www.ladupla.com

Propera parada? Un bosc just al costat d’Azrou, anomenat el Bosc de Cedres, on hi ha el cedre (cedrus) més antic conegut. Ara no recordo quants anys té, però es tracta d’un tros d’arbre molt i molt alt. Cauen fotos a raudals al costat d’aquest arbre. I just al costat, dins del bosc, hi trobem tot un seguit de papions, babuïns, o vulgarment micos. Són molt curiosos i juganers, i tot el menjar el reben amb molt de gust. Hi havia tot de gent al seu costat, i ells es comportaven com si fossin amics nostres. Sempre fa gràcia veure i jugar una estona amb ells.

I després d’aquesta estona curiosa i divertida, ens dirigíem a Ifrane, amb prèvia parada al llac que es coneix amb el mateix nom que el poble. Ifrane és un indret molt peculiar dins del context marroquí. De cop et trobes en un poblet amb els seus jardins i bancs (de diners, tot i que també n’hi ha per asseure’s, encara que abunden més els primers) tot molt modern i europeu. Té el sobrenom de la Petita Suïssa. Era el suposat lloc per dinar, però no vam ni baixar del cotxe i vam anar cap al següent punt.

I el dinar fou el darrer àpat plegats amb guia i conductor, o el que és el mateix, amb l’Ali i el Mohammed. Més tard, ens deixarien a Fes, darrera parada de la gran ruta amb ells. Ens van deixar davant mateix de la porta de l’hotel, i fou un moment molt emotiu que el guardem per a nosaltres. Aquestes persones ens ho van donar tot!

A la tarda, visita a la GRAN MEDINA, la qual és la més antiga del Marroc i la més llarga del món. Hi ha massa carrrers estrets per on perdre’s! Hi podem trobar de tot, això si, i ens podríem estar tot un dia negociant amb els venedors. I de fet, si trobem alguna cosa que volem comprar, podem esperar a trobar-la més endavant a un altre preu, o bé quedar-nos la del venedor més simpàtic (hi ha alguns que han nascut per això, ja que aconsegueixen reunir mig poble a la botiga). Recomanable anar a veure el senyor de les babutxes grogues, el qual té les millors del mercat, fetes amb pell per ell mateix. De paciència en té molta aquell home, i només li cal un traductor si les explicacions són molt complicades.

Després de voltes i més voltes i aconseguir reconèixer alguna botiga per la qual havíem passat abans, vam saber refer el camí de tornada i arribar a l’hotel, on ens vam fer les primeres birres del viatge! Una mena de quintos de la marca Flag. Cartes i quadrat! i a fer nones.

Demà? Chaouen! El poble de color blau.

Enric

Després de tants dies, seguirem amb les aventures pel Marroc. I cal dir que el llistó està ben alt després de l’estança a Agoudal, el poble que ens agradà tant.

La següent parada és Azrou. Però abans, dues anècdotes matineres. La primera, tenint en compte les poques persones allotjades a l’alberg, destacar que El Poal, poble molt proper a Mollerussa, fou conegut per tots/es, ja que hi havia presència poalenca, o coneixença de família poalenca (en un moment, es va començar a reunir una, dues i tres persones que n’eren o hi tenien família). El Poal fou famós per un dia!

I la segona anècdota, resulta que quan ens dirigíem al següent destí, vam acompanyar a la dona treballadora de l’alberg, qui resulta que s’havia acomiadat, ja que era el seu darrer dia de feina. La senyora era molt feliç en aquell moment, i cantàrem tots plegats durant el trajecte.

Fou un dia amb moltes hores dins el cotxe. Vam anar fent parades segons les necessitats del moment, com els àpats. Destaco el llac Tislit, amb una tonalitat de blau turquesa molt maca. Ens van explcar la llegenda dels llacs: Isli i Tislit: “Es diu que dos joves enamorats havien pres la decisió de casar-se però no van obtenir el consentiment dels seus pares. Bojos d’amor, els dos joves van plorar fins que les seves llàgrimes van formar els dos llacs. Des de llavors els membres d’aquesta tribu tenen dret a escollir lliurement amb qui es volen casar, sense el consentiment dels pares”.

