www.ladupla.com

“La dictadura i la vertadera literatura només poden cohabitar d’una sola manera: devorant-se dia i nit una a l’altra”.

Ismail Kadare, nat a Gjirokastër un 28 de gener de 1936, acaba de guanyar el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres per “la bellesa i el profund compromís de la seva creació literària”.

Ja duia uns quants anys entre els favorits per endur-se’l i també en els llistats per endur-se el Premi Nobel. Segurament és l’escriptor albanès més conegut del moment (i més ara amb la recent notícia) i també de tots els temps. Quants escriptors/es albanesos/es podríem citar? Kadare és la primera i única resposta que em ve al cap.

Probablement es tracti de l’albanès més famós juntament amb la Mare Teresa de Calcuta, Skanderbeg i Hoxha. Qui ho diria que els llibres d’en Kadare competien amb els d’en Hoxha als prestatges de les llibreries. Coses de la Història.

Kadare és un personatge implicat amb el poble albanès (darrerament ho mostrà amb el compromís amb Kosovo). Aquesta implicació es reflecteix a les seves lectures. Llegir a Kadare és endinsar-se en tot allò que envolta i té importància en el món albanès. Ens fa descobrir, per mitjà de les seves històries, com és i era el poble albanès, i en quines situacions històriques s’ha trobat i ha hagut de viure. Ens transporta a les èpoques viscudes i als sentiments viscuts.

Després d’estar a Albània, llegir a Kadare té més sentit. Veure escrit el nom de Gjergj i saber de qui està parlant i quina mena d’aventures visqué aquest personatge, és quelcom molt enriquidor.

Per acabar, donar la nostra enhorabona a Ismail Kadare. I recomenar la seva lectura, és clar.

Enric

Tinc un veí albanès.

Al veí albanès li passarem a dir S, ja que té pinta de dir-se Salim.

S és un home alt, de pell bruna, a qui de tant en tant em trobo per l’escala de veïns. Només veure’l és lògic pensar que procedeix dels països de l’est d’Europa. Sempre va ben vestit. Sembla el típic personatge que surt a les pel·lícules d’en Kusturica (per posar un exemple), amb el seu vestit blanc i les seves sabates blanques. La corbata no la duu mai però.

S està orgullós de que algú (en aquest cas el seu veí, o sigui jo) hagi estat a Albània.

Cada vegada que S es troba a mon pare pel barri quasi l’abraça de l’emoció que el fill del seu veí (en aquest cas el veí és mon pare) hagi estat a Albània.

Quan S entra en un bar, i mon pare també hi és (ja que jo no sabria aquest fet si no hi fos) S comença a dir a tota aquella gent que es trobi en el bar que ell fill del seu veí ha estat a Albània.

S sap que jo m’ho vaig passar molt bé a Albània i que em va apassionar.

S sempre mostra el seu orgull a tothom per fer referència que algú ha estat a Albània, el seu país d’origen.

Aquest orgull convida a pensar que Albània és un país on ens acolliran amb els braços ben oberts.

Gràcies a que jo he estat a Albània, he pogut saber que S és d’allà. I n’estic orgullós.

Enric

Albània, com a bon país Balcànic, és un polvorí tambè en quant a barreja religiosa… el que ja no és tant normal és que totes les religions que conviuen en el país ho fan de forma pacífica, tolerant i constructiva.

Albània té un 67% de població musulmana un 20% de població ortodoxa, un 10% de població cristiana i un 3% d’aromanesos (gitanos)… per acabar d’ilustrar-ho, Kosovo (on el 95% són Albanesos) existeixen uns percentatges on la proporció musulmana és una mica superior a Albània. Aquesta tendència ve explicada per la necessita imperiosa dels Albanesos de Kosovo de diferenciar-se dels serbis. Un estudi determinava que Albània era el país més tolerant - en termes religiosos - del món, i dels que més matrimonis mixtos hi ha.

Però a Albània conviuen tant persones com edificis tranquilament. En qualsevol poble hom podrà veure la mesquita i l’esglèsia juntes a la plaça del poble, sense haver-se destroçat mutuament (com per exemple ha passat a Espanya que no van deixar una mesquita en peu). Les festivitats també són respectades i celebrades amb total normalitat, fins el punt que existeixen festivitats compartides. Nosaltres vam presenciar-ne una i és que el que importa és la salut del culte religiós i no la fervositat fonamentalista!!

