Primer de tot, hem arribat al cinquantè post! Visca! Si no ho tinguéssim tan oblidat últimament, ja en portaríem uns quants més, suposo… Però ara que comencem desembre i sembla que fa una mica de fred, estarem més estona a casa i tindrem més temps per escriure. Dic sembla perquè ja no sabem si serà cosa de quatre dies o podem començar a treure la roba d’abric de l’armari.
I seguim amb la ruta pel Marroc de l’estiu passat. Primer ens hem de situar, ja que si triguem tants dies en escriure, ja no ens recordem d’on som. I tenint en compte que som enmig del desert, encara estem més perduts. I després d’una gran nit, havíem decidit llevar-nos ben aviat per veure la sortida del sol. De manera que a les sis del matí ja sonaven alarmes (qui és capaç de llevar-se tan aviat sense despertador?), i mai havíem trigat tan poc en recollir les coses i pujar dunes amunt per veure l’esdeveniment. Pujar dunes tot just cinc minuts després de llevar-se és una mica dur, però amb la dormida un no s’adona de res i ja és el capdamunt de tot.
La sortida del sol enmig del desert és la típica fotografia, un esdeveniment ideal, i es pot enviar al World Press Photo, a veure si amb una mica de sort passa de la primera ronda de selecció.
Tot just sortit el sol, encara feia aquella “rasquilla” de matí no assolellat. I era hora de la tornada amb dromedari cap a l’alberg, i com no, un bany a la piscina plena de neerlandesos/es, que sembla que no surten mai de l’alberg, i que a sobre ens miren amb menyspreu. Esmorzar, recollida i cap a Rissani altra vegada, per visitar alguns llocs on no havíem pogut anar el dia del casament. Com per exemple els mercats. Primer, un gran mercat ple de paradetes i gent i on s’hi pot trobar de tot. Tot lo necessari pel dia a dia. I segon, els mercats d’animals, tres per separat, cada un d’ells amb un animal diferent. Però aquí ho deixo, veure els animals lligats fa patir, la veritat.
Fem un sal cap al migdia. Dinar a casa de n’Ali, el nostre amic i guia, a Merzouga. Envoltats per la seva família, vam menjar molt a gust, jugar amb els més petits i fer una migdiada conjunta, és a dir, tots nosaltres dormint. A saber que deurien pensar els de la casa de nosaltres. Colla de dormilegues! Vam estar fins a mitja tarda. Merzouga és un petit poblet on hi pots trobar les poques cases i famílies respectives que hi viuen i alguna que altra botiga. Tot molt acollidor. A nosaltres ens van dur a una botiga de catifes, on el venedor, amb un castellà més correcte que el meu, ens va mostrar moltes catifes a veure si li compràvem alguna. Va acabar el terra de la botiga ple de catifes de mil mides i colors. Són els jefes venent.
Més tard, al vespre, tornada a l’alberg, sopar i dormir? No, encara no. Una mica de gresca amb tota una colla de joves que ens van tocar música per a nosaltres. Altra vegada eren més músics que públic, però ells encantats d’acollir-nos. Uns quants acudits seus, dels quals només enteníem un de cada deu, un parell de copes de vi per part nostra, i a dormir? Sí, ara ja toca que anem tocats.
Per acabar, una de les frases més dites del poble marroquí i que els defineix totalment: “La prisa mata, y la pachorra remata”.
Enric