Carrers patrocinats

Davant la mala situació econòmica del país i de les Administracions Públiques – a part d’esquarterar l’Estat del Benestar – es busquen certes solucions creatives com són les de patrocinar els noms de les parades de metro.
(que ha generat noms recurrents com “Fontan-eda”, “Marina-d’Or”…)

“Vomistar” patrocina els carrers de Montevideo

Doncs bé, quelcom que va en aquesta línia vaig veure tant a Buenos Aires com a Montevideo on els carrers de la ciutat estaven patrocinats.
Sota de cada placa que indica el nom del carrer, hi trobem una marca comercial.

Carrers patrocinats a Buenos Aires

En aquest casos, els patrocinis van servir perquè aquestes empreses privades financessin el posar les plaques informatives dels carrers a la vegada que implicava un ingrés extra per a l’Ajuntament.
Això ha fet que aquesta pràctica s’estengués per tota la ciutat… excepte a certs barris suburbials on no hi ha plaques.

Basavilbaso és clarament el número 1: els del Tenerife ja ho sabien.

Tot i que existeix una necessitat econòmica clara, arriba un punt que la inclusió de publicitat als espais públics acaba sent certament saturant.

Salut… sense patrocini!

ROGER

Política argentina: la investidura de la Cristina i el Peronisme

Arrel de tot el merder vinculat amb la nacionalització de Respol-YPF a l’Argentina – que no en parlarem – s’ha posat en primer pla al nostre país la política argentina com no passava des de feia una dècada arrel del corralito.

La política argentina és sens dubte molt complicada d’entendre i seguir: ho és més que un discurs de 3 hores d’en Mas-Colell o que un partit de Criquet.
… i aquesta afirmació no la dic jo; ho diuen els propis argentins.

Casa Rosada: el palau presidencial

Quan varem anar a Buenos Aires el desembre passat, va coincidir amb la investidura de la Presidenta Cristina Fernández de Kirschner.
Aquell esdeveniment [la investidura] que a Catalunya o a Espanya passa força desapercebut i no va més enllà d’un avorrit protocol parlamentari i posterior jurament del càrrec, allà és un acte de primer ordre i fastuós.

Fiesta Patria Popular – ciutat empaperada

L’acte tenia lloc al balcó de la Casa Rosada (el palau presidencial) i DOS dies abans de l’acte ja havien tallat els carrers al voltant de la Plaza de Mayo. Perquè ens fem a l’idea és com si tallen Plaça Catalunya i tot a 500 metres a la rodona.

Carrers annexes a Pl. Mayo tallats: El Obelisco al fons

Van col·locar pantalles gegants i tota la ciutat estava empaperada proclamant l’acte (Fiesta Patria Popular)… per acabar d’adobar-ho el diumenge de la investidura, el transport públic era gratuït perquè tothom hi pogués assistir i al llarg de tot el dia desfilaven pel centre de Buenos Aires diversos regiments a cavall de l’exercit argentí.

Regiment de la guàrdia muntada de l’exercit fent el paseillo

L’acte era una mica com la celebració d’un títol de futbol: moltes banderes, càntics, gent alterada
… a la rellevància de l’acte se li sumava una càrrega simbòlica addicional: la figura del difunt marit de la Presidenta, en Néstor.
Néstor Kirschner és vist per la majoria (electoralment parlant) com una mena de salvador de la pàtria que va treure argentina del forat post-corralito.
Fa un parell d’anys; en Néstor va morir d’aturada cardíaca, dos anys desprès de deixar la Presidència en favor de la seva dona.
Arrel de la mort, Néstor esdevé un mite: llibres, pintades de “Néstor vive” i fins i tot càntics.

