Author Archives: Enric

Barcelona multicultural

Fa unes setmanes, després d’una passejada per alguns racons del barri de Sant Andreu, vaig agafar el metro a Fabra i Puig. De camí cap a Rocafort hi ha onze parades, així que em disposava a llegir el llibre que tot just acabava d’agafar a la biblioteca, però vaig durar només dues parades ja que m’adormia. De manera que, per distreure’m i no passar-me de parada tot adormit, vaig començar a comptar quantes persones del vagó creia, bàsicament per l’aspecte, que eren nouvingudes. El resultat fou que de cada quatre persones assegudes, dues, tres o quatre ho podrien ser. És a dir, que en cap dels blocs de quatre seients hi havia majoria autòctona (també hauríem de tenir en compte que potser una persona super blanca és noruega i en cas contrari que una persona super negra és nascuda a Biure de Gaià). I no només això, sinó que sempre que pujaven i baixaven persones seguien al capdavant.

En cap cas vull fer una crítica, ans el contrari, ja que em sento molt satisfet de veure que cada vegada hi ha més persones nouvingudes i que el civisme i el respecte es van mantenint poc a poc, tal com ha de ser. Em refereixo a les típiques situacions com la d’una persona gran que no seu a segons quin lloc perquè hi ha una persona negra, per exemple. Això ja sembla London! Oh yeah! Tot i que encara queda un llarg camí…

Continue reading

Criquet

Sempre he volgut saber com es juga al criquet. És una d’aquelles qüestions que em rondava pel cap des de feia anys, ja que em sembla un esport ben curiós. D’esports curiosos n’hi ha molts, i de molt més desconeguts que el criquet també, però aquest esport és el que em rondava pel cap.

Hi ha tres motius que sempre m’han cridat l’atenció. El primer, que és un esport similar al beisbol, però amb un bat que és una mena de tros de fusta allargat, i amb algunes peculiaritats més. El segon, que és un esport d’origen britànic, i resulta que la selecció anglesa acostuma a perdre en front de les seves ex-colònies com l’Índia, el Pakistan o Sri Lanka. Un detall bastant bo és que encara no ha guanyat cap mundial, i les tres seleccions de les ex-colònies citades tenen un mundial cada una (i la propera final es jugarà el dia 2 d’abril entre l’Índia i Sri Lanka, així que algú augmentarà el seu historial de títols). I el tercer, que des de fa anys a Barcelona es poden, tot i que actualment no gaire, veure partits de criquet en ple carrer (Passeig de Lluís Companys, carrer del Carme amb Riera Alta o en ple Parc de l’Escorxador, així que tinc criquet al costat de casa).

Ja fa setmanes, tot estant al nostre punt de reunió habitual del barri, el Kebab, vam preguntar a un dels pakistanesos que duen el negoci que ens expliqués una mica el funcionament del criquet. Vam estar una bona estona escoltant algunes de les normes, i després d’unes rialles, cadascú va acabar entenent allò que més li quadrava.

Continue reading

Granada

La setmana passada, anomenada Blanca aquest any, vam aprofitar que alguns teníem dies festius per fer una visita als nostres estimats amics que estudien i viuen a Granada.

D’aquesta ciutat en destacaria algunes coses. Primer de tot, l’ambient estudiantil que la caracteritza, el qual fa que sigui un ambient més juvenil i festiu. Té a la vegada un ambient multicultural que a vegades ens fa pensar que ens trobem en un altre indret del món, com pot ser la mateixa medina on hi trobem tot de botigues i restaurants duts per persones del Magreb i decorats com si fóssim a l’altra banda del Mediterrani. De fet, podem llegir això al respecte de l’origen de la ciutat granadina: “Al segle XI els ziríes van traslladar la capital de Medina Elvira («Ciutat Elvira») a Medina Garnata.” De manera que penso en una Medina ben maca i autèntica just on ara trobem la calle Elvira.

Continue reading

Propera parada?

Avui dia, per anar d’una ciutat a una altra, per molt propera que sigui, hi hem d’anar amb cotxe, autocar, tren o avió, entre d’altres. I si pogúessim anar-hi amb metro? Doncs resulta que en Mark Ovenden, un britànic que es dedica al disseny i l’arquiectura del transport públic, va dissenyar un mapa on totes les ciutats del món que tenen metro estan unides. Vindria a ser així:

Què bo seria no? Anar d’una ciutat a una altra, havent de combinar línies i fent transbords al nostre aire? Potser seria una mica lent i també un pèl agobiant el fet d’estar sota terra durant hores i hores, però la idea és original.

Podem veure que es pot accedir a arreu del món, ja que moltes ciutats del món tenen metro. Únicament hi hauria l’excepció africana, tot i que n’estan construïnt en algunes ciutats més.

Als barcelonins/es ens ha tocaria la línia rosa, i podríem anar fins a la ciutat xinesa de Chongqing sense haver de fer cap transbord. I per anar fins a Tirana, hauríem de fer transbord a València (la del costat, i no pas la de Veneçuela), per tal d’agafar la línia blava i anar fins a Thessaloniki, i després agafar l’autocar cap a Tirana.

Qui vulgui pot fer els seus càlculs per poder arribar a la seva destinació. Jo ja he reservat la meva T50/30 per fer-me una ruta.

