Nov 29

Albània, com a bon país Balcànic, és un polvorí tambè en quant a barreja religiosa… el que ja no és tant normal és que totes les religions que conviuen en el país ho fan de forma pacífica, tolerant i constructiva.

Albània té un 67% de població musulmana un 20% de població ortodoxa, un 10% de població cristiana i un 3% d’aromanesos (gitanos)… per acabar d’ilustrar-ho, Kosovo (on el 95% són Albanesos) existeixen uns percentatges on la proporció musulmana és una mica superior a Albània. Aquesta tendència ve explicada per la necessita imperiosa dels Albanesos de Kosovo de diferenciar-se dels serbis. Un estudi determinava que Albània era el país més tolerant - en termes religiosos - del món, i dels que més matrimonis mixtos hi ha.

Però a Albània conviuen tant persones com edificis tranquilament. En qualsevol poble hom podrà veure la mesquita i l’esglèsia juntes a la plaça del poble, sense haver-se destroçat mutuament (com per exemple ha passat a Espanya que no van deixar una mesquita en peu). Les festivitats també són respectades i celebrades amb total normalitat, fins el punt que existeixen festivitats compartides. Nosaltres vam presenciar-ne una i és que el que importa és la salut del culte religiós i no la fervositat fonamentalista!!

Albània és originariament un país cristià, que té com a màxim representant Gjergj Kastrioti Skanderbeg, un “atleta de crist” que va lluitar incansablement contra els otomans durant el segle XV. Aquest heroi nacional va aconseguir fer front a l’Imperi Otomà (i també al grec, al serbi i al hongarès) fins la seva mort. El setge dels otomans - i aliats - fou brutal. Skanderbeg va morir de malaria i deu anys més tard la resistència albanesa cediria provocant l’annexió del país a l’Imperi Otomà fins al 1913. La població es veuria forçada a l’exili o a la conversió. Skanderbeg és, avui en dia, heroi nacional indiscutible (tot i ser cristià en un país de majoria muslmana)

Des del 1913 al 1944 fou un periode monàrquic on destacarem la figura del Rei Zog I que va modernitzar Albània protagonitzant el període històric contemporani de major esplandor… i recristianitzant el país.
Amb l’alliberació del país dels partizans i la posterior presa de control del partit comunista, el país es veuria sumit en un regim comunista que al 1967 prohibiria taxativament el culte religiòs, amb una ferotge persecució per poder esdevenir “el primer país ateu del món” i ja no seria fins la seva desaparició a inicis dels 90′ que tornariem a sentir Imans pels altaveus de les mesquites de les ciutats albaneses. [...] Com a detall, cal dir que l’única zona que no havia estat alterada - en termes religiosos - fou la zona Albanesa dels Alps Balcànics (al Nord) ja que els Otomans mai van entrar a les tancades valls… per això romangueren cristians sempre (excepte el règim comunista de Hoxha que els va sometre a una forta repressió perquè abandonessin el kanun i el culte cristià)

Avui en dia, Albània és un país que no té cap mena de fervor religiòs. Hom percep una falta de motivació cap els cultes religiosos molt alta i la gent d’allà és el que acostuma a dir-te. Molta gent continua seguint un credo però gairebè per inercia i no veuràs mai cap dona amb vel o amb qualsevol signe que fagi determinar que la persona és musulmana i pel que fa als cristians, podem dir més o menys el mateix. L’spleen religiòs ha acaparat la vida albanesa farta d’invasions otomanes, prohibicions comunistes, etnocidis serbis per motius religiosos…

…Així que la religió va pendre forma per últim cop en forma de conflicte durant la guerra dels Balcans on els serbis van voler eliminar el poble albanès amb l’excusa de ser un poble musulmà. (al igual que es va fer amb Srebrenica o Tuzla a Bòsnia) Per aquell moment la comunitat internacional no va apoiar l’excusa de la religió com a argument per ometre les masacres que es van dur a terme, tot i que els serbis constantment emetien propaganda d’Albània com a poble musulmà per apropiar-se de Kosovo. Els serbis, van mostrar amb el tema de Kosovo la cara de defensors incondicionals de l’ortodoxia (gairebé eren croades) davant un poble que no té uns sentiments tant desperts per la religió i que en cap cas hauria anat a les armes per aquest motiu!!
Per acabar un incís; existeixen bàsicament tres personatges celebres Albanesos: Skanderbeg, l’escriptor Ismaíl Kadaré i la Mare Teresa (de Calcuta, que va nèixer a Skopje, sent de familia albanesa)… dos dels tres són eminències cristianes!!