I després d’escoltar tradicions, jugar, cantar… vam fer una aturada a mig camí en una zona on les famílies van a passar-hi el dia. Es tracta d’una zona on hi ha un petit riu, envoltat per “cabanyes” de fusta, amb les seves catifes, on es troben les famílies resposant i prenent el te, tot comentant la jugada del dia. Ens vam sentir com una família més. Al costat, hi ha les típiques paradetes on venen menjar com unes patates, crispetes, festucs… les típiques bosses de plàstic que es venen a tot arreu en definitiva.

Tot seguit, més hores de cotxe, posta de sol, més jocs i històries… fins arribar a Azrou, enmig de l’Atlas. Ens van dur a un hotel perdut damunt la muntanya. Tantes hores de cotxe cansen també! Bona nit i fins demà!

Enric

Sisè dia en ruta. Toca marxar del desert. I per explicar el següent indret a visitar, farem una classe de geografia. Ens dirigim a l’Alt Atlas. L’Atlas és el nom de la gran serralada, que al Marroc es divideix en tres parts: Mig Atlas, Alt Atlas i Anti-Atlas (si mirem un mapa trobarem situada cada part de dalt a baix tal com està escrit respectivament).

Fou un camí llarg per arribar al següent destí: Agoudal. Un dels pobles més acollidors on vam estar. Tot just arribar, ja es respira un ambient de muntanya. Des del cotxe ja véiem tots aquells camps de conreu immensos, i al fons, per un caminet de sorra, es podia arribar al poble, tot ple de casetes. A l’hivern, ens van dir que hi carda un fred important (si si, al Marroc també hi fa fred!) i també hi neva!

Nosaltres faríem nit a l’Auberge Ibrahim. Petit i acollidor. On tothom que hi treballa et somriu i et demana si vols qualsevol cosa. On hi trobem unes poques habitacions, les justes, cada una amb la seva porta blava i un nom d’animal diferent.

Tot seguit, a mitja tarda, vam decidir anar a fer un tomb pel poble. Va ser la passejada més autèntica de tot el viatge! Autèntica en el sentit del contacte amb la gent. Agoudal és on ens van rebre amb els braços ben oberts tots i cada un d’ells. On totes les nenes i nens sortien corrents de les portes de casa seva per veure’ns de ben a prop. On aquestes mateixes nenes i nens no ens demanaven res, com en la gran majoria dels altres indrets marroquins (sense generalitzar, només basat en experiència pròpia). On tot el poble estava pels carrers, observant-nos i saludant-nos, des de lluny o des de prop. On totes les noies que venien de treballar al camp ens dedicaven un somriure. I on vam jugar un partit de futbol, també molt autèntic, on es jugava un Barça-Madrid de la màxima, i on ens van demanar si els hi podíem donar diners per comprar xarxes per les porteries. Queda pendent per la propera visita.

En definitiva, Agoudal és un poble que marcaria a qualsevol ruta per terres marroquines. Per això, aquest post va dedicat a aquest poble, i sobretot, a tota aquella gent que ens hi va rebre!

Enric

Primer de tot, hem arribat al cinquantè post! Visca! Si no ho tinguéssim tan oblidat últimament, ja en portaríem uns quants més, suposo… Però ara que comencem desembre i sembla que fa una mica de fred, estarem més estona a casa i tindrem més temps per escriure. Dic sembla perquè ja no sabem si serà cosa de quatre dies o podem començar a treure la roba d’abric de l’armari.

