L’altre Poblenou, el del Delta

El Poblenou. Per uns pixapins com nosaltres, el Poblenou és sinònim d’un històric i conegut barri de Barcelona.
Un barri de llarga tradició obrera que sempre ha estat protagonista de profundes transformacions urbanístiques, especialment al llarg de les últimes dècades on ha viscut dos grans processos: els Jocs Olímpics i el 22@.

Aficionat de l’Handbol Poblenou (BCN) visitant el Poblenou (del Delta)

Però lluny de l’estimat barri barceloní, trobem un altre Poblenou, el del Delta de L’Ebre. Aquest és un petit municipi del Montsià al bell mig d’arrossars que pertany al municipi d’Amposta.

El poble tot i uns 200 habitants i una curta vida de 56 anys, té una història interessant al darrere.
Per una banda, el nom amb el qual ara el coneixem té oficialment 10 anys d’existència. Fins el 2003, el poble tenia el nom de “Villafranco del Delta” i fou l’últim poble a Catalunya amb toponímia franquista.

Un carrer del Poblenou

El poble, així com els altres petits nuclis dins lo Delta, està totalment envoltat d’arrossars i ens brinda d’entrada un paisatge que personalment m’encanta.
El nucli fou fundat durant l’època de Franco [Franco mai va visitar el poble] – l’any 1957 – pel “Instituto Nacional de Colonización” i l’objectiu fou assentar una població estable que explotés els arrossars que s’havien constituït al seu voltant (desprès de recuperar terreny agrícola en aquell punt).
En un context encara de reminiscències autàrquiques l’objectiu era augmentar la producció nacional no només per a ser destinada als humans sinó com a pinso pels animals, tot minimitzant les importacions de blat.

Arrossars del Poblenou

Les famílies colones van ser d’Andalusia i València i 97 famílies s’hi van instal·lar. Aquestes havien de pagar una part de la propietat que se’ls cedia – casa i terres – tot tramitant un préstec amb l’Estat fins que pagat el deute, esdevenien propietaris.
Per a més informació sobre els colons de la zona i sobre la propietat de les Terres del Delta de l’Ebre, podeu consultar aquest article acadèmic d’Emeteri Fabregat: http://www.h-economica.uab.es/wps/2009_04.pdf 

Una de les coses més interessants del Poblenou són els edificis del poble.
Si un s’abstreu de tot i s’oblida dels arrossars del voltant podria pensar perfectament que es troba a un poble de Castella la Manxa, Andalusia o als Monegros. Arquitectònicament té totes les característiques de poble de colònia agrícola: cases d’una planta, blanques, totalment uniformes i amb petits patis interiors.
Per la naturalesa urbanística del poble, no hi ha dubte que paga la pena la visita… sumat a l’entorn natural únic que l’envolta.

ROGER

PS. Dedicat als estimats i combatents habitants del barri del Poblenou de Barcelona!

PS2. Para más inri, si us fixeu, la llacuna del nord del Poblenou es diu El Clot!

Campclar

Aquestes darreres setmanes, de fet des del 27 de juny, he estat convivint (com a monitor/educador d’uns camps de treball) en un dels coneguts com a barris de ponent de Tarragona, anomenat Campclar. Aquest, ve a ser el típic barri que ha tingut i segueix tenint mala fama degut a l’estat degradat dels edificis i blocs de pisos, a la presència de persones immigrades i d’ètnia gitana, i a la seva història, trajectòria i aspecte en general. Diuen, i no poca gent, que moltes persones no s’atreveixen a anar-hi per aquesta mala fama esmentada, i molts serveis a domicili, com pot ser un taxi o repartidor de pizzes no acostumen a anar-hi, per no dir que no hi van mai. De cotxes de polícia ja se’n veuen més, els quals van rondant pel barri dia i nit per fer la seva tasca de control des la distància.

Però malgrat això, puc comentar que les aparences enganyen i que aquest barri no és el que sembla. És cert que els conflictes racials, entre veïns i baralles en general hi són presents dia a dia, però d’altra banda, s’està fent una feina al barri que pretén netejar la seva imatge i que aquest pugui ser un barri acollidor per a tothom. Jo, almenys, ho he pogut comprovar amb els meus ulls, i d’una banda, sí que és cert que hi ha conflictes constants pel barri, la qual cosa no és gens agradable de veure, però d’altra banda, amb el nostre projecte del camp de treball, que inclou la convivència i estada de 24h a l’escola i la dinamització d’activitats als carrers del barri que pretenen aconseguir la participació de les famílies i sobretot dels infants i adolescents, he pogut veure el seu agraïment. Com a exemple, puc dir que moltes persones del barri ens veuen i saluden amb entusiasme, ja que saben sobre el projecte.

En definitiva, no és més que una reflexió que faig a l’acabar la meva estada de trenta dies a l’humil barri de Campclar. De fet, aquesta podria ser una carta per fer conèixer la realitat de Campclar i dels barris de ponent a l’ajuntament i a totes les entitats en general, i d’aquesta manera fer una difusió positiva de la convivència i evolució d’aquest barri. M’ho pensaré, de veritat.

De barris com aquest hi ha molts arreu, i crec que cal donar suport i una empenta per tal que aquests evolucionin i puguin arribar a donar una imatge positiva algun dia.

Enric