Introducció: Anàrem des de Barcelona a Reus en autocar, que sortia des de l’estació de Sants a tres quarts de quatre del matí. Si fossin festes de Sants com els darrers dies hauríem fet unes birres i ballat uns concerts i tot seguit haguéssim agafat l’autocar per anar a Reus. Tot i així, a aquestes hores, o vas a dormir molt aviat o les birres les fas igualment i agafes l’autocar tot seguit. El vol sortia a tres quarts menys cinc de set del matí. És lo que té viatjar amb Ryanair, que és molt i molt barat, però a part d’haver-te de desplaçar fins a altres aeoroports (per aquells/es que visquin a prop ja els anirà bé), els vols poden sortir a unes hores poc habituals.
La ruta, indicada en el post anterior, durà quinze dies. La primera meitat (fins el dia cinc d’agost) la férem amb guia, i la segona meitat al nostre aire.
I ara sí, arribàrem a Marrakech, a l’aeroport Menara, i tot seguit ens esperava el guia i el conductor que ens mostrarien durant vuit dies el màxim de racons possibles. Primer de tot ens dugueren al Riad Marana, el nostre allotjament per la primera nit. Un riad encantador, on s’hi dorm de meravella! I amb un personal cent per cent servicial, que inclou unes habitacions molt acollidores i espectaculars (es podria dedicar un post només a habitacions acollidores i/o lavabos acollidors de riads i hostals del Marroc). Férem el nostre primer te a la menta, molt i molt calent per cert, però resulta que és habitual prendre el te sempre calent.
Marrakech, que de fet és el tema a tractar, és una ciutat destacada i coneguda pel seu immens soc (mercat), que és més petit que el soc de Fes, però on ens hi podem perdre durant hores i hores. I sobretot, destacada per la gran plaça Djemaa el Fna, la gran atracció de la ciutat. En un moment puntual del dia s’hi poden reunir tot de gent que està per allà oferint menjar, d’altres fent espectacles i tota la colla de turistes que mirem de contemplar els espectacles i que ens anem sorprenent amb cada un d’ells. Sumant també la quantitat important de cotxes i motos que van transitant per allà a tota hora. Les nits a Djemaa el Fna no tenen pèrdua!
Nosaltres, un cop deixades les bosses al riad, anàrem a fer un tomb pel soc per començar a tenir contacte amb el poble marroquí. Poc a poc, i mirant a banda i banda, anàrem veient tot de coses que podríem comprar, però que decidírem deixar-ho pel darrer dia. Anar caminant per tota la quantitat de tendes que hi ha significa tenir tots els venedors ja cridant: ” Espanyoles? Catalanes o bascos? ” la gran majoria de les vegades. No cal ni que ens escoltin una paraula que ja saben d’on venim. Anar passejant per els carrerons i més carrerons que es poden anar trobant és tot un món. És tan autèntic veure com de cop i volta et pita per darrere una moto que ve a tota llet seguida per dues bicicletes en un espai massa reduit i això no és tot, sinó que per davant ve el senyor que va amb el seu carro i el seu burro i tots ells han de maniobrar per tal de no donar cap cop a ningú i poder passar el més ràpid possible i arribar al seu destí. Crec que l’únic moment en que els marroquins tenen pressa és quan condueixen.
Més tard, un cop aconseguírem arribar a la plaça, després d’algunes indicacions incorrectes d’alguna persona, començàrem a patir calor de veritat. Resulta que feia una calor de fins a cinquanta-sis graus. Tots mirant al terra, respirant d’una manera més incòmode de lo habitual. Decídirem anar a dinar en un restaurant de la mateixa plaça per tal d’estar a l’ombra (ja veníem de la situació anterior, caminant pels carrerons del soc intentant anar per l’ombra). Primer àpat, primer contacte amb el cous cous i tajine, els plats més habituals del Marroc.
Pel que fa a la tarda-vespre, un cop superada la calor i feta una bona migdiada, vàrem pujar a la terrassa del Cafe France, el millor lloc per contemplar la plaça i on tot de gent treu la càmara per fer tot de fotografies.
Marrakech mereix una visita. Ja sigui amb l’excusa d’arribar amb l’avió, de voler visitar alguna ciutat (juntament amb Fes les dues recomanades) o de voler veure en directe l’espectacle de Djemaa el Fna. El motiu que el trii cadascú!
Enric