I seguim amb la ruta pel Marroc de l’estiu passat. Primer ens hem de situar, ja que si triguem tants dies en escriure, ja no ens recordem d’on som. I tenint en compte que som enmig del desert, encara estem més perduts. I després d’una gran nit, havíem decidit llevar-nos ben aviat per veure la sortida del sol. De manera que a les sis del matí ja sonaven alarmes (qui és capaç de llevar-se tan aviat sense despertador?), i mai havíem trigat tan poc en recollir les coses i pujar dunes amunt per veure l’esdeveniment. Pujar dunes tot just cinc minuts després de llevar-se és una mica dur, però amb la dormida un no s’adona de res i ja és el capdamunt de tot.

La sortida del sol enmig del desert és la típica fotografia, un esdeveniment ideal, i es pot enviar al World Press Photo, a veure si amb una mica de sort passa de la primera ronda de selecció.

Tot just sortit el sol, encara feia aquella “rasquilla” de matí no assolellat. I era hora de la tornada amb dromedari cap a l’alberg, i com no, un bany a la piscina plena de neerlandesos/es, que sembla que no surten mai de l’alberg, i que a sobre ens miren amb menyspreu. Esmorzar, recollida i cap a Rissani altra vegada, per visitar alguns llocs on no havíem pogut anar el dia del casament. Com per exemple els mercats. Primer, un gran mercat ple de paradetes i gent i on s’hi pot trobar de tot. Tot lo necessari pel dia a dia. I segon, els mercats d’animals, tres per separat, cada un d’ells amb un animal diferent. Però aquí ho deixo, veure els animals lligats fa patir, la veritat.

Fem un sal cap al migdia. Dinar a casa de n’Ali, el nostre amic i guia, a Merzouga. Envoltats per la seva família, vam menjar molt a gust, jugar amb els més petits i fer una migdiada conjunta, és a dir, tots nosaltres dormint. A saber que deurien pensar els de la casa de nosaltres. Colla de dormilegues! Vam estar fins a mitja tarda. Merzouga és un petit poblet on hi pots trobar les poques cases i famílies respectives que hi viuen i alguna que altra botiga. Tot molt acollidor. A nosaltres ens van dur a una botiga de catifes, on el venedor, amb un castellà més correcte que el meu, ens va mostrar moltes catifes a veure si li compràvem alguna. Va acabar el terra de la botiga ple de catifes de mil mides i colors. Són els jefes venent.

Més tard, al vespre, tornada a l’alberg, sopar i dormir? No, encara no. Una mica de gresca amb tota una colla de joves que ens van tocar música per a nosaltres. Altra vegada eren més músics que públic, però ells encantats d’acollir-nos. Uns quants acudits seus, dels quals només enteníem un de cada deu, un parell de copes de vi per part nostra, i a dormir? Sí, ara ja toca que anem tocats.

Per acabar, una de les frases més dites del poble marroquí i que els defineix totalment: “La prisa mata, y la pachorra remata”.

Enric

Ens vam llevar plens de sorra per tot arreu, matalàs, roba, orelles, a tot arreu teníem sorra! Això si, abans de posar-nos a dormir vam contemplar les estrelles com mai ho havíem fet.

Pel matí vam anar a fer una ruta amb cotxe per la vora del desert, fins a una haima on hi vivia una família de nòmades. Quina vida! Ens van acollir molt amablement, tot mirant-nos per veure qui érem. I és que senzillament tenien lo just i necessari per viure, una gran haima per a fer tots els àpats i descansar, una cuina i una mena d’espai per a fer treballs manuals com teixir una catifa. Ens vam sentir molt bé, i és tan autèntic veure i viure-ho!

Per dinar, vam anar al poble de Khamlia, al sud-est, prop de Merzouga, on habiten els Gnawa. Són de les poques regions de poblants negres que queden pel país (totes pel sud-est). Ens van rebre amb molta hospitalitat, i ens van convidar a dinar i a escoltar i ballar la seva música en directe, eren més músics que no pas públic, però ens ho vam passar pipa! El poblet és molt petit i acollidor, on s’hi pot trobar una escola mixta pels nens i nenes, creada per l’Association El Khamlia (es pot trobar informació a la xarxa sobre l’associació esmentada). Un aplaudiment per aquest poble, que intenta tirar endavant per mitjà de canvis i sobretot, d’un bonic somriure.

