport de Pisa (Itàlia), la policia ens va retenir fruit d’un control aleatori tot arribats de Girona…
… els policies, al saber que anàvem a Albània i desprès de flipar de com podíem tenir la valentia d’anar-hi, ens van deixar anar sense mirar-se pràcticament les maletes.
…i quan es pregunta als italians sobre Albània, no coneixem encara cap que tingui ni l’interès ni el “coratge” de fer-ho.

Quan vas pels actuals països de l’antiga Iugoslàvia, generalment entre ells no es recomanen gaire… això sí, en una cosa coincideixen: no entris a Albània, és molt perillós.

Un dels casos més divertits és el dels grecs: aquests estan envoltats “d’enemics”: els turcs, enemic històric. Els Macedonis que tenen una disputa “Magna” mil·lènaria. Els albanesos dels quals no son gaire amics.
Per tant,  només tenen una sortida “natural”: per Bulgària.
La realitat diu que els grecs, quan surten del seu país, molts pocs cops ho fan per carretera ja que, especialment, no tenen cap intenció de creuar Albània.
Així que de normal els grecs agafen un vaixell – amb o sense el cotxe – i inicien els seus viatges per mar i esquivar així la “perillosa” Albània.
Certament, si li parles d’albanesos als grecs t’expliquen barbaritats de totes menes; desgraciadament hi ha gent per tot.

De fet, els únics que molt habitualment pots trobar per Albània son els Macedonis – especialment els d’origen albanès (1/3 part del país) – que omplen les platges de Sarandë. (fet constatat, a Sarandë érem els únics no macedonis de l’hotel)

I direu, i els Kosovars què?
Doncs institucionalment parlant, els kosovars no volen saber massa res d’Albània.
Queda clar que ni per un moment es plantegen annexionar-s’hi, però és que en general volen apartar-se el màxim possible.
Si més no, vam parlar amb un amic que va treballar a Kosovo durant uns mesos en el European Centre for Minority Issues i pel que ens va explicar, Kosovo com a país, vol estar lluny d’Albània.

En el cas Kosovar ja no estem parlant d’una por irracional i poc fonamentada que desenvolupen els habitants de països com Grècia, Itàlia o Montenegro.
El cas Kosovar és una por cap a les institucions albaneses.
Aquesta por sí està ben fonamentada i ben espero que alhora de construir un nou país fugin d’un model com la democracia albanesa: corrompuda i sense haver viscut una transició real.
Aprofitem el post per difondre una carta [en anglès] que ens va enviar un exiliat albanès en democràcia resident a Bruseles.

Així que d’una banda animem especialment a grecs, iugoslaus, italians i a la resta de gent a que visitin Albània…
… i al poble albanès, ànims per derrocar unes institucions que van en contra del benestar de la població i que només serveixen per perpetuar un ‘aparatchnik’ post dictatorial que també en democràcia té les mans tacades de sang.

Salut i pau!

ROGER

Història d’integració a Ersëke (Albània) a través del futbol

El futbol, lluny de la forma més prostituïda i mercantil que pren el futbol modern, té una vessant social, sana i integradora que és la que sempre ens ha seduït.

Per nosaltres, el futbol [a part de geografia, història…] és una forma de comunicació magnífica, un llenguatge universal que permet comunicar-nos amb gent d’arreu del món… i en els nostres viatges no està absent.

Camp impracticable del Gramozi, antítesi del futbol modern

Allà on hem viatjat, hem intentat sempre jugar a futbol amb gent autòctona, això ha estat una excusa perfecte per conèixer gent i apropar-nos a ells, però a la vegada ha servit per veure l’estil de joc de cada país. On per cert, a Albània, juguen al toc.

A Albània també varem jugar-hi amb gent d’Ersëke, un poblet de l’interior d’Albània, al sud-est del país.
Allà ens va acollir la Katie, una voluntària (Peace Corp) de Carolina del Nord (EEUU). Ella jugava (i molt bé) a “soccer” als EEUU i a Albània no hi renunciaria pas.

Alineació del Gramozi Ersëke

Ersëke té un camp de futbol sala prefabricat on els joves hi juguen partits a totes hores. Ella de seguida hi va assistir – junt amb la seva companya de pis, Peace Corp també – i va començar sense voler una revolució al poble.

A Ersëke – així com a bona part del país – el futbol és exclusiu dels homes. Però com passa a vegades, no és que existeixi una posició ferma dels homes al respecte sinó que és gairebé cultural i per tant ni es planteja quelcom diferent.
La Katie no només no n’era conscient sinó que no s’ho va pensar dos cops: a la primera que va poder, va acudir a jugar un partit de futbol.