Albània és originariament un país cristià, que té com a màxim representant Gjergj Kastrioti Skanderbeg, un “atleta de crist” que va lluitar incansablement contra els otomans durant el segle XV. Aquest heroi nacional va aconseguir fer front a l’Imperi Otomà (i també al grec, al serbi i al hongarès) fins la seva mort. El setge dels otomans - i aliats - fou brutal. Skanderbeg va morir de malaria i deu anys més tard la resistència albanesa cediria provocant l’annexió del país a l’Imperi Otomà fins al 1913. La població es veuria forçada a l’exili o a la conversió. Skanderbeg és, avui en dia, heroi nacional indiscutible (tot i ser cristià en un país de majoria muslmana)

Des del 1913 al 1944 fou un periode monàrquic on destacarem la figura del Rei Zog I que va modernitzar Albània protagonitzant el període històric contemporani de major esplandor… i recristianitzant el país.
Amb l’alliberació del país dels partizans i la posterior presa de control del partit comunista, el país es veuria sumit en un regim comunista que al 1967 prohibiria taxativament el culte religiòs, amb una ferotge persecució per poder esdevenir “el primer país ateu del món” i ja no seria fins la seva desaparició a inicis dels 90′ que tornariem a sentir Imans pels altaveus de les mesquites de les ciutats albaneses. [...] Com a detall, cal dir que l’única zona que no havia estat alterada - en termes religiosos - fou la zona Albanesa dels Alps Balcànics (al Nord) ja que els Otomans mai van entrar a les tancades valls… per això romangueren cristians sempre (excepte el règim comunista de Hoxha que els va sometre a una forta repressió perquè abandonessin el kanun i el culte cristià)

Avui en dia, Albània és un país que no té cap mena de fervor religiòs. Hom percep una falta de motivació cap els cultes religiosos molt alta i la gent d’allà és el que acostuma a dir-te. Molta gent continua seguint un credo però gairebè per inercia i no veuràs mai cap dona amb vel o amb qualsevol signe que fagi determinar que la persona és musulmana i pel que fa als cristians, podem dir més o menys el mateix. L’spleen religiòs ha acaparat la vida albanesa farta d’invasions otomanes, prohibicions comunistes, etnocidis serbis per motius religiosos…

…Així que la religió va pendre forma per últim cop en forma de conflicte durant la guerra dels Balcans on els serbis van voler eliminar el poble albanès amb l’excusa de ser un poble musulmà. (al igual que es va fer amb Srebrenica o Tuzla a Bòsnia) Per aquell moment la comunitat internacional no va apoiar l’excusa de la religió com a argument per ometre les masacres que es van dur a terme, tot i que els serbis constantment emetien propaganda d’Albània com a poble musulmà per apropiar-se de Kosovo. Els serbis, van mostrar amb el tema de Kosovo la cara de defensors incondicionals de l’ortodoxia (gairebé eren croades) davant un poble que no té uns sentiments tant desperts per la religió i que en cap cas hauria anat a les armes per aquest motiu!!
Per acabar un incís; existeixen bàsicament tres personatges celebres Albanesos: Skanderbeg, l’escriptor Ismaíl Kadaré i la Mare Teresa (de Calcuta, que va nèixer a Skopje, sent de familia albanesa)… dos dels tres són eminències cristianes!!

Des de la dupla.com volen fer veure Albània com un exemple de tolerància i saludable convivència religiosa exemplar en un moment on els fonamentalismes religiosos estan a l’ordre del dia de nou per desgràcia. (el fonamentalisme islàmic ja conegut però tambè el fonamentalisme dels EEUU de Bush, o el fonamentalisme dels jueus d’Israel etc. etc. que tantes morts estan provocant.)

MENDA

De manera ràpida farem una llista numerada de l’11 al 26, dies de juliol els quals vam estar a Albània, amb la ruta que vam fer i les respectives distàncies recorregudes.