Des de la dupla.com volen fer veure Albània com un exemple de tolerància i saludable convivència religiosa exemplar en un moment on els fonamentalismes religiosos estan a l’ordre del dia de nou per desgràcia. (el fonamentalisme islàmic ja conegut però tambè el fonamentalisme dels EEUU de Bush, o el fonamentalisme dels jueus d’Israel etc. etc. que tantes morts estan provocant.)

MENDA

Nov 25

Shkodër és la capital del nord, amb uns 90.000 habitants i és una ciutat iliro-veneciana.
Shkodër fou un important centre comercial des dels temps dels romans, passant els anys com un important nexe entre el nord i el sud dels Balcans. A més a més, fou el centre més destacat dels iliris (els primers pobladors indo-europeus foren els iliris). Avui en dia, tot i que l’estancament degut al comunisme el va relegar en un segon pla, no deixa de ser un important centre cultural i comercial.

Shkodër bàsicament té nom i molts backpackers que hi passen de camí a Grècia o Montenegro. Així doncs, hom tendirà a trobarse motxilerus per aquí al igual que a Sarandë o Tirana.
La ciutat, té un parell d’hotels d’alt standing, uns quants normalets i… un antic hotel de l’època comunista, que avui en dia està infinitament pitjor que fa 30 anys. L’hotel és sens dubte una obra d’art que es cau a trossos i que ha perdut tot el glamour que la dictadura de Hoxha li havia otorgat.

Això sí, l’hotel té les millors vistes de la ciutat. Aquest es troba al qendra (zentrum) de Shkodër; a la Plaça dels Herois. La ciutat està en la intersecció dels rius Bunes [que mor a l'Adriàtic] i el Drina [que mor al llac Scutari]. La ciutat queda presidida per l’espectacular castell venecià de Rozafa, que controla de forma estratègica tota la plana del nord d’Albània, les entrades del mar i l’entrada a Iugoslàvia.

El castell és sens dubte el més destacat de Shkodër, tot i que un cop se n’han vist uns quants… no es fa tant bukur. Això sí, nomès les vistes que ofereix la fortalesa ja paga la pena de veure-ho. Per la resta, Shkodër és una ciutat, ciutat (del nivell de Tirana o Elbasan) on les bicis han pres la ciutat!! (cosa destacada tenint en compte la mà de cotxes - i sonats conduïnt - que hi ha.)
Nosaltres - que teniem més ganes d’anar al nord que res més - vam dedicar el dia a anar al castell, veure el llac Scutari i donar un petit voltio per veure les immediateses de l’hotel.
Ja que la ciutat no dona al llac, també vam voler acostarnos-hi. Allà vam sopar a la vora del llac, en un dels 1000 restaurants que es pot trobar al llarg de la costa. Això sí, un cop tu has sopat, els mosquits vindràn a menjar-te… així que més val sopar ràpid!!!

Des de ladupla.com no encoratgem especialment la visita a Shkodër. Personalment, la visita al castell es resumeix a les grans vistes i el poble no té res a destacar especialment. L’hotel Rozafa val la pena nomès per veure un hotel de l’època de Hoxha, tota una perla arquitectònica per 4€ nit!! Per nosaltres Shkodër va significar reposar de cara al llarg trajecte que haviem fet des de Pogradeci i per descansar de cara al dur dia que ens esperava camí a les muntanyes de Thethi!

MENDA

Nov 18

De manera ràpida farem una llista numerada de l’11 al 26, dies de juliol els quals vam estar a Albània, amb la ruta que vam fer i les respectives distàncies recorregudes.

11- Girona - Pisa
12- Pisa - Tiranë
13- Tiranë - Berati (150km)
14- Berati - Fier - Apollonia - Vlorë (100km)
15- Vlorë - Dhërmi
16- Dhërmi - Himarë - Dhërmi
17- Dhërmi - Sarandë (64km)
18- Sarandë - Gjirokastër (62km)
19- Gjirokastër - Ersekë
20- Ersekë - Korçë - Pogradeci
21- Pogradeci - Shkodër (268km)
22- Shkodër - Thethi (68km)
23- Thethi
24- Thethi - Krujë - Tiranë (155km)
25- Tiranë
26- Tiranë - Pisa - Girona

I ara, farem una llista amb tots els hotels i hostal on ens vam allotjar:

Tiranë: Tirana Backpacker Hostel
Berati: Hotel Berati
Vlorë: Hotel Delfini
Dhërmi: Hotel Dorian
Sarandë: Hotel Xhaferi
Gjirokastër: Hotel Kalemi
Shkodër: Hotel Rozafa

I cal afegir les cases de la Katie i el Matt, a Ersekë i Pogradeci respectivament. I també la casa de la família Çarku, a Thethi.

Simplement, és una referència per als futurs viatgers!

