Corrupció en “Little Morocco”

Tot i que no és quelcom habitual, avui compartirem un article que ens hem trobat al web de SomAtents que parla de la corrupció que es dona al Consolat del Marroc de Barcelona.
Una xarxa de corrupció que involucra també a alguns comerços del voltant, en un sistema diplomàtic totalment nepotista que des de fa molts anys aplica pràctiques abusives i il·legals a tots aquells que necessiten tràmits a través del consolat.

Considerem necessari compartir aquest article perquè ens interessa i perquè és una realitat que coneixem en tant que som veïns del consolat i coneixem moltes de les coses que passen allà.

CORRUPCIÓN EN ‘LITTLE MOROCCO‘” per Iria Rodríguez i Maria Soler . (@SomAtents)

Des de ladupla donem tot el suport als afectats i a les entitats que hi lluiten per poder canviar tot el que hi passa, a la vegada que denunciem la connivència de l’Administració pública catalana sobre els fets.

Telepatia onírica i el Marroc

Eing? Què vol dir això? Ara us explico l’anècdota.
Avui nit estava a Porqueres amb la Sònia i els dos ens hem llevat havent somiat que anavem al Marroc!!
Cap dels dos hi ha anat i de fet en cap moment ens hem plantejat d’anar-hi, però vist aquesta il·luminació divina hi haurem d’anar… (Al·là deu treballar a la Direcció General de Turisme del Marroc i juga brut)


El meu somni era que anàvem 4 amics al Marroc a fer una ruta per la costa i que al arribar ens separàvem en 2 grups per quedar més endavant a una ciutat determinada de la costa.
Per això, jo i l’amic (no recordo ningú) ens pujàvem a un taxi amb una parella de joves pakistanesos. El taxista però, es perdia i ens portava a un lloc indeterminat, lluny del punt de trobada.
L’últim que recordo, és que, resignats, sabent que estàvem perduts, decidim quedar-nos al poble costaner on estàvem… mentre juguem a la PlayStation en aquella mateixa platja (no se on endollàvem les coses, però allà estàvem jugant-hi).


El de la Sònia, sobretot, li falta consistència geogràfica… partia de Vitoria (que anem la setmana que ve) i aprofitant que estem a Vitoria, ens escapem un dia al Marroc, que és limítrof amb el País Basc. (això ho sap tothom)
Anem a un poblet amb un mercadillo on venen fruita (totes partides per la meitat, inclús les cebes) i desprès anem a una gran ciutat de cases blanques amb un tràfic de bojos, on es troba un amic que tot i haver anat a visitar el seu germà que viu a Londres… resulta que es troben al Marroc.

… tot plegat, una anècdota inquietant…

ROGER

Adéu Marroc!

Tots els viatges acaben, i la nostra estada al Marroc també va acabar. D’això ja fa més d’un any, però com que no vaig acabar d’escriure el diari d’aquest viatge vull acabar de fer-ho ara. De fet, només queda el darrer dia… en el qual tornàvem a Marrakech, on havíem d’agafar l’avió a primera hora del matí de l’endemà (és curiós que per tornar sempre ens toca agafar vols a primera hora).

Fou un dia per fer: les darreres compres, la darrera caminada amunt i avall per perdre’ns pels carrerons, el darrer te tot veient els espectacles de la plaça Djemaa el Fna, el darrer sopar a la mateixa plaça amb molt ambient i el cambrer recitant refranys i dites catalanes… tot comentant què maco que havia estat tot plegat!

Aquí acaba el diari, ja que la resta ja seria repetir sensacions i sentiments que he anat plasmant al llarg de posts anteriors, i que no em cansaria de repetir. I finalment, recomanar una visita, que només és creuar a l’altra banda del Mediterrani, i que sempre hi ha vols barats que ens hi poden dur!

Abans d’acabar aquest post, vull afegir que totes aquelles persones marroquines que ens van acollir ho van fer amb els braços ben oberts (això també ho he dit moltes vegades i ho repeteixo), però que no generalitzem i posem tot el poble marroquí al mateix sac per això que està passant actualment amb el poble sahrauí. Si ho féssim, cauríem en un greu error.

Esperem que s’acabi aviat tota aquesta situació. Ànims a tot el poble sahrauí!

