Bratislava i els seus ‘personatges’

Bratislava fou una ciutat que ens va sorprendre: es respirava [dins el que cap] un ambient festiu, on les terrassetes dels bars reinaven part del centre de la ciutat, quelcom gens habitual a l’Europa de l’Est.

La ciutat en si tampoc és res de l’altre món, aquesta conté la majestuositat de les ciutats de l’Imperi Austro-hongar, però de forma molt més moderada/moderada que a altres llocs com a les ciutats d’Àustria.


El centre és pràcticament peatonal, fet que almenys fa molt agradable passejar-s’hi. A més, cada dos per tres et trobes conjunts musicals (quartets, solistes…) tocant música clàssica, on els violinistes [alguns eren nens de 6 anys disfressats de Mozart] monopolitzen la majoria de les “cantonades”.
Bratislava, es pot visitar en un dia, i es una bona escapada si un està a Viena, ja que s’hi arriba en menys d’una hora de tren.


Però el que realment ens va impressionar de Bratislava van ser els “personatges” que ens varem creuar:
Primer, a l’oficina d’informació de l’estació, una dona gran que no parava de treure “capellans” per la boca [el vidre que ens separava era la prova] ens va tenir una hora per indicar-nos a on allotjar-nos! A més, la senyora no parava de marxar-se tota l’estona ves a saber on: AGÒNIC.


Un cop arribem a l’alberg, coneixem el de la recepció, el Sr. Lobo (tal qual, en serio), que ens diu que no té lloc però que podem anar a casa d’un amic pel mateix preu. Perfecte, el truca i ens diu que l’amic ens ve a buscar amb cotxe.
Mentre esperem, ens comença a convidar a xupitos de l’aiguardent autòcton eslovac: Slivovica (una mena de raki). Hospitalitat eslovaca en estat pur!


Un cop ja estàvem ‘estovats’, arriba l’amic  i ens porta a casa seva. Aquesta era una mena d’interior d’illa amb varies casetes i un jardinet acollidor.
Allà ens trobem amb dos finlandeses i un neo-zelandès amb la cama enguixada que els seus amics l’havien deixat “tirat” mentre seguien el viatge.

A la nit, el company Bernat no les tenia totes amb el de la casa, especialment desprès que el Sr. Lobo ens intentés emborratxar i ens encolomés a casa l’intrigant amic…
…I si ens atacava el “casero” amb la destral que tenia preparada al pati?
Era evident que l’atontat del neo-zelandès havia estat presa de la seva part fosca i el següent pas era que li passés el que els passava a la gent a la peli ‘Hostel’ [per cert, ambientada a Bratislava i que encara no s’havia estrenat per aquella època i sort, perquè sinó el Bernat no hauria dormit]


… per sort no va passar res, i després de fastidiar-li la nit al neo-zelandès amb la nostra presència (ja que s’intentava lligar les finlandeses) al jardinet junt amb tots els hostes, l’endemà ens esperaria el dia més llarg: 24 hores de tren fins Split, Croàcia.

ROGER

PS: S’ha de dir que com a bon atontat, el neozelandès no deia res, aquella nit només es limitava a senyalar estrelles; de veritat: “look a star” era la seva frase; increïble. Vam necessitar una nit per justificar l’abandó dels seus amics, vist lo plasta i aturat que era a la vegada.
Aquell mateix dia marxàvem nosaltres i les finlandeses… molt probablement, el “casero” va fer el “seqüència pilot” de ‘Hostel’ ja tranquil·lament.

Records de l’interrail: Bratislava

Abans d’anar a dormir m’he dit: Parlem de Bratislava! Primer de tot, dir que en hongarès es diu Pozsony i en alemany Preßburg, molt curiós. M’encurioseix saber aquestes coses.

Recordo que vam arribar a la capital eslovaca des de Praga, passant per Brno (ho recordo ja que tenim una foto feta des del tren) un pèl tard, a mitja tarda, degut a un retard (no només falla la Renfe) que duia el tren.

Palau de la República de Bratislava

Recordo que durant l’espera a l’estació de Praga vam estar jugant a footbag amb un parell d’estatunidencs, bastant peculiars, tot sigui dit, a les andanes (més d’una vegada se’ns va caure la pilota a les vies). Per aquelles èpoques sempre dúiem algunes pilotes a sobre, i en estones llargues que teníem, tot era treure la pilota i a jugar!

Recordo que a l’arribada, després d’aquest retard esmentat, vam estar intentant que una treballadora de l’estació ens ajudés a arribar a l’alberg al qual preteníem anar, però no hi havia manera! Cal afegir que mentre parlava tenia la mania d’escupir al vidre que acostuma a separar al personal de l’usuari/a.

Novy Most – Bratislava

Recordo que vam tenir un llarg camí cap a l’alberg. Diria que és l’Hostel Blues. El duu (si és que encara hi és), el senyor Lobo, o així es feia anomenar el bon amic. Resulta que no tenia lloc per als tres, i amb tota la hospitalitat del món, va decidir avisar a un conegut seu, el qual tenia una mena d’apartament amb algunes habitacions (d’aquells que només trobes si algú t’ho diu, ja que no deu aparèixer a les guies).

Recordo que mentre esperàvem a que vingués aquest conegut, el senyor Lobo ens va convidar a uns quants xupitos. Molt amable.

Opera de Bratislava

Recordo que el conegut, un home amb el cabell blanc, era bastant seriós, però molt bona persona. Tenia allotjades altres persones: dues noies fineses i un noi australià, el qual s’havia lesionat d’una cama i havia hagut d’aturar la seva ruta i quedar-se aquí, dormint al sofà.

Recordo que vam estar prop del Danubi, com en altres ocasions durant aquest viatge. I les poques hores que hi vam ser, ens van donar temps per fer una volta pels carrers de la ciutat i poc més abans que es fes fosc.

Carrers de Bratislava… tot molt barroc

Recordo que fou dels pocs indrets on vam estar durant l’interrail on hi havia prou ambient per la nit, o si més no, no estava amagat de cara al públic. Però no vam sortir, ja que havíem de matinar l’endemà.

Recordo que pel matí següent, de camí cap a l’estació, en hores en les quals encara no hi ha gaires persones pels carrers, i les que hi ha anem amb cara d’adormides, vaig fer la reflexió de que era una llàstima marxar de Bratislava sense haver-hi passat gaires hores. Queda pendent una segona visita, una mica més llarga si pot ser.

Enric