Author Archives: Enric

Letònia

Crec que dels indrets que hem visitat, encara queda parlar, o millor dit escriure, sobre Letònia. En la nostra ruta pels estats bàltics no hi podia pas falta Letònia, i més tenint en compte que es troba enmig dels altres dos, i és inevitable no passar-hi, a menys que s’entri a Bielorússia, posteriorment a Rússia, i finalment a Estònia, i s’eviti passar-hi. Però tampoc caldria, ja que els letons no ens han fet res, i els visats que s’han de pagar són cars.  De fet, vam passar-hi amb l’autocar que ens duïa des de Lituània a Estònia, però no ens hi vam pas aturar, ja que ho deixaríem pels darrers dies de viatge, degut a que agafaríem l’avió des de la mateixa capital letona que ens retornaria a casa nostra.

La Plaça Major de Riga (Ratslaukums, a la dreta)

De Letònia, a part de saber que la capital és Riga, que fou una República Soviètica, i que van fer un molt bon paper a l’Eurocopa de Portugal de 2004, en sabia poca cosa més. La idea d’anar-hi, com també als altres dos estats bàltics, em transmetia una imatge tranquil·la, amb molt de paisatge verge i verd, i on podríem ser dels pocs turistes si anàvem més enllà de les capitals.

Riu Gauja al PN de Sigulda

Disposàvem dels dos darrers dies de viatge per visitar terres letones. Ens vam allotjar a la capital, i ho vam fer en un hostal força peculiar.
Aquest disposa de dues plantes. L’habitació, ja que només en té una, es troba al pis superior, tota plena de lliteres, la qual no s’omplia ni de broma aquells dies. A la planta baixa ens podem trobar un bar, ja que de fet és un bar, però amb la peculiaritat de ser un local eròtic, ja que les mosses que et miren i s’ofereixen ronden per allà a l’espera de reclutar clients. La lluminositat del local el delata, ja que és d’un vermell llampant, i hom pot deduir on està entrant. Quan ens van oferir passar-hi la nit no vèiem clar on ens duien, però quan vam veure que existien els llits citats al pis superior ja ens vam quedar tranquils i vam creure que seria una anècdota per explicar en un futur. Vull fer un incís en aquest punt, i explicar que el servei que oferien era un massatge amb final feliç, segons paraules d’un ragazzo italiano de Torino, el qual rondava sol i sempre creuré que fou el blanc fàcil del moment.

“Hostel – Puti” de Riga (Paradize Salon; Jana str. 8 )

Continue reading

De relacions i coneixences

Si una cosa m’agrada en aquest món, a part de moltes altres coses, òbviament, és conèixer i relacionar-me amb altres persones. La interacció amb aquestes ens fa enriquir personalment. És clar que hi ha persones i persones, però faig referència a aquelles de les quals ens enduem una bona impressió.

Però encara no em quedaré aquí i aniré més enllà. M’agrada molt que aquestes persones siguin d’arreu del món.  Sóc d’aquelles que es motiva quan coneix algú d’un indret remot que es troba a l’altra punta del món, i com més desconegut sigui aquest, molt millor. Aleshores, en cas que passi i conegui algú d’aquest indret remot, començo a disparar preguntes i més preguntes sobre l’indret remot, la seva gent, la seva cultura i tot allò que se’m vagi acudint. D’aquesta manera aprenc, i amb el temps, sempre que aparegui el nom d’aquest indret ja en sabré algunes coses.

Continue reading

Abioncillo de Calatañazor

Per les colònies de sisè de primària vam anar a Abioncillo de Calatañazor, un poblet molt petit, però molt, siutat a terres sorianes. D’això ja en fa anys, però la tradició segueix present a la nostra estimada escola Joan Miró.

I per què aquest poble? Què hi ha? Doncs es tracta d’un poblet que compta amb molt pocs habitants, poquíssims. De fet, la zona que l’envolta està poc poblada en general. És d’aquelles zones que amb els anys van perdent habitants i es van quedant buides poc a poc. Per sort, Abioncillo de Calatañazor, s’ha convertit en un poble escola. I dic per sort, ja que d’aquesta manera hi ha la presència de la canalla i de famílies també durant tot l’any.

Continue reading

Descenso Internacional del Sella

Hi havia una vegada un poblet situat a la costa asturiana anomenat Ribadesella. Allà hi vivien uns pocs milers de persones durant l’any, amb la seva vida tranquil·la i dedicada a l’agricultura i a la pesca. Però es van anar adonant que hi havia un moment de l’any, concretament durant l’esdeveniment esportiu conegut com a Descenso Internacional del Sella, que el poble s’omplia de gent i més gent d’arreu, i aquest estava arrebossat de persones per tots els seus racons. En poques paraules, en aquest esdeveniment es realitzen unes proves esportives de piragüisme, on hi tenen cabuda participants locals, nacionals i internacionals.