El Camp prefabricat a d’Ersëke

Continúa leyendo Història d’integració a Ersëke (Albània) a través del futbol

Eja këtu, kjo është e imja!… crits albanesos

Eja këtu, kjo është e imja!” o el que és el mateix, “Sortiu d’aquí; això és meu!”.

La història de l’anècdota es remunta a l’estiu del 2008; a la Ribera Albanesa.
Nosaltres tornàvem de passar un dia a la platja de Himarë i al tornar, vam fer una parada al mig de la carretera per escalar muntanya amunt fins un búnquer que hi havia per allà que de ben segur ens brindaria unes vistes collonudes a tota l’escarpada costa albanesa.
Un cop a dalt, gaudint de la pau i d’un viatge collonut veiem com un cotxe es para just darrere el nostre.

Cotxe al fons… en busca del búnquer

Nosaltres teníem el cotxe uns quants metres muntanya avall i la incertesa del que passaria amb aquell tio eren màximes.
Mentre deliberàvem nerviosos que passaria… el tio surt del cotxe, s’ho mira tot plegat… mira amunt i al veure’ns comença a fotre crits.
Que un albanès et foti crits enmig del no res no mola gaire, no fos cas que tregui la Kalashnikov...
…així que en plan “son de paz” i fent signes del pal; “no t’entenc“, baixem ràpidament muntanya avall.

Vistes de la costa albanesa… amb búnquer

El tio, nerviós, ens pregunta que collons fem allà i li fem veure que “búnquer”, “allà dalt”, “vistes de puta mare” i de cop es parteix la caixa.
Lo del búnquer li va fer gràcia; normal, tenint en compte que hi ha milions arreu del país; aquell tros de ciment no és gaire diferent a veure un Mercedes. Continúa leyendo Eja këtu, kjo është e imja!… crits albanesos

Cotxes albanesos

L’altre dia anàvem camí de Calonge quan en una àrea de servei de l’AP-7 vaig veure quelcom xocant: un cotxe albanès.
Primer pensava que era una al·lucinació però al acostar-m’hi vaig veure que era cert, era un cotxe de Fier.
Concretament eren 3 els cotxes: una caravana d’albanesos!!

Moment àlgid: Mercedes de Fier (Albània) a Catalunya
matricula parcialment esborrada per evitar represàlies

Un cop vaig reaccionar davant l’increïble moment; em van venir al cap dues reflexions.
La primera és que els tres cotxes eren Mercedes.
Albània és el país del món amb major densitat de cotxes de luxe. Això com pot ser?
Les mafies albaneses, entre altres coses, es dediquen a robar cotxes (especialment a Alemanya i Itàlia) per vendre’ls desprès a Albània a uns preus raonables pels albanesos… (per 4000€ pots tenir un molt bon Mercedes; …riute dels que van a Alemanya a comprar cotxes!)
Això comporta que la majoria de cotxes del país són Mercedes-Benz [i similars], encara que alguns tenen 30 anys… i l’altre dia, a l’àrea de servei, no es va trencar l’estadística [3 de 3].
Recordar finalment que durant la dictadura de Hoxha, el cotxe era prohibit… així que avui en dia s’ha convertit en una obsessió pels albanesos que es passen el dia donant voltes amb els seus Mercedes; molts sense cap rumb determinat.

Podeu ampliar l’imatge i contar Mercedes (i similars)
A dalt; Korçë. A baix; Tirana
La veritat és que és graciós repassar les fotos del viatge i veure com a totes on surten cotxes es colen Mercedes… especialment quan la majoria de cops son l’únic cotxe que surt a la foto…

La segona reflexió és que aquest any, per primer cop, els albanesos tenen el dret a sortir del país per el temps d’un mes.
Fins ara, per poder sortir del país, es requeria un visat expedit per un temps màxim d’un mes que tenia un cost de més de 1.000€ i que tenia mil traves administratives al darrere.
Així doncs, és interessant veure com a la primera que els deixen sortir es dediquen a recórrer Europa: ara ja no serà tan estrany veure cotxes albanesos!

Dir de pas que tant Macedònia com Kosovo tenen el mateix règim de límits al sortir, amb la diferència que els ciutadans d’aquests països poden entrar a Albània. (detall que va condicionar que a l’hotel de Vlorë fóssim els únics turistes no macedonis)
Quan varem estar a Albània vam conèixer una família Kosovar que ens explicava que durant l’època comunista tenien força llibertat de moviments dins i fora de Iugoslàvia… mentre que ara només podien anar a Albània.

Qualsevol pas que impliqui normalitzar la vida dels albanesos és sempre ben rebut a ladupla!

Salut!

ROGER

PS. Noticia que explica que van trobar un cotxe robat a Gatusso a Albània… i com la Ministra d’Interior de Macedònia havia comprat un cotxe robat a Beckham.