A la tarda, sant tornem-hi cap a l’alberg a fer un bany a la piscina, i a omplir la motxilla petita amb lo necessari per passar la nit al desert. I per endinsar-nos al desert, vam complir el típic i tòpic d’anar-hi amb dromedari. La primera sensació és de trobar-se molt amunt, ja que quan un es puja damunt del dromedari aquest està ajagut a terra i no sembla que sigui tan gran, però quan comença a desplegar les seves llaaaargues cames! Agafem-nos al agafador/ferro que els hi posen com a nansa per poder-se agafar i no caure en cap moment! Un cop estem ben habituats, només queda deixar-se dur i contemplar el paisatge. Es poden anar trobant petjades d’altres dromedaris que fan ruta, o zones on no hi ha petjades, i per tant, resulta que estàs més sol que la una. La nostra ruta va durar una hora i trenta minuts, i ens esperava una haima on hi passaríem la nit. No obstant abans, vam voler escalar una duna, però no s’acabava mai! Els peus se’ns anaven enfonsant si els mantenies una estona, i resulta, que quan estàvem a punt d’arribar al cim de la duna, apareixia el pic d’una altra duna que hi havia més enllà! Ens podríem estar dia i nit escalant dunes sense mai acabar!

Resultat: vam decidir baixar corrents per arribar a la haima en un temps rècord. Cal dir que baixar corrents impacta bastant, ja que no pots parar! Però per sort, no ens vam topar amb els dromedaris ni amb la haima.

A la nit, sopar amb el guia de dromedaris, un nòmada dels de tota la vida, anomenat Ibrahïm. Ell mateix fou el cuiner. No vam poder parlar amb ell, però la seva cara de bona persona ja ens inspirava tota la confiança i bondat del món. I ell, en el moment que va tenir son, es posà a dormir allà al costat, a terra, com tota la vida. I nosaltres, vam decidir anar a fer un tomb, com qui no vol la cosa, pel desert, guiant-nos pel guia i per la llum de la lluna. Ens vam asseure una bona estona al capdamunt d’una duna tot contemplant tota l’extensió de sorra que teníem al davant. L’únic so de la nit era el del nostre djembé.

Una imatge de silenci? Estar una nit enmig del desert sense dir res. Impressionant.

pd1: En tots els acudits que expliquen els marroquins surt un dromedari o una cabra.

pd2: L’altre dia, a les barraques de Girona, vam escoltar la cançó dels bobobobs: Visca, visca som els bobobobs! Els grans nautes del capità Bob! Hem de viatjar, sense mai parar, i al planeta terra hem d’arribar! Quins temps!

Enric

Títol llarg però que resumeix el tercer dia a terres marroquines. Fou un dia intens, ja que ens llevàvem ben aviat a Dades tot contemplant les meravelloses vistes just sortint de l’habitació. Les altes muntanyes impressionaven molt més de dia. I després d’un bon esmorzar, com és habitual allà, vam posar rumb per les carreteres disposats a veure més i més paisatges impressionants. I ens destinàvem a Todra, on hi ha les altres grans gorges del sud del país.

Todra s’ha convertit en un punt de trobada on les famílies i els amics/gues d’aquesta zona del Marroc venen a passar-hi el matí o la tarda. Hi ha una mena de riu on es remullen els peus i hi renten la roba també, i de pas, a la vora del riu, estan tots i totes situats a lo pícnic tot menjant alguna cosa. Hi ha qui passeja els burro/s o el ramat de cabres pel costat del riu, on està situada tota la filera de cotxes de les respectives famílies.