Pintada de “Néstor Vive” – un clàssic

La política argentina té un denominador comú: Perón.
A Argentina, ser “peronista” t’assegura un gran gruix de vots o dit d’una altre manera; si no ets peronista no tens res a fer.
La majoria de candidats a la presidència son peronistes; ja siguin de dretes o d’esquerres.
El Peronisme ho pot englobar tot, i és que sota aquest nom s’han dut a terme polítiques “molt més que socialistes” fins a les polítiques més neoliberals de la història del país.
El Peronisme, al llarg de la història, ha tingut membres que enarboraven l’eslògan de “Hasta la Victoria Siempre” i a la vegada uns altres que van brindar el país a la sanguinària dictadura de Videla (com va fer Isabel Perón)… com podeu veure; “oh benvinguts passeu passeu” […] “que a casa no hi falta ningú”.

Una seu “Peronista”

El Peronisme va començar com un moviment en favor de la justícia social (i de la sobirania i independència econòmica) encapçalat per Juan Domingo Perón però a la segona legislatura va derivar en un estat repressiu i amb importants manques de drets i llibertats… també cal recordar que l’Argentina de Perón fou l’únic aliat de l’Espanya de Franco durant el període autàrquic (recordar la visita d’Evita Perón el 1947).
Continúa leyendo Política argentina: la investidura de la Cristina i el Peronisme

La vorera te l’arregles tu!

Les ciutats del Uruguai, així com Buenos Aires tenen una cosa en comú: cadascú s’arregla el seu tros de vorera.
Sí, en efecte, tal i com sentiu.

Vorera “artística” al Casc Antic de Montevideo

La primera conseqüència d’aquesta norma és que les voreres de les ciutats son gens uniformes: cadascú fa servir un tipus de llosa diferent i el desgast/estat d’aquest és dispers.
Així doncs, la vorera canvia de forma, color i estat a cada pas que un dona.

… ja era hora que arreglessin la vorera (Buenos Aires)

I d’aquest últim apunt destacar l’estat de les voreres.
En alguns casos les voreres es troben en un estat lamentable, tot i que jo crec que estan millor del que es podria esperar, ja que en el fons, entenc que la prioritat d’una família alhora d’arreglar el teu tros de vorera deu ser baixa.

Aquesta vorera no té solució; pobre veï

Especialment perquè a ciutats com Montevideo la majoria de la gent viu en cases i no en pisos i per tant, el cost d’arreglar el teu tros de vorera és superior al que tindria si es visqués en un pis.
D’aquesta manera, els barris rics acostumen a tenir les voreres arreglades; mentre que els més humils a vegades ni tan sols existeixen.

Vorera d’un edifici públic feta malbé a Buenos Aires

Continúa leyendo La vorera te l’arregles tu!

Les Cataractes d’Iguaçú – la vuitena meravella del món

Sobre les majestuoses Cataractes de l’Iguaçú s’ha escrit molt i de moltes formes diferents… però no podíem ser menys i per això volem plasmar al bloc tot un reguitzell d’idees i consells pràctics.

… des del costat brasiler

Iguaçú és sens dubte una de les meravelles del món (la vuitena diuen) i l’espectacularitat d’aquestes no té discussió. Com que una [o unes quantes] imatges valen més que mil paraules us anirem ensenyant fotos mentre donem uns consells i curiositats.

… des de Brasil, Garganta del Diablo al fons

Quin costat és més maco?
És la típica pregunta… i la típica resposta és que els dos costats són suficientment diferents perquè valgui la pena veure’ls ambdós.
Ara bé, si només tinc un dia et diria que Argentina; per l’espectacularitat.
També recomano primer visitar Brasil i desprès Argentina. El costat brasiler t’ofereix unes vistes panoràmiques inigualables, però d’altra banda al costat argentí hom pràcticament s’integra dins les cascades; passa per dalt, per baix i casi per dins!

… des del costat argentí

Quants dies calen per visitar Iguaçú i voltants?
Amb un dia a cada banda del parc és més que suficient.
Mentre al costat argentí hi dedicarem tot el dia, al costat brasiler unes poques hores seran suficients; fet que ens permet visitar per exemple el Parc das Aves.
Amb un dia es pot visitar les dues parts? IMPOSSIBLE. El temps que has de dedicar per creuar la frontera fa que sigui totalment impossible.

