Es confirma allò que des de fa ja uns mesos m’havien anat avançant: les meravelloses cabanyes d’Argelaguer (Parc d’en Garrell) arriben a la seva fi (per tercer cop a la seva història). Tot i que sembla que aquest cop va de debò. (En aquest enllaç, clicant aquí, podeu veure com era)
Passadís del laberint
Desprès de gairebé 40 anys de fer i desfer el laberint i de construir cada cop obres més magnífiques i tenint 75 anys, en Josep ha decidit posar punt i final a la seva obra faraònica degut a que comença a estar gran; que cada cop li costarà més fer i mantenir el parc; sumat a que cada cop hi anaven més i més persones amb l’hipotètic risc que hi comporta.
Dit això, realment, a en Josep se’l va convidar a desfer-lo per part de “les autoritats” i per evitar-se possibles problemes ha cedit… (una pena tot plegat).
(sumat a que si no cedia; podrien fer-lo fora al·legant que es troba en terrenys d’una autoritat fluvial, en una zona inundable… etc etc. … així que va cedir “per les bones”)
Cabanes d’Argelaguer a mig destruir
Per dir l’últim adéu, fa uns dies vam anar a Argelaguer i ja el parc estava força desmuntat: em va envair una tristesa important.
En Josep, a prop de les cabanyes, té un parell d’espais molt peculiars que a vegades passen desapercebuts pel visitant.
Son el museu i la cova.
Una de les torres/cabanes que queden dempeus
La cova en qüestió fou excavada per ell mateix (sí, no és broma). Resulta que quan plovia es dedicava a escarbar la cova que compta amb un estret passadís central amb corba i alguns altres passadissos que hi surten (cap de senglar en un cul de sac inclòs).
Un simpàtic peluix al mig del laberint
I ja per fi, arribem al museu que és on volem anar a parar en aquesta entrada.
El museu el va fer l’últim cop que va desmuntar el laberint (a causa de l’autovia); sent així una mena de santuari amb aire fúnebre; així com varis escrits gairebé en format d’epitafi.
En aquest espai recorda els orígens (la construcció d’una cabanya per a guardar estris; entre ells una motocicleta amfíbia, el seu primer invent), mostra feliç els retalls de diaris que parlen d’ell i reivindica la seva obra amb un aire rebel i poètic.
Bagul dels records d’en Josep Pijiula
Com podem veure, la vitalitat d’en Josep, així com el sentit de l’humor és quelcom que mai perdrà i com sempre ha repetit ell; es sent més que pagat amb cada visita que rep i amb el – MÉS QUE JUST – reconeixement que ha tingut la seva obra que ha fet feliç a grans i petits i que desgraciadament ara només serà un record.
Per tot, gràcies Josep!
ROGER
PS. Transcripció dels escrits/versets del museu:
1.- “Als anys 70, la història de l’home de les cabanes aquí a sota d’aquesta penya va començar. / Hi guardava una barca, una vespa amfíbia que ell es va muntar i també hi tenia un circuit de moto cros. / Ho va arreglar per portar-hi cavalls a pasturar, la cosa es va complicar, i al rec de can 6 rals va anar a parar. / Allà un poblat salvatge va muntar. / Hi tenia una casa de fusta, cabanes i animals (ben bé que s’ho va passar), però animals de dues cames s’hi varen instal·lar, alguns es varen passar, i el poblat va desmuntar. /
Amb tot això, com que és un home que no pot parar, un gran laberint amb 7 torres i passarel·les va muntar. / Esser reconegut internacionalment però com que hi tenia que passar l’autovia tot va acabar malament. /
Com a hobby ho va fer i ara molta gent coneix el nom d’Argelaguer. / Ara només queda el record que ha anat a parar aquí a sota aquesta penya on tot va començar. / Com que la història no es podrà tornar a repetir. /
VISCA L’HOME DE LES CABANES I LA MARE QUE EL VA PARIR!
