Monthly Archives: setembre 2010

Records de l’interrail: Viatge amb tren

Un altre record de l’interrail. En aquest cas, es tracta d’un dia en el qual vam anar de tren en tren, i quan dic un dia, vol dir que foren 24 hores de tren en tren. Vam sortir de Bratislava a les 7 del matí i vam arribar a Split 24 hores (aproximades) més tard.

Fer un interrail significa haver de combinar trens per arribar d’un lloc a un altre. Hi ha dues possibilitats: una primera és anar a l’aventura sense saber horaris i anar preguntant a cada estació “a quina hora surt el tren demà?” i una segona és comprar-se la guia Thomas Cook i fer-se un planning aproximat abans de sortir de casa. Nosaltres vam optar per la segona per ja tenir una idea. S’accepten més possibilitats.

Tal com comentava en el post anterior de records de l’interrail sobre Bratislava, sortíem molt aviat per tal de fer una combinació de fins a 3 trens, amb un metro pel mig, per tal d’arribar al nostre destí. El primer tren ens duia a Budapest, i al ser el primer i aviat, doncs s’aprofita per dormir una estona i comentar què farem tantes hores viatjant amb tren. Resulta que quan arribàvem a Budapest havíem de fer canvi d’estació i ens havíem de moure fins l’altra estació. Amb el mapa que ens havien donat semblava que podíem arribar-hi caminant, però gràcies a l’hospitalitat d’una hongaresa (els hongaresos són moooolt bona gent) en veure les nostres cares de dubte, ens va recomanar agafar el metro, el qual recordo antic i em seients a l’estil butaca i amb molts agafadors al sostre.

I vam arribar a l’altra estació, per agafar el tren amb destí Split. Al segon tren ja s’aprofita per anar menjant (cosa que es va fer durant tot el dia, a base d’entrepans i allò que es trobi a les paradetes/bars de les estacions), jugar a cartes o footbag i fer coneixences amb persones d’arreu del món. Aquest tren es va aturar a Zagreb davant sorpresa de tots (els pocs que quedàvem al vagó), per tal d’unir-se amb alguns vagons més i anar cap a Split. Vam haver de canviar de vagó, per anar a un de més còmode per dormir. Per tant, al tercer tren, s’aprofita per dormir altra vegada, ja que aquesta vegada és un tren nocturn.

El tren s’aturava 24 hores més tard a Split, on ja pujava un senyor a oferir-nos allotjament i no ens deixava sortir del compartiment. Tot adormits, vam acceptar.

En el nostre cas, excepte a Budapest, no vam trepitjar res més que les estacions. Amb tantes hores de tren hi ha temps per fer moltes coses: mirar el paisatge per la finestra, jugar a moltes coses, parlar amb altres persones, llegir, menjar o dormir. Tot és combinar-les i saber distreure’s. Al final un/a acaba fent del compartiment la seva habitació, de veritat.

Enric

Riu Soca

Eslovènia té un pulmó en forma de Parc Natural que és tan important i prominent que és símbol nacional del país: és el Parc Nacional del Triglav
Pel bell mig del pulmó hi passa un riu d’uns 150km que neix a les muntanyes del Triglav i mor en forma de petit delta a la costa italiana, ben a prop de la ciutat friuliana de Monfalcone: el Riu Soca, pronunciat /sotsa/.  (Isonzo en italià)

Venint des de Kranjska Gora, tot baixant el port de Vrsic (1611 m.), de seguida el riu – que prové de la muntanya del Triglav (2864 m.) – va paral·lel a la carretera fins a Tolmin configurant l’orografia de l’oest del país, fent una vall molt llarga.
El riu de seguida agafa motl cabal ja que en un moment passa de ser un rierol de muntanya per ser un cabalós riu sense necessitat de gaires afluents que l’alimentin.
A l’alçada de Bovec el riu comença a ser ja un senyor riu i a partir de Kobarid la vall del Soca s’obra majestuosament convertint-la en una vall molt ample fins a Tolmin. A partir de Tolmin el riu ja es mourà entre terres més planeres camí de les dues Gorizia/Gorica fins a morir en un petit deltà al mar Adriàtic.

