Ens aixecàrem aviat per fer un bon esmorzar i posar rumb cap a Aït Benhaddou, el conegut com a poble fortalesa i per formar part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. El poble és característic per les seves edificacions i una arquitectura típica del sud del Marroc. Però aquest poble va més enllà, i d’aquesta manera s’ha convertit en un referent d’aquesta arquitectura esmentada, gràcies a la kasbah que hi forma part i que ocupa gran part del terreny, i també és referent ja que s’hi han rodat algunes pel·lícules (algunes de molt conegudes) com Lawrence d’Aràbia, Jesús de Nazaret o Gladiator entre altres.
Nosaltres vam fer una escalada a lo més alt de la kasbah, amb una forta calor que ens acompanyava, i vam anar pujant pels carrers estrets i passant per casetes fins arribar al punt més alt, des d’on hi ha unes vistes molt maques de tot allò que envolta Aït Benhaddou. Quan pujàvem i baixàvem per la kasbah, anàvem trobant la poca gent que hi havia per allà, la gran majoria dels quals eren venedors de les seves respectives botigues (com va sent habitual a tot arreu del Marroc).
Tot seguit, ens desplaçàvem cap a la zona d’Ouarzazate, on un canvi de plans va fer que no ens hi quedéssim. Únicament vam fer una ràpida visita al llac El Mansour Eddahbi per a reposar una estona i més tard anar a Dades, on passaríem la nit. Dades es troba a l’Atlas, i a part del paisatge muntanyenc, es caracteritza per les seves gorges, que a primer cop d’ull impressionen per la seva alçada. Per arribar a l’hotel vam trigar una bona estona. Sort del conductor, que ja sigui una muntanya altíssima, un terra ple de pedrotes immenses o per aigua que ell condueix igual de bé! Això si, havia d’anar pitant a totes les curves perquè tot el personal del poble es trobava enmig del carrer jugant a pilota o comentant la jugada del dia, com si mai passessin cotxes! Finalment vam arribar, ja era de nit i en aquell moment no vam poder gaudir de la immensitat del paisatge que ens envoltava. Resulta que dormíem entre muntanyes (abaix a la dreta de la fotografia).
Tot i ésser un post curt, la jornada fou molt intensa.
pd: Per cert, la carretera em recorda molt al paisatge de les continues persecucions d’en Coyote i en Correcaminos (Wile E. Coyote and Road Runner en anglès).
Enric