Diaris de ciclisme: Guzet Neige (Tour, 1995)

L’afició al ciclisme ha estat quelcom que he mamat ja de ben petit.
A casa, mun pare és un fanàtic d’aquest gran esport. Això ha fet que inevitablement creixés amb l’afició al ciclisme; un esport meravellós, sofert i que ens brinda un espectacle inigualable.

Aquest post és el primer, d’una sèrie d’articles sobre les meves experiències anant a veure ciclisme.
Des de petit i encara ara, assistir a les proves ciclistes és habitual, però potser per la mística i ambient que l’envolta, el Tour de França s’endú la palma.

Jugant al càmping

El primer cop que vaig anar al Tour tenia 9 anys i fou el 1995 – l’últim Tour que va guanyar l’Indurain – assistint a dues etapes: Guzet Niege i l’endemà al Tourmalet.
Vam instal·lar-nos a la falda del Tourmalet amb mun pare, ma tia Ana, mun cosí Sergi i en Rafa: gran i divertida experiència.
El Tour a part de ser en si mateix un formidable espectacle en tots els sentits – l’ambient que ens brinden els milers de persones d’arreu del món a les cunetes no té preu – és l’excusa perfecte per fer turisme!

http://www.youtube.com/watch?v=yIlb2WjtTds

Aquella etapa de Guzet Neige és història viva del Tour i del ciclisme. Fou una històrica victòria de l’encara jove Pantani que va atacar a més de 30 km de meta. Un Pantani que aquell any encara no trauria el cap entre els millors de la general del Tour però que demostraria definitivament el seu potencial com escalador al vèncer no només aquell dia, sinó dos dies abans al Alpe d’Huez.
Aquell mateix dia, baixant el port de Portet-d’Aspet va morir l’ex campió olímpic en ruta del 1992, Fabio Casartelli: va ser també un dia trist.

“Il Pirata” Pantani camí de la victòria a Guzet Niege

Continúa leyendo Diaris de ciclisme: Guzet Neige (Tour, 1995)

Amb l’enemic a les portes: estadis rivals a tocar

Arrel del viatge a Sud Amèrica, mentre mirava el mapa de Buenos Aires em vaig adonar de quelcom sorprenent: a Avellaneda – dins la Gran Metròpolis Porteña – els estadis de Racing Club (Juan D. Perón) i C.A. Independiente (Libertadores de América), els dos rivals de la ciutat, es troben a tocar un de l’altre.
La veritat és que mai havia vist cap altre lloc amb tal proximitat entre estadis i més tenint en compte la gran rivalitat que existeix entre ells.
Com podeu veure, res separa els estadis i res impedeix que després d’un mal partit t’entrin ganes d’apedregar l’estadi del rival.

Pocs metres separen els grans rivals d’Avellaneda

Arrel d’aquesta curiositat em vaig dedicar a buscar altres casos similars… i curiosament n’hi ha més, tot i que cap tant flagrant.
Abans de tot, cal assenyalar que el que succeeix molts cops és que els equips d’una mateixa ciutat, juguen al mateix estadi: Inter i Milan; Roma i Lazio (Itàlia); Bruges i Cercle de Bruges (Bèlgica); Persépolis i Esteghal (Iràn); Al-Nassr i Al-Hilal (Aràbia Saudí); Oriente Petrolero i Blooming (Bolívia); Maccabi i Hapoel Tel Aviv (Israel)… entre d’altres.

Normalment la separació entre ells ve donada perquè cada equip neix en un barri determinat i per tant, trobar dos estadis en un mateix barri es fa realment estrany.

Continúa leyendo Amb l’enemic a les portes: estadis rivals a tocar

Criquet

Sempre he volgut saber com es juga al criquet. És una d’aquelles qüestions que em rondava pel cap des de feia anys, ja que em sembla un esport ben curiós. D’esports curiosos n’hi ha molts, i de molt més desconeguts que el criquet també, però aquest esport és el que em rondava pel cap.

Hi ha tres motius que sempre m’han cridat l’atenció. El primer, que és un esport similar al beisbol, però amb un bat que és una mena de tros de fusta allargat, i amb algunes peculiaritats més. El segon, que és un esport d’origen britànic, i resulta que la selecció anglesa acostuma a perdre en front de les seves ex-colònies com l’Índia, el Pakistan o Sri Lanka. Un detall bastant bo és que encara no ha guanyat cap mundial, i les tres seleccions de les ex-colònies citades tenen un mundial cada una (i la propera final es jugarà el dia 2 d’abril entre l’Índia i Sri Lanka, així que algú augmentarà el seu historial de títols). I el tercer, que des de fa anys a Barcelona es poden, tot i que actualment no gaire, veure partits de criquet en ple carrer (Passeig de Lluís Companys, carrer del Carme amb Riera Alta o en ple Parc de l’Escorxador, així que tinc criquet al costat de casa).

Ja fa setmanes, tot estant al nostre punt de reunió habitual del barri, el Kebab, vam preguntar a un dels pakistanesos que duen el negoci que ens expliqués una mica el funcionament del criquet. Vam estar una bona estona escoltant algunes de les normes, i després d’unes rialles, cadascú va acabar entenent allò que més li quadrava.