Fratello albanese

Ja fa temps vaig escriure un post sobre la coneixença, només de vista, d’un veí que és albanès, i que estava, i segueix estant, molt orgullós que algú hagi estat a Albània i a sobre n’hagi tornat encantat.

Doncs ara ja puc dir que ja tenim una relació amistosa, i que sempre que ens trobem ens saludem i intercanviem quatre paraules en albanès. Quina gràcia! Ell, anomenat Xhon (prounciat Djon), o quelcom per l’estil, em va ensenyant vocabulari albanès poc a poc.

Continúa leyendo Fratello albanese

Revolta a Albània

Avui al matí m’he aixecat amb noticies del nostre estimat país.
Com normalment passa, quan s’esmenta Albània és per donar males noticies. Aquest cop ha estat una revolta. El dolent no és la revolta, al contrari, demostra que de moment la població es pot manifestar [tot i la repressió policial, 3 morts han hagut]… això no passa a altres països ex-comunistes com Bielorússia, on avui mateix seguíem empresonant a pacífics manifestants que protesten contra el dictador “democràticament escollit” Lukashenko.

Albània no és alie a la crisi, tot i que els ha afectat en menor mesura.
El problema que té Albània (al igual que altres països en vies de desenvolupament com la famosa Tunísia o Egipte) és la corrupció política i el fort increment del preu de les commodities (béns bàsics).
Aquests processos inflacionistes que ofeguen poc a poc la població d’aquests països venen donats especialment degut al creixement de la Xina, que té una necessitat imperiosa de comprar béns (des de béns bàsics a altres com la pell, el petroli…), i aquest fort augment de la demanda està provocant un augment de preus a nivell global.


El que acaba succeeint és que si la població s’ofega poc a poc, quan l’aigua els arriba al nas, la gent, com és normal, s’enfada i el que percep ràpidament és que hi ha molta gent que no està pas molla. Bàsicament estem parlant de la classe política i un bon gruix de nous empresaris.

Que a Albània hi ha corrupció no és res que ens hagi d’estranyar… doncs si a països més auditats i “desenvolupats” els nivells de corrupció son escandalosos (Espanya, Itàlia…) un país con Albània més, i és quelcom que és vox populi.

Un dels casos de corrupció més famosos [sense tenir en compte la famosa crisi piramidal] és la desaparició de tots els diners provinents de la Unió Europea que havien de finançar l’autopista Durres-Kukes que connectaria el port d’Albània (Durres) amb la capital kosovar (Pristina).
El projecte, des de fa un parell d’anys sí està en marxa, però durant molts, l’únic que havien eren cartells que ho indicaven i l’únic que s’asfaltava era la pensió dels corruptes polítics.
També van transcendir a l’opinió pública imatges gravades en càmera oculta on es registrava la corrupció en la licitació, precisament sobre la construcció d’aquesta autopista.


El cap de tots, l’actual primer ministre, Sali Berisha, que va permetre el frau piramidal en el seu moment, que es mira amb complaciència tot el que passa i del qual es sospita que comet frau electoral. A l’altra banda del ring trobem a Edi Rama el carismàtic alcalde de Tirana, socialista i cap de l’oposició. [rapero, jugador de bàsquet, polític, pintor… encarregat de coses com pintar les cases de Tirana]
Ja al maig del 2010, la gent, encapçalada per Rama, va sortir al carrer protestant per frau electoral desprès que Berisha guanyés per uns pocs vots… potser els dies que ara viu Albània provocaren un canvi radical en l’avanç de la democràcia. Almenys això esperem.


La corrupció a Albània també la trobem en certes professions. Molts fan xanxullos, altres viuen gràcies a les partides dels familiars migrants… i els funcionaris (metges, professors…) tenen un problema: que no tenen lloc a tenir xanxullos i el seu salari està molt per sota de la carestia de vida. Per tant es generen mecanismes de compensació per apropiar-se dels xanxullos aliens. Per exemple, els metges cobren les visites o els professors cobren per corregir exàmens.

Perquè surt al carrer la gent amb ganes de petar-ho tot? Perquè tot suma, perquè ja han patit unes quantes osties, perquè el context internacional és idoni per fer-ho i perquè estan farts que se’ls pixin a sobre!

Arribat a aquest punt, jo trobo normal i justificable que passi el que passa; el problema no és que a Albània es revoltin, el problema és que no ho fem nosaltres, que també es riuen de nosaltres i res passa!

Des de la dupla.com esperem que les coses canviïn per bé, que s’acabi la corrupció i que tots els albanesos visquin millor: qualsevol pas endavant serà bo.

TE DUA SHUME SHQIPËRIA!

ROGER