La vida dels eslovens de l’oest es mou entorn aquest riu on, com si fossin bolets, creixen pobles a la seva vora.
El riu, d’una forma gairebè camaleònica, pren uns colors que varien en funció del fons, profunditat, volum de cabal del moment… i podem trobar al llarg del seu curs des d’una gran varietat de tons blavosos i verdosos apostuflants fins el gris, quan el riu baixa en força desprès d’una forta pluja arrossegant tots els sediments.

Lo riu és vida: per ell hi circulen barques de ràfting, kayacs, hidrospeeds… el tros de Bovec a Kobarid és un paradís dels esports d’aventura “fluvials” i gent de tots els països del voltant van expressament per fer el tram. (especialment hongaresos i txecs)
Cal dir que val molt la pena dedicar mig dia a fer qualsevol d’aquests esports ja que tambés es una manera de veure el riu i els voltants ja que bona part del tram nomès es accessible de veure si un està dins el riu, fet que proveeix unes vistes increïbles.

La vall del riu Soca conté una riquesa natural acollonant on val dedicar-hi uns quants dies ja que hom es pot endinsar al Parc Natural del Triglav per la vessant menys coneguda [oest] on té paisatges d’alta muntanya a la part del nord i a la part del sud, a la zona de Tolmin, una zona de gorges preciosa. A més allà es poden veure els poblets de la vall, que tenen un encant molt especial. A destacar el pont de Napoleó sobre el riu Soca al poble de Kobarid.

Pels amants del turisme bèl·lic, (que encara que sembli mentida, n’existeixen) tambè a la zona de Kobarid, queden restes de trinxeres de la primera guerra mundial, i és que el riu Soca fou un enclau important on s’enfrontaren els italians contra l’Imperi Austro-hongar (Eslovènia abans era part d’aquest imperi). On prova de la lluita un monument mussolinià dedicat a les víctimes italianes durant la primera Guerra Mundial.

Així doncs recomanem una estada d’uns dos, tres dies per fer la vall (des del port de Vrsic fins a Tolmin).
Nosaltres varem estar allotjats en un apartament a Gabrje, un poblet del municipi de Tolmin. Des d’aqui saludem a l’Apartma Denis que ens va allotjar en un apartament idílic.
Si hom vol buscar allotjament a la zona que busqui apartaments (Apartma), ja que abunden i la majoria des de 15€ nit per càpita. Internet és una bona manera, però allà estàn tots perfectament indicats!

MENDA

Llengua albanesa (shqip): origen

L’albanès té un origen molt peculiar ja que molts filòlegs consideren que és la llengua més arcaica de totes les llengues que provenen de l’indoeuropeu.

L’indoeuropeu és la mare de [casi] totes les llengues europees, aquesta fou la llengua al voltant del 3000 a.C. parlada per pobles nòmades de la zona dels Urals i el Mar Negre. Aquestes tribus arribaren a la zona dels Balcans on s’establiren i de les quals es té constància que al voltant del 2000 a.C. ja existien diferències substancials entre varies llengües.

De seguida l’indoeuropeu es dividí en dues grans branques: l’helènica i la hindo-iraniana [ambdos en formes hiperarcàiques], separant-se clarament la zona Europea amb l’Asiàtica.  Però a la vegada naixeren dos idiomes que avui en dia encara es parlen i han mantingut part de l’estructura arcaica inicial: l’armeni i l’albanès.

Es considera doncs que l’albanès és l’idioma més antic dels que coneixem avui en dia al Vell Continent, i lògicament és quelcom que fa estar orgullosos als albanesos… a la vegada que com tot el que és antic, no tothom accepta aquesta afirmació.

Per acabar d’ensabonar als albanesos dir que es considera que la tribu originaria de l’actual Albània, els Iliris, són l’origen tambè dels Europeus… es documenta des de més del 1200 a.C. de tal tribu que ocupava els Balcans des de la costa croata fins a l’actual Albània.

