Monthly Archives: febrer 2010

Porto 2: o Douro

Dia de transició… ahir ens varem mullar lo inimaginable i varem descobrir un gran local de Porto!

Benvinguda a en Bernat la Irene i la Mire… i a seguir amb l’aventura…

Volteta vora del riu, on pots veure de primera ma com la ciutat viu del seu port on el camí del ví falta curar-se en les bodegues que es trobar a tota la riba del Duero, al llarg de tot Porto.
Vaixells que no han canviat en segles pujen i baixen diariament a travès de la Ribera del Douro.
El concepte de port dista totalment de qualsevol port comercial – sens dubte – o pesquer! L’única materia prima és la que fa famòs Porto: els seus vinets.

Riu avall, trobem Foz, el port pesquer de Porto, un poblet pesquer que manté l’encant de Porto amb les seves villes “azulejades” que donen al mar, la muntanya que acompanya tota la riba del Douro fa que no tinguem apenes més que una primera linia de mar.
Un tranvia – dels pocs que funcionen – recorra tot el litoral fins arribar a la punta de l’Atlàntic.
Nosaltres varem gaudir – com era d’esperar – d’un gran dia de pluja i vent huracanat… en la (trista) història quedarà com el temporal (Xhyntia) que ha destrossat el Nord d’Espanya i ha causat uns 50 morts a França.

MENDA

PS. “opau” foneticament, en brasileiro vol dir pal (com a membre)

Porto 1: vi i pluja

Acabem d’arribar a porto!! Ladupla ja no podia més i necessitava airejar-se…

… la victima, Porto, la maravellosa ciutat del vi que es troba a la desembocadura del riu Douro (Duero)

amb en Mulet, el Pau i el Bernat… i l’Irene, la Mire… i la Cèlia (que ens acull amb els braços oberts)… passarem gairebe una setmaneta!!… aixo si, passats per aigua.

Les primeres sensacions: una ciutat maravellosa, que se li ensuma un encant acollonant… i que viu cara el vi i el seu riu!!…

MENDA

pd. va per tu, gonzalez!!

Papio anubis

Propera parada? Un bosc just al costat d’Azrou, anomenat el Bosc de Cedres, on hi ha el cedre (cedrus) més antic conegut. Ara no recordo quants anys té, però es tracta d’un tros d’arbre molt i molt alt. Cauen fotos a raudals al costat d’aquest arbre. I just al costat, dins del bosc, hi trobem tot un seguit de papions, babuïns, o vulgarment micos. Són molt curiosos i juganers, i tot el menjar el reben amb molt de gust. Hi havia tot de gent al seu costat, i ells es comportaven com si fossin amics nostres. Sempre fa gràcia veure i jugar una estona amb ells.

I després d’aquesta estona curiosa i divertida, ens dirigíem a Ifrane, amb prèvia parada al llac que es coneix amb el mateix nom que el poble. Ifrane és un indret molt peculiar dins del context marroquí. De cop et trobes en un poblet amb els seus jardins i bancs (de diners, tot i que també n’hi ha per asseure’s, encara que abunden més els primers) tot molt modern i europeu. Té el sobrenom de la Petita Suïssa. Era el suposat lloc per dinar, però no vam ni baixar del cotxe i vam anar cap al següent punt.

I el dinar fou el darrer àpat plegats amb guia i conductor, o el que és el mateix, amb l’Ali i el Mohammed. Més tard, ens deixarien a Fes, darrera parada de la gran ruta amb ells. Ens van deixar davant mateix de la porta de l’hotel, i fou un moment molt emotiu que el guardem per a nosaltres. Aquestes persones ens ho van donar tot!

A la tarda, visita a la GRAN MEDINA, la qual és la més antiga del Marroc i la més llarga del món. Hi ha massa carrrers estrets per on perdre’s! Hi podem trobar de tot, això si, i ens podríem estar tot un dia negociant amb els venedors. I de fet, si trobem alguna cosa que volem comprar, podem esperar a trobar-la més endavant a un altre preu, o bé quedar-nos la del venedor més simpàtic (hi ha alguns que han nascut per això, ja que aconsegueixen reunir mig poble a la botiga). Recomanable anar a veure el senyor de les babutxes grogues, el qual té les millors del mercat, fetes amb pell per ell mateix. De paciència en té molta aquell home, i només li cal un traductor si les explicacions són molt complicades.

Després de voltes i més voltes i aconseguir reconèixer alguna botiga per la qual havíem passat abans, vam saber refer el camí de tornada i arribar a l’hotel, on ens vam fer les primeres birres del viatge! Una mena de quintos de la marca Flag. Cartes i quadrat! i a fer nones.

Demà? Chaouen! El poble de color blau.

Enric

Tallinn

Tallinn és la capital d’Estònia, però tot i ser la ciutat més gran de la petita República Bàltica, té uns 400.000 habitants. És però la ciutat més extensa de llarg, i la veritat és que ho és molt degut a tenir cases poc altes i semblar més aviat un gran poble que una petita ciutat.

Aquesta s’estructura al voltant de la ciutat antiga i el port. La ciutat antiga creix al voltant d’un turó, que tot just neix del port. La importància de l’enclau geoestratègic és evident i molt adequat.

El nucli antic està tot emmurellat i té accés des de la part interior de la ciutat, la part que dóna al mar és totalment infranquejable encara avui dia.

Des de les tres capitals de les repúbliques bàltiques, Tallinn és la més ben conservada, degut a una total restauració duta a terme amb la caiguda de la Unió Soviètica i una forta inversió dels “veïns germans” finlandesos.