11- Girona - Pisa
12- Pisa - Tiranë
13- Tiranë - Berati (150km)
14- Berati - Fier - Apollonia - Vlorë (100km)
15- Vlorë - Dhërmi
16- Dhërmi - Himarë - Dhërmi
17- Dhërmi - Sarandë (64km)
18- Sarandë - Gjirokastër (62km)
19- Gjirokastër - Ersekë
20- Ersekë - Korçë - Pogradeci
21- Pogradeci - Shkodër (268km)
22- Shkodër - Thethi (68km)
23- Thethi
24- Thethi - Krujë - Tiranë (155km)
25- Tiranë
26- Tiranë - Pisa - Girona

I ara, farem una llista amb tots els hotels i hostal on ens vam allotjar:

Tiranë: Tirana Backpacker Hostel
Berati: Hotel Berati
Vlorë: Hotel Delfini
Dhërmi: Hotel Dorian
Sarandë: Hotel Xhaferi
Gjirokastër: Hotel Kalemi
Shkodër: Hotel Rozafa

I cal afegir les cases de la Katie i el Matt, a Ersekë i Pogradeci respectivament. I també la casa de la família Çarku, a Thethi.

Simplement, és una referència per als futurs viatgers!

Enric

L’esport a Albània és quelcom molt important (com a tot arreu). El futbol, avui en dia, és allò que és capaç de moure masses de gent que viuen pel sentiment que senten per el seu equip. Albània, en aquest aspecte, no és gens diferent a la resta del món. Allà, tothom és fanàtic de l’equip de la seva localitat, i els camps albanesos s’omplen jornada rere jornada i es crea un ambient increïble.

Cal destacar, sobretot, l’ambient del Qemal Stafa quan hi juga la selecció nacional. El país té la il·lusió d’arribar cada any més amunt en les fases de classificació per a Mundials i Eurocopes. Amb els anys, van sortint noves promeses del futbol albanès i kosovar (independent però sense selecció) i la selecció es va formant amb aquesta nova base de jugadors. Un exemple és Lorik Cana (pronunciat Tsana), nascut a Pristina, és l’actual referent del futbol albanès i amb una trajectòria admirable pel futbol francès, i encara amb 25 anys. És l’actual capità del Marseille. També hem d’estar atents, segons paraules d’un kosovar, a Armend Dallku, també kosovar de Pristina, qui ja s’ha fet un lloc entre els referents de la selecció.

A part de ser fanàtic de l’equip de la localitat, l’albanès també és fanàtic dels principals equips de les millors lligues europees. O són del Barça o del Madrid. O del Milano, Inter o Juventus. Etcètera. De manera que es creen molts derbis personals entre ells mateixos. Deuen estar enganxats a la televisió, per mitjà de la parabòlica, a tots els partits internacionals de la jornada (i poder apostant a bwin també).

Nosaltres vam tenir la gran sort de jugar un partit, gràcies a la Katie de Ersekë, amb joves albanesos. Ho vam fer al mateix poble d’Ersekë, en una pista de futbol sala de gespa artificial, estil “cantxa” tancada amb parets i sostre enreixats. Vam, i ho tornem a fer, felicitar el seu joc. Juguen al toc, i ho fan molt i molt bé. Tots i cada un d’ells (i ella) ben situats pel camp i intentant trenar jugades d’una bellísima factura i qualitat. Nosaltres vam tirar del carro gràcies al nostre empeny i al saber tocar-la també, i gràcies al senyor davanter albanès, al més pur estil Bogdani, que estava sempre disposat a fer gols, i a la Mònica pel seu empeny també i el seu somriure.

Ens veiem obligats a comparar els joves albanesos amb els anglesos (en termes futbolístics), ja que vam jugar en parcs de London dos anys enrere, i surten guanyant els albanesos! Visca el futbol albanès!

pd1: Pels interessats, es poden cercar vídeos al youtube, posant “albania football” i es pot comprovar l’ambient als camps.

pd2: Felicitar de nou al Klubi Sportiv Flamurtari pel seu paper contra el Barça.

Enric

Primer de tot, dir que en albanès la llengua albanesa es diu Shqip.