… més cascades del costat argentí, des de Brasil

… uffff i lo de la frontera què?
PACIÈNCIA!!
Hi ha dues maneres de creuar la frontera:
1.- Autobús: S’agafa a l’estació central de cada poble (Foz i Puerto Iguazú respectivament) i surt cada 30 minuts. A la frontera argentina tothom ha de baixar de l’autobús a segellar el passaport. A la frontera brasilera només els guiris… el que provoca que l’autobús se’n vagi mentre segelles el passaport i has d’esperar a que passi el següent… de la mateixa companyia (vaja que mínim 45 minuts els esperes).
Si a sobre has d’agafar alguna altra combinació; com per exemple des de l’estació Central a l’aeroport o a les cascades… doncs suma.

Isla San Martin (ARG) a l’esquerre des de Brasil

2.- Transport Privat. El taxi no cal ja que és la ruïna. Existeixen un munt d’agències que t’arreglen un paquet tancat: transport, tràmits a la duana, entrada, guia… i la visita al “Hito Tres Fronteras” per uns 50€.
Tot i l’astillada, és recomanable ja que el temps i mal de caps que t’estalvies per creuar la frontera son un gran punt; especialment si vas de Brasil a Argentina, ja que el costat argentí requereix de més temps.
Nosaltres per arribar de les afores de Foz a Puerto Iguazú vam invertir unes 3 hores; i no podeu perdre de vista que de Brasil a Argentina hi ha una hora de diferència que perds.
Si vas amb cotxe hauràs de suportar escorcoll i tràmits… així que també tocarà esperar una bona estona.

Pasarel·les del costat brasiler

[Altres] Coses a fer per allà?
A part de veure el parc (les dues bandes) es pot visitar:
El Parque das Aves (BR). A nosaltres ens va agradar molt, la veritat és que no només veus ocells diversos sinó que et poses dins les gàbies amb els ocells volant per allà… té el seu encant.

Un tucà… a mi m’encanten!

Continúa leyendo Les Cataractes d’Iguaçú – la vuitena meravella del món

Entrepà de pernil: objecte perillós

Des de fa una dècada, als aeroports, s’han sumat a la llista d’objectes perillosos i prohibits habituals [com son les drogues o les armes] altres com les tisoretes per les ungles o els líquids…
…però ara, a certs llocs hi podem sumar els entrepans de pernil i formatge.

L’hivern passat vam anar a Sud Amèrica i vam entrar-hi a través d’Argentina (Buenos Aires).
Desprès de moltes hores de vol i una escala a Roma arribàvem a la capital argentina cap a les 9h del matí però amb una gana incontenible; ja que era hora de dinar a Catalunya (o d’esmorzar a Argentina).

Així que amb ganes de sortir de l’aeroport a prendre l’aire i menjar-nos els nostres entrepans; a l’últim punt de control per entrar al país ens alerta la policia.
– Lleváis algo de comer, verdad?
– Pues sí, unos bocadillos.
– De que son?
– Mmmm… de jamón y de queso
– Puedo verlos?
– Claro…

Rebut del SENASA de la confiscació d’entrepans

Sense acabar de veure a on volia anar a parar, vaig estar a punt d’oferir-li un mos i tot.
Li trec l’entrepà, se’l mira i ens comenta que allò és quelcom prohibit al seu país i que no ens els deixa passar.
Sorpresos, l’intentem convèncer que és el nostre dinar i que si fa falta ens el mengem in situ.
…però res, el poli incorruptible.

Cartell que tranquil·litza a tothom

Crida a un del Ministeri de Sanitat (SENASA) i alerta del perill dels entrepans que portem.
Amb rostre seriós, ens demana que l’acompanyem: acatem.
Ens porta a un taulell, ens agafa els entrepans, els tira a una brossa especial i ens explica que seran desnaturalitzats i destruïts… firmem l’autorització i ens quedem sense dinar. Continúa leyendo Entrepà de pernil: objecte perillós

El tango més punk té un nom: Orquesta Típica Fernández Fierro

Buenos Aires és sinònim de moltes coses, però potser un dels més sonats és el TANGO, patrimoni immaterial de la humanitat.

