A l‘Uruguay existeix un lloc on el temps va a una altra velocitat, així com les seves maneres de fer, de viure… i de parlar (usen el “tu” enlloc del “vos”).
El Departamento de Rocha és una regió que té un encant especial de visita imprescindible. A la vegada que podem veure els pobles costaners (anomenats balnearios) més bonics del Uruguay.
Les roques de Punta del Diablo
La regió es troba a uns 170 km de Montevideo i és fronterera amb el Brasil.
Nosaltres vam anar-hi tot llogant un cotxe i conduint per la Ruta 10, la carretera de la costa.
Vam recórrer el litoral Atlàntic passant per les regions més turístiques: Canelones [sí, sí, en efecte, Canelones] i Maldonado; i el seu centre neuràlgic: Punta del Este.
Los dedos de Punta del Este
Deixant enrere Punta del Este, hom segueix cap a Rocha, però al entrar-hi, la carretera s’acaba.
Per seguir, s’ha d’agafar una petita balsa que et creua la Laguna de Garzón i et dona la benvinguda a la regió.
El primer canvi: l’asfalt. Ja no n’hi ha.
De cop s’acaba tot: la carretera, les urbanitzacions, els banyistes, els “postes” de vigilància de les platges…
En part, aquest “canvi” ve donat per l’absència de pont. Existeix, per sort, forta pressió en contra del pont de la Laguna de Garzón que només serviria per urbanitzar tota aquella de zona: llarga vida a la balsa.
Ruta 10 a Rocha: sense asfaltar. Balsa de Garzón al fons.
És destacable que dels 170 km de costa del Departamento de Rocha, us podem ben assegurar que el nombre de poblets costaners (balnearios) es poden comptar amb els dits de les mans!
A més a més, val la pena destacar que al llarg del litoral uruguaià no hi ha pràcticament cap tros “assecat” pels humans, mantenint l’ecosistema litoral ja perdut a Catalunya (dunes, matolls i aiguamolls). Rocha no és una excepció.
Nosaltres vam estar dormint a Punta del Diablo, un meravellós poble pescador de 600 habitants que encara conserva els seus orígens més arcaics.
Tot i que als estius s’omple de turistes, es manté perfectament.
En part perquè no hi ha pràcticament establiments hotelers, fora de les cases de la gent, que es lloguen com apartaments.
Punta del Diablo no té pràcticament carrers i està configurat per casetes modestes de fusta o de cal que es distribueixen desordenadament.
Platja i port de Punta del Diablo
Cada matí, els vaixells dels pescadors salpen a la mar en busca del peix del dia i al acabar la jornada deixen les barques a la platja per anar a les barraques de davant, des d’on venen el peix.
La població permanent del poble no és molta i quan vam anar nosaltres ultimaven la preparació de la temporada d’estiu, arreglant els taulons de les barraques. Continue reading →
Pocs metres separen els grans rivals d’Avellaneda