Enric

Nov 14

Els Balcans són un focus etern de guerres, disputes, barrejes ètniques i religioses i en general els balcànics són animals de sang calenta… és per això que al llarg dels anys - i particularment durant l’últim segle - aquests hagin estat immersos en guerres eternes.
Al llarg d’una sèrie de posts, anirem explicant històries contemporànies dels Balcans.

A bote pronto podriem recordar que els Serbis “van iniciar” (sense culpar al poble serbi) la 1a guerra mundial amb l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc autrohongar Franz Ferdinand just desprès que al 1913 fossin expulsats els otomans dels balcans. (ja desprès de la 1a Guerra Mundial seria dissolt l’imperi otomà). Uns anys més tard, amb la segona guerra mundial, tornarien les bofetades.
Iugoslavia i Albània [i Grècia] serien invaïdes per les forçes de l’eix un cop més… al final de la guerra els partizans (comunistes) alliberarien els Balcans de sud a nord i acabarien instaurant règims comunistes a tots els Balcans menys a Grècia, que una guerra civil [desigual] truncaria la voluntat popular d’esdevenir un règim comunista.

Durant la 2a Guerra Mundial els croates aprofitarien el caos per començar a protagonitzar la primer neteja ètnica seriosa. Els Ustaše - colaboracionistes croates - de Pavelic aprofitarien per exterminar jueus, gitanos… i serbis, molts d’ells van morir al camp de concentració de Jasenovac. Aquesta primera neteja ètnica seria el resultat del projecte Cubrilovic (presentat el 1937). Tot i això el projecte Cubrilovic fou la plasmació en paper de quelcom que tant serbis com croates (cal dir que quan parlem de serbis o croates a grosso modo ens referim a moltes institucions de l’època) tenien intenció de fer: netejar de jueus, gitanos, otomans (musulmans) i italians Iugoslàvia. Així doncs, els jueus dels balcans i els musulmans especialment de Bòsnia, Herzegovina, Kosovo i Albània eren subjectes a les atrocitats de l’època. Cubrilovic seria l’ideòleg teòric del genocidi d’albanesos a Kosovo, de musulmans a Bosnia… i fins i tot de la masacre de las Foibe, que expulsaria els Italians de Dalmàcia i Ístria.

La segona Guerra Mundial va acabar. Tito pacificaria Iugoslàvia durant 40 anys i tot i que arribaria a fer Cubrilovic ministre rebutjaria continuar amb una Guerra Civil i decidiria apagar els nacionalismes per evitar que la metxa dels Balcans es reencenguès. Albània cauria en mans del dictador stalinista-maoista Enver Hoxha que sumiria el país en una autarquia terrible.

Al caure els règims comunistes els nacionalismes iugoslaus aflorarien de nou i començarien la Guerra Civil més recent a Europa. Sèrbia, encapçalada per Slobodan Miloševic, entraria en guerra amb totes les federacions iugoslaves, sent el causant d’exterminis massius a la majoria de provincies. Paral·lelament, a Croàcia, manava Franjo Tudjman, un altre carnisser major. Ambdos mandataris, a part de matar-se de tant en tant (per raons nacionalistes, com les matances a la regió de Krajina) tenien interessos comuns: l’apropiació d’aquells territoris que es consideràven com a seus i l’extermini d’altres ètnies. Un bon exemple és la partició Bosnia a l’acord de Karadjordjevo… i de genocidis podriem parlar de Srebrenica o Kosovo per part dels Serbis o el de Prozor per part dels Croates.

La guerra va durar gairebè 9 anys (des dels primers atacs dels Serbis a la costa Dàlmata - de Croacia - fins Kosovo) i va acabar amb un país desmembrat en més parts que provincies havien durant la SFRJ: Eslovènia, FYR Macedònia, Croàcia, Sèrbia, Montenegro, Kosovo i Bòsnia-Herzegovina.

Albània, de rebot, es veu involucrat ja que el 95% de la població de Kosovo és albanesa, així que a falta de país formalitzat, els Kosovars llueixen sempre la bandera de l’àguila bicèfala…

Desprès d’un segle amb infinites guerres (2 Guerres Balcàniques, 2 guerres mundials, 1 guerra freda i una guerra civil) sembla que la pau ha retornat a la regió - exceptuant l’encara cas obert de Kosovo - i des de ladupla.com desitjem que els Balcanics comencin un pròsper període de pau, començant per entrar poc a poc a les institucions europees i deixar-se dels cecs nacionalismes que tant mal han fet als Balcans. Dit de pas, esperar que tots aquells criminals de guerra (morts o vius) siguin condemnats com a tals… carnissers ja morts com Milosevic, Bobetko o Tudjman i altres vius com Novak Dukic, Karadzic, Mladic, Gotovina, Cermak, Makac, Babic, Martic…

MENDA

Nov 9

L’esport a Albània és quelcom molt important (com a tot arreu). El futbol, avui en dia, és allò que és capaç de moure masses de gent que viuen pel sentiment que senten per el seu equip. Albània, en aquest aspecte, no és gens diferent a la resta del món. Allà, tothom és fanàtic de l’equip de la seva localitat, i els camps albanesos s’omplen jornada rere jornada i es crea un ambient increïble.