A Albània hi ha molts llocs on només es parla albanès. De tal manera que la comunicació pot resultar difícil. Però tot és tan senzill com aprendre, per mitjà del vocabulari que ofereix una guia de viatge, les paraules bàsiques per tal de poder comunicar-se amb el poble albanès. Cal dir que ells/es també fan l’esforç de parlar altres llengües, com l’italiano, a la costa, o l’anglès en alguns pobles de l’interior. L’albanès/a és conscient que parlar altres idiomes és un punt a favor per contactar amb la resta del continent i per acollir millor al visitant.

Nosaltres vam decidir aprendre el vocabulari bàsic, i dia a dia apreníem unes noves paraules per tal de fer més gran el nostre repertori i poder comunicar-nos millor. És molt interessant aprendre una nova llengua, i més si és molt diferent a la que es parla habitualment. A nosaltres ens va semblar molt interessant aprofundir en la llengua en només quinze dies en terres albaneses. El primer i el segon dia només dèiem faleminderit (veure annex pel significat) repetidament, ja que no sabíem dir res més. Però mica en mica ja ens vam deixar anar i ells ja ens corregien si ho dèiem malament o ens aplaudien pel sol fet de dir-ho.

Annex (paraules bàsiques):

1- Po = si
2- Jo = no
3- Faleminderit = gràcies
4- Mirëmengjësi = bon dia
5- Mirëdita = bon migdia, bona tarda
6- Mirëmbrëma = bon vespre, bona nit
7- Natën e mirë = bona nit (quan es va a dormir)
8- mirë = bé (o com en tots els casos anteriors bon/a)

Més endavant caurà un altre post amb curiositats i detalls sobre l’albanès i així totes i tots podrem aprofundir-hi i qui sap si començar a estudiar la llengua. Des de ladupla.com animem a tothom a fer-ho!

Enric

Primer de tot repetir que a Albània un si sent com a casa. I d’aquí a dir que trobar lloc per a dormir és ben fàcil. Es pot fer una ruta d’hotel en hotel per tot el país. Trobar-se altres hostes allotjats en alguns pobles com Berat, Dhërmi o Pogradec, entre d’altres, és qualque cosa difícil de veure. Per no dir que a Berat o Pogradec, per exemple, estàvem realment sols (com a turistes) caminant pel poble, és a dir, que érem els únics no habitants.

Farem menció dels tipus d’allotjament dels quals vam fer ús nosaltres:

En primer lloc, els hotels. Ofereixen un servei molt acollidor i agradable. Treballen molt a gust per als hostes que els visiten i la rebuda del personal que hi treballa és amb molt entusiasme.

Ens vam allotjar en hotels de tot tipus. Des de Berat fins a Shkodër. Un petit i un altre gran. Un on es dormia sense cap soroll i l’altre on es podia sentir el soroll de cotxes, rius o grills. Una casa tradicional albanesa o un hotel d’època comunista. Un segon pis amb vistes de tot el poble o una planta baixa on darrere les cortines hi vèiem tots els veïns que passaven pel carrer. I es podrien mencionar molts detalls més, però de tots i cada un d’ells ens enduem un bon record.

Cal fer una menció especial als banys dels hotels (tualets en albanès). Acostumen a ser petits, de tal manera que hi pugui haver un vàter, pica i dutxa. Quan mencionem dutxa significa típica base/plat de dutxa a terra, sense cap tipus de cortina, cosa que provoca una mullada important de tot el terra del tualet. Cal tenir en compte que ho tenen tot preparat, ja que el forat del desaigüe està normalment al mig del tualet de manera que s’enduu tota l’aigua que pot.

En segon lloc, cases de gent (ja sigui del propi país o que hi acaba d’arribar) i que ofereixen el seu llit o llits o també el sofà de casa per a dormir. En el nostre cas ens vam allotjar a casa d’uns americans (peace corps). Cal dir que una bona manera de tenir lloc per a dormir a Albània (i en qualsevol altre lloc del món també) és allotjar-se a cases de gent. Per exemple nosaltres vam buscar a Couch Surfing, on gent d’arreu del món ofereix el llit o sofà (o més d’un si s’ho pot permetre) de casa seva per aquella gent que estigui de visita al país.

