www.ladupla.com

La Ribera albanesa està poc habitada. Podem trobar al llarg dels 160 km de costa muntanyosa unes poques localitats majoritariament construides a la muntanya.

Desprès de Vlorë, trobarem Orikum com l’última localitat abans d’endinsar-nos en un paissatge ferèstec. Orikum és una localitat poc turística, però que compte amb una llarga platja i unes poc rellevants ruïnes romanes. El poble no val la pena, i el que sí que podem destacar és que és l’unica manera d’entrar a la península de Karaburun. Aquesta península era una antiga base militar, inaccessible pel públic.

Un cop deixem Orikum, ens endinsem cap a la Ribera tot remuntant la vall del riu Dukatit. Fins que no arribem a dalt de la muntanya (el port de Llogarit, a 1027m.) no trobarem cap poble. Pel camí està ple d’hotelets, restaurants i boscos per visitar. Al llarg de la carretera també trobarem gent venent productes de la terra (mel, oli d’oliva, fruites…)

El primer poble de la Ribera és Palesë, una localitat penjada sobre el mar que té el bar amb la pantalla plana - i la terrassa - més gran de la zona!!
El següent és Dhermi, la joia de la RIbera albanesa. El poble queda repartit per la muntanya, estant cadascuna de les cases a diferent alçada. El poble queda presidit per una esglèsia i el cementiri del poble.
Quan el visitant es dedica a passejar pel poble, trobarà una estructura laberíntica on un mai sap si hi haurà una sortida al camí o per al contrari es trobarà de sobte al jardí d’una casa. Arribar a l’esglèsia és com un joc, ja que nomès un camí t’hi porta però no saps quin és. Nosaltres no nomès vam arribar a l’esglèsia, sinó que a més vam escalar muntanya amunt.
Des de Dhermi surt un camí que et condueix a la platja. A la nit, en aquella platja, es monta una discoteca i tot!!!!

Abans d’arribar a Vuno - l’altre poble destacat de la zona - deixarem a la dreta Lias, un petit poble a l’interior de la muntanya. Vuno no és tan espectacular com Dhermi, però la seva estructura és similar. El poble es mou entorn el bar i les cases es van anar construint per la muntanya com es va poder. Al igual que a Dhermi, un camí et condueix a la platja. S’ha de dir que al llarg del camí està ple de camins que et baixen a la costa!!

Vuno és l’últim poble abans de començar a baixar la muntanya direcció Himarë. Himarë és l’única localitat que està al nivell del mar. Això a fet crèixer la indústria hotelera més que als pobles del voltant, on gairebé és inexistent.

A partir de Himarë la muntanya va deixant pas poc a poc a la plana. De camí cap a Sarandë ens trobem el castell/fortalesa de Porto Palermo. Aquest és un castell construït per l’incombustible Ali Pasha.
Durant la guerra freda, Porto Palermo es va convertir en una base de submarins.

Passat Porto Palermo, veiem la plana de Borsh. Al llarg de tot el camí ens acompanyen boscos d’oliveres i la carretera va per la muntanya, tot envoltada d’aquests arbres. Pel camí ens trobem petits nuclis urbans típics albanesos. Poc a poc, el camí deixa de banda la costa per entrar a la plana i anar a buscar Sarandë, la nostra pròxima parada.

MENDA

Aquest és sens dubte un dels posts més especials, ja que anem a relatar una de les zones - junt amb el nord - més belles i destacades del país. En aquest post parlarem de la Ribera en general, en un altre ja especificarem els pobles que trobem per la regió.

Cal introduir el país com a molt muntanyós. Tota la part del sud del país són serralades d’uns 700m que a mesura que un s’endinsa cap a l’interior, més altes són les muntanyes. La Ribera albanesa no és una excepció.
La Ribera neix a Vlorë, i desprès de recòrrer uns 25 kms paral·lels a la costa, arribem a Orikum (localitat amb unes ruïnes poc destacades i una llarga i oberta platja). a partir d’Orikum, la carretera comença a escalar la muntanya per la vall del riu Dukatit fins arribar a dalt del port de muntanya; el port de Llogarit de 1.027 metres. A partir d’aquí, la carretera canvia de vessant i hom va sempre amb el mar als peus. La carretera és d’uns 60 kms, anant sempre a una alçada respectable, estant tots els pobles del camí a l’alçada de la carretera, havent sempre camins que et condueixen a la platja; a la falda de la muntanya.