El centre està compost per carrerons que s’entrelliguen i s’enfilen cap a dalt del turó, on es troba una emminent església ortodoxa (St. Olav) envoltada per les restes d’un castell.

Tot i l’agradable passeig que comporta perdre’s pel centre, tot sembla massa artificial, massa ben cuidat i perfecte, deixant una sensació de ciutat de cartró-pedra.

Fora muralles veiem una zona super moderna que ens demostra l’efectivitat de l’inversió finlandesa que ha donat fruit a centres comercials i oficines.

A més, hom podria pensar que Tallinn no és una ciutat gaire visitada… seria caure en l’error. Cada dia i especialment els caps de setmana, la capital és envaïda per Finlandesos que creuen l’estret (un trajecte de 1 hora i pico amb vaixell) per buscar oci infinitament més barat. De tota la munió de finesos que envaixen els carrers del nucli antic de Tallinn, destaquen especialment els joves que hi acostumen a sortir de festa, ja que al seu país el preu de l’alcohol és prohibitiu. El més bo de tot plegat és que els tios no perden ni un segon en les ansies d’alcoholitzar-se i ja en el duty free del vaixell agafen un pet acollonant… l’imatge de desenes de borratxos a la duana del port d’Estònia és força bona…(i encara més bona si són només les 10 del matí del dissabte i ja s’han begut una litrona de vodka a palo seco… hauria estat bo comprovar si arribaven a la nit)… tot i això els més grans no es queden curts ja que tots tornen amb el seu carro (homologat per carregar el màxim de beguda possible) ple d’alcohol… ja que no és broma quan diem que un regal típic entre finlandesos és una bona ampolla de vodka o whisky.

Una curiositat que ens deixa Estònia (on cal recorda que era una antiga República Soviètica) és que apenes hi ha russos. Ens expliquem: quan Stalin va fotre mà als amics bàltics – a part de carregar-se’n uns quants- es va encarregar de repoblar el país amb russos deixant una proporció de 50-50.

Amb la independència, els venjatius estonians van decidir no donar papers a la comunitat russa, forçant la marxa de la majoria d’ells. Avui en dia, la comunitat russa viu bàsicament del comerç, especialment treballa al Gran Mercat de Tallinn, formant una comunitat tancada que veu la seva situació amb resignació al estar condemnats a una vida [gairabé] apàtrida.

Kumpania Algazarra

Doncs resulta que ahir vam anar a un parell de concerts: Jaleo Real i Kumpania Algazarra, a la Sala Salamandra de l’Hospitalet, en un especial per Carnestoltes. I aquest post el dediquem al grup portuguès de Sintra, vila que es troba dins el districte de Lisboa. Si encara farem publicitat als sintrenses! De fet ens vam topar amb ells en un Carnaval Balcanico a Lisboa tot just fa un any, juntament amb el grup Farra Fanfarra, els quals surten també de Sintra (deu estar ple de festes balcàniques aquest indret), i amb qui solen coincidir.

La Kumpania Algazarra ens deleita amb una combinació d’estils marcats per l’estil balcànic, d’aquells que ens fa ballar i saltar hores i hores sense parar. És d’aquells grups ideals per animar una festa, ja sigui en un local o pels carrers. El recomanem altament. Per anar fent boca:

pd: No ens oblidem pas de Jaleo Real, els quals també recomanem d’escoltar. Jaleito, jaleito, ito, ito…!

Enric

Isli i Tislit

Després de tants dies, seguirem amb les aventures pel Marroc. I cal dir que el llistó està ben alt després de l’estança a Agoudal, el poble que ens agradà tant.

La següent parada és Azrou. Però abans, dues anècdotes matineres. La primera, tenint en compte les poques persones allotjades a l’alberg, destacar que El Poal, poble molt proper a Mollerussa, fou conegut per tots/es, ja que hi havia presència poalenca, o coneixença de família poalenca (en un moment, es va començar a reunir una, dues i tres persones que n’eren o hi tenien família). El Poal fou famós per un dia!

I la segona anècdota, resulta que quan ens dirigíem al següent destí, vam acompanyar a la dona treballadora de l’alberg, qui resulta que s’havia acomiadat, ja que era el seu darrer dia de feina. La senyora era molt feliç en aquell moment, i cantàrem tots plegats durant el trajecte.

Fou un dia amb moltes hores dins el cotxe. Vam anar fent parades segons les necessitats del moment, com els àpats. Destaco el llac Tislit, amb una tonalitat de blau turquesa molt maca. Ens van explcar la llegenda dels llacs: Isli i Tislit: “Es diu que dos joves enamorats havien pres la decisió de casar-se però no van obtenir el consentiment dels seus pares. Bojos d’amor, els dos joves van plorar fins que les seves llàgrimes van formar els dos llacs. Des de llavors els membres d’aquesta tribu tenen dret a escollir lliurement amb qui es volen casar, sense el consentiment dels pares”.

I després d’escoltar tradicions, jugar, cantar… vam fer una aturada a mig camí en una zona on les famílies van a passar-hi el dia. Es tracta d’una zona on hi ha un petit riu, envoltat per “cabanyes” de fusta, amb les seves catifes, on es troben les famílies resposant i prenent el te, tot comentant la jugada del dia. Ens vam sentir com una família més. Al costat, hi ha les típiques paradetes on venen menjar com unes patates, crispetes, festucs… les típiques bosses de plàstic que es venen a tot arreu en definitiva.

Tot seguit, més hores de cotxe, posta de sol, més jocs i històries… fins arribar a Azrou, enmig de l’Atlas. Ens van dur a un hotel perdut damunt la muntanya. Tantes hores de cotxe cansen també! Bona nit i fins demà!

Enric