Les primeres sensacions quan s’arriba a Albània són totalment diferents a les que es poden esperar. Tal com anunciàvem en el post de Benvinguda, una de les intencions al respecte del país és desmitificar tot allò que podíem haver llegit, escoltat i/o vist en algun moment abans de viatjar-hi.
Però a l’arribada a l’aeroport de Tirana si que vam tenir el primer contacte amb aquell tipus de gent que veu turistes i va a per ells. Un home que volia dur-nos a la capital en cotxe (suposadament a un preu més alt de lo normal), i dic suposadament perquè vist lo vist no podré desconfiar mai d’un albanès.
Seguidament, en el moment de recollir el cotxe llogat a través de Hertz, també vam tenir certs problemes de temps i altres històries que ja començà a semblar que el cotxe no apareixia per enlloc. Però vaja, no deixen de ser problemes d’un país on no reben mai turisme.
Al cap d’una estona, un cop al cotxe (millor del que ens havien de donar) vam fer rumb cap a Tirana.
Es pot dir que ja començàvem a pensar que poder les coses serien una mica difícils. En el fons, tots estem influenciats per la informació que es pot trobar arreu, i per aquí apareixia una sensació insegura afegida a la de totes les persones que ens envolten en la vida quotidiana dels tres viatgers. Tot i així, no costava gens pensar el contrari, és a dir, que les coses ens anirien molt bé en aquest viatge. De fet per això vam voler anar a Albània!
Enric