Enric

Felicitat a Bhutan

Tot just fa uns dies estava llegint un article sobre Bhutan, un petit estat situat sota la Xina, el qual compta amb uns 700.000 habitants. És un estat que ha anat evolucionant al llarg de les darreres dècades, però no pas oblidant, sinó conservant la seva cultura, tradicions i manera de viure. El 80% de la població es dedica a l’agricultura, i un fill o filla de cada família serà monjo o monja. A l’escola aprenen dos llengües, la pròpia de la regió, que és el dzonghka, i l’anglès.

I això de Felicitat a Bhutan? Doncs resulta que a Bhutan, el motor de desenvolupament és la Felicitat Interna Bruta (FIB o GNH: Gross National Happiness). Aquest índex sorgeix de la mà de Jigme Singye Wangchuck, monarca fins al 2006, el qual viatjà arreu de Bhutan per conéixer de primera mà les necessitats de les persones, tot parlant amb elles. Aquest FIB doncs, té l’objectiu de mesurar quantitativament el benestar i la felicitat. Les dues mesures són motivades per la idea que les mesures subjectives com el benestar són més rellevants i importants que les mesures més objectives com el consum. No es mesura directament, sinó només els factors que es creu que hi condueixen.

Aleshores, a partir del FIB o GNH es calcula com de satisfeta està la població bhutanesa. I des de l’estat es comprometen a establir les condicions per tal que la població tingui la possibiltiat de ser feliç, ja que no es pot assegurar que tothom sigui feliç (quin món tan diferent si tothom fos feliç no?).

Cada dos anys, es realitza un estudi, el qual consisteix en agafar una mostra representativa de persones bhutaneses i qüestionar un seguit de punts com Quanta confiança té en l’economia? o Com de satisfet/a està amb el seu treball? i d’aquesta manera obtenir les respostes que faran que el camí de la població bhutanesa segueixi el seu curs d’una manera o altra.

Realment s’han inventat una manera de funcionar diferent, però eficaç, ja que estan aconseguint en pocs anys el que altres estats del món no aconsegueixen, i el resultat és positiu per les persones, que és el que compta. I si elles estan satisfetes i tenen veu i vot (de veritat) allà on viuen, per què demanar més?

Volem començar l’any amb la paraula FELICITAT, la qual esperem que arribi a tothom. Feliç any 2011!

Enric

London underground

Una de les curiositats que ens va cridar l’atenció de la nostra estada a Londres de fa uns anys, que no són poques, foren les estacions de metro. Diuen que a Moscú són majestuoses, i que a París tenen el seu encant. En el cas de Londres, l’adjectiu per definir les estacions seria clàssiques, amb el clàssic emblema d’UNDEGROUND (rodona vermella i blanca i lletres blanques sobre rectangle blau al mig), i a la vegada curioses, ja que algunes d’elles mostren algunes pintures o qualsevol símbol repetit a les seves parets com pot ser el perfil de Sherlock Homes a l’estació de Baker Street. Ens agradaria saber-ne el significat, ja que és ben curiós tot plegat.

Totes elles, com poden ser les de Waterloo, Nothing Hill, Camden Town o Euston, aprofiten el clàssic emblema, tot afegint alguns dibuixos i requadres pintats a l’estil Mondrian, o requadres més senzills com si es tractés del típic joc de quan érem petits en el qual agafàvem un full quadriculat i seguíem els requadres fins que ens sortia el dibuix d’un castell. D’altres repeteixen amb lletres GEGANTS el nom de l’estació com el cas de MORNINGTON CRESCENT (gran nom per cert).

La que més ens va encuriosir és l’estació de Charing Cross, on podem veure unes persones de l’Edat Medieval fent les seves tasques, un grup de senyors més benestants reunits a la seva taula tot disposats a parlar d’alguna cosa o uns personatges amb el seu nom inclòs que duen uns barrets prou peculiars.

Per acabar, destacar altres detalls del metro de Londres, com poden ser els llargs transbords que s’han de fer per anar d’una línia a una altra, tot passant per escales mecàniques inacabables. També els memorables MIND THE GAP constants per tot arreu. I sobretot, el fet que el metro sigui més llarg que la pròpia andana de l’estació, i si algú es troba al principi o final del metro no pugui sortir perquè es troba una paret al davant i hagi de córrer cap a la següent porta.

Anar amb metro per Londres és tota una aventura!

Enric

Drets de l’homosexualitat

Fa un mes i mig, concretament, vaig escriure un post sobre què significava ser un país desenvolupat i com es dividien aquests (vegeu Països desenvolupats). Resulta que els criteris per considerar aquests països estan relacionats amb si el nivell de vida és alt o no per qui habita en ells. Moltes vegades, masses i tot, s’obliden de molts drets que es vulneren arreu del món, i com a conseqüència les persones no es poden desenvolupar com haurien.

En la classificació de països MÉS desenvolupats ens trobem amb alguns com Aràbia Saudita, Barbados, Grenada o Trinitat i Tobago, els quals penen l’homosexualitat radicalment amb cadena perpètua, 10 anys, 25 anys, no permeten l’entrada d’homosexuals en algun d’aquests països, i en el cas d’Aràbia Saudita està penat amb la mort directament. Increïble.

Mirant la legislació sobre l’homosexualitat al món, un/a pot arribar a indignar-se totalment, ja que és indignant que a aquestes alçades no puguem tenir certes llibertats com a persones que som. De fet, llegir aquesta informació em sembla prou interessant per assabentar-me de com se les gasten a cada indret, però a la vegada em sorgeix la típica pregunta de: no hi ha temes que resulten més negatius i conflictius que resoldre abans que aquest?

Aquest és un d’aquells posts de pura informació de coses que passen al món, i torno a repetir, indignar-se una mica davant la situació.

Enric