Monthly Archives: setembre 2010

Ruta Eslovènia – Cres

Sempre és bo tenir una idea de per on anar en un país, per això penjaré la ruta que varem fer.
El viatge tenia/comporta una sèrie de coses: és una combinació entre muntanya i platja, la millor solució davant el consens entre un grup de gent. A més estem parlant de distàncies molt curtes, estem parlant d’un viatge de menys de 1500 quilòmetres en total i d’un país com Eslovènia que conté un munt de coses en espais curts. Cal dir que només hem fet la part oest del país i encara queda molt per fer, tot i lo petit que és el país!

El viatge neix a l’aeroport de Venècia-Treviso, Itàlia (V) (150€ anar i tornar, maleta a mitges inclosa, Ryanair) a 160km d’Eslovènia. Varem passar 3 nits a les afores de Tolmin (a Gabrje) (D), en un apartament collonut a 15€ nit p.c. (apartma Denis) i des d’allà varem veure tota la vall del Soca. (C,E,F,G) amb rafting i ascenció al pic Vršic inclós.
Visiteta a la zona de l’antic circ glaciar del Triglav (Bohinj i Bled – I, J) amb nit de pas a Radovljica (K) per l’endemà fer la part urbana del viatge (Ljubjana – nit inclosa – i els voltants: Škofja Loka i Kranj – M,N,O).
Sota Ljubjana trobem la part del Karst, rica en vins i coves, nosaltres varem veure el castell de Predjama (i de pas hom pot veure les coves de Postojna – P) i les coves de Skocjan (R) per fer una cata de vins a Vipava i dormir a Lokavec (Q), a casa d’una amiga.

El següent dia era dia de ruta fins a Cres (S), amb més de dues hores de ruta (130km) fins el ferri que en 30 mins ens portaria a l’illa de Cres. 3 dies de relax a l’illa més gran de Croàcia per fer una tornada de més de 4 hores (350km aprox.) fins Treviso de nou. (nosaltres no teníem temps però paga la pena parar a Piran i Koper – T, U)

Un viatge i una ruta que combina elements al gust de tothom i sense haver masses quilòmetres… més que recomanat!

ROGER

Essaouira

Seguim amb la ruta per terres marroquines de fa un any. I ens trobàvem en l’únic tren que vam agafar durant el viatge, el qual ens duia en horari nocturn fins a Marrakech. De manera que ara ja estem situats, i recordem que ens llevàvem al mateix tren, ben aviat, tot just quan quedava poc per arribar al destí.

Un cop tocant de peus a terra, vam anar a buscar un grand taxi que ens dugués a Essaouira, l’indret que ens havien recomanat de costa. Com que ja he parlat d’altres trajectes amb taxi i tota la pesca que suposa, passarem a escriure una mica sobre Essaouira en si mateixa. Tot just arribar, ens van deixar a l’altra punta del poble, així que vam haver de caminar fins a l’hostal on teníem un apartament reservat per un preu massa, però massa! barat.

Durant el camí, ja vam poder veure que Essaouira està ple de gent pels carrers, ja siguin nadius o turistes, i es caracteritza per la clàssica medina (en aquest cas petita comparada amb les de les grans ciutats) tota emmurallada, que marca el centre, i que acaba donant al mar amb unes platges d’una extensió molt llarga. De fet, diria que només en vaig veure una, era massa llarga, i a mesura que ens podíem allunyar del centre, la platja estava més buida i només ens trobàvem llogataires amb dromedaris i surfistes.

Hi ha dues coses que no tenen pèrdua. La primera, és el moment de màxima concentració, que és quan marxa el sol. En aquest moment apareixen totes les famílies del barri i tots els turistes que hi puguin haver, sumant les càmeres respectives per captar el moment. Tot això es produeix a primera línia de mar, des d’on podem veure a la llunyania com se’n va a dormir el sol.

I la segona, anar a fer un cop d’ull per tots els restaurants que ofereixen peix/marisc. Estan un al costat de l’altre, en filera, formant una L, i a mesura que anem passant ens anem trobant un cambrer que recita tot el que tenen i ens prepara una safata amb tot allò que anem demanant, i a quin preu surt. El preu és totalment a l’atzar, ja que el del costat poder costa més barat i té més quantitat o suma un ampolla de vi per exemple. Un cop escoltades totes les ofertes, cadascú tria la seva.

I bé, seguirem amb Essaouira més endavant, ja que se’n poden explicar moltes coses. Un petó de bona nit.