2.- Desprès de més de 40 anys fent coses, mai ningú sabrà el que aquí s’ha fet i desfet. Només l’artista. Ara tot ha quedat enterrat sota l’autovia. Només queda la font i el museu per si algú no s’ho creu. Era una cosa diferent i per això l’hi agradava a la gent. Per tant, em sento pagat per les bones hores que hi he passat.
3.- …i “l’epitafi” del parc
“Aquí estan enterrades les meves fantasies i les meves il·lusions, però no els meus “collons” que solsament els pot enterrar la mort“
Quina pena… Em costa creure que no es pogués haver mantingut en peu amb ajuda de les autoritats, el cobrament d’entrada i/o voluntaris.
L’ajuntament ja va anticipar explícitament que ni podia ni pensava fer-se’n càrrec.
D’altra banda, el fet que ell mateix es dediqués a fer-ho tot (tècnica constructiva que va aprendre a la Índia) suposo que fa difícil que algú altre (voluntaris o el que fos) s’encarregués de tot plegat. Senzill no deu ser.
… cobrar entrada és potser el més percal de tot amb el que implicaria de “regularitzar” la infraestructura que (a part del tema impostos, que seria ruïnós) no crec que passi les llicències necessàries (no crec que a arquitectura els ensenyin a fer això i que la legislació vigent aprovi aquestes construccions)
… la gran desgràcia per mi, és el fet que ja no deixen volar la bona voluntat i altruisme de la gent… lamentable.
Per algú que s’ho passa fantàsticament fent quelcom tan màgic de forma desinteressada i que fa feliç a tanta gent; l’únic que obté son traves i maldecaps per part de l’administració… és força depriment.
Una meravella com aquesta no es mereix aquest tracte… així ens va després.
Dit això; bona entrada que també en parla críticament de tot plegat:
http://liraindiana.blogspot.com.es/2012/05/requiem-per-les-cabanes-den-garrell.html?spref=tw
Pingback: Cabanyes d’Argelaguer | www.ladupla.com
Hola,
Tenia previst anar a les cabanyes d’Argelaguer aquest cap de setmana, al buscar informació he trobat la noticia de que s’estan desmuntant, quina pena! Val la pena anar-hi igualment o ja no en queda res?
Moltes gràcies,
Lidia
Ara no se com està el tema ja que no hi he anat d’ençà que vaig fer el post. (i les fotos del post)
Jo suposo que poc deu quedar a aquestes alçades ja que realment ho desmuntava molt ràpidament
Home si hi vas expressament per veure-ho potser et diria que no val la pena, però si més o menys et ve de pas, acostat-hi. segur que alguna cosa queda… sobretot els túnels han anat desapareixent… la zona del riu encara deu quedar bona part i alguna que altre torre i cabana també… et podras fer una petita idea del que devia ser, això suuposo que de ben segur
Salut!!! i si hi vas ja em diràs com està el pati.
Estic ara mateix al lloc, amb el meu marit, una nena de 6 anys i una de 4…reconec que el lloc tenia trams poc segurs ( per a nosaltres) pero era un gust veure les cares de les nenes en dir que anavem al laberint de troncs!. Ara mateix el que sento es tristor per la pena que em dona no saber explicar a les meves filles el perque no esta el laberint que han recorregut 50 vegades (tirant a poc) i dient qie el senyor estaba molt gran per seguir contruint….senyor amb el qual havien pogut parlar i elles creuen que ” no era tan gran…” ulls de nena…. Si l’autor llegeix aquestes linies…GRACIES!!!! EN MAJUSCULES, per l’esfor¢….i ho sento per lez autoritats per no haver sapigut gestionar l’incentiu del turisme a Argelaguer! Pa a l’ull wue xouen els del meu poble!
En aquest blog i a través de change.org estan recollint firmes para conservar el laberint. Feu correr la veu poder aconseguirem quelcom!!!
http://alibabaelmarchoso.blogspot.com.es/2012/07/firma-por-la-conservacion-de-las.html