A partir de la localitat de Himarë, la primera que es troba a nivell de mar, la carretera ja no guanya massa alçada - només de forma puntual - a la vegada que cada cop trobem menys platges. La carretera mor a l’altre localitat turística d’Albània: Sarandë. En total, 140km de costa verge i muntanyosa.

Els turistes - macedonis, kosovars i grecs - no van més enllà de les dues localitats que tanquen la Ribera. Així doncs, la gran bellesa de la Ribera recau en la combinació de poder trobar una costa verge en un paissatge muntanyós. Els pocs pobles de la regió són construïts a la mateixa roca de la muntanya i es respira una tranquilitat absoluta.

En la regió, trobar allotjament no és un impediment. Nosaltres vam estar dormint a un hotel a Dhermi, situat sobre un rierol que cau per la muntanya. També trobem allotjament a Vuno i en localitats com HImarë, trobar-ne no és problema. Nosaltres recomanem altament allotjar-se o bé a Dhermi o bé a Vuno degut a la seva localització ja que es troben al bell mig de la Ribera, a la zona més bonica.

A partir de poc abans de Dhermi (venint de Vlorë),  la carretera està en un estat excelent, i la resta està en obres, amb previsió que aquestes estiguin acabades l’estiu que ve. La carretera és espectacular amb trossos de port amb un 20% de desnivell. La duresa del port, combinat amb la seva llargada el converteixen en un magnífic lloc per rodar amb bicicleta!!

Des de la dupla.com recomanem altament la visita d’aquesta zona i, si és possible, dedicar-hi un grapat de dies per poder assaborejar els pobles i les platges de la zona. La tranquilitat que s’hi respira és un element clau per recomanar altament de passar-hi uns dies.

MENDA

Ja que bàsicament aquests dies us estem parlant d’Albània, tambè toca fer-vos saber per on vam decidir passar en la nostra ruta de 15 dies pel país.

Per força, el punt de partida era Tirana, i és que arribavem amb avió, haviem de recollir el cotxe… i ja vam reservar el hostel de Tirana (l’únic que vam reservar) per començar descansats l’aventura.
Així que una nit al Tirana Backpacker, una maravella de hostel - i de gent - com es pot apreciar a la web i l’endemà al matí vam fer cap, cap a Berat, via Durres. S’ha de dir, que de la plana de Tirana, si un vol anar cap el sud, només l’autopista fins a Durres i la carretera de la costa, és l’unica manera d’arribar-hi sense haver de pujar una muntanya.

Berat quedava desviat de la ruta, però la veritat és que és una ciutat d’obligada visita i valia la pena. Vam passar la nit a l’hotel Berat, un hotel reformat i net; perfecte. L’endemà al matí vam fer via cap Apollonia sabent que passariem la nit a Vlorë. Vlorë té una infinitat d’hotels plens de macedonics a tota la línia de la costa, així que nosaltres vam decidir parar a l’hotels “dels 3 dofins”, allunyats del nucli antic.

Després d’una tranquila nit a primera línia de mar, començava el paradís: ens endinsavem cap a la muntanyosa costa albanesa. Tots teniem moltes ganes d’endinsar-nos a la Ribera albanesa, i no vam quedar decepcionats. Teniem pensat dormir a Vuno, però l’atzar ens va portar a un hotel a Dhermi. Allà vam decidir estar-nos fins a 3 dies i és que estavem a la gloria!! Ladupla.com anima molt altivament invertir uns bons dies en aquesta zona muntanyosa, plena de cales i paisatge verge!!

El temps ens apretava i haviem de seguir endavant: la pròxima parada era Sarandë. Sarandë era una localitat encara més turistica que Vlorë. Els albanesos estan superorgullosos de Sarandë i tothom ho recomana… el problema és que existeix una diferència de preferències entre els albanesos i nosaltres: la modernitat de Sarandë els impresiona i a nosaltres… més aviat ens decepciona. Així doncs, una passejadeta pel poble i l’endemà cap a les ruïnes de Butrint, les més maques de tot Albània.