MENDA

Vilamaniscle

Aquest estiu ha estat un estiu de festes majors, viatges i… Vilamaniscle!!

Vilamaniscle és un petit poble de l’Empordà a la Serra de l’Albera de menys de 200 habitants que mira i controla la serra de l’Albera, el cap de Creus i el golf de Roses. Un poble que s’omple de vida quan és motiu de la Jazzejada: cada primer dijous d’agost, al llarg d’una nit, el poble es mou a ritme de jazz mentre hom pot assaborir els vins que es fan al poble tot sopant embotits locals.
Vi, embotit i bona música…  i 3 escenaris que de forma itinerant ens brinden una nit de jazz amanida amb Tramuntana.

Aquest estiu ens ha dut a molts llocs però de vegades lo més maco és ben a prop: aquest estiu ens hem mogut a ritme de l’Empordà, a ritme de Vilamaniscle!!

MENDA

ps. i per sobre de tot cal destacar el Tramunrock de Portbou i les  festes d’un petit poble anomenat Vilamacolum (a part de les platges entre Llançà i Portbou).

Essaouirant per Essaouira

Doncs quedaven dos dies per marxar del Marroc i tornar a la rutina de la capital catalana, quan féiem el segon dia a Essaouira. El primer dia, en honor al meu aniversari, vam decidir anar a fer uns vins en un bar molt cool amb vistes al mar. Això de demanar alcohol no és gens habitual al Marroc, ja que en la gran majoria de llocs costa molt de veure, però sembla que en aquest poble és un atractiu més. Bé, la qüestió és que vam decidir pagar una ronda per cap i de pas agafar un bon pet per tornar cap a l’apartament i dormir la mona. Quan no es controla amb el vi és el que hi ha!

L’endemà, amb una mica de ressaca i un mal de panxa comú en tots quatre que no sabíem si era de menjar tant peix/marisc o del vi! Vam tenir la típica conversa matinera en la qual cadascú anava fent les seves deduccions.

Fou un dia d’aquells que diem “de tranquis” i vam donar un parell de voltes pel poble. Realment és un lloc on souvenirs molt diversos no en falten, i on es poden trobar botigues més “modernes” en el sentit que no són les típiques de la clàssica medina antiga i on tot està apretat i l’espai és molt reduït pel trànsit de les persones. De fet, algunes d’aquestes botigues podrien estar al carrer Tallers.  Així que destacaria això precisament, el fet que al ser un punt de costa molt visitat l’està convertint poc a poc.

Estar a Essaouira un segon dia no aporta molt per veure, però si per descansar a la vora del mar, i també passar menys calor. Tot i així, amb un dia ja en tindria prou, segons el meu parer.

Enric

pd: pels amants de les músiques d’arreu del món, val la pena el Festival Gnaoua, que es fa a finals de juny. L’ambient, l’acampada, la música… si més no això m’han dit persones que hi han estat.

Carta oberta sobre les expulsions de Gitanos Romanesos

Tot i que ladupla.com no es caracteritza per escriure posts d’opinió, hem cregut convenient fer-ho donat el preocupant i excentuat context populista i xenòfob que ens envolta.

Passen els dies i la notícia de l’expulsió de gitanos a França cada cop agafa més força, més pes, i el que és més preocupant… més acceptació. [i recordar que fa mesos que Itàlia fa el mateix].

Em preocupa crèixer en un entorn xenòfob i racista, un entorn que donat el context econòmic que vivim és molt favorable a que es donin aquests comportaments. De la mateixa manera que la dura postguerra de la primera guerra Mundial va donar peu a l’ascensció dels feixismes, sembla que estem vivint temps que em recorden cada cop més a tot allò que vàrem llegir que va passar durant la primera meitat de segle XX.

Aquest caldo de cultiu no és nou, partits de tendències xenòfobes (entre altres) han existit sempre: a França (veure Le Pen), a Itàlia (veure Fini i Berlusconi) a Alemanya (especialment a la de l’Est), a Àustria (veure Haider)… i a Catalunya (veure Anglada). Tots ells exploten mitjançant el populisme i la demagògia els sentiments més viscerals de la societat que té la necessitat de carregar els problemes en un col·lectiu, o un enemic (sigui més o menys visible).