Enric

Essaouirant per Essaouira

Doncs quedaven dos dies per marxar del Marroc i tornar a la rutina de la capital catalana, quan féiem el segon dia a Essaouira. El primer dia, en honor al meu aniversari, vam decidir anar a fer uns vins en un bar molt cool amb vistes al mar. Això de demanar alcohol no és gens habitual al Marroc, ja que en la gran majoria de llocs costa molt de veure, però sembla que en aquest poble és un atractiu més. Bé, la qüestió és que vam decidir pagar una ronda per cap i de pas agafar un bon pet per tornar cap a l’apartament i dormir la mona. Quan no es controla amb el vi és el que hi ha!

L’endemà, amb una mica de ressaca i un mal de panxa comú en tots quatre que no sabíem si era de menjar tant peix/marisc o del vi! Vam tenir la típica conversa matinera en la qual cadascú anava fent les seves deduccions.

Fou un dia d’aquells que diem “de tranquis” i vam donar un parell de voltes pel poble. Realment és un lloc on souvenirs molt diversos no en falten, i on es poden trobar botigues més “modernes” en el sentit que no són les típiques de la clàssica medina antiga i on tot està apretat i l’espai és molt reduït pel trànsit de les persones. De fet, algunes d’aquestes botigues podrien estar al carrer Tallers.  Així que destacaria això precisament, el fet que al ser un punt de costa molt visitat l’està convertint poc a poc.

Estar a Essaouira un segon dia no aporta molt per veure, però si per descansar a la vora del mar, i també passar menys calor. Tot i així, amb un dia ja en tindria prou, segons el meu parer.

Enric

pd: pels amants de les músiques d’arreu del món, val la pena el Festival Gnaoua, que es fa a finals de juny. L’ambient, l’acampada, la música… si més no això m’han dit persones que hi han estat.

Essaouira

Seguim amb la ruta per terres marroquines de fa un any. I ens trobàvem en l’únic tren que vam agafar durant el viatge, el qual ens duia en horari nocturn fins a Marrakech. De manera que ara ja estem situats, i recordem que ens llevàvem al mateix tren, ben aviat, tot just quan quedava poc per arribar al destí.

Un cop tocant de peus a terra, vam anar a buscar un grand taxi que ens dugués a Essaouira, l’indret que ens havien recomanat de costa. Com que ja he parlat d’altres trajectes amb taxi i tota la pesca que suposa, passarem a escriure una mica sobre Essaouira en si mateixa. Tot just arribar, ens van deixar a l’altra punta del poble, així que vam haver de caminar fins a l’hostal on teníem un apartament reservat per un preu massa, però massa! barat.

Durant el camí, ja vam poder veure que Essaouira està ple de gent pels carrers, ja siguin nadius o turistes, i es caracteritza per la clàssica medina (en aquest cas petita comparada amb les de les grans ciutats) tota emmurallada, que marca el centre, i que acaba donant al mar amb unes platges d’una extensió molt llarga. De fet, diria que només en vaig veure una, era massa llarga, i a mesura que ens podíem allunyar del centre, la platja estava més buida i només ens trobàvem llogataires amb dromedaris i surfistes.

Hi ha dues coses que no tenen pèrdua. La primera, és el moment de màxima concentració, que és quan marxa el sol. En aquest moment apareixen totes les famílies del barri i tots els turistes que hi puguin haver, sumant les càmeres respectives per captar el moment. Tot això es produeix a primera línia de mar, des d’on podem veure a la llunyania com se’n va a dormir el sol.

I la segona, anar a fer un cop d’ull per tots els restaurants que ofereixen peix/marisc. Estan un al costat de l’altre, en filera, formant una L, i a mesura que anem passant ens anem trobant un cambrer que recita tot el que tenen i ens prepara una safata amb tot allò que anem demanant, i a quin preu surt. El preu és totalment a l’atzar, ja que el del costat poder costa més barat i té més quantitat o suma un ampolla de vi per exemple. Un cop escoltades totes les ofertes, cadascú tria la seva.

I bé, seguirem amb Essaouira més endavant, ja que se’n poden explicar moltes coses. Un petó de bona nit.