Continúa leyendo Criquet

El Mundial acabat… uns mesos després

Doncs com que no vam acabar l’anàlisi del Mundial, ho acabarem de fer ara, ja que si es deixen les coses inacabades no estan ben fetes, crec. I res, només seria acabar d’aplaudir/admirar algunes seleccions, les quals van fer un paper molt digne i van arribar fins on van poder.

Comencem per Uruguai, quarta classificada, inesperada posició per aquesta selecció (personalment em sembla una sorpresa, ja que no m’ho esperava). Tot a base d’una molt bona defensa, un mig del camp també molt defensiu, d’aquells que donen patades i empentes per desequilibrar els rivals (vegeu Diego Pérez o Arévalo Ríos), i un excel·lent atac format per grans jugadors. Un resultat molt merescut.

Seguim amb Ghana, l’única africana que va passar de ronda, i inclús es va permetre fer un molt bon partit contra la superpotència EEUU que els va fer passar de ronda, i només els penals els van impedir d’arrbar a les semifinals. Com sempre, les seleccions africanes demostren que amb il·lusió es pot arribar molt lluny. Un cop eliminats, el públic seguia cantant i ballant a les grades. I per cert, un detall que sempre podem veure amb les aficions africanes, és que un cop eliminada la seva selecció sempre animen a la única que queda, en aquest cas Ghana. Això és quasi impossible de veure a d’altres contintents.

També cal destacar Paraguai. De la mà de l’entrenador Martino i amb una tàctica prou defensiva i a base de pocs gols, van anar guanyant partits fins que van topar amb la campiona. Més que res que si un veu un partit d’una selecció com aquesta, no donaria un duro per ells. Però si es fa la feina ben feta…

I per acabar, Eslovàquia. Van eliminar Itàliaaaaaa, Itàliaaaaaa! (no té preu veure els jugadors d’Itàlia cantant, o més aviat cridant, el seu himne quan sona a l’estadi). I més tard, van estar a punt de donar la sorpresa davant dels Països Baixos, la subcampiona. Tot i així, també les ganes i la motivació d’una selecció que debutava en un Mundial (havia jugat com a Txecoslovàquia, on en època d’èxits molts jugadors eren eslovacs) van donar un molt bon resultat.

Esperem seguir gaudint del futbol entre seleccions, ja que no s’atura mai, i ja ha començat la classificació per la propera Eurocopa. Albània va fent poc a poc, i seleccions com Moldàvia o Xipre (tots els jugadors són de la part grega menys un) ja han avisat que poden fer grans coses.

Enric

FIFA Kampionati Botëror i Futbollit

Seguim amb l’anàlisi del Mundial, i podem confirmar pronòstics i no confirmar-ne d’altres. Per començar, a falta de quatre partits del dia d’avui, han caigut les dues seleccions finalistes del darrer Mundial: Itàlia i França. La segona semblava clar que no passaria de ronda, ja que no jugava a futbol, i l’ambient entre jugadors i tècnics cada vegada anava a pitjor. A la primera, la campiona actual, no li ha funcionat per primera vegada el seu futbol ultra defensiu, amb poques idees en atac, i només a base de força física.

De les seleccions africanes, només Ghana, amb el permís dels serbis, ha passat de ronda. Les altres s’han quedat pel camí. L’amfitriona ho ha intentat fins al final, però ja era massa tard. Nigèria, Camerun i Algèria han quedat últimes dels seus respectius grups, amb falta de gol, errors defensius…

Anglaterra i EEUU s’han clasificat de xurra. Els anglesos han fet el mínim esforç, i els yankees encara han jugat bé, però és un fet que han passat al temps de descompte eliminant a l’estimada Eslovènia, que mereixia passar a vuitens, i com a primera, ja que ha sigut l’única selecció regular del grup.

Argentina i Holanda, amb molt millor joc la primera, sembla que van a pel títol, guanyant tots els partits fins al moment. Alemanya també, però amb alguns dubtes, tot i que fan un molt bon futbol. Cal dir que pel joc mostrat fins al moment, és la millor.

Paraguay i Eslovàquia mereixen un aplaudiment, no pas menys que una de les seleccions invictes del campionat com és Nova Zelanda, que ha empatat els tres partits.

Les seleccions de Llatinoamèrica han demostrat jugar molt bé, i han passat totes, a excepció de Chile i Honduras que juguen avui. Esperem que Chile passi, per mèrits propis, i Honduras ho intenti fins al final deixant una bona imatge.

Per acabar, altra vegada, elogiar el joc i l’actitud dels asiàtics. Corea del Sud i Japó arriben a vuitens mostrant un gran joc tàctic, tècnic, disciplinat… i un Honda molt inspirat. I no oblidem pas Corea del Nord, que malgrat la golejada rebuda, ha arribat fins al Mundial, una fita per la seva història futbolística.

Aupa Chile!