La següent parada era Gjirokastra. Des de Grecia són 40kms de bona carretera i des de Sarandë, s’ha de pujar un port de muntanya per arribar-hi. Junt amb Berat, Gjirokastra, és l’altre poble destacat. Teniem moltes ganes de veure’l i realment no va decepcionar. Situats en un hotel amb unes vistes de luxe [Hotel Kalemi], vam gaudir molt del “poble de pedra”.

Gjirokastra era un bon primer plat pel que venia desprès: l’interior del país. La ruta Gjirokastra - Tepelene - Permeti - Kelcyrë - Erseke - Korçë - Pogradeci - Lin val molt la pena i és que un desconecta del món ja que per primer cop la sensació de solitud és total. Un s’endinsa cap a l’interior del país i el paissatge que troba val realment la pena. VAm dormir una nit a Erseka a casa d’una amiga americana peace corp (KSay!), l’endemà una visiteta per Korça - el Paris d’Albània -, la següent nit a Pogradeci, a casa un altre peace corp (maaatt) i per acabar una passejada tranquila pel llac Ohrid - amb frontera amb Macedònia.

Ja nomès quedava el nord. En un dia, vam anar des de Pogradeci fins a Shkodër. Shkodër - que no val massa la pena - vam dormir en un hotel de l’època comunista (hotel que estava molt pitjor que fa 20 anys, amb un preu de… 4€ per cap!), l’hotel Rozafa.
Desprès del tute que ens haviem pegat… vam fer un bon sopar a vores del llac Shkodër i l’endemà cap als Alps Albanesos, a Thethi.

Thethi és la joia del viatge. Per arribar hom ha de patir una carretera de muntanya infernal de 15km. L’esforç de conduïr durant 2 hores a 10km/h sentint com els baixos del cotxe són constantment apedregats val la pena. Thethi és una vall “gairebè” tancada per muntanyes de 2700m. Per accedir, s’ha de pujar una muntanya, i a l’altre banda hi trobem el paratge. A Thethi es pot dormir en cases de families d’allà que estan adaptades perquè un s’hi allotgi. Nosaltres vam estar amb la familia Çarku. Allà ens vam tractar com reis, i és que esmorzar, dinar, sopar, cerveses, raki… tot el que un volia ho tenia. I el que és més important: TRANQUILITAT!!

Desprès de tres dies de magnific relax i d’estar envoltats per un paratge natural increible, tocava tornar a la realitat… la realitat de Barcelona! De Thethi vam baixar directament cap a Tirana, fent una parada prèvia a la turistica i excessivament remodelada localitat de Krujë. Dues nits més a Tirana que servirien per acomiadar-nos d’un país que ens ha robat el cor als tres.

MENDA

La senya distintiva de la capital són les seves cases pintades que es poden veure arreu de la ciutat.
L’actual alcalde de la ciutat, Edi Rama, va voler cridar l’atenció del món renovant la façana de la ciutat.

La Dupla

Vlorë és la primera ciutat que trobem abans que la costa albanesa passi de ser plana a muntanyosa. És, junt amb Durres i Sarandë, les localitats més turistiques d’Albània.

Vlorë és la platja dels macedonis, tots els hotels n’hi estan plens i és que la primera línia de costa no és massa diferent a la de Lloret de Mar. Tot i això, cal dir que encara li queda uns anys per atrapar al nivell de la típica localitat costera espanyola i és que a part de només tenir edificada la primera línia de costa, aquesta encara veu com està under construction. Nomès trobem enrajolat (i asfaltat) la façana del passeig marítim. Si un s’endinsa pel primer carrer perpendicular al mar, ja veurà com la rajola esdevè sorra. En general tot el litoral està fent-se i probablement encara li queden uns booons anys.