Un cop deixàvem Todra ens anàrem cap a Erfoud, on el conductor Mohammed ens havia convidat a dinar a casa seva. Erfoud és un poblet molt petit, que es caracteritza per les seves cases típiques i tradicionals berbers. Casa d’en Mohammed és una casa petita i acollidora, de fet, només vam veure el menjador, on ens esperava una petita taula rodona on hi menjaríem set persones i mentrestant, tota la quitxalla jugant pel mateix menjador. Després del gran (sempre gran!) plat de cous cous (que mai s’acaba!) vam tenir una tarda molt divertida jugant amb els nens i nenes de la casa, que no sabem d’on sortien, però anaven entrant al menjador poc a poc. La qüestió és que vam acabar fent una festa de globus (típica festa de globus) on vam acabar tots gaudint molt i molt! Tot nen/a ha de tenir la seva primera festa de globus no?

Un cop jugat i rejugat a casa d’en Mohammed, anàrem cap a Rissani, on ens esperava el darrer dia del casament (darrer dia ja que els casaments berbers acostumen a durar 3 dies, o més). Era el gran dia! On la parella ja podia començar a fer vida en comú! Tota la festa que fan està molt bé. Tot lo dia ballant, dones i homes uns davant dels altres, i es poden estar hores i hores! Es va reunir tot el poble al casament, i es podia notar qui hi “pertanyia” i qui no per la vestimenta. Però quan hi ha qualque cosa a celebrar es reuneixen tots/es i fan xerinola i es diverteixen com ningú. Nosaltres, altra vegada, vam estar gran part de la tarda jugant amb tot nen i nena que anava apareixent per allà del poble, fins al punt que ens vam convertir en el centre d’atenció de Rissani, obviant el casament. Ens van tractar com a reis.

Però tot lo bo s’acaba, i caigué la nit, i tocava anar cap al desert! No sabem com, però en Mohammed va saber arribar a l’alberg en plena nit on no es veia res de res, tenint en compte que hi ha molts albergs iguals per la zona. Un aplaudiment berber per en Moha! Ja estàvem allà! Teníem dues habitacions, però de la calor que feia vam acabar dormint al terrat amb un matalàs, i cal dir que s’hi dorm molt bé!

I després d’un dia amunt i avall, convivint amb el poble berber, i amb una nit molt estrellada, ens anàrem a dormir. Demà ruta amb dromedari i haima enmig del desert? Visca!

Enric

Ens aixecàrem aviat per fer un bon esmorzar i posar rumb cap a Aït Benhaddou, el conegut com a poble fortalesa i per formar part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. El poble és característic per les seves edificacions i una arquitectura típica del sud del Marroc. Però aquest poble va més enllà, i d’aquesta manera s’ha convertit en un referent d’aquesta arquitectura esmentada, gràcies a la kasbah que hi forma part i que ocupa gran part del terreny, i també és referent ja que s’hi han rodat algunes pel·lícules (algunes de molt conegudes) com Lawrence d’Aràbia, Jesús de Nazaret o Gladiator entre altres.

Nosaltres vam fer una escalada a lo més alt de la kasbah, amb una forta calor que ens acompanyava, i vam anar pujant pels carrers estrets i passant per casetes fins arribar al punt més alt, des d’on hi ha unes vistes molt maques de tot allò que envolta Aït Benhaddou. Quan pujàvem i baixàvem per la kasbah, anàvem trobant la poca gent que hi havia per allà, la gran majoria dels quals eren venedors de les seves respectives botigues (com va sent habitual a tot arreu del Marroc).

Tot seguit, ens desplaçàvem cap a la zona d’Ouarzazate, on un canvi de plans va fer que no ens hi quedéssim. Únicament vam fer una ràpida visita al llac El Mansour Eddahbi per a reposar una estona i més tard anar a Dades, on passaríem la nit. Dades es troba a l’Atlas, i a part del paisatge muntanyenc, es caracteritza per les seves gorges, que a primer cop d’ull impressionen per la seva alçada. Per arribar a l’hotel vam trigar una bona estona. Sort del conductor, que ja sigui una muntanya altíssima, un terra ple de pedrotes immenses o per aigua que ell condueix igual de bé! Això si, havia d’anar pitant a totes les curves perquè tot el personal del poble es trobava enmig del carrer jugant a pilota o comentant la jugada del dia, com si mai passessin cotxes! Finalment vam arribar, ja era de nit i en aquell moment no vam poder gaudir de la immensitat del paisatge que ens envoltava. Resulta que dormíem entre muntanyes (abaix a la dreta de la fotografia).

