Tinc un veí albanès.
Al veí albanès li passarem a dir S, ja que té pinta de dir-se Salim.
S és un home alt, de pell bruna, a qui de tant en tant em trobo per l’escala de veïns. Només veure’l és lògic pensar que procedeix dels països de l’est d’Europa. Sempre va ben vestit. Sembla el típic personatge que surt a les pel·lícules d’en Kusturica (per posar un exemple), amb el seu vestit blanc i les seves sabates blanques. La corbata no la duu mai però.
S està orgullós de que algú (en aquest cas el seu veí, o sigui jo) hagi estat a Albània.
Cada vegada que S es troba a mon pare pel barri quasi l’abraça de l’emoció que el fill del seu veí (en aquest cas el veí és mon pare) hagi estat a Albània.
Quan S entra en un bar, i mon pare també hi és (ja que jo no sabria aquest fet si no hi fos) S comença a dir a tota aquella gent que es trobi en el bar que ell fill del seu veí ha estat a Albània.
S sap que jo m’ho vaig passar molt bé a Albània i que em va apassionar.
S sempre mostra el seu orgull a tothom per fer referència que algú ha estat a Albània, el seu país d’origen.
Aquest orgull convida a pensar que Albània és un país on ens acolliran amb els braços ben oberts.
Gràcies a que jo he estat a Albània, he pogut saber que S és d’allà. I n’estic orgullós.
Enric
Què gran!!
I quina casualitat, no?