Enric

Rave de música clàssica a Lubenice (Cres)

Una de les grates sorpreses de l’illa croata de Cres fou un poble penjat a 400 metres en un penyassegat de nom Lubenice… (nom que vol dir “síndria” en croat…)

El seu accès era la primera aventura: una carretereta entre murs on en prou feines passava un cotxe t’acompanyava durant una bona colla de minuts, mentre aprofitaves per saludar als companys de maniobra que t’anaves trobant de cara.
Nosaltres varem anar al vespre i ja només arribar resulta ser que estava tant ple el poble que no hi cabíem ni al pàrquing de l’entrada.

Ens vam trobar un munt de gent que estava deleïtosa per escoltar un concert de música clàssica… semblava que havien muntat el dispositiu dins una església i donarien espectacle al llarg de la nit i probablement fins l’endemà…

A part de l’espectacle musical, vam gaudir dels carrerons de pedra i les casetes d’un poble encantador, amb unes vistes imponents i que tenia més de 4000 anys d’antiguitat. Lubenice és un poble pres per la gent gran, ningú té menys de 65 anys, però la veritat és que conviuen molts pocs veïns (24)… on es diu que gairebé tenen una església per família, donades les 5 capelles que hi ha.

És sens dubte, una de les perles que l’illa adriàtica de Cres guarda: poblet apostoflant d’obligada visita!!

ROGER

Moldavia i altres destins pocs turístics

L’altre dia m’estava mirant estadístiques de la WTTC sobre el nombre de turistes rebuts per 176 països del món i em va cridar l’atenció un seguit de coses:

Especialment destaco la posició de Moldàvia – tercer per la cua – amb 8.300 turistes a l’any, quelcom exageradament baix per un país situat en un bon punt geogràfic, que podria tenir visitants de països del voltant com Romania o Ucraïna, o de gent migrada – amb una nacionalitat no Moldava – que torna al seu país… certament em va deixar consternat, que estigues per sota de països com Uganda, Ruanda, Sierra Leone o el Níger.

Certament hom pot imaginar que les illes d’Oceania rebin pocs turistes donada la mida i la posició al mapa, al igual que països africans com els anteriorment mencionats… però la veritat es que entre tots aquest països rarament visitats trobem altres com Bielorússia (100.000 turistes (159é) la necessitat d’un visat per entrar-hi els hi fa mal), Macedònia (277.000 turistes – 136é) posicionat entre Haití i Lesotho. Bòsnia i Sèrbia son els altres dos països europeus que no es troben al top100 mundial.

La nostra estimada Albània es troba sorprenentment a la posició 56 amb més de 2 milions i mig de visitants… gràcies als milers de Macedònis i Kosovars que cada any creuen les fronteres…

… i quins països no surten? destacar Geòrgia sobretot. Altres com Guinea Equatorial, Líbia, Tadjikistan, Kyrigistan o Turkmenistan… amb règims dictatorials o pseudodictatorials… els països dominats per pirates com son Somàlia, Eritrea o Djibouti i altres lògics de no aparèixer com Corea del Nord (la tv ens ha ensenyat que de tant en tant n’entra algun), Iraq o Afganistan (ens estalviem comentaris satírics referents als turistes que visiten ambdós països)

Per acabar, i com a contrast, destacar la posició 22 que gaudeix Catalunya amb gairebé 13 milions de turistes estrangers l’any… i el país que més turistes rep és França, amb més de 70 milions, que queda patent que li agrada molt les visites estrangeres mentre no provinguin de Romania…

…així doncs caldrà anar a Moldàvia… que per cert, es volen separar en dos, la part russòfila i la part romanesa…

ROGER

El Mundial acabat… uns mesos després

Doncs com que no vam acabar l’anàlisi del Mundial, ho acabarem de fer ara, ja que si es deixen les coses inacabades no estan ben fetes, crec. I res, només seria acabar d’aplaudir/admirar algunes seleccions, les quals van fer un paper molt digne i van arribar fins on van poder.

Comencem per Uruguai, quarta classificada, inesperada posició per aquesta selecció (personalment em sembla una sorpresa, ja que no m’ho esperava). Tot a base d’una molt bona defensa, un mig del camp també molt defensiu, d’aquells que donen patades i empentes per desequilibrar els rivals (vegeu Diego Pérez o Arévalo Ríos), i un excel·lent atac format per grans jugadors. Un resultat molt merescut.