En darrer lloc, destacar l’hostal de Tirana, on el tracte i contacte amb la gent és meravellós, o com el
nostre bon amic i viatger anglès digué: Lovely!

Enric

Ja que bàsicament aquests dies us estem parlant d’Albània, tambè toca fer-vos saber per on vam decidir passar en la nostra ruta de 15 dies pel país.

Per força, el punt de partida era Tirana, i és que arribavem amb avió, haviem de recollir el cotxe… i ja vam reservar el hostel de Tirana (l’únic que vam reservar) per començar descansats l’aventura.
Així que una nit al Tirana Backpacker, una maravella de hostel - i de gent - com es pot apreciar a la web i l’endemà al matí vam fer cap, cap a Berat, via Durres. S’ha de dir, que de la plana de Tirana, si un vol anar cap el sud, només l’autopista fins a Durres i la carretera de la costa, és l’unica manera d’arribar-hi sense haver de pujar una muntanya.

Berat quedava desviat de la ruta, però la veritat és que és una ciutat d’obligada visita i valia la pena. Vam passar la nit a l’hotel Berat, un hotel reformat i net; perfecte. L’endemà al matí vam fer via cap Apollonia sabent que passariem la nit a Vlorë. Vlorë té una infinitat d’hotels plens de macedonics a tota la línia de la costa, així que nosaltres vam decidir parar a l’hotels “dels 3 dofins”, allunyats del nucli antic.

Després d’una tranquila nit a primera línia de mar, començava el paradís: ens endinsavem cap a la muntanyosa costa albanesa. Tots teniem moltes ganes d’endinsar-nos a la Ribera albanesa, i no vam quedar decepcionats. Teniem pensat dormir a Vuno, però l’atzar ens va portar a un hotel a Dhermi. Allà vam decidir estar-nos fins a 3 dies i és que estavem a la gloria!! Ladupla.com anima molt altivament invertir uns bons dies en aquesta zona muntanyosa, plena de cales i paisatge verge!!

El temps ens apretava i haviem de seguir endavant: la pròxima parada era Sarandë. Sarandë era una localitat encara més turistica que Vlorë. Els albanesos estan superorgullosos de Sarandë i tothom ho recomana… el problema és que existeix una diferència de preferències entre els albanesos i nosaltres: la modernitat de Sarandë els impresiona i a nosaltres… més aviat ens decepciona. Així doncs, una passejadeta pel poble i l’endemà cap a les ruïnes de Butrint, les més maques de tot Albània.

La següent parada era Gjirokastra. Des de Grecia són 40kms de bona carretera i des de Sarandë, s’ha de pujar un port de muntanya per arribar-hi. Junt amb Berat, Gjirokastra, és l’altre poble destacat. Teniem moltes ganes de veure’l i realment no va decepcionar. Situats en un hotel amb unes vistes de luxe [Hotel Kalemi], vam gaudir molt del “poble de pedra”.

Gjirokastra era un bon primer plat pel que venia desprès: l’interior del país. La ruta Gjirokastra - Tepelene - Permeti - Kelcyrë - Erseke - Korçë - Pogradeci - Lin val molt la pena i és que un desconecta del món ja que per primer cop la sensació de solitud és total. Un s’endinsa cap a l’interior del país i el paissatge que troba val realment la pena. VAm dormir una nit a Erseka a casa d’una amiga americana peace corp (KSay!), l’endemà una visiteta per Korça - el Paris d’Albània -, la següent nit a Pogradeci, a casa un altre peace corp (maaatt) i per acabar una passejada tranquila pel llac Ohrid - amb frontera amb Macedònia.

Ja nomès quedava el nord. En un dia, vam anar des de Pogradeci fins a Shkodër. Shkodër - que no val massa la pena - vam dormir en un hotel de l’època comunista (hotel que estava molt pitjor que fa 20 anys, amb un preu de… 4€ per cap!), l’hotel Rozafa.
Desprès del tute que ens haviem pegat… vam fer un bon sopar a vores del llac Shkodër i l’endemà cap als Alps Albanesos, a Thethi.