Un gènere musical que té arrels al voltant del Mar del Plata [Buenos Aires, Montevideo i Rosario es disputen l’origen] i que va néixer als barris obrers d’aquestes ciutats com expresió que fusionava un infinit d’expressions artístiques; tant d’arrels europees, africanes com llatinoamericanes… donant com a resultat una expressió “criolla” totalment nova que no pararia de créixer i fer-se famosa ja des de mitjans del segle XIX… i que veuria el seus apogeus ja des d’inicis del segle XX.

Concert de la Fernández Fierro al CAFF (10/12/12)

El tango té grans noms, potser el més notori és el de Carlos Gardel… però l’escena també contemple grans bandeonistes, parelles de ball, intèrprets…
… el tango va molt més enllà del ritme (“2×4“) i de la imatge clàssica del ball d’una parella efusiva…
… el tango té moltes formes d’interpretació i d’entendre’l on potser [a part del ritme] l’únic punt en comú és el bandoneó (una mena d’acordió).

La visita a Buenos Aires no ens podia excusar d’assistir a algun esdeveniment de tango [lluny del circuit turístic]…
… casualment, durant aquells dies, es celebrava el dia internacional del Tango i la ciutat de Buenos Aires havia preparat una vesprada de concerts als Jardins de Palermo (davant del Planetari) on GRANS de l’escena anaven posant el seu granet de sorra.
Nosaltres, com a complets ignorants del tango, ens va servir per veure i començar a entendre la diversitat d’aquest gènere músical, molt però que molt més enllà dels tòpics coneguts.

Concert Orquesta Típica Fernandez Fierro (10/12/11) from Ladupla on Vimeo.

Però el plat fort venia l’endemà, últim dia del viatge.
Uns amics ens van recomanar que anéssim a veure l’Orquesta Típica Fernández Fierro, un grup molt canyero de tango, que es troba dins l’escena d’un reguitzell de grups que estan modernitzant el tango coneguts com “La Guardia Joven“.
La Fernández Fierro fa més de 10 anys que batalla fora dels circuits oficialistes, entre el carrer i l’escenari i com a precursors de la modernització del tango s’han guanyat un documental i tot. Continúa leyendo El tango més punk té un nom: Orquesta Típica Fernández Fierro

Ruta: Uruguay, Iguazu, Buenos Aires

Acabem de tornar de Sudamèrica! En un viatge on hem descobert Uruguay, Buenos Aires i les majestuoses catarates del Iguazu.

Uruguay nomáááááááááá!

Des de Barcelona vam anar [via Roma] a Buenos Aires on només arribar vam agafar un ferry per creuar el Mar del Plata direcció Colònia de Sacramento (Uruguay). Allà vam passar-hi la tarda, en un poblet d’estil colonial portuguès amb un encant especial.

Calle de los Suspiros – Colonia de Sacramento (Uruguay)

Al vespre vam agafar un autobús rumb Montevideo, la capital d’Uruguay on hi vam estar fins dijous al matí a casa d’uns amics i amb una gran companyia!
Una capital, que [citant] va tenir un gran esplendor a la primera meitat de segle i que s’ha quedat anclada en aquell moment, brindant-la d’un aire i encant especial.

Un mate a Montevideo…

El dijous vam llogar un cotxe i vam començar a recórrer la costa urugua/sh/a  passant per Punta del Este o poblets com Jose Ignacio o Punta Ballenas.
Però la traca comença quan s’entra a la Provincia de Rocha.
Per entrar-hi vam agafar la ruta 9 (la de la costa)… però a la Laguna de Garzón, per poder seguir la ruta, s’havia d’agafar una petita balsa que et creuava la llacuna. Des d’aquest punt, s’acaba l’asfalt de la ruta 9: entres a Rocha i el món és un altre. (per ex: els seus tempos de vida o la seva parla; ja que usen el enlloc del vós!)

Punta del Diablo (Uruguay)

Continúa leyendo Ruta: Uruguay, Iguazu, Buenos Aires