Seguim amb Ghana, l’única africana que va passar de ronda, i inclús es va permetre fer un molt bon partit contra la superpotència EEUU que els va fer passar de ronda, i només els penals els van impedir d’arrbar a les semifinals. Com sempre, les seleccions africanes demostren que amb il·lusió es pot arribar molt lluny. Un cop eliminats, el públic seguia cantant i ballant a les grades. I per cert, un detall que sempre podem veure amb les aficions africanes, és que un cop eliminada la seva selecció sempre animen a la única que queda, en aquest cas Ghana. Això és quasi impossible de veure a d’altres contintents.

També cal destacar Paraguai. De la mà de l’entrenador Martino i amb una tàctica prou defensiva i a base de pocs gols, van anar guanyant partits fins que van topar amb la campiona. Més que res que si un veu un partit d’una selecció com aquesta, no donaria un duro per ells. Però si es fa la feina ben feta…

I per acabar, Eslovàquia. Van eliminar Itàliaaaaaa, Itàliaaaaaa! (no té preu veure els jugadors d’Itàlia cantant, o més aviat cridant, el seu himne quan sona a l’estadi). I més tard, van estar a punt de donar la sorpresa davant dels Països Baixos, la subcampiona. Tot i així, també les ganes i la motivació d’una selecció que debutava en un Mundial (havia jugat com a Txecoslovàquia, on en època d’èxits molts jugadors eren eslovacs) van donar un molt bon resultat.

Esperem seguir gaudint del futbol entre seleccions, ja que no s’atura mai, i ja ha començat la classificació per la propera Eurocopa. Albània va fent poc a poc, i seleccions com Moldàvia o Xipre (tots els jugadors són de la part grega menys un) ja han avisat que poden fer grans coses.

Enric

Vins eslovens

Eslovènia, entre altres coses, és terra de vins. La zona sud-oest és un terreny ideal per la vinya, al ser un terreny molt porós: estem parlant de la zona del Carst, una zona on trobem espectaculars coves i que un dia ja en parlarem.

Donada la conjuntura, no volíem deixar passar l’oportunitat de catar els vins eslovens: la majoria de la producció es concentra a Vipava, així que vam concertar una cita – sí vam demanar cita, i és que som unes personalitats – per fer una cata a les bodegues Vipava 1894, acompanyada per uns formatgets de la zona: el panorama era immillorable.

Vam arribar i la senyora de la tenda de la bodega ens va dir que a dins – que hi havia una mena de restaurant – ens atendrien a la petició, però la sorpresa va arribar quan els [imbècils] de dins van dir-nos que ells no feien cates i que com a molt la senyora de la tenda ens deixaria provar els vinets que tenia a disposició dels clients… així que com si fos una gimcana, vam tooornar a la tenda i davant la cara de sorpresa – marró (que li havia caigut a sobre) la senyora, molt amablement, es va resignar a servir-nos una cata.

Des d’aquí agraeixo públicament l’esforç de la bona dona que va tenir la paciència d’atendre’ns i d’obrir-nos fins a 15 vins diferents i deixar-nos-els provar al mig de la petiteta tenda, on en prou feina i cabien 10 persones, mentre la gent entrava i sortia en busca de vins sorpresos davant un panorama un pel surrealista.

Al final, tot i no tenir el formatget que ens havien promès vam sortir satisfets i contents al veure que els vins eslovens – almenys els Vipava 1894 – sou prou bons, especialment la varietat Lanthieri [exquisida] i especialment, el Lanthieri Cabernet-Sauvignon (vi negre)
També destacarem dues varietats exclusives de la zona: la Zelen i la Pinela. D’Ambdues n’en surten vins blancs.

UN BRINDIS PER TOTS: RAZVESELITI

ROGER

Salinitat

Una de les moltes coses que tinc pendent fer és banyar-me al Mar Mort… i la veritat és que costa d’imaginar l’experiència de banyar-se en un mar on flotes… encara que no sigui tan espectacular com un podria imaginar-se i és que s’ha de dir que seria molt divertit poder emular l’efemèride de Moisès…

…tot i que al Mar Mort encara no hi he anat, aquest estiu he experimentat una sensació que si més no s’hi acosta: la salinitat de les aigües de l’illa de Cres (Croàcia) era increïble (en alguns llocs més que altres) fins el punt que un podia no moure’s dins l’aigua i t’aguantaves – amb alguns problemes tot i això.
Altres coses banals com intentar tocar el fons o donar una tombarella totalment dins de l’aigua es convertien en tot un repte… també s’ha de dir que els ulls se’n ressentien especialment.

ROGER