Cal destacar, sobretot, l’ambient del Qemal Stafa quan hi juga la selecció nacional. El país té la il·lusió d’arribar cada any més amunt en les fases de classificació per a Mundials i Eurocopes. Amb els anys, van sortint noves promeses del futbol albanès i kosovar (independent però sense selecció) i la selecció es va formant amb aquesta nova base de jugadors. Un exemple és Lorik Cana (pronunciat Tsana), nascut a Pristina, és l’actual referent del futbol albanès i amb una trajectòria admirable pel futbol francès, i encara amb 25 anys. És l’actual capità del Marseille. També hem d’estar atents, segons paraules d’un kosovar, a Armend Dallku, també kosovar de Pristina, qui ja s’ha fet un lloc entre els referents de la selecció.

A part de ser fanàtic de l’equip de la localitat, l’albanès també és fanàtic dels principals equips de les millors lligues europees. O són del Barça o del Madrid. O del Milano, Inter o Juventus. Etcètera. De manera que es creen molts derbis personals entre ells mateixos. Deuen estar enganxats a la televisió, per mitjà de la parabòlica, a tots els partits internacionals de la jornada (i poder apostant a bwin també).

Nosaltres vam tenir la gran sort de jugar un partit, gràcies a la Katie de Ersekë, amb joves albanesos. Ho vam fer al mateix poble d’Ersekë, en una pista de futbol sala de gespa artificial, estil “cantxa” tancada amb parets i sostre enreixats. Vam, i ho tornem a fer, felicitar el seu joc. Juguen al toc, i ho fan molt i molt bé. Tots i cada un d’ells (i ella) ben situats pel camp i intentant trenar jugades d’una bellísima factura i qualitat. Nosaltres vam tirar del carro gràcies al nostre empeny i al saber tocar-la també, i gràcies al senyor davanter albanès, al més pur estil Bogdani, que estava sempre disposat a fer gols, i a la Mònica pel seu empeny també i el seu somriure.

Ens veiem obligats a comparar els joves albanesos amb els anglesos (en termes futbolístics), ja que vam jugar en parcs de London dos anys enrere, i surten guanyant els albanesos! Visca el futbol albanès!

pd1: Pels interessats, es poden cercar vídeos al youtube, posant “albania football” i es pot comprovar l’ambient als camps.

pd2: Felicitar de nou al Klubi Sportiv Flamurtari pel seu paper contra el Barça.

Enric

Nov 1

Primer de tot, dir que en albanès la llengua albanesa es diu Shqip.

A Albània hi ha molts llocs on només es parla albanès. De tal manera que la comunicació pot resultar difícil. Però tot és tan senzill com aprendre, per mitjà del vocabulari que ofereix una guia de viatge, les paraules bàsiques per tal de poder comunicar-se amb el poble albanès. Cal dir que ells/es també fan l’esforç de parlar altres llengües, com l’italiano, a la costa, o l’anglès en alguns pobles de l’interior. L’albanès/a és conscient que parlar altres idiomes és un punt a favor per contactar amb la resta del continent i per acollir millor al visitant.

Nosaltres vam decidir aprendre el vocabulari bàsic, i dia a dia apreníem unes noves paraules per tal de fer més gran el nostre repertori i poder comunicar-nos millor. És molt interessant aprendre una nova llengua, i més si és molt diferent a la que es parla habitualment. A nosaltres ens va semblar molt interessant aprofundir en la llengua en només quinze dies en terres albaneses. El primer i el segon dia només dèiem faleminderit (veure annex pel significat) repetidament, ja que no sabíem dir res més. Però mica en mica ja ens vam deixar anar i ells ja ens corregien si ho dèiem malament o ens aplaudien pel sol fet de dir-ho.

Annex (paraules bàsiques):

1- Po = si
2- Jo = no
3- Faleminderit = gràcies
4- Mirëmengjësi = bon dia
5- Mirëdita = bon migdia, bona tarda
6- Mirëmbrëma = bon vespre, bona nit
7- Natën e mirë = bona nit (quan es va a dormir)
8- mirë = bé (o com en tots els casos anteriors bon/a)

Més endavant caurà un altre post amb curiositats i detalls sobre l’albanès i així totes i tots podrem aprofundir-hi i qui sap si començar a estudiar la llengua. Des de ladupla.com animem a tothom a fer-ho!

Enric