Author Archives: Enric

Curiositats sobre el fus horari

Degut a la meva marxa cap a terres veneçolanes en aproximadament dos mesos, m’he adonat que quan sigui allà el meu rellotge haurà de marcar 5 hores i mitja menys que l’hora local d’aquí a Barcelona, que és la mateixa que a Tromsø, N’Djamena o Thëthi, per citar alguns exemples. I és que això de la diferència horària entre els estats del món és ben curiós.

Mapa on podem veure els respectius fusos horaris

De punta a punta del món hi ha una diferència de 26 hores, el que ve a ser un parell d’hores més que un dia sencer. I qui hi ha a punta i punta del fus horari? Doncs es tracta d’illes que es troben perdudes enmig de l’oceà Pacífic, concretament les illes Baker i Howland a menys 12 hores, i l’illa de Kiribati a més 14 hores. Incís: menys 12 hores i més 14 hores respecte el conegut meridià de Greenwich o el també anomenat Temps Universal Coordinat, que ve a ser el mateix, però el segon és el successor del primer.

Continue reading

Share

De consolats va la cosa

Sempre diem que quan vam anar a Londres no vam parar de sorprendre’ns per alguns o molts detalls, ja fos per bé o per malament. I de fet, vam fer un llistat amb aquells detalls que ens anaven sorprenent al llarg de la setmana que hi vam passar per la més que coneguda capital anglesa.

En aquest cas, vull fer referència a la quantitat de consolats els quals ens anàvem trobant tot passejant pels carrers de la ciutat. És cert que potser influeix el fet que siguem uns apassionats i ens motivem quan veiem banderes d’estats del món, sobretot d’aquells més desconeguts, i puc assegurar que juguem a veure qui encerta la bandera de Botswana o de Rwanda, però és que que pels carrers londinencs és tan fàcil veure aquestes banderes!

Consolats malaisi i ugandès de Londres

I la qüestió és que, comparant amb Barcelona, no sóc conscient, així de primeres, d’haver vist gaires consolats, i citaria l’italià, l’alemany, el francès, l’ucraïnès, l’argentí, el rus o el maltès, per exemple, ja que alguns d’ells són suficientment importants, al rus hi vam anar quan volíem entrar a Rússia i el maltès està al costat de la consulta de la meva dentista.

Continue reading

Share

Letònia

Crec que dels indrets que hem visitat, encara queda parlar, o millor dit escriure, sobre Letònia. En la nostra ruta pels estats bàltics no hi podia pas falta Letònia, i més tenint en compte que es troba enmig dels altres dos, i és inevitable no passar-hi, a menys que s’entri a Bielorússia, posteriorment a Rússia, i finalment a Estònia, i s’eviti passar-hi. Però tampoc caldria, ja que els letons no ens han fet res, i els visats que s’han de pagar són cars.  De fet, vam passar-hi amb l’autocar que ens duïa des de Lituània a Estònia, però no ens hi vam pas aturar, ja que ho deixaríem pels darrers dies de viatge, degut a que agafaríem l’avió des de la mateixa capital letona que ens retornaria a casa nostra.

La Plaça Major de Riga (Ratslaukums, a la dreta)

De Letònia, a part de saber que la capital és Riga, que fou una República Soviètica, i que van fer un molt bon paper a l’Eurocopa de Portugal de 2004, en sabia poca cosa més. La idea d’anar-hi, com també als altres dos estats bàltics, em transmetia una imatge tranquil·la, amb molt de paisatge verge i verd, i on podríem ser dels pocs turistes si anàvem més enllà de les capitals.

Riu Gauja al PN de Sigulda

Disposàvem dels dos darrers dies de viatge per visitar terres letones. Ens vam allotjar a la capital, i ho vam fer en un hostal força peculiar.
Aquest disposa de dues plantes. L’habitació, ja que només en té una, es troba al pis superior, tota plena de lliteres, la qual no s’omplia ni de broma aquells dies. A la planta baixa ens podem trobar un bar, ja que de fet és un bar, però amb la peculiaritat de ser un local eròtic, ja que les mosses que et miren i s’ofereixen ronden per allà a l’espera de reclutar clients. La lluminositat del local el delata, ja que és d’un vermell llampant, i hom pot deduir on està entrant. Quan ens van oferir passar-hi la nit no vèiem clar on ens duien, però quan vam veure que existien els llits citats al pis superior ja ens vam quedar tranquils i vam creure que seria una anècdota per explicar en un futur. Vull fer un incís en aquest punt, i explicar que el servei que oferien era un massatge amb final feliç, segons paraules d’un ragazzo italiano de Torino, el qual rondava sol i sempre creuré que fou el blanc fàcil del moment.

“Hostel – Puti” de Riga (Paradize Salon; Jana str. 8 )

Continue reading

Share

De relacions i coneixences

Si una cosa m’agrada en aquest món, a part de moltes altres coses, òbviament, és conèixer i relacionar-me amb altres persones. La interacció amb aquestes ens fa enriquir personalment. És clar que hi ha persones i persones, però faig referència a aquelles de les quals ens enduem una bona impressió.