Enric

Mundial de futbol

Doncs si, és any de Mundial. I nosaltres som uns apassionats d’aquest esdeveniment esportiu. És moment de veure com juguen algunes seleccions com Algèria, Nova Zelanda, Eslovàquia o Corea del Nord, entre d’altres, i fins on són capaces d’arribar. Podrem comprovar si ofereixen un bon futbol o si reben golejades per totes bandes. I també, d’altra banda, si les seleccions anomenades “grans” donen la talla. Nosaltres apostem per les primeres, per aquelles amb les que no s’acostuma a confiar, i de fet, si han arribat fins aquí, és per alguna cosa.

Un Mundial també ens permet veure les diverses aficions d’arreu del món. Una munió de persones que, unides per un sentiment, es desplacen des de molt lluny per viure aquest moment. I un cop al camp, podrem veure quines són les més cridaneres, divertides o balladores (aquestes últimes són bàsicament les africanes o algun grup de borratxos). I sempre fa gràcia veure la relació entre les dues aficions, que ja pot ser bona o dolenta (no cal posar exemples), o també tenir al davant persones d’un país del qual no se’n coneix res. Al llarg dels anys, s’acaben creant derbis personals, i se sol escoltar la frase de: “Aquests són els que al Mundial del 94 ens van guanyar…”

De moment, s’ha jugat una ronda, i per tant tothom ha jugat un partit. Alemanya sembla que és l’única que ha mostrat un molt bon joc, i des del primer minut buscava guanyar el partit. La resta de partits tenien una cosa en comú, i era el fet de que totes les seleccions es limitaven a veure venir el rival, i si en algun moment podien fer algun gol, doncs millor que millor. Cal destacar les seleccions asiàtiques (trobem a faltar Aràbia Saudita), que com sempre, són molt ordenades i disciplinades, i això sempre dificulta l’atac del rival. I així individualment, destacaria Eslovàquia, a la qual li falta acabar les jugades i no adormir-se els darrers minuts, Corea del Nord, per la gran defensa davant Brasil, la qual va tenir dificultats per marcar, i Chile, que ha demostrat ordre, rapidesa, tècnica i un bon criteri per jugar la pilota.

Anirem seguint el Mundial. A veure si tenim sorpreses!

Si voleu seguir els partits com si fossiu al camp, no dubteu en aconseguir una bona vuvuzela!

Enric

L’esport, un sentiment

L’esport a Albània és quelcom molt important (com a tot arreu). El futbol, avui en dia, és allò que és capaç de moure masses de gent que viuen pel sentiment que senten per el seu equip. Albània, en aquest aspecte, no és gens diferent a la resta del món. Allà, tothom és fanàtic de l’equip de la seva localitat, i els camps albanesos s’omplen jornada rere jornada i es crea un ambient increïble.

Cal destacar, sobretot, l’ambient del Qemal Stafa quan hi juga la selecció nacional. El país té la il·lusió d’arribar cada any més amunt en les fases de classificació per a Mundials i Eurocopes. Amb els anys, van sortint noves promeses del futbol albanès i kosovar (independent però sense selecció) i la selecció es va formant amb aquesta nova base de jugadors. Un exemple és Lorik Cana (pronunciat Tsana), nascut a Pristina, és l’actual referent del futbol albanès i amb una trajectòria admirable pel futbol francès, i encara amb 25 anys. És l’actual capità del Marseille. També hem d’estar atents, segons paraules d’un kosovar, a Armend Dallku, també kosovar de Pristina, qui ja s’ha fet un lloc entre els referents de la selecció.

A part de ser fanàtic de l’equip de la localitat, l’albanès també és fanàtic dels principals equips de les millors lligues europees. O són del Barça o del Madrid. O del Milano, Inter o Juventus. Etcètera. De manera que es creen molts derbis personals entre ells mateixos. Deuen estar enganxats a la televisió, per mitjà de la parabòlica, a tots els partits internacionals de la jornada (i poder apostant a bwin també).

Nosaltres vam tenir la gran sort de jugar un partit, gràcies a la Katie d’Ersekë, amb joves albanesos. Ho vam fer al mateix poble d’Ersekë, en una pista de futbol sala de gespa artificial, estil “cantxa” tancada amb parets i sostre enreixats. Vam, i ho tornem a fer, felicitar el seu joc. Juguen al toc, i ho fan molt i molt bé. Tots i cada un d’ells (i ella) ben situats pel camp i intentant trenar jugades d’una bellísima factura i qualitat. Nosaltres vam tirar del carro gràcies al nostre empeny i al saber tocar-la també, i gràcies al senyor davanter albanès, al més pur estil Bogdani, que estava sempre disposat a fer gols, i a la Mònica pel seu empeny també i el seu somriure.

Ens veiem obligats a comparar els joves albanesos amb els anglesos (en termes futbolístics), ja que vam jugar en parcs de London dos anys enrere, i surten guanyant els albanesos! Visca el futbol albanès!

pd1: Pels interessats, es poden cercar vídeos al youtube, posant “albania football” i es pot comprovar l’ambient als camps.

pd2: Felicitar de nou al Klubi Sportiv Flamurtari pel seu paper contra el Barça.

Enric