Thethi és la joia del viatge. Per arribar hom ha de patir una carretera de muntanya infernal de 15km. L’esforç de conduïr durant 2 hores a 10km/h sentint com els baixos del cotxe són constantment apedregats val la pena. Thethi és una vall “gairebè” tancada per muntanyes de 2700m. Per accedir, s’ha de pujar una muntanya, i a l’altre banda hi trobem el paratge. A Thethi es pot dormir en cases de families d’allà que estan adaptades perquè un s’hi allotgi. Nosaltres vam estar amb la familia Çarku. Allà ens vam tractar com reis, i és que esmorzar, dinar, sopar, cerveses, raki… tot el que un volia ho tenia. I el que és més important: TRANQUILITAT!!

Desprès de tres dies de magnific relax i d’estar envoltats per un paratge natural increible, tocava tornar a la realitat… la realitat de Barcelona! De Thethi vam baixar directament cap a Tirana, fent una parada prèvia a la turistica i excessivament remodelada localitat de Krujë. Dues nits més a Tirana que servirien per acomiadar-nos d’un país que ens ha robat el cor als tres.

MENDA

La gent d’Albània no deixa de sorprendre en cap moment. Cada persona que es creuà en el nostre camí es podria qualificar de molt bona manera gràcies a allò que va fer sentir-nos més a gust. Hi ha un adjectiu que podria englobar tot el poble albanès: hospitalari. La seva manera de ser i de fer les coses inspira una confiança que costa de veure.

A Albània un s’hi sent com a casa. Són feliços quan algú els visita de tant en tant, ja que segons on siguis del país costa de trobar-se amb algú altre que està de visita. Encara són més feliços en aquells pobles on no arriba mai ningú, i encara ho són més si el visitant és de Barcelona! Els sembla increïble que gent d’aquí pugui arribar fins allà! I a sobre, a fer turisme! Això els fa la gent més feliç del món, i ho mostren acollint al visitant de la millor manera possible.

Molts ens preguntaren si estàvem allà per treballar, ja que no veien clar el fet de fer turisme en el seu país (fet que tampoc veu clar la gent que ens envolta a Barcelona). I quan els explicàvem que volíem visitar a fons durant 15 dies el país feien cara de sorpresa, s’ho comentaven entre ells, i 30 segons més tard ja estaven rient o quasi abraçant-nos per aquest fet.

Els albanesos/es són persones, en general, amables. Sempre estan saludant, ja siguis veí de tota la vida o nouvingut, sempre aixecant-se de la cadira del bar o restaurant on estan dinant per saludar. Aquests gestos són els que fan que un se senti a gust i vulgui tornar a Albània!

Pd: Si algú és del Barça té molt guanyat per Albània. Tothom és del Barça.

Pd2: Nosaltres també forem feliços dins l’avió ple d’albanesos/es.

Enric

Les primeres sensacions quan s’arriba a Albània són totalment diferents a les que es poden esperar. Tal com anunciàvem en el post de Benvinguda, una de les intencions al respecte del país és desmitificar tot allò que podíem haver llegit, escoltat i/o vist en algun moment abans de viatjar-hi.

Però a l’arribada a l’aeroport de Tirana si que vam tenir el primer contacte amb aquell tipus de gent que veu turistes i va a per ells. Un home que volia dur-nos a la capital en cotxe (suposadament a un preu més alt de lo normal), i dic suposadament perquè vist lo vist no podré desconfiar mai d’un albanès.

Seguidament, en el moment de recollir el cotxe llogat a través de Hertz, també vam tenir certs problemes de temps i altres històries que ja començà a semblar que el cotxe no apareixia per enlloc. Però vaja, no deixen de ser problemes d’un país on no reben mai turisme.

Al cap d’una estona, un cop al cotxe (millor del que ens havien de donar) vam fer rumb cap a Tirana.
Es pot dir que ja començàvem a pensar que poder les coses serien una mica difícils. En el fons, tots estem influenciats per la informació que es pot trobar arreu, i per aquí apareixia una sensació insegura afegida a la de totes les persones que ens envolten en la vida quotidiana dels tres viatgers. Tot i així, no costava gens pensar el contrari, és a dir, que les coses ens anirien molt bé en aquest viatge. De fet per això vam voler anar a Albània!

Enric