Vlorë té dues parts ben diferenciades. Per entendre’ns, hem de pensar en el poble com una gran T. La part horitzontal és la llarga línia de costa (uns 10 kms) i el pal vertical és la ciutat antiga que queda distribuïda al llarg d’una llarga avinguda, plena de comerços i bars. El punt on s’uneixen els dos pals és el port. Aquest és el segon més gran desprès del de Durres i és per on surt tooota la droga d’Albània (Albània és el tercer exportador de marihuana d’Europa - i no vam veure cap plantació, ni pràcticament s’en pot aconseguir, paraula d’ambaixador espanyol a Albània)

La veritat és que Vlorë deixa bastant a desitjar i és que ja que estem, que la costa no estigui urbanitzada. Tot i que tambè s’ha de dir que al costat del poble hi ha cales ben maques.
És una ciutat que té molta vida gràcies al turisme i en si el nucli antic no té massa res a destacar més que els típics monuments comunistes i les esglèsies i mesquites que corren por ai.
Per tant, des de ladupla.com recomanem que posat’s a banyar-se al mar, que ho feu endinsant-vos a la part muntanyosa de la Ribera!

Tot i això, el poble té la seva història i és que aquí Ismail Qemali va proclamar la independència d’Albània l’any 1912 durant la primera guerra dels Balcans. Des d’aleshores el país seria invait dos cops per Itàlia (del 1914-20 i del 1939-1944).
El equip de futbol del poble rep homenatge al soldat desconegut que va içar la bandera d’Albània per primer cop al país, tot declarant que Albània era lliure - de l’imperi otomà -. L’Equip és el Flamurtari i vol dir literalment “aquell que va içar la bandera”. Aquest equip fins i tot s’ha enfrontat al Bar$a en dues ocasions - fet històric recordat per tot albanès, sent l’únic equip espanyol que ha anat a Albània - i en cap de les dues el Bar$a va poder-los guanyar en terres albaneses!!

MENDA

Apollonia és un dels centres arqueològics més importants que hi ha a Albània, tot i que no té ni punt de comparació amb Butrinti, cal dir que l’estat en que es troba tot és suficientment acceptable perquè es mereixi una visiteta si el visitant té temps.
Albània és un país que està ple de vestigis arquitectònics de totes les civilitzacions que han passat, de tots ells, el més recomenable és Butrinti (amb diferència), i desprès venen els altres, que si un no té pressa i pot moure’s amb llibertat, no s’està de menys a fer una visita a llocs com Apollonia o les ruïnes de Byllis a prop de la localitat de Ballsh (25km a l’interior respecte Fier), vestigis menors, però suficientment recomanables.

Apollonia es troba a la zona costera del centre del país, a prop de la localitat de Fier (localitat absolutament evitable). Per arribar-hi existeix una carretara d’uns 10 km en excel·lent estat que t’hi conduieix.

Un cop allà, hom troba el que es podia imaginar a priori: no hi ha ni Cristo!! De seguida entrem al recinte un senyor ens ofereix un tracte: no ens dona els tiquets i a canvi ens cobra els 3 a preu d’un. (la gràcia és que si no entrega el tiquet… s’enbutxaca tots els diners) Aquest és el típic tracte que sempre podràs arribar amb un albanés, això sí… si pagues el que toca, almenys exigeix tiquet!

Apollonia es troba en un estat força pobre i és que la falta de visitants i de diners, fan que tot el terreny es trobi tal i com recentment es va descobrir. Fins i tot podem trobar coses mig destapades, ja que la falta de diners faria que allò fins ara tapat - un mural per exemple - es fes malbé encara més ràpidament.

A la zona arquitectònica podem trobar un monestir - en perfecte estat - del segle VI dC, un anfiteatre, un acròpolis i altres elements típics d’una ciutat romana.

També trobem que sota el terra de l’antiga àgora - que no queda res - hi ha un búnker subterrani gegant. Aquest té diverses entrades que queden conectades entre elles per mitjà de passadissos subterranis que avui en dia encara es troben en perfecte estat, amb l’únic “inconvenient” que els rat-penats han prés el bunker com la seva nova casa.

Cal dir també que la seca calor del lloc feia més dura encara la seva visita, tot i que el visitant sempre podrà aixoplugar-se del sol a un dels dos restaurants del recinte.

MENDA

La gent d’Albània no deixa de sorprendre en cap moment. Cada persona que es creuà en el nostre camí es podria qualificar de molt bona manera gràcies a allò que va fer sentir-nos més a gust. Hi ha un adjectiu que podria englobar tot el poble albanès: hospitalari. La seva manera de ser i de fer les coses inspira una confiança que costa de veure.