Veure com s’expulsa a França en trens a milers de persones gitanes [ressaltem: molts d'ells francesos] recorda a imatges esgarrifoses durant l’holocaust gitano perpetrat pel nazisme [i pels propis col·laboracionistes francesos, res nou per ells doncs]. Però el que és més esgarrifós encara és veure com el màxim responsable d’això [el President Sarkozy], fent aquestes accions d’aquesta mena, li comporta un ascens de la popularitat històric, donant encara més peu a seguir comentent accions populistes que donen un resutat a curt termini desitjant. No menys esgarrifós és veure com la Comunitat Política Internacional (excepte – per sort – la Unió Europea) denuncia… la postura crítica de la UE (!!!) i a la vegada aplaudeix tímidament el comportament francès.

Solucionar problemes d’integració és potser de les coses més difícils a dur a terme, especialment perquè requereix temps i paciència, quelcom que no tenen els curts mandats polítics. Amb aquestes accions s’han dilapidat anys i anys de feina integradora a França on s’havien aconseguit grans avenços.

Aquestes tipus de “solucions” no arreglen res, són un pedaç, són l’amagar les coses sota la catifa… cap mena de solució efectiva, constructiva i real a la problemàtica.
S’ha d’atacar els problemes de l’arrel, generar nuclis d’unió i integradors com sigui i no carregar-ho en la ciutadania.
Per exemple, moltes màfies són les culpables de la majoria de problemes relacionats amb els gitanos de l’est, però és molt més eficient i fàcil políticament expulsar gent. Gent que probablement viu oprimida i explotada i que no té cap altre via d’escapament.

Des de ladupla demanem una mica de sentit comú i de vocació integradora. Demanem no caure en els errors del passat i entendre que tots – en més o menys grau – venim de família immigrant, que tots som persones i que cadascú passa per situacions a la vida que requereixen d’un esforç de comprensió que poden ser importants.
Demanem que s’escolti la Unió Europea – que va ser creada en el seu moment per acabar amb odis d’aquest tipus – i que es condemnin enèrgicament els missatges de caire xenòfob [i feixista, homòfob, racista...]. Demanem que no es faci populisme amb el tema i demanem que sí, que s’actui, però de forma constructiva.

LADUPLA

PS. dit de pas, denunciar el que succeeix a Itàlia, on a part de cometre també expulsions del col·lectiu gitano, el govern tolera i suporta reductes ultra-feixistes que es dediquen a destruïr assentaments sencers i apallissar a immigrants.

Cockta

Era molt comú que cada país del bloc comunista de l’Europa de l’Est tingués les seves marques particulars. Al no haver competència ni economia de mercat, grans marques sorgien convertint-se en històriques per la gent de l’Est.
El cas dels cotxes és el més típic: cada país tenia la seva marca (Txecoslovàquia: Skoda; Romania: Dacia; Jugoslavija: Yugo; DDR: Trabant…)

Però avui parlarem de les begudes, concretament del refresc Iugoslau per excelència el Cockta.
El Cockta va nèixer amb la Iugoslàvia de Tito i hi ha varies versions del tema. La versió oficial és que senzillament el Cockta provè de “cocktail” al ser la combinació de varis productes però allà – a Eslovènia – ens van explicar que era l’equivalent de la Coca-Cola instaurat pel règim titoista: un refresc amb cafeina que tot i tenir el color de la Coca-Cola no te pas gust de cola.
L’èxit del refresc en aquella època fou l’equivalent a la Coca-Cola – a nivell nacional -  així que la voluntat del règim es va complir en certa manera i Iugoslàvia va poder passar mig segle lluny del jou capitalista de les grans marques… entre elles la famosa cola.

A diferència de molts altres productes del bloc soviètic, aquest encara es comercialitza de forma satisfactoria, sent una empresa amb seu Eslovena. Nosaltres varem tenir el gust de provar-la tot fent un petit salt al temps. [tot i que personalment no em va agradar]

MENDA