Però encara no em quedaré aquí i aniré més enllà. M’agrada molt que aquestes persones siguin d’arreu del món.  Sóc d’aquelles que es motiva quan coneix algú d’un indret remot que es troba a l’altra punta del món, i com més desconegut sigui aquest, molt millor. Aleshores, en cas que passi i conegui algú d’aquest indret remot, començo a disparar preguntes i més preguntes sobre l’indret remot, la seva gent, la seva cultura i tot allò que se’m vagi acudint. D’aquesta manera aprenc, i amb el temps, sempre que aparegui el nom d’aquest indret ja en sabré algunes coses.

Continue reading

Share

Abioncillo de Calatañazor

Per les colònies de sisè de primària vam anar a Abioncillo de Calatañazor, un poblet molt petit, però molt, siutat a terres sorianes. D’això ja en fa anys, però la tradició segueix present a la nostra estimada escola Joan Miró.

I per què aquest poble? Què hi ha? Doncs es tracta d’un poblet que compta amb molt pocs habitants, poquíssims. De fet, la zona que l’envolta està poc poblada en general. És d’aquelles zones que amb els anys van perdent habitants i es van quedant buides poc a poc. Per sort, Abioncillo de Calatañazor, s’ha convertit en un poble escola. I dic per sort, ja que d’aquesta manera hi ha la presència de la canalla i de famílies també durant tot l’any.

Continue reading

Share

Descenso Internacional del Sella

Hi havia una vegada un poblet situat a la costa asturiana anomenat Ribadesella. Allà hi vivien uns pocs milers de persones durant l’any, amb la seva vida tranquil·la i dedicada a l’agricultura i a la pesca. Però es van anar adonant que hi havia un moment de l’any, concretament durant l’esdeveniment esportiu conegut com a Descenso Internacional del Sella, que el poble s’omplia de gent i més gent d’arreu, i aquest estava arrebossat de persones per tots els seus racons. En poques paraules, en aquest esdeveniment es realitzen unes proves esportives de piragüisme, on hi tenen cabuda participants locals, nacionals i internacionals.

Passats els anys, durant quatre dies en motiu de la competició, es va començar a muntar una acampada lliure, o si més no, acabava sent lliure ja que es podia acampar allà on es volgués del poble, i hom s’anava trobant tendes a qualsevol tros de gespa on hi pogués cabre una tenda. Cal fer menció al fet que darrerament, en qualsevol acampada on hom vagi, de cada cent tendes que vegi al seu voltant noranta-nou són de la marca Quechua.

Continue reading

Share

Campclar

Aquestes darreres setmanes, de fet des del 27 de juny, he estat convivint (com a monitor/educador d’uns camps de treball) en un dels coneguts com a barris de ponent de Tarragona, anomenat Campclar. Aquest, ve a ser el típic barri que ha tingut i segueix tenint mala fama degut a l’estat degradat dels edificis i blocs de pisos, a la presència de persones immigrades i d’ètnia gitana, i a la seva història, trajectòria i aspecte en general. Diuen, i no poca gent, que moltes persones no s’atreveixen a anar-hi per aquesta mala fama esmentada, i molts serveis a domicili, com pot ser un taxi o repartidor de pizzes no acostumen a anar-hi, per no dir que no hi van mai. De cotxes de polícia ja se’n veuen més, els quals van rondant pel barri dia i nit per fer la seva tasca de control des la distància.

Però malgrat això, puc comentar que les aparences enganyen i que aquest barri no és el que sembla. És cert que els conflictes racials, entre veïns i baralles en general hi són presents dia a dia, però d’altra banda, s’està fent una feina al barri que pretén netejar la seva imatge i que aquest pugui ser un barri acollidor per a tothom. Jo, almenys, ho he pogut comprovar amb els meus ulls, i d’una banda, sí que és cert que hi ha conflictes constants pel barri, la qual cosa no és gens agradable de veure, però d’altra banda, amb el nostre projecte del camp de treball, que inclou la convivència i estada de 24h a l’escola i la dinamització d’activitats als carrers del barri que pretenen aconseguir la participació de les famílies i sobretot dels infants i adolescents, he pogut veure el seu agraïment. Com a exemple, puc dir que moltes persones del barri ens veuen i saluden amb entusiasme, ja que saben sobre el projecte.

En definitiva, no és més que una reflexió que faig a l’acabar la meva estada de trenta dies a l’humil barri de Campclar. De fet, aquesta podria ser una carta per fer conèixer la realitat de Campclar i dels barris de ponent a l’ajuntament i a totes les entitats en general, i d’aquesta manera fer una difusió positiva de la convivència i evolució d’aquest barri. M’ho pensaré, de veritat.

De barris com aquest hi ha molts arreu, i crec que cal donar suport i una empenta per tal que aquests evolucionin i puguin arribar a donar una imatge positiva algun dia.

Enric

Share