Tot i ésser un post curt, la jornada fou molt intensa.

pd: Per cert, la carretera em recorda molt al paisatge de les continues persecucions d’en Coyote i en Correcaminos (Wile E. Coyote and Road Runner en anglès).

Enric

Introducció: Anàrem des de Barcelona a Reus en autocar, que sortia des de l’estació de Sants a tres quarts de quatre del matí. Si fossin festes de Sants com els darrers dies hauríem fet unes birres i ballat uns concerts i tot seguit haguéssim agafat l’autocar per anar a Reus. Tot i així, a aquestes hores, o vas a dormir molt aviat o les birres les fas igualment i agafes l’autocar tot seguit. El vol sortia a tres quarts menys cinc de set del matí. És lo que té viatjar amb Ryanair, que és molt i molt barat, però a part d’haver-te de desplaçar fins a altres aeoroports (per aquells/es que visquin a prop ja els anirà bé), els vols poden sortir a unes hores poc habituals.

La ruta, indicada en el post anterior, durà quinze dies. La primera meitat (fins el dia cinc d’agost) la férem amb guia, i la segona meitat al nostre aire.

I ara sí, arribàrem a Marrakech, a l’aeroport Menara, i tot seguit ens esperava el guia i el conductor que ens mostrarien durant vuit dies el màxim de racons possibles. Primer de tot ens dugueren al Riad Marana, el nostre allotjament per la primera nit. Un riad encantador, on s’hi dorm de meravella! I amb un personal cent per cent servicial, que inclou unes habitacions molt acollidores i espectaculars (es podria dedicar un post només a habitacions acollidores i/o lavabos acollidors de riads i hostals del Marroc). Férem el nostre primer te a la menta, molt i molt calent per cert, però resulta que és habitual prendre el te sempre calent.

Marrakech, que de fet és el tema a tractar, és una ciutat destacada i coneguda pel seu immens soc (mercat), que és més petit que el soc de Fes, però on ens hi podem perdre durant hores i hores. I sobretot, destacada per la gran plaça Djemaa el Fna, la gran atracció de la ciutat. En un moment puntual del dia s’hi poden reunir tot de gent que està per allà oferint menjar, d’altres fent espectacles i tota la colla de turistes que mirem de contemplar els espectacles i que ens anem sorprenent amb cada un d’ells. Sumant també la quantitat important de cotxes i motos que van transitant per allà a tota hora. Les nits a Djemaa el Fna no tenen pèrdua!

Nosaltres, un cop deixades les bosses al riad, anàrem a fer un tomb pel soc per començar a tenir contacte amb el poble marroquí. Poc a poc, i mirant a banda i banda, anàrem veient tot de coses que podríem comprar, però que decidírem deixar-ho pel darrer dia. Anar caminant per tota la quantitat de tendes que hi ha significa tenir tots els venedors ja cridant: ” Espanyoles? Catalanes o bascos? ” la gran majoria de les vegades. No cal ni que ens escoltin una paraula que ja saben d’on venim. Anar passejant per els carrerons i més carrerons que es poden anar trobant és tot un món. És tan autèntic veure com de cop i volta et pita per darrere una moto que ve a tota llet seguida per dues bicicletes en un espai massa reduit i això no és tot, sinó que per davant ve el senyor que va amb el seu carro i el seu burro i tots ells han de maniobrar per tal de no donar cap cop a ningú i poder passar el més ràpid possible i arribar al seu destí. Crec que l’únic moment en que els marroquins tenen pressa és quan condueixen.

Més tard, un cop aconseguírem arribar a la plaça, després d’algunes indicacions incorrectes d’alguna persona, començàrem a patir calor de veritat. Resulta que feia una calor de fins a cinquanta-sis graus. Tots mirant al terra, respirant d’una manera més incòmode de lo habitual. Decídirem anar a dinar en un restaurant de la mateixa plaça per tal d’estar a l’ombra (ja veníem de la situació anterior, caminant pels carrerons del soc intentant anar per l’ombra). Primer àpat, primer contacte amb el cous cous i tajine, els plats més habituals del Marroc.

Pel que fa a la tarda-vespre, un cop superada la calor i feta una bona migdiada, vàrem pujar a la terrassa del Cafe France, el millor lloc per contemplar la plaça i on tot de gent treu la càmara per fer tot de fotografies.

Marrakech mereix una visita. Ja sigui amb l’excusa d’arribar amb l’avió, de voler visitar alguna ciutat (juntament amb Fes les dues recomanades) o de voler veure en directe l’espectacle de Djemaa el Fna. El motiu que el trii cadascú!

Enric

Per fi vam trepitjar el Marroc! Hi havia moltes ganes d’anar-hi, just el mateix any en que molta gent també hi anava. Si més no, això semblava, ja que tothom coneixia alguna persona que hi anava o coneixia alguna persona que coneixa alguna altra persona que hi anava. En definitiva, que la presència catalana pels carrers i pobles marroquins és notòria (juntament amb la presència francesa i holandesa). Segurament pel fet de ser els països amb més immigració marroquina, però aquest tema ja el tocarem més endavant.

Marroc és genial, fantàstic, meravellós i una llista infinita d’adjectius que podríem afegir al darrere. Trobem un gran paisatge i sobretot, una gran gent. El poble marroquí ens acollí de la millor manera possible!

Primerament, en aquest post, posarem la ruta que vàrem fer, i és la següent:

29 de juliol

Barcelona - Reus - Marrakech
Nit al Riad Marana

30 de juliol

Marrakech - Aït Benhaddou (poble fortalesa) - Ouarzazate, llac El Mansour Eddahbi - Dades
Nit a Kasbah de la Vallée

31 de juliol

Gorges de Dades - Gorges de Todra - Erfoud - Rissani (casament berber)
Nit a l’Auberge Sahara, prop del desert d’Erg Chebbi

1 d’agost

Visita a una haima nòmada - Poble Gnawa (dinar i música) - Endinsament al desert amb dromedaris
Nit enmig del desert en una haima

2 d’agost

Rissani (mercat d’animals i grand marché) - Merzouga
Nit a l’Auberge Sahara

3 d’agost

Merzouga - Todra - Agoudal (Alt Atlas)
Nit a l’Auberge Ibrahim

4 d’agost

Agoudal - Imilchil - Llac Tislit - Azrou (Mig Atlas)
Nit a Azrou

5 d’agost

Azrou - Bosc de Cedres (Forêt des Cèdres, proper a Azrou) - Llac d’Ifrane - Fes (medina)
Nit a Fes

6 d’agost

Fes (visita a l’adobat de pells) - Chaouen
Nit a l’hostal Dar Mounir

7 d’agost

Visita pel poble de Chaouen
Nit a l’hostal Dar Antonio

8 d’agost

Chaouen - Tanger (autocar) - Grand taxi cap Asilah (estada al poble fins a la nit) - Tren nocturn cap a Marrakech

9 d’agost

Grand taxi Marrakech - Essaouira
Nit a un apartament de l’hostal Smara

10 d’agost

Visita pel poble d’Essaouira
Nit al mateix apartament que la nit anterior

11 d’agost

Autocar Essaouira - Marrakech
Matí per a comprar souvenirs i última tarda-vespre gaudint per la plaça de Djemaa el Fna
Nit al Riad Marana

12 d’agost

Marrakech - Reus - Barcelona

Enric