A Albània un s’hi sent com a casa. Són feliços quan algú els visita de tant en tant, ja que segons on siguis del país costa de trobar-se amb algú altre que està de visita. Encara són més feliços en aquells pobles on no arriba mai ningú, i encara ho són més si el visitant és de Barcelona! Els sembla increïble que gent d’aquí pugui arribar fins allà! I a sobre, a fer turisme! Això els fa la gent més feliç del món, i ho mostren acollint al visitant de la millor manera possible.

Molts ens preguntaren si estàvem allà per treballar, ja que no veien clar el fet de fer turisme en el seu país (fet que tampoc veu clar la gent que ens envolta a Barcelona). I quan els explicàvem que volíem visitar a fons durant 15 dies el país feien cara de sorpresa, s’ho comentaven entre ells, i 30 segons més tard ja estaven rient o quasi abraçant-nos per aquest fet.

Els albanesos/es són persones, en general, amables. Sempre estan saludant, ja siguis veí de tota la vida o nouvingut, sempre aixecant-se de la cadira del bar o restaurant on estan dinant per saludar. Aquests gestos són els que fan que un se senti a gust i vulgui tornar a Albània!

Pd: Si algú és del Barça té molt guanyat per Albània. Tothom és del Barça.

Pd2: Nosaltres també forem feliços dins l’avió ple d’albanesos/es.

Enric

Berat; la ciutat de les 1000 finestres i patrimoni de la humanitat reconegut per la UNESCO.

Berat és sens dubte la perla d’Albània. FIns el moment d’anar haviem sentit i vist molt bones coses sobre el poble, i la veritat és que no vam sortir decebuts. Aquell dia arribavem de Tirana i fins el moment no haviem vist res més que la GRAN capital, així que Berat implicava la primera toma de contacto amb el món rural.
De camí, els primers carros, però abans vam poder gaudir de l’única autopista d’Albània (Tirana - Durres - Kavaje) i vam comprovar que les carreteres es troben en bon estat (l’asfalt és dolent, però res més).

Berat es troba a l’entrada de la vall del riu Osumit, la carretera en bon estat acaba a Berat ja que terra endins només trobem muntanyes i poblets perduts, Berat queda perfectament protegit per les muntanyes que l’envolten i la propia gorga que forma el riu durant el seu pas pel poble. Tot i això, fora de ser un petit centre rural, Berat té 65.000 habitants, on fora del centre històric, la ciutat va expandir-se creixent a la plana.

La imatge de Berat és la de totes les cases construides a la muntanya mirante amb uns ulls ben grossos, on el blanc del calç dels carrers i les cases remarquen aquesta sensació de falta d’intimitat. Quan un s’endinsa entre el bosc de cases veu com aquests s’han anat construint sense cap ordre lògic formant autèntics laberints que pujen i baixen la falda de la muntanya. De tant en tant, com si d’un laberint de fades es tractés una senyora gran t’acull amb 4 paraules en albanès.

Dominant el poble i la vall trobem la fortalesa de Berat. Dins de les muralles encara viu gent i podem trobar no només cases, sinó també comerços. El castell ha quedat incorporat en el dia a dia dels habitants de Berat. Les muralles foren aixecades fa poc menys de 2000 anys i per allà han passat romans, otomans, catòlics… sent un magnific exemple per entendre el ventall de civilitzacions que han passat per Albània.
El castell queda presidit per l’esglèsia ortodoxa.

Un cop més, la plaça central - i estació de busos - era comandada per l’esglèsia i la mesquita del poble, un exemple de convivència que mostra el clima de pau religiòs que existeix en un país on el 65% són musulmans i la resta catòlics (sense tenir en compte el percentatge de gitanos que hi ha). En aquella mateixa plaça - i la contigua - vam celebrar amb ells la festa major del poble - amb petardos i karaoke popular inclòs.

La bellesa del poble és comparable a Gjirokaster, però l’absència de turisme a la localitat, fa encara més agradable l’estada. S’ha de dir que poca gent s’hi arriba - al estar una mica lluny de les habituals rutes - i realment val molt la pena dedicar un dia! Des de ladupla.com obliguem la visita a Berat, on per consens dels 3 - que vam anar a Albània -  vam considerar Berat com el poble més maco d’Albània!!

MENDA