Enric

Amazics

Al Marroc hi conviuen, entre d’altres, àrabs i amazics. Els poblats amazics es troben al sud. I es nota una diferència brutal amb el nord, el qual està molt més occidentalitzat (cada vegada més així que anem pujant). I la rebuda per part d’uns i altres és ben diferent. Els àrabs ens reben amb uns interessos, com poden ser els econòmics en molts casos. I els amazics ens reben amb els braços ben oberts, amb simpatia i hospitalitat a casa seva. Segurament no és del tot així, i no s’ha de generalitzar, però en el nostre cas si que hi hagué una diferència molt gran!

L’àrab és qui té el poder i l’autoritat. L’amazic està més reprimit i li manquen uns drets. Ens trobem davant d’una situació de repressió que dura de fa anys, i pel moment, no sembla que millori. Un exemple és el fet que les persones amazics no poden tenir el nom en el seu idioma, l’amazic, i en la documentació ha de constar en àrab. Per exemple: Ali en lloc d’Ayur (que vol dir lluna). Això recorda a l’època franquista, quan el català estava prohibit. Moltes persones encara duen el nom en castellà al dni.

Aquest fet, evidentment, no només passa al Marroc, sinó a molts altres poblats d’arreu, i en d’altres cultures del món que desconec. I seguint en la línia marroquí, trobem el poble sahrauí, el qual també està directament putejat pels de dalt. Fa temps que reclamen ser un poble lliure i poder tenir uns drets i llibertats que no tenen, però queda encara un llarg camí. Si més no, el cas és conegut arreu, i ja és un principi.

No pretenc donar una imatge negativa del Marroc ni de les persones que hi viuen, però si que em sap greu que aquestes coses passin, i més quan he conegut qui ha nascut i ho viu o ho ha viscut. I darrerament he estat llegint documents i articles al respecte, i m’han agafat ganes d’escriure aquestes línies. Recordar l’estada als poblats amazics del Marroc sempre és quelcom agradable per a mi.

Enric

Dia de transport

Ens aixequem a l’hostal Dar Antonio, de Chaouen, a les 6:30 del matí, ja que hem d’agafar un autocar que ens durà a Tànger. Una dutxa ràpida d’aigua freda a la super dutxa-termes de l’hostal i cap a l’estació. Dormida fins arribar a Tànger, on de seguida agafem un grand taxi entre sis persones, nosaltres quatre i una parella basca, amb els quals negociem per cabre-hi tots, i acabem quatre al darrere i dos + conductor al davant. I la idea és que ens deixi a Asilah, poble costaner que rep també molt turista castellà.

Asilah és un poble que es caracteritza pel seu casc antic emmurallat i per les seves platges. De les segones, no parlarem, ja que simplement són platges com d’altres en el món, però si que és un atractiu que duu a molta població marroquina a fer-hi una visita per vacances. I del casc antic, doncs dir que com Chaouen, també té el seu encant mediterrani. Realment no pensàvem quedar-nos al poble, però el tren cap a Marrakech no sortia fins la nit, de manera que aquí ens vam quedar. Però no hi ha molt més a dir. Senzillament ens trobem amb el típic indret de la zona nord del país, més occidentalitzat, per l’estructura i per les persones que ens hi trobem. I si busquem l’autenticitat marroquina (o amazic) més avall hem d’anar.

Quan es feu de nit, caminada amb motxilla a l’esquena fins l’estació de tren. Passà l’estona, i arribà el tren, molt ple, massa i tot. I amb nosaltres, també hi pujà molta gent. Buscàrem per tots els vagons un lloc on poder estar, però no fou gens fàcil, ja que caminar entre tota la gent pels passadissos ja era prou complicat. De manera que asseguda a terra al costat del lavabo (com l’interrail) i anar dormint i esperant fins que es vagi buidant a Rabat i Casablanca. Sort que al cap d’una estona, un noi amb un anglès molt correcte, ens convidà al seu compartiment, on hi cabíem tots quatre, i on vam poder dormir.

Fou un dia en que vam agafar tots els transports possibles del país. Petit taxi – autocar – grand taxi – tren. Amb quin em quedaria? Doncs cal destacar l’estat de l’autocar, ja antic, i amb els seients de les darreres files una mica destrossats, però em quedaria amb l’aventura d’anar amb un grand taxi replet de persones al màxim. A l’hivern encara fa gràcia estar juntets, però a l’estiu…

I l’endemà un altre taxi. Sort que cada vegada ens en sortim una mica millor amb això de negociar preus! I és prou divertit i curiós!

Enric