Passats els anys, durant quatre dies en motiu de la competició, es va començar a muntar una acampada lliure, o si més no, acabava sent lliure ja que es podia acampar allà on es volgués del poble, i hom s’anava trobant tendes a qualsevol tros de gespa on hi pogués cabre una tenda. Cal fer menció al fet que darrerament, en qualsevol acampada on hom vagi, de cada cent tendes que vegi al seu voltant noranta-nou són de la marca Quechua.

Continue reading

Campclar

Aquestes darreres setmanes, de fet des del 27 de juny, he estat convivint (com a monitor/educador d’uns camps de treball) en un dels coneguts com a barris de ponent de Tarragona, anomenat Campclar. Aquest, ve a ser el típic barri que ha tingut i segueix tenint mala fama degut a l’estat degradat dels edificis i blocs de pisos, a la presència de persones immigrades i d’ètnia gitana, i a la seva història, trajectòria i aspecte en general. Diuen, i no poca gent, que moltes persones no s’atreveixen a anar-hi per aquesta mala fama esmentada, i molts serveis a domicili, com pot ser un taxi o repartidor de pizzes no acostumen a anar-hi, per no dir que no hi van mai. De cotxes de polícia ja se’n veuen més, els quals van rondant pel barri dia i nit per fer la seva tasca de control des la distància.

Però malgrat això, puc comentar que les aparences enganyen i que aquest barri no és el que sembla. És cert que els conflictes racials, entre veïns i baralles en general hi són presents dia a dia, però d’altra banda, s’està fent una feina al barri que pretén netejar la seva imatge i que aquest pugui ser un barri acollidor per a tothom. Jo, almenys, ho he pogut comprovar amb els meus ulls, i d’una banda, sí que és cert que hi ha conflictes constants pel barri, la qual cosa no és gens agradable de veure, però d’altra banda, amb el nostre projecte del camp de treball, que inclou la convivència i estada de 24h a l’escola i la dinamització d’activitats als carrers del barri que pretenen aconseguir la participació de les famílies i sobretot dels infants i adolescents, he pogut veure el seu agraïment. Com a exemple, puc dir que moltes persones del barri ens veuen i saluden amb entusiasme, ja que saben sobre el projecte.

En definitiva, no és més que una reflexió que faig a l’acabar la meva estada de trenta dies a l’humil barri de Campclar. De fet, aquesta podria ser una carta per fer conèixer la realitat de Campclar i dels barris de ponent a l’ajuntament i a totes les entitats en general, i d’aquesta manera fer una difusió positiva de la convivència i evolució d’aquest barri. M’ho pensaré, de veritat.

De barris com aquest hi ha molts arreu, i crec que cal donar suport i una empenta per tal que aquests evolucionin i puguin arribar a donar una imatge positiva algun dia.

Enric

Fratello albanese

Ja fa temps vaig escriure un post sobre la coneixença, només de vista, d’un veí que és albanès, i que estava, i segueix estant, molt orgullós que algú hagi estat a Albània i a sobre n’hagi tornat encantat.

Doncs ara ja puc dir que ja tenim una relació amistosa, i que sempre que ens trobem ens saludem i intercanviem quatre paraules en albanès. Quina gràcia! Ell, anomenat Xhon (prounciat Djon), o quelcom per l’estil, em va ensenyant vocabulari albanès poc a poc.

Continue reading

Barcelona multicultural

Fa unes setmanes, després d’una passejada per alguns racons del barri de Sant Andreu, vaig agafar el metro a Fabra i Puig. De camí cap a Rocafort hi ha onze parades, així que em disposava a llegir el llibre que tot just acabava d’agafar a la biblioteca, però vaig durar només dues parades ja que m’adormia. De manera que, per distreure’m i no passar-me de parada tot adormit, vaig començar a comptar quantes persones del vagó creia, bàsicament per l’aspecte, que eren nouvingudes. El resultat fou que de cada quatre persones assegudes, dues, tres o quatre ho podrien ser. És a dir, que en cap dels blocs de quatre seients hi havia majoria autòctona (també hauríem de tenir en compte que potser una persona super blanca és noruega i en cas contrari que una persona super negra és nascuda a Biure de Gaià). I no només això, sinó que sempre que pujaven i baixaven persones seguien al capdavant.

En cap cas vull fer una crítica, ans el contrari, ja que em sento molt satisfet de veure que cada vegada hi ha més persones nouvingudes i que el civisme i el respecte es van mantenint poc a poc, tal com ha de ser. Em refereixo a les típiques situacions com la d’una persona gran que no seu a segons quin lloc perquè hi ha una persona negra, per exemple. Això ja sembla London! Oh yeah! Tot i que encara queda